En aquesta tessitura sembla que es troben els pobres socialistes abandonats per més de 4 mi,ions de vots. Ara intenten sense gaire profunditat i nul·la autocrítica un sacseig intern que pretén reinventar el partit i renovar-ne la imatge. Però per fer una gesta d'aquestes característiques cal no tenir a la motxilla la traïció als ideals dels quals es porta el nom. Quan el desprestigi és entre els teus, la ferida és més fonda i la seva curació més difícil, si no és que el malalt ja està tocat de mort. Són tristes, profundament tristes, les picabaralles a l'entorn de Rubalcaba i Chacón i els Viva España preceptius que segons Bono han de formar part de l'deari socialista més pur. Amb aquests vímets i amb aquests personatges la imatge és la d'una residència d'avis (amb el màxim respecte, esclar) on- com a nens ofesos- els politicojubilats per les urnes s'enreden en discussions senils. Res del que diuen interessa al carrer ni a la seva família. Que no s'hi esforcin, doncs, que així no serà possible cap recuperació. Caldrà fer una nova esquerra des d'abaix.
Aquesta sembla la lectura més clara en relació a les reivindicacions del moviment 15 M i els resultats electorals, que avalen el bipartidisme, les retallades i la governança dels mercats sobre les nostres vides. La gran majoria de votants espanyols i catalans han votat partits retalladors i gens favorables a establir mecanismes de millora del sistema democràtic. La participació no ha estat pas baixa, per tant les crides a l'abstenció d'alguns indignats no han estat seguides per la majoria. Ara PP i CiU es veuen legitimats per ignorar propostes com la dació en pagament d'hipoteca o la necessària renovació del sistema de representació. Però si afinem una mica més l'anàlisi veurem que el 15 M ha calat fons en l'opinió publicada i que la seva força va més enllà de les majories electorals. Bona part de les seves propostes formen part de la cultura política col·lectiva i si són retroalimentades continuaran en vigor. Grups minoritaris a la cambra faran propostes que recullen idees del moviment: se sentiran doncs al Congrés. I als grans els serà més difícil justificar el fet d'ignorar propostes de sentit comú. Ara bé, el 15 M i qualsevol moviment de protesta social no pot estar coix i ser orfe de pota política. Demanar millor democràcia, control democràtic de les nostres vides, que el bé comú primi per davant del benefici privat... necessiten traducció política, dit d'una altra manera, han d'esdevenir part de programes electorals, d'una nova manera d'entendre i de fer la política. Caldrà des d'ara mateix treballar per una esquerra alternativa de la qual han de formar part aquells socialistes que no han perdut els orígens i la identitat. Potser aparentment el 15 M ha perdut les eleccions, però ha guanyat un temps històric.
No cal ser massa llestos per veure-ho: la renúncia a les idees progressistes aplicant un programa econòmic neoliberal ailè a la naturalesa del partit i a les idees dels seus electors, a partir de maig de 2010, quan els mercats van agafar Zaptero pels... , és la clau de l'enfonsament del PSOE. A Catalunya ha passat el mateix: el PSC ja estava desligitimat en el camp nacional per la seva renúncia a una catalanitat desacomplexada, però ara, en aquests comicis, també ha quedat desligitimat a nivell social, i tot i guanyar a BCN ha perdut votants de tots els cantons i sensibilitats. Si el socialisme vol remuntar haurà d'independitzar-se dels mercats, i això, des de l'oposició és fàcil però des dels govern és difícil. Ningú s'ha cregut el discurs "socialdemòcrata" de darrera hora. L'únic discurs socialdemòcrata sincer que s'ha sentit és el d'IU, molt lluny de la seva naturalesa ideològica, però almenys han apostat per recuperar el keynsianisme (gens sospitós de revolucionari) i la reivindicació de les polítiques públiques per estimular l'economia: pura socialdemocràcia. I han tingut èxit, en antics votants socialistes i potser en sectors nous que veuen lúcidament que cal una altra orientació econòmica. Hi ha un gran tema pendent, que no serà segurament resolt en la pròxima legislatura però que serà reiteradament posat a tribuna, que és la reforma de la llei electoral per fer-la més justa. CiU, per exemple, treu menys vots que IU i té més diputats. I hi ha altres exemples. I la desproporció és notable entre els dos grans i els altres. Sense menystenir les zones menys poblades caldrà apostar per una representació més justa. La fragmentació (pluralitat) de l'actual Congrés permetrà que les veus favorables a una reforma es multipliquin. Resumint, sigui com sigui, el PSOE es veurà obligat a fer un discurs progressista sense la legitimitat d'haver-lo dut a la pràctica: ho té difícil. Recuperar la confiança els costarà segurament més d'una legislatura. Mentrestant, esperem que l'esquerra alternativa junta (IU, Compromís, BNG, ERC, Amaiur...) plantegi iniciatives comunes i se senti un discurs d'esquerres clar. El representant del BNG va dir ahir que es posaran al servei dels interessos del poble, no dels banquers: aquesta hauria de ser la matriu dels nous discursos d'esquerres. Segurament, el PSOE enfonsat s'hi afegirà a vegades, però no comptarà amb la confiança de molts desnonats políticament que ha deixat a la cuneta.
En un local amb 60 persones n'hi hauria 20 que no sabrien a qui votar ni si votaran. Em sembla una xifra preocupant, i em sembla patètica la cursa del PSOE per fer-se seus els indecisos. Més que res perquè ells han provocat en part aquest terç d'indecisos, entre els quals hi ha molts ex-votants del PSOE. Indecisos o abstencionistes, ja es veurà. Entre els abstencionistes hi haurà molta gent jove: el futur s'absté! I això sol, sociològicament, és una dada rellevant i políticament, molt preocupant. Crec que el sistema democràtic tradicional, formal i burgès, sorgit a principis del segle XX, ha tocat fons i que d'ara endavant l'abstenció i la indecisió: és a dir, la falta de confiança en la política. serà estructural. Així doncs, tindrem una marginació social estructural, unes desigualtats estructurals, un dèficit limitat estructural, un atur estructural, unes privatitzacions estructurals i una abstenció i falta de confiança estructurals. Caram! Una bona dosi de patologies, per tant, afecten el nostre sistema polític, si és que li podem dir polític a un sistema sense política on només governa l'economia sense que ningú l'hagi votat. Que Déu ens agafi confessats!
Aquest capvespre plou i el cel s'na tenyit de foscor d'aigua. Sembla que la vida s'apagui a batecs, cada un més trist i més opac. Ens ha caigut el cel, avui.
Les ombres es perfilen més que les clarors, i la ciutat s'ha fet feixuga, com cansada pel pes del dia i dels núvols. Enmig de tot plegat, em quedes encara tu, clarament perfilada i lluminosa en la fosca, perfilats els teus ulls en aquest magma trist i melangiós, perfilada la teva boca: perfecta en petons i mots. Enmig de tot, tu.
Avui el debat entre iguals serà un fet. Iguals en les polítiques de retallades, en la submissió als mercats, en la incapacitat de creure en polítiques públiques, en la incapacitat d'entendre el dret dels pobles a autodeterminar-se. Iguals en tot en el fons, i amb matisos de vernís diferents en les formes. No val la pena deixar-se entabanar pel debat d'avui. Cal, òbviament, apagar la tele o veure una altra cosa. Un debat a dos entre iguals és una estafa, un atac a la pluralitat política i un intent descarat de consolidar el pensament únic (anomenat bipartidisme) i portar la ciutadania per un sol carril, o estabular-la a l'estable clautrofòbic pepepsoista. Avui qui ho vegi veurà un monòleg. I qualsevol semblança amb la política serà una casualitat.
Un vídeo de Anonymous que corre profusament aquest dies per la Xarxa, ens explica la manera de dinamitar (en la mesura que vulguem i puguem) l'actual sistema polític. Resumint, ens explica que no votar beneficia les majories que han governat fins ara i que s'han doblegat als mercats, les quals sistemàticament ignoren l'abstenció; que votar en blanc beneficia també les majories perquè els vots en blanc s'hi sumen, i que l'única possibilitat de demostrar el descontentament és o bé votar nul- vots que computen- o bé votar partits minoritaris, cosa que exclou a PSOE-PSC, PP i CiU o PNB. L'actual sistema electoral, fet a mida dels majoritaris, impedeix que hi hagi altres formes de protesta comptable. Tot allò que no compten, senzillament no existeix en cap de les lectures que fan a posteriori els dirigents. Tanmateix, és un drama haver de votar als minoritaris, no pas perquè ens agradin sinó per demostrar la crítica al sistema. Amb això no vull dir que no hi hagi partits minoritaris que puguin agradar, sinó que pot ser que hi hagi persones que votin sense convicció a algun dels petits només perquè els grans sentin pessigolles als peus (si fan cas de les recomanacions del vídeo). Tot plegat fa més necessària que mai la reforma radical del sistema electoral, de la forma de presentació de candidatures noves, en definitiva, la reforma de la Democràcia perquè no sigui un simple decorat per a espectadors (i votants) zombis.
Ha començat el bombardeig, quasi inútil, d'eslògans, candidats i candidates, cartells, vídeos... Però la majoria- segons sondeig del CIS- ja sembla tenir-ho decidit, o gairebé. I a més, la campanya reprodueix, sense innovacions destacables, les anteriors: espots electorals, cartells, ocupació exagerada dels espais informatius, mítings (encara?). La majoria de la gent passa sense mala consciència de tanta insistència i a més desconfia de les paraules dels polítics i de la política en si mateixa. El moviment dels indignats ha estat una altra forma de fer política i ha demostrat una altra manera de comunicar propostes. Em sorprèn que després de la indignació, la campanya hi sembli indiferent en les seves formes (que en els seus continguts, no tant) i reprodueixi exactament la mateixa configuració de totes les altres. Quin jove pot sentir-se atret per una campanya com aquesta? I què pensaran els aturats quan sentin les promeses d'acabar amb l'atur (per què no ho han fet abans, si en sabien?, poden pensar)
El model de campanyes està esgotat com ho està el model polític. Tot està esgotat.
Sembla que preguntar-s'ho és una heretgia en relació al valor de la democràcia, però quan la democràcia ha estat traïda per la majoria dels qui ara ens demanen el vot i després de constatar que el vot útil- com diu avui encertadament a El Periódico l'arquitecte Juli Capella- és un bumerang als morros, no ens ha d'estranyar que ens preguntem si votar serveix per canviar les coses. Si es preguntés a la ciutadania convocada a votar el proper 20 N si pensa que les coses canviaran després de les eleccions, la majoria contestaria, n'estic segur, que no. Així, doncs, votar és útil? Jo només puc respondre que hauria de ser-ho però també estic segur que fer-ho a qualsevol dels partits majoritaris que han governat (sigui PSOE, PP o CiU) no és útil, ni just. Útil no ho és perquè ja hem vist com gestionen en nom dels mercats, no en nom del poble, i just tampoc perquè estan aplicant i aplicaran programes que no figuren a la seva oferta electoral. El que em surt de l'ànima és dir: "Que els bombin!" Més enllà d'aquesta reacció indignada, considero que hauria de ser possible la renovació de l'oferta política i no sembla que això sigui fàcil quan es posen tantes traves a la presentació de candidatures noves i a fer una llei electoral més justa. Tenim, doncs, un problema: han segrestat el sistema de tots, uns pocs. Nosaltres no abandonem la democràcia, ells sí!
Com a persona que he estat als campaments de refugiats saharauís i per tant molt sensibilitzada amb la lluita del poble saharauí per la independència i el retorn dels refugiats, coneixedora de la precària situació en què viuen i de la seva dependència de l'ajut internacional, el segrest de tres cooperants m'ha colpit intensament. Mai abans, en 36 anys de l'existència dels campaments, s'havia produït res semblant, ni tan sols el mínim indici d'inseguretat. Molt menys quan els responsables del Front Polisario han tingut sempre una extrema cura dels cooperants, atès el paper decisiu que fan i del qual depenen les gairebé 200.000 persones que viuen refugiades. A hores d'ara cap grup ha reivindicat l'acció i per tant especular podria ser gratuït. No obstant, sigui com sigui, la cooperació internacional quedarà afectada perquè les precaucions per anar als campaments s'extremaran i és possible que baixin menys cooperants, tot i que l'efecte que produeix aquest segrest en els qui som conscients de la precarietat i necessitats dels refugiats és més aviat el contrari. Se'ns omple el cor de ganes d'anar-hi en aquests moments difícils per demostrar que ningú aconseguirà ni directa ni indirectament perjudicar la solidaritat. Amb tot serà inevitable que hi hagi un abans i un després i que això pugui arribar a tenir conseqüències fins i tot en les posicions a l'entorn de la tan enyorada i difícil solució del conflicte, molt més enllà de la cooperació. Ens trobem en uns moments complicats perquè la desesperació de molts joves i no tan joves saharauís per la falta de futur ha portat a una radicalització de les posicions en relació a com s'ha de resoldre el conflicte, en un marc internacional d'neptitud i passivitat escandaloses. Afegim-hi ara la preocupació per la seguretat. El segrest ha estat una atac a la línia de flotació de l'exili saharauí. I sempre hi haurà qui s'encarregui d'estigmatitzar el territori i el conflicte: interessos per fer-ho no en falten, ni aquí ni fora de les fronteres estatals. I dubto que els segrestadors no ho sàpiguen: i no els importa. Per tant, no hi ha més reacció possible, si es volen evitar les conseqüències més negatives, que la de refermar-nos en la nostra solidaritat i treballar intensament pel poble saharahuí, des d'aquí i des d'allí.
El que ja sembla el final d'ETA com a organització armada tindrà inevitablement conseqüències polítiques. Dubto que derivin de les condicions per a acabar amb al conflicte a què es refereix el comunicat final de l'organització. De fet, la debilitat d'ETA sense les armes al damunt de la taula és encara més visible que amb les armes a punt. Per tant, les condicions per deixar definitivament les armes no seran ni de lluny les que de manera implícita sorgeixen del comunicat. Que en el procés de negociació- que serà llarg- es parlarà del conflcite històric subjacent és una evidència, però ETA sap que l'estat espanyol i també el francès no poden estirar les seves arquitectures constitucionals i polítiques gaire més enllà. Així que amb generositat mútua es podrà arribar més a un reconeixement teòric del conflicte que a concessions polítiques importants. Però res no serà igual i hi haurà un abans i un després. I aquest després té ara més d'un escenari possible. Un- el menys probable- és reforçar la idea nacional espanyola i viure com si l'estat espanyol fos el victoriós absolut i Espanya hagués acabat amb l'independentisme basc més extrem. És una temptació dels sectors més dretans fer aquesta lectura si finalment es produeix el desarmament i aquest és "verificable". No obstant això, hem de comptar amb un nou Actor (en majúscula) polític, que és l'esquerra abertzale, artífex de la sacsejada que ha viscut la seva relació amb ETA i de l'escenari que ha provocat l'actual situació d'esperança. Aquest nou actor polític té ara mateix a les seves mans el futur complet de l'ndependentisme d'esquerres i més enllà d'això el que pot esdevenir el veritable canvi de la democràcia espanyola derivada de la Transició, perquè només des de la victòria política podran forçar el replantejament nacional espanyol i posar damunt de la taula (com ja ha passat a Catalunya sense necessitat de lluita armada) el separatisme com a opció política legítima i no ignorable. (Continua)
La mort de Gadafi i les ressenyes històriques que en fan alguns diaris m'ha dut a reflexionar sobre la impossibilitat de les utopies, amb matisos importants. Gadafi, el dictador extravagant, com el qualifica el diari Público, va començar intentant superar les contradiccions entre capitalisme i comunisme construint un règim de matís social, imitant al règim egipci de Nasser. L'objectiu era oferir una alternativa al món àrab al marge d'Occident, nacionalitzant la riquesa petrolífera i els recursos nacionals. Però el caire autoritari i monolític del règim va acabar per generar- com passa sempre i ens demostra la història- un monstre, en aquest cas de cara deformada i maniàtic fins a l'extravagància, implacable amb l'oposició. Un altre exemple de caràcter personal pot ser Cávez de Veneçuela. Les virtuts inicials de les idees "revolucionàries" van quedant eclipsades per una munió de defectes més grossa que les virtuts primigènies. Tots aquests defectes provénen del personalisme, del cabdillatge, de la identificació entre el líder i la veritat i de la consegüent creació d'un règim autoritari i blindat. Les utopies no són possibles si es duen a terme amb vímets que al final fan un teixit monolític i impermeable. Segons les lleis de la Física, allò que és rígid és poc resistent. Doncs les lleis històrques- en podríem dir humanes?- demostren el mateix.
Se'm fa difícil- per no dir impossible- interpretar amb precisió el significat de la gran protesta dels indignats del món per al proper 15 d'octubre. La varietat, pluralitat, del moviment és gran i a més hi hem d'afegir la varietat geogràfica: 800 ciutats i 70 països és un nombre molt més que considerable. Però és obvi que la protesta és única, amb vocació mundialista, internacionalista, i això li dóna un sentit compartit. Quin és, aquest sentit compartit?
Tot i que pecaré de traç gruixut (encara que aquí potser és la millor interpretació) sembla que l'exigència d'una democràcia real és el nexe comú. Però la democràcia real porta associats molts principis contraris a l'actual funcionament polític i econòmic mundial, entre els quals el que més s'ha de destacar és la preeminença de la política per damunt de l'economia. Dit d'una altra manera: que la política econòmica no la decideixin organismes inintel·ligibles, invisibles de tan llunyans i opacs, incontrolables però que controlen.
El 99% de què parlen les convocatòries dels indignats d'EUA, és a dir, la gran majoria de les persones, percebem que el poder polític legitimat a les urnes no és real, i que el poder real resideix en una esfera desconeguda en la seva composició però percebuda cada dia en la vida quotidiana de la gent. Això, front a l'1% de persones que disposen d'uns recursos i d'un poder inimaginables per qualsevol de nosaltres.
Així. doncs, veiem que en el fons retornem a l'eterna lluita per la igualtat i per la justícia distributiva i democràtica, una constant històrica des de temps immemorials, que ha provocat revoltes (ofegades en sang la majoria), lluites socials, revolucions, que ha creat grans ideals, els quals han donat fruits desiguals tot i l'heroïcitat de molts lluitadors anònims que hi han perdut la vida.
Podria concloure fàcilment que no hi ha res de nou en l'argumentari de fons dels indignats del món. Però no és cert, perquè ara el concepte de democràcia pren una força nova i porta implícit el control exigent i permanent del poder i la garantia dels drets socials bàsics. La reivindicació de participació permanent, és a dir, de la superació de la democràcia formal sorgida sota l'hegemonia burgesa al segle XX, una reivindicació estimulada- quan no sorgida- de l'ús de les noves tecnologies de la comunicació, és la clau de volta dels indignats mundials. Una nova revolució en germen, iniciada paradoxalment als països àrabs i transportada al món occidental per "Al-Àndalus" ha fet forat al monolitisme capitalista neo-liberal sorgit després de la caiguda del Mur de Berlín. No és poc. Des d'aquest punt de vista, la protesta mundial del proper dissabte té una notable importància. No obstant això, el camí per fer és encara molt llarg.
Aquesta reflexió neix de la constatació que el panorama actual de crisi profunda (moral, econòmica, sistèmica...) està enclotat en una espiral inútil que gira al voltant de si mateixa sense sortir-se'n. Dit d'una altra manera, de la constatació de la dificultat immensa de generar moviment social que trenqui la trajectòria actual absurda, i fins i tot de la dificultat de generar alternatives intel·ligents des de les institucions governants per enlairar el vol i començar a respirar. La pregunta que em faig sovint és fins on aguantarem. Les entitats que treballen amb la pobresa i la marginació alerten de la possibilitat d'un esclat social. Però altres entitats, fundacions i organismes vinculats al mateix sistema insisteixen en què estem lluny d'un esclat. M'inclino per donar la raó - aquest cop- a les entitats més optimistes. Estem lluny d'un esclat social. Més que res perquè la crisi encara no ha tocat prou massa crítica perquè això esdevingui. I de produir-se algun esclat, seria com el produït a la Gran Bretanya, identificable amb sectors estructuralment marginats des d'abans de la crisi, que ara han tocat fons. Amb tot, si les institucions europees, en al cas d'Europa, insisteixen en l'ortodòxia que ens ha dut fins aquí i la independència del Banc Europeu és un impediment per flexibilitzar-la, les conseqüències sí que poden produir un esclat a llarg termini. Òbviament, el moviment dels indignats i totes les protestes contra les retallades són reaccions importants i han generat un estat d'opinió favorable a les seves demandes, però són protestes que el poder encaixa sense prendre-hi massa mal. I encara pot encaixar protestes de més magnitud, com les que s'estan produint a Grècia o com les que van paralitzar sectors estratègics de França sense que el govern del petit Napoleó cedís ni un mil·límetre en els seus plans privatitzadors. Aquesta posició impertorbable dels poders és una estratègia perfectament pensada per convèncer la gent que no hi ha res a fer. Confesso que m'agradaria que la protesta fos intensa i immensa, que les consciències estiguessin activades. Però la crisi genera pors i inhabilita els qui estan desesperats perquè no tenen feina, poden perdre el pis, no arriben a fi de mes... I a tots els qui encara no ha afectat del tot. Aquest és el doble drama.
M'ha fet pensar Oriol Illa avui en un article que publica al seu blog, on afirma que la reforma constitucional per limitar el dèficit públic, és a dir, la inversió en sanitat, educació, jubilacions, serveis socials, transports públics... fa inconstitucional el projecte socialdemòcrata. És cert, perquè és (era, perquè els mateixos que s'hi defineixen hi han renunciat) un projecte polític basat en la inversió pública redristibutiva de la renda social. Si es limita, per tant, aquesta inversió en la pròpia constitució, es limita, s'escapça, l'essència del projecte socialdemòcrata. O sigui, que no es considera constitucional una opció ideològica. I de retruc, i molt més clarament, tampoc són constitucionals aquells projectes que pretenen anar més enllà de la timidesa socialdemòcrata i transformar el paradigma de distribució econòmica capitalista. Ras i curt, s'ha inconstitucionalitzat tota l'esquerra ideològica. Aquest és el moll de l'os de la reforma exprés de la constitució, exigida pels de dalt, no pas- com hauria de ser- pels de baix (nosaltres), als quals no se'ns ha fet mai cas quan hem demanat- posem per cas- el reconeixement del dret a l'autodeterminació. La majoria de les persones- tinc la impressió- no són conscients de l'atac, del cop d'estat ideològic-autoritari que representa aquesta reforma. Des d'ara viurem en un món d'aparença democràtica on només serà possible governar sota els principis neoliberals. Ens han colat un nou feixisme amb vaselina i guant de seda.
cbort |
divendres, 30 de setembre de 2011 | 21:38h
Un discurs contundent amb un fons ideològic impecable. Al marge dels errors comesos i de la proximitat o llunyania ideològiques, Julio Anguita crida- assenyadament però amb mots enèrgics- a la rebel·lió.
Fa un any que et vaig conèixer, i ja no hi ets. La teva absència, sobtada, ha perforat la vida de tots els qui t'havíem conegut. L'espai buit de tu és permanent i veure'l i saber-lo és la constatació del no retorn. Com ens costa entendre, acceptar, que mai més seràs entre nosaltres, que ara només ets una imatge de la memòria, una fotografia que mirem sovint mentre se'ns remouen les artèries i ens espurnegen els ulls!
Quantes vegades ens hem preguntat el perquè, i quantes vegades se'ns ha escapat la resposta! Potser només la saps tu.
Passejo sovint pel teu carrer i quasi sense voler el cap se'm gira cap a casa teva, lentament, alçant-se per mirar una finestra. Sempre serà el teu carrer. Abans tenia un nom comú, quasi anònim entre tants i tants noms dels carrers del nostre barri. Ara és el teu. De fet, els noms dels carrers no són els que són sinó els que nosaltres els posem quan ens porten records de vida.
Fa un any- només un any- que et vaig conèixer: quin temps més curt per anar-te'n!!! Has estat una estel fugisser, potser? Una presència de comiat? Em vas dir hola per després desaparèixer? Un ser i un no-ser en poc temps: quin sotrac!
Tanmateix, Mamen (ara ja puc escriure el teu nom) has de saber - i potser no ho saps- que no es mor quan es mor, sinó quan l'últim record de tu s'apagui.
Fa un any que et vaig conèixer i ja no hi ets.
La major part d'economistes assenyats, i que no depenen dels grans bancs ni de les agències de "desqualificació" aposten per Keynes com a font per sortir de la crisi econòmica. La deriva i indecisió europees són letals per a les economies més febles i per a la pròpia idea d'Europa, basada en l'estat del benestar. Fa poc llegia a El País que el trencament d'Europa ( sortida de Grècia i abandonament de l'euro) provocaria el crac de tota la UE i això podria generar fins i tot guerres entre països al vell continent. Es recordaven els fantasmes de passat i es destacava que la construcció europea vol evitar les guerres fratricides. Em sembla que aquestes opinions tan apocalíptiques són clarament interessades: l'argument de la por al servei de l'estatus quo, és a dir, del domini de la banca franco-alemanya de tot Europa i de l'extorsió constant que la mateixa fa als països del Sud europeu.
França i Alemanya han estat implicades en totes les guerres contemporànies a Europa i precisament ara estan més unides que mai pilotant una UE salvatge al servei dels "mercats". Així. doncs, se'm fa difícil veure per on podrien començar les hipotètiques hostilitats nacionals. Per Grècia? Contra qui?
Si Europa està en perill i ha entrat en una fase de descrèdit entre l'opnió pública és precisament perquè s'identifica l'euro amb sacrificis i exigències desmesurades i amb una pèrdua de sobirania, és a dir, de control sobre el poder.
Per tant, si es vol salvar Europa s'ha d'apostar per unes altres polítiques econòmiques, recomanades fins i tot per l'FMI, que injectin diners a l'economia des de l'àmbit públic. Si es continua extorsionant països com Grècia, Espanya, Itàlia... al final el desmembrament està servit i la guerra haurà estat un fet, no bèl·lic, però amb víctimes clares.
És curiós i contradicitori esperonar la por a la divisió europea (i fer-ho de manera tan immoral) i alhora defensar la rigidesa neoliberal en l'economia. Ja sabem que el neoliberalisme acaba menjant-se qualsevol projecte col·lectiu perquè és l'antítesi del bé comú, una idea a la qual és al·lèrgic.
No és estrany, doncs, que en una Europa així hi hagi qui no hi vulgui viure.
Totes les mesures orientades a controlar el dèficit de les finances públiques són equivocades per sortir de la crisi.
Si no es destinen mil·lers de milions del pressupost de l'estat a injectar i incentivar l'economia, el mercat per si sol no se'n surt (i això és un clàssic conegut). Aquests mil·lers de milions de diners han de sortir de la lluita contra el frau fiscal (elevadíssim a l'estat espanyol) i de la recuperació d'impostos com el del patrimoni, que gravin els qui més tenen. Les darreres dècades, les rendes més altes han anat rebaixant la seva aportació a la societat i en canvi s'ha mantingut la de les rendes del treball. Aquest desajust provoca ara que la sortida de la crisi recaigui bàsicament en les persones de renda assalariada, si conserven el salari i la feina!, i molt poc en les grans rendes i fortunes.
Per altra banda, si existís una banca pública- com existeix en alguns estats d'EUA- el flux creditici seria més elevat i això contribuiria a reactivar l'economia, especialment la de les petites i mitjanes empreses, que són les que generen el 90% de la feina.
Bloc àmpliament dedicat al vi, entre altres comentaris personals de l'autor. Hi trobareu bones guies i referències de vins del país i de fora del país.
Útil per anar tastant...
La Plataforma per la Llengua és una entitat que té per objectiu garantir la presència de ple dret del català en tots els àmbits i a tot el territori de llengua catalana.
La vida expressada en forma de sublim poesia. Bloc de Victòria, d'altíssima qualitat literària, d'intima sensibilitat poètica. Si voleu un passeig per la pau i el plaer de la lectura, i el de la vida... entreu-hi.
Aquest capvespre plou i el cel s'na tenyit de foscor d'aigua. Sembla que la vida s'apagui a batecs, cada un més trist i més opac. Ens ha caigut el cel, avui.
Avui el debat entre iguals serà un fet. Iguals en les polítiques de retallades, en la submissió als mercats, en la incapacitat de creure en polítiques públiques, en la incapacitat d'entendre el dret dels pobles a autodeterminar-se. 
Un vídeo de Anonymous que corre profusament aquest dies per la Xarxa, ens explica la manera de dinamitar (en la mesura que vulguem i puguem) l'actual sistema polític. Resumint, ens explica que no votar beneficia les majories que han governat fins ara i que s'han doblegat als mercats, les quals sistemàticament ignoren l'abstenció; que votar en blanc beneficia també les majories perquè els vots en blanc s'hi sumen, i que l'única possibilitat de demostrar el descontentament és o bé votar nul- vots que computen- o bé votar partits minoritaris, cosa que exclou a PSOE-PSC, PP i CiU o PNB.
Ha començat el bombardeig, quasi inútil, d'eslògans, candidats i candidates, cartells, vídeos... Però la majoria- segons sondeig del CIS- ja sembla tenir-ho decidit, o gairebé. I a més, la campanya reprodueix, sense innovacions destacables, les anteriors: espots electorals, cartells, ocupació exagerada dels espais informatius, mítings (encara?). La majoria de la gent passa sense mala consciència de tanta insistència i a més desconfia de les paraules dels polítics i de la política en si mateixa.
Sembla que preguntar-s'ho és una heretgia en relació al valor de la democràcia, però quan la democràcia ha estat traïda per la majoria dels qui ara ens demanen el vot i després de constatar que el vot útil- com diu avui encertadament a El Periódico l'arquitecte Juli Capella- és un bumerang als morros, no ens ha d'estranyar que ens preguntem si votar serveix per canviar les coses. Si es preguntés a la ciutadania convocada a votar el proper 20 N si pensa que les coses canviaran després de les eleccions, la majoria contestaria, n'estic segur, que no. Així, doncs, votar és útil? Jo només puc respondre que hauria de ser-ho però també estic segur que fer-ho a qualsevol dels partits majoritaris que han governat (sigui PSOE, PP o CiU) no és útil, ni just. Útil no ho és perquè ja hem vist com gestionen en nom dels mercats, no en nom del poble, i just tampoc perquè estan aplicant i aplicaran programes que no figuren a la seva oferta electoral. El que em surt de l'ànima és dir: "Que els bombin!"
Com a persona que he estat als campaments de refugiats saharauís i per tant molt sensibilitzada amb la lluita del poble saharauí per la independència i el retorn dels refugiats, coneixedora de la precària situació en què viuen i de la seva dependència de l'ajut internacional, el segrest de tres cooperants m'ha colpit intensament. Mai abans, en 36 anys de l'existència dels campaments, s'havia produït res semblant, ni tan sols el mínim indici d'inseguretat. Molt menys quan els responsables del Front Polisario han tingut sempre una extrema cura dels cooperants, atès el paper decisiu que fan i del qual depenen les gairebé 200.000 persones que viuen refugiades.
El que ja sembla el final d'ETA com a organització armada tindrà inevitablement conseqüències polítiques. Dubto que derivin de les condicions per a acabar amb al conflicte a què es refereix el comunicat final de l'organització. De fet, la debilitat d'ETA sense les armes al damunt de la taula és encara més visible que amb les armes a punt. Per tant, les condicions per deixar definitivament les armes no seran ni de lluny les que de manera implícita sorgeixen del comunicat. Que en el procés de negociació- que serà llarg- es parlarà del conflcite històric subjacent és una evidència, però ETA sap que l'estat espanyol i també el francès no poden estirar les seves arquitectures constitucionals i polítiques gaire més enllà. Així que amb generositat mútua es podrà arribar més a un reconeixement teòric del conflicte que a concessions polítiques importants. Però res no serà igual i hi haurà un abans i un després. I aquest després té ara més d'un escenari possible. Un- el menys probable- és reforçar la idea nacional espanyola i viure com si l'estat espanyol fos el victoriós absolut i Espanya hagués acabat amb l'independentisme basc més extrem. És una temptació dels sectors més dretans fer aquesta lectura si finalment es produeix el desarmament i aquest és "verificable". No obstant això, hem de comptar amb un nou Actor (en majúscula) polític, que és l'esquerra abertzale, artífex de la sacsejada que ha viscut la seva relació amb ETA i de l'escenari que ha provocat l'actual situació d'esperança. Aquest nou actor polític té ara mateix a les seves mans el futur complet de l'ndependentisme d'esquerres i més enllà d'això el que pot esdevenir el veritable canvi de la democràcia espanyola derivada de la Transició, perquè només des de la victòria política podran forçar el replantejament nacional espanyol i posar damunt de la taula (com ja ha passat a Catalunya sense necessitat de lluita armada) el separatisme com a opció política legítima i no ignorable. (Continua)
La mort de Gadafi i les ressenyes històriques que en fan alguns diaris m'ha dut a reflexionar sobre la impossibilitat de les utopies, amb matisos importants.
Se'm fa difícil- per no dir impossible- interpretar amb precisió el significat de la gran protesta dels indignats del món per al proper 15 d'octubre. La varietat, pluralitat, del moviment és gran i a més hi hem d'afegir la varietat geogràfica: 800 ciutats i 70 països és un nombre molt més que considerable. Però és obvi que la protesta és única, amb vocació mundialista, internacionalista, i això li dóna un sentit compartit. Quin és, aquest sentit compartit?
Tot i que pecaré de traç gruixut (encara que aquí potser és la millor interpretació) sembla que l'exigència d'una democràcia real és el nexe comú. Però la democràcia real porta associats molts principis contraris a l'actual funcionament polític i econòmic mundial, entre els quals el que més s'ha de destacar és la preeminença de la política per damunt de l'economia. Dit d'una altra manera: que la política econòmica no la decideixin organismes inintel·ligibles, invisibles de tan llunyans i opacs, incontrolables però que controlen.
Aquesta reflexió neix de la constatació que el panorama actual de crisi profunda (moral, econòmica, sistèmica...) està enclotat en una espiral inútil que gira al voltant de si mateixa sense sortir-se'n. Dit d'una altra manera, de la constatació de la dificultat immensa de generar moviment social que trenqui la trajectòria actual absurda, i fins i tot de la dificultat de generar alternatives intel·ligents des de les institucions governants per enlairar el vol i començar a respirar.
Fa un any que et vaig conèixer, i ja no hi ets. La teva absència, sobtada, ha perforat la vida de tots els qui t'havíem conegut. L'espai buit de tu és permanent i veure'l i saber-lo és la constatació del no retorn. Com ens costa entendre, acceptar, que mai més seràs entre nosaltres, que ara només ets una imatge de la memòria, una fotografia que mirem sovint mentre se'ns remouen les artèries i ens espurnegen els ulls!
Quantes vegades ens hem preguntat el perquè, i quantes vegades se'ns ha escapat la resposta! Potser només la saps tu.
Passejo sovint pel teu carrer i quasi sense voler el cap se'm gira cap a casa teva, lentament, alçant-se per mirar una finestra. Sempre serà el teu carrer. Abans tenia un nom comú, quasi anònim entre tants i tants noms dels carrers del nostre barri. Ara és el teu. De fet, els noms dels carrers no són els que són sinó els que nosaltres els posem quan ens porten records de vida.
Fa un any- només un any- que et vaig conèixer: quin temps més curt per anar-te'n!!! Has estat una estel fugisser, potser? Una presència de comiat? Em vas dir hola per després desaparèixer? Un ser i un no-ser en poc temps: quin sotrac!
Tanmateix, Mamen (ara ja puc escriure el teu nom) has de saber - i potser no ho saps- que no es mor quan es mor, sinó quan l'últim record de tu s'apagui.
La major part d'economistes assenyats, i que no depenen dels grans bancs ni de les agències de "desqualificació" aposten per Keynes com a font per sortir de la crisi econòmica. La deriva i indecisió europees són letals per a les economies més febles i per a la pròpia idea d'Europa, basada en l'estat del benestar. Fa poc llegia a El País que el trencament d'Europa ( sortida de Grècia i abandonament de l'euro) provocaria el crac de tota la UE i això podria generar fins i tot guerres entre països al vell continent. Es recordaven els fantasmes de passat i es destacava que la construcció europea vol evitar les guerres fratricides. Em sembla que aquestes opinions tan apocalíptiques són clarament interessades: l'argument de la por al servei de l'estatus quo, és a dir, del domini de la banca franco-alemanya de tot Europa i de l'extorsió constant que la mateixa fa als països del Sud europeu.
Totes les mesures orientades a controlar el dèficit de les finances públiques 
