L'amic Jordi Mas m'ha fet arribar per correu electrónic la portada del diari La Gaceta de los Negocios i m'ha ressenyat un article petit, a la part inferior dreta, del seu director Carlos Dávila, que reprodueixo sense fer-hi cap comentari perquè en sóc incapaç:
BRAVO, TONTITOS
Ahora Montilla, el apocado e incapaz feloncete, musita, el pobre: "Yo no he sido, yo no he sido", y su jefe Zapatero se esconde con un rictus de satisfacción porque sabe que el tauricidio catalán es otra de sus grandes obras maestras. Sin éste en la Moncloa, y sin el otro en la Generalitat, Barcelona seguiría siendo hoy una de las grandes plazas de España. Lo de Mas, un separatista que aborrece de todo lo español, es otra muestra de que nosotros también tenemos derecho a defendernos de ellos. Persiguen el idioma, los toros y todo lo que se les venga encima, y nosotros contestamos como Zapatero: con una sonrisa alelada pero excelsamente complaciente. Había un tonto en el pueblo que se cargó los faroles de la avenida y decía: "Joé, que se enteren de lo que he hecho".
Afegeixo que el titular principal de la portada és: "Zapatero calla ante el tauricidio de Cataluña" i que a la part superior dreta hi ha un lema que diu: "Estamos con la fiesta nacional"
Retorno després d'uns dies en què m'he ocupat de la important qüestió nacional, al tema de la crisi.
El govern central i tots els altres subordinats (autonòmics) han acatat sense protestar ni alçar la veu ni convocar la gent a manifestar-se (com ha passat amb la sentència del TC) les mesures econòmiques que han dictat els que eufemíticament s'anomenen mercats financers, o sigui, les elits poderoses de la gran banca privada mundial. Sembla ser que el tema de l'economia no es considera un tema de debat públic, com si fos una esfera aliena a la política. I no és així. Passa, però, que els governs són impotents davant dels grans poders financers i no ho volen reconèixer. Com s'expliquen si no les mesures tan dures de retall i austeritat que cap govern hauria posat en práctica si no fossin una imposició? Cap govern actualment té capacitat per decidir la totalitat de la fiscalitat, per estimular l'economia, per retornar la funció social de la banca. S'ha perdut la sobirania, i s'ha perdut en temes que afecten directament el benestar de la gent, de les nostres vides. No és això una dictadura? De què serveix votar si no hi ha sobirania? La sobirania no recau en el poble? Què passa quan no n'hi ha? Són preguntes...
S'ha publicat un article avui a El País firmat per Felipe González i Carme Chacón (Apuntes sobre Cataluña y España) que valora la siuació Catalunya/Espanya després de la sentència. És significatiu que el signin tots dos: PSC i PSOE? Quina és la intenció real perquè el signin? Aquest matí a la Ser hi havia un interessant debat al respecte. L'article té un bon to però un contingut de fons molt fluix. I tot i que fa veure que res no ha canviat entre Catalunya i Espanya - nega la major tot dient que no hi ha un abans i un després- el fet mateix que es publiqui l'article demostra el contrari.
El contingut propositiu és fluix perquè la proposta és la de sempre: rellegim la Constitució amb generositat però no en canviem ni una coma. Anem cap el federalisme però sense escriure-ho enlloc de manera constitutiva. Definim Espanya com a nació de nacions però no reconeguem el terme nació per a ningú més que Espanya, etc. No m'hi estendré perquè ja el podreu llegir. Però és que a més interpreten els avanços de l'estat autonòmic com un gran èxit, tant que no cal anar més enllà sinó quedar-se en una autonomia generosament interpretada. Cap, cap novetat, sinó és que ara el PSOE reviscola aquest discurs, oblidat des de fa molt de temps i que no creu ningú - amb el cor a la mà- dins del propi partit.
Rahola en un article que publica avui a La Vanguardia que enllaço més avall, lloa i afalaga l'alcalde de Lleida, Àngel Ros, per la seva valentia en relació als temes relacionats amb l'islam. Concretament el creu valent per haver tancat una mesquita, la del carrer Nord, perquè incomplia les normes de seguretat. No em sembla pas valentia, això, sinó sentit de la responsabilitat per fer complir una normativa municipal, que també s'aplica a altres locals com bars, discoteques... etc. On és, doncs, la suposada valentia? Però no es tracta de valentia, Rahola aprofita l'article per introduir una màxima ideológica que no encaixa gens amb l'exemple del tancament de la mesquita Diu:
"Porque la cuestión no es cómo adecuamos las leyes a los nuevos retos
sociales y religiosos, sino cómo se adecuan estos a las leyes
democráticas."
Em pregunto què té a veure la seva afirmació, amb la qual podria estar-hi d'acord, amb l'exemple de tancament de la mesquita. No s' ha tancat pas la mesquita per fer complir una llei democràtica sinó per falta de seguretat. Si no és que Rahola consideri antidemocràtic resar en un espai o local col·lectivament. Potser Rahola està d'acord amb Ros quan aquest ha respost: "que resin a casa seva com faig jo" Sembla que a la columnista ha agradat aquesta afrimació. Tanmateix, em pregunto per què Ros no diu el mateix als catòlics que resen col·lectivament a l'església, o als evangelistes. És antidemocràtic fer-ho? No ho és, és clar. Si es tanqués un temple catòlic per falta de seguretat Rahola ni hauria escrit l'article ni hauria parlat de lleis democràtiques. Se li veu el llautó.
Acabo de llegir l'enquesta que ha publicat avui El Periódico sobre l'arrelament de l'opció independentista a Catalunya, entre altres qüestions com el sentiment de pertinença, on diuen en titulars que el 47% dels enquestats aposten per més autogovern essent aquesta l'opció majoritària. Però també fan la precisió - tot comparant la seva enquesta amb la darrera del Baròmetre Polític d'Estiu del GESOP, on sortia un significatiu 48'1% de catalans que votarien a favor de la independència- que en la seva es pregunta què convé més ara a Catalunya, cosa que introdueix un element possibilista en la pròpia pregunta. En l'enquesta del Baròmetre d'Estiu es preguntava què votarien els enquestats en cas de referèndum per la Independència, sí o no. L'enquesta de El Periódico deu tenir por a fer una pregunta tan clara. No es poden comparar les dues enquestes perquè s'hi han preguntat coses diferents.
Que l'independentisme pren embranzida és clar, i bo donades les manilles permanents que ens posa Espanya. Ara bé, la Solidaritat catalana que presenten López Tena, Laporta... fent una proposta d'unió transversal no és creïble. Ni per a ells mateixos. Sabien d'antuvi que ni ERC, ni CiU ni ICV-EUiA acceptarien; per tant més que una proposta ha estat una entrada en escena efectista. No dubto de la honestedat dels qui la promouen, és més, estic segur que creuen fermament que l'objectiu primer ha de ser la independència, però no poden esperar que una composició política tan plural com la catalana es deixi seduir tan fàcilment, només a partir d'un objectiu, per altra banda ambiciós. A més, per anar a votar cal un programa social i econòmic- com han respost els de la CUP- perquè qui es presenta té vocació de governar o d'influir en les decisions amb els seus vots i cal que defineixin què proposen per sortir de la crisi, per l'educació, sanitat, atur, etc. I aquí, segons si un és més d'esquerres (Bertran) o més de centre (López Tena) les línies de pensament són diferents. Un aspecte positiu, tanmateix, de la proposta de Laporta i companyia és que perfila que hi pot haver un independentisme de dretes o de centre, és a dir, amplia l'espectre social (com passa realment entre la gent) favorable a la sobirania plena. Amb tot, si no hi ha un programa social i econòmic clar, políticament la proposta és insuficient.
El propassat diumenge, 18 de juliol (quina data!), ens vam retrobar un grup de persones que fa trenta-quatre o trenta-cinc anys formàvem part de l'organització juvenil del PSUC (el partit comunista a Catalunya): les Joventuts Comunistes de Catalunya. En el nostre cas, en el barceloní barri de Gràcia. Molts no ens havíem tornat veure des d'aquella època. La trobada va ser emotiva- no podia ser d'altra manera- i intensa en sentiments. Estàvem cofois i extremadament contents de ser allí amb els i les nostres antics companys i companyes. Paradoxalment no vam parlar de política. o ho vam fer molt poc. O potser no va ser una paradoxa sinó una conseqüència. M'explico. Les JCC va ser una organització fonamentalment juvenil; vull dir que els joves que teníem inquietuds ens hi podíem sentir joves i alhora compromesos amb uns canvis que no van ser menors: el dret a vot als 18 anys, els equipaments per a joves, la reinvincació de les festes populars, la sexualitat lliure, el dret a l'avortament..., entre molts altres. I participàvem a la vegada dels i en els canvis generals del país, des d'una perspectiva jove. Hi havia, tanmateix, a les JJCC, alguna cosa diferent que ultrapassava el compromís militant estricte. Vivíem alhora que militàvem una forma de vida alternativa per als joves del moment. Els valors de la llibertat personal més enllà de la família, els relacionats amb una sexualitat que volíem lliure de les cotilles morals amb què ens havien educat, el qüestionament de l'autoritat irracional, les opcions d'oci col·lectiu com alternativa a la discoteca i a altres formes més convencionals... un estil de vida fonamentat en uns valors nous a l'Estat espanyol i a Catalunya, un estil de vida jove; jove i alternatiu. (SEGUEIX)
L'espectacle de les dificultats per fer una declaració conjunta dels partits catalans després de la manifestació del 10 de juliol és indigne. No tant perquè es parteixi d'objectius polítics diferents a llarg termini sinó perquè no semblen haver llegit el significat de la manifestació. Els partits només s'han llegit a si mateixos, fent càlculs electorals en alguns casos (CiU) i posant el fre de mà en d'altres per no moure's dels seus compromisos i aliances (PSC amb PSOE) o per causa de la seva falta d'iniciativa (ICV). ERC, sense fer gaire esforç, és qui ho ha tingut millor per sintonia amb el sentit majoritari de la manifestació. La gran majoria dels analistes coincideixen en el fet que el que va manifestar bona part de la societat catalana el dissabte 10 de juliol és una voluntat d'anar més enllà de l'Estatut. Tots els indicadors, vegeu el d'avui de La Vanguardia, coincideixen en el fet que els sobiranistes augmenten. I en canvi, els partits, sense excepció, no s'han mogut! L'acord de mínims està molt lluny del clam del 10 de juliol. Per tant, el Parlament no representa la voluntat expressada en la manifestació més gran de la història de Catalunya. Una irresponsabilitat de gran magnitud. El fet que el PSC, mansoi i desnaturalizat des del punt de vista català, hagi fet caure de l'acord el lema "Som una nació, nosaltres decidim" ha estat una estocada mortal per a l'energia col·lectiva desplegada a la manifestació sota aquest lema. El 10 de juliol ja és orfe, institucionalment parlant.
Per fi! El Parlament ha aprovat una llei que afavoreix la custòdia compartida dels fills en cas de separació o divorci dels pares. Era una reivindicació justa que demanàvem des de fa molt de temps els pares separats o divorciats. Ja vaig escriure un apunt al respecte fa temps.
Fins ara hi havia una inèrcia profundament conservadora vestida de progressisme feminista mal entès, que atorgava quasi automàticament la custòdia dels menors a la mare. Donar-la a la mare era una conculcació dels drets dels pares i castigava precisament aquells pares que ens volíem fer càrrec dels fills al 50%, com a mínim.
Ara espero que es replantegin també els drets associats a la custòdia, com el dret a l'habitatge. Fins ara era majoritàriament la mare qui s'hi quedava i el pare havia de marxar, buscar una altra casa o pis, normalment pagant lloguer, a banda de les pensions per als fills i si era el cas una part de la hipoteca: una drecera directa cap a la pobresa. Qui més qui menys tothom coneix casos. Per tant, l'ús de l'habitatge comú també s'haurà de pactar.
M'alegro que el Parlament hagi aprovat aquesta llei. L'anterior, paradoxalment, condemnava la dona a fer-se càrrec en la major part dels fills i la replegava al paper tradicional, limitant-li l'autonomia. I considerava l'home incapacitat de mena per tenir cura dels fills. Era una llei conservadora que inexplicablement defensava un sector del feminisme.
La manifestació de dissabte ha estat la més gran de la història a Catalunya. Les proclames foren clarament sobiranistes. Les banderes també. No obstant això, cal preguntar-se on se situa en relació a la qüestió nacional la majoria. A falta de dades tothom conclou, fins i tot la premsa espanyola, que hi ha un desplaçament cap al sobiranisme, una desafecció ja consolidada en relació a Espanya. Segurament si ara es fessin enquestes corroborarien això que he dit. Ara bé, cal veure-hi més enllà. La celebració de la victòria de "La roja" és una demostració palpable que hi ha un altre sector a Catalunya que se sent i reivindica ser espanyol. Les xarxes socials, n'he estat testimoni i participant, mostren avui algunes escaramusses dialèctiques entre sensibilitats diferents. Entre amics, fins i tot. Hi ha,doncs, una radicalització de postures, una afirmació de sentiments. Per primer cop he vist banderes espanyoles als balcons de Barcelona. És clar que un fenomen com el Mundial no passa sovint, però han sortit. Algunes de manera innocent, pel simple fet de demostrar la contentor amb una fita futbolística històrica, però d'altres- n'estic segur- per afirmar l'espanyolitat política. Sigui com sigui han estat una minoria, però han sortit. Com que ara els polítics han de donar resposta, caldria saber on som exactament en relació a l'eix Espanya-Catalunya, perquè hi ha tres vies: l'autonòmica, que inclou els que volen recuperar via lleis orgàniques o altres figures legislatives l'Estatut, i amb això ja es consideren satisfets. La federal, que inclou els qui voldrien un estat federal amb configuració plurinacional, cosa que implicaria fer una altra constitució; i la independentista, que planteja un estat independent; en aquesta hi ha els gradualistes i els maximalistes. Estic segur que tots els independentistes eren a la manifestació i la dominaven quantitativament. Si la comparem amb la del 77 la diferència va en aquesta direcció. Per tant, 33 anys després hi ha hagut un desplaçament. Caldria conèixer-lo amb dades fiables. Els polítics farien bé de conèixer-les per bastir alternatives representatives o per ajustar les seves estratègies a la realitat social. Com a novetat, i no pas amb alegria, observo una certa ruptura interna a Catalunya. El mateix mur que ha dividit Espanya i Catalunya s'ha erigit entre nosaltres, potser encara tímidament, però depèn de com vagin les coses pot crèixer. Aniríem cap a una societat a la basca, amb dues comunitats representades políticament per partits antagònics i poc creuades socialment. Això desfaria en poc temps l'actiu més important de Catalunya: la cohesió social. El PP i Ciutadans ja van en aquesta direcció, cofois com estan amb la sentència. Tenim, doncs, un panorama polític complicat però també una societat, un país, diferent. Si el sobiranisme vol avançar més no només ho haurà de fer front a Espanya sinó també internament, teixint un projecte integrador i atractiu.
... deia la cançó de Raimon fent referència a Gregori López Raimundo. També ahir, malgrat l'argumentari astut però poc convincent de Montilla, n'érem molts més dels que ells volen i diuen. Em refereixo als qui apostem inequívocament per la sobirania. Hi havia més estelades que senyeres tradicionals, i el crit a favor de la Independència fou el més sentit. Cap crit vaig sentir a favor només de l'Estatut. Montilla ha dit que hi havia més persones que estelades: cert, però no pot deduir alegrement que qui no portava estelada no apostava també per la sobirania, com és el meu cas. S'ha produït una ruptura social amb Espanya, i probablement encara que en menor grau, una ruptura catalana interna. A partir d'ara l'espanyolisme a Catalunya es presentarà sense complexos, i el sobiranisme (que ha de ser la nova forma del catalanisme) també. El TC i tots els qui li donen suport (una gran majoria social a Espanya) ha construït un mur infranquejable entre Catalunya i Espanya. Ningú que vulgui passar-lo podrà: els autonomistes, els federalistes, els ingenus... El TC, és a dir, l'Espanya majoritària, ha cremat qualsevol via d'entesa. Ara tot serà àcid, cru, feréstec. Un abans i un després. "Si estirem fort ella caurà" (L'Estaca) fou una de les cançons repetides. Llach estava emprenyat que tants anys deprés les seves cançons romanguin vigents. Molts també ho estem. Cap on estirem?, és la pregunta; què estirem?; n'és una altra. Ens podem permetre l'esforç de continuar estirant d'Espanya? No la farem pas caure. La transformarem? Cap a on? Són preguntes que els polítics hauran de respondre. Alguns articulistes moderats parlen avui d'eurocatalanisme, de menys Espanya i més Europa. Sense entrar a jutjar la bondat o realisme d'aquesta via, palesa l'abandonament de continuar estirant. Més ben dit, més ajustat a la realitat, de continuar picant a la porta espanyola. Només ho constato. Raül Romeva, eurodiputat català a Europa, ja ho va dir fa dies. (SEGUEIX)
Demà pot ser una diada històrica, hauria de ser-ho pel bé nacional de Catalunya. El 10 de juliol de 2010 ha d'entrar a la història per la mateixa porta que hi va entrar la Diada de l'11 de setembre del 77. Jo, que hi vaig ser, vull percebre clarament un fil conductor entre ambdues manifestacions, encara que hagin passat quasi 33 anys. Si la força impulsora que va generar la Diada del 77 no es renova demà, prenent-ne el relleu, perdrem l'embranzida històrica, el motor que ha fet avançar nacionalment el país fins que ens han aturat de la manera més grollera i antidemocràtica possible en el marc legal espanyol d'ara mateix. En aquests 33 anys hi ha hagut una paradoxa històrica. Al 77 Catalunya estava situada en els primers llocs de renda per càpita i riquesa a Espanya. Actualment, no. El desenvolupament espanyol promogut per la democràcia i la mal entesa solidaritat interterritorial promoguda per un socialisme espanyol insensible a les realitats nacionals altres que l'espanyola han situat Catalunya en un lloc molt més baix que el que li correspon i alhora l'anomenat espoli fiscal ha crescut. Aquesta transferència de riquesa catalana a la resta de l'estat no ha servit per reconèixer la nostra aportació al creixement d'Espanya sinó que encara se'ns continua titllant d'insolidaris malgrat la publicació no fa gaire de les balances fiscals. (CONTINUA)
Susan George és la presidenta d'honor de l'organització altermundista ATTAC França. Activista coneguda de fa molts anys, fou una de les que va preveure la crisi actual, sistèmica, de civilització, no només econòmica, causada pel neoliberalisme hegemònic dels últims trenta anys. M'estic llegint el seu darrer llibre "Sus crisis, nuestras soluciones", que ja comentaré. Vegeu, mentre, l'entrevista, molt interessant i que ens pot plantejar moltes preguntes: d'això es tracta.
Val la pena llegir l'article que us reprodueixo, i pensar-hi.
Por Agencia EFE
Londres, 27 jun (EFE).- Si los bancos no prestan, los gobiernos
deberían crear sus propios bancos y encomendarles esa tarea, propone el
premio Nobel de Economía en 2001, Joseph Stiglitz.
“En Estados Unidos entregamos a la banca 700.000 millones de
dólares. Si hubiésemos invertido sólo una fracción de esa cantidad en
la creación de un nuevo banco, habríamos financiado todos los préstamos
que se necesitaban”, explica Stiglitz en unas declaraciones al diario
Independent on Sunday.
En realidad se habría conseguido con mucho menos: “Pongamos 100.000
millones, apalanquemos esa cantidad por un factor de diez a uno
(atrayendo fondos del sector privado) y obtendremos una capacidad
crediticia de un billón de dólares, más de lo que necesita la economía
real”, explica.
El problema en Estados Unidos es que el estímulo fiscal no fue el
que era necesario: “Consistió en buena parte en recortes de impuestos,
y cuando se dio dinero a los bancos, fue a los que no debía haber ido”.
“Consecuencia de todo ello es que no se ha restablecido la actividad
crediticia. Es previsible que este año se embarguen dos o más millones
de casas más que el año pasado”, advierte el experto estadounidense.
Tras los ataques de los mercados financieros a Grecia, primero, y
luego a España, el consenso parece ser el de que los gobiernos deben
ahorrar, critica Stiglitz, que compara la situación actual a la de la
de EEUU de Herbert Hoover.
Los gobiernos, como el británico, no sólo se niegan a estimular la
economía, sino que se dedican a recortar el gasto, como hizo Hoover en
1929, con la consecuencia de que el “crack” de Wall Street degeneró en
la Gran Depresión.
“Hoover creía que cuando se entra en recesión aumentan los déficit,
por lo que optó por los recortes, y esto es precisamente lo que quieren
ahora los estúpidos mercados financieros que nos metieron de lleno en
los problemas que tenemos”, señala el premio Nobel.
Según Stiglitz, es el clásico error de quienes confunden la economía de una familia con la de una nación.
“Si una familia no puede pagar sus deudas, explica, se le recomienda
que gaste menos para que pueda hacerlo. Pero en una economía nacional,
si se recorta el gasto, decae la actividad económica, nadie invierte,
disminuye la recaudación fiscal, aumenta el gasto en desempleo y uno
termina sin dinero para pagar las deudas”.
“Hay muchos experimentos que lo demuestran gracias a Herbert Hoover
y el Fondo Monetario Internacional”, dice Stiglitz, según el cual este
último organismo aplicó esas recetas erróneas a Corea, Tailandia,
Argentina, Indonesia y muchos otros países en desarrollo en los años 80
y 90.
“Sabemos lo que ocurre. Las economías van a debilitarse, se
reducirán las inversiones y se producirá una terrible espiral
descendente”, dice Stiglitz, que recuerda lo sucedido en Japón, que
acometió un experimento similar en 1997, cuando estaba en vías de
recuperación, aumentó el IVA y se hundió en une nueva decisión.
La respuesta, según Stiglitz, no es reducir el gasto público sino
redirigirlo: “Se puede recortar el dinero que se gasta en la guerra de
Afganistán. Se recortan varios cientos de millones de dólares
desperdiciados en el sector militar. Se reducen las subvenciones al
petróleo”.
“Hay muchas cosas que se pueden recortar. Y hay que aumentar el
gasto en otras áreas como la investigación y el desarrollo, la
infraestructura, la educación”, todas ellas áreas en las que el
Gobierno puede obtener una buena rentabilidad de sus inversiones.
Según Stiglitz, “no hay tampoco ninguna razón por la que no podrían
aumentarse en un 40 por ciento los impuestos a las ganancias
especulativas (del sector inmobiliario).
Ese tipo de especulación, dice, “no beneficia a la sociedad y la
tierra va a seguir ahí, con independencia de que la gente especule o
no. Y a cambio de eso, se rebaja el gravamen a otras actividades como
la investigación y desarrollo”.
Hi ha molta reacció contra la sentència i molta esperança en la manifestació. Amb tota seguretat si ara es fes una enquesta índex d'independentistes seria molt més alt que fa un mes. Hi ha qui fa volar coloms i parla d'una Independència més o menys immediata. Però, dissortadament, jo no veig el panorama tan alegre. No podem frivolitzar gens ni ser superficials. Fins a la manifestació tot seran declaracions sense massa arestes i les diferències no es notaran en excés. Però ja veurem com després hi haurà més d'un full de ruta i es crearà un forat letal per a l'avanç i la unitat del país. Montilla diu que el seu pla B es fer complir el pla A: és a dir, intentar revifar un mort: l'Estatut retallat i atonyinat a tisorades i garrotades. El seu partit, el PSC, no sortirà del seu discurs federalista buit, que ni ells mateixos creuen. ERC apostarà per un full de ruta cap a la sobirania tranquil i realista, ICV, ni se sap. I el partit de Laporta se situarà intentant arreplegar vots d'arreu amb una estratègia que d'entrada serà oportunista, com ho és el fet d'aparèixer ara, i dubto molt que segueixi la radicalitat discursiva de Reagrupament. Francament, no confio que CiU i PSC ens duguin gaire enllà. Són dos partits que han bastit els últims 30 anys l'autonomisme, que mai n'han renegat. Ara es queden sense ruta però no estan ni per la tensió ni per la ruptura (més o menys controlada) amb les institucions espanyoles. Les eleccions autonòmiques reflectiran cap a on es decanta el país i poden condicionar molt el full de ruta. Veurem què en surt. Per altra banda, no es pot ser cec davant de la realitat sociològica catalana: aquests dies he vist molta gent amb la samarreta de "la roja" i banderes espanyoles als balcons: moltes més a les zones perifèriques de BCN. Hi ha molta gent a Catalunya que se sent espanyola. legítimament, perquè cadascú és lliure de sentir-se d'on vulgui, i no són necessàriament anticatalans. Les enquestes diuen que molts catalans se senten alhora espanyols i ho viuen sense contradiccions. Avançar cap a la sobirania, doncs, s'ha de fer amb l'acord majoritari de la societat, cal una majoria social. Per aconseguir-la la feina és molta i llarga i caldrà lligar-la a l'associació entre sobirania i benestar econòmic i drets socials. En tot cas, el moment actual és cabdal: podem hipotecar el nostre futur si no enfilem bé l'agulla.
La xenofòbia institucional esdevé racisme al carrer. Ho afirmo sense cap mena de dubte. La proliferació de mocions i declaracions a favor de prohibir el burca és d'una irracionalitat extrema perquè s'ha creat un debat artificial qua atia el racisme social. No hi ha a penes cap burca a Catalunya. Quan s'ha prohibit alguna cosa pràcticament inexistent a la història? Quan s'ha volgut magnificar, manipulant l'¡opinió pública, un tema per convertir-lo en "problema". Això és exactament el que s'ha fet amb el burca. Quina lectura en fan molts ciutadans?, la més primària: veuen una amenaça allí on no hi és. No m'agrada gens el burca ni entenc que hi hagi dones que el vulguin portar, però no havent-n'hi pràcticament, cal prohibir-lo? No. N'hi ha prou amb una normativa, que ja existeix i que és per a tothom, que ens obliga a ser identificables per les autoritats o per les administracions. La cara és fonamental per fer-ho. Però aquesta normativa ens obliga a tots, també a les dones que portin burca. Així, doncs, prohibir-lo és fer èmfasi en un aspecte singular d'una cultura i crea rebuig i recel davant de tot allò que en vingui. No m'agrada el burca, repeteixo, ni alguns aspectes de la cultura àrab més tradicional en relació a la dona. Però tampoc m'agraden alguns aspectes de la cultura americana i no opto per demanar la prohibició del fast- food tot i que té més perjudicis socials que el burca. N' hi hauria prou amb una normativa que vetllés per la qualitat alimentària. I en tot cas, i a un nivell més funcional i estratègic, no és una bona estratègia prohibir si la qüestió es pot regular d'una altra manera, en un marc més general que afecti tothom. El contrari provoca actituds reactives.
La posició del TC ja ha estat clara. Els 27 articles interpretables dels quals encara no coneixem la interpretació concreta són molts i presagien, com no pot ser d'una altra manera, una restricció substancial. Aquest panorama és nou, marca un punt de no retorn i inflexió. Per primer cop a la història la línia dominant al catalanisme- la pedagògica per encaixar a Espanya - ha estat tocada en plena diana. Cap discurs autonomista ja no se sosté, tampoc cap discurs federalista, cap discurs que pretengui que Catalunya o qualsevol altra realitat nacional sigui reconeguda dins d'Espanya. PSC, autonomista, i CiU, també autonomista, les dues grans forces polítiques del país, tenen un problema. També ERC i ICV, perquè tots havien apostat per un nou Estatut com a solució a l'espoli fiscal, al reconeixement ple de la llengua, a la capacitat de decidir un futur digne. No és possible continuar, ara, amb un discurs fluix. Acatar la sentència i veure per on la podem apaivagar (discurs Montilla) és una renúncia a teixir uns vímets diferents per al país. El catalanisme ha de canviar els objectius, el relat i les estratègies. I això s'ha de fer per primer cop a la història, i, per tant, no és gens fàcil, però és absolutament necessari. Renunciar a fer un discurs nou i valent és deixar bona part de la ciutadania orfe de lideratge polític: una traïció a la força social que té ara el sobiranisme, una oportunitat perduda per a estendre socialment un discurs que combini justícia social i nació i que inclogui una àmplia majoria ciutadana favorable a la creació d'un estat, única solució digna, se sigui o no indenpendentista. L'altra solució és l'encaix acrític amb Espanya i la mort definitiva del catalanisme, de tots els anhels i les vides entregades que han generat 150 anys de lluita. Hi ha qui espera un messies, un líder, una nova força política, que haurien de venir ara. Peró alerta amb els oportunismes i amb els messies. Jo aposto per un lideratge civil, social i col·lectiu, que ja hi és. Potenciem-lo. Som prou grans per no posar-nos en mans de líders personals. Qui es quedi sense discurs o amb discursos de mínims perdrà la possibilitat de sumar-se al nou lideratge polític. Qui ho confiï tot a un messies o una messies esdevindrà menor d'edat. El nou perìode ens necessita a tots. Hi ha molta feina i molts anys per fer-la.
Imatge: portada del llibre "Lo catalanisme" de Valentí Almirall, precursor del catalanisme progressista.
En el fons de la sentència que es produirà hi ha una pulsió per no deixar que Catalunya sigui una nació, jurícament i plena. El que no toleren els magistrats i molta, moltíssima altra gent de més enllà de l'Ebre, és el qüestionament de la nació indissoluble espanyola. Per tant, qualsevol intent per tímid que sigui de donar forma jurídica a una altra entitat nacional és vist com un atemptat a la seva idea de nació. Tenen raó i per això actuen amb tanta contundència. Ens han posat límits i ens els diuen ben clars, fins a set vegades en el nou text, que són la indissoluble unitat espanyola. Aquí rau el que hi ha al fons de la qüestió. No us penseu que podeu decidir per vosaltres sols, ens diuen. Sempre hi haurà algú per sobre vostre: la indissoluble nació espanyola. Conclusió: només hi ha dos camins: la integració plena i acrítica amb Espanya o la via sobiranista. Tot el que hi podia haver pel mig: autonomisme, federalisme.... ho han cremat a consciència.
Ja ho vaig comentar en un apunt anterior, que el fet que l'equerra independentista basca iniciés un procés cap a vies no violentes era molt positiu per consolidar l'independentisme d'esquerres i sobretot per eixamplar-ne la base i neutralitzar les crítiques que l'associen a l'estratègia d'ETA. El pacte que avui s'ha conegut entre EA i l'esquerra abertzale corrobora l'abandonament de les vies violentes i la fi del tutelatge d'ETA sobre el moviment d'esquerra abertzale. Ningú podrà dir ara que l'aposta per vies democràtiques no ha quedat clara. És una molt bona notícia perquè possibilitarà normalitzar totes les opcions polítiques. Tanmateix, estic segur que no agradarà als més radicals, d'un cantó i de l'altre, perquè perden el control del conflicte. És absolutament necessari per al País Basc, per a les persones que hi viuen, que el conflicte recaigui sobre el cos social.
Però a França la jubilació és als seixanta anys. Un fet que fins ara ha estat indiscutit i respectat. Es vol allargar fins als seixanta-dos. Aquí, en canvi, se'ns vol fer arribar als seixanta-set! Deu ser que som d'una altra categoria humana: inferior evidentment. Malgrat les diferències entre França i l'Estat espanyol, el fet important és que s'està mossegant arreu i amb una avidesa ferotge i incontinent tot allò que la classe treballadora ha aconseguit en segles. L'atac és d'una magnitud immensa perquè si fins i tot s'atreveixen amb França és que no tenen cap por de la reacció social que hi pugui haver. I tenen raó. L'esquerra gestionària, és a dir, la que toca poc o molt poder està fora de joc, sense capacitat de mobilització perquè ha perdut l'hegemonia social i cultural, pèrdua afavorida també per la fragmentació dels treballadors, per la desaparició de la fàbrica com a element de cohesió majoritari dels assalariats i, cal dir-ho, també per la desaparició de referents reals alternatius. Tot el pes de la crisi, tot, fixeu-vos-hi, recau sobre els assalariats: atur, reducció previsible de les prestacions d'atur de llarga durada, apujada d'impostos (IVA) retallada dels serveis públics, etc. Ja és prou conegut el reguitzell de retalls que van a parar sempre a les mateixes persones. També hi ha una altra diferència amb França. Allí el partit socialista està contra la mesura que proposa el govern. Aquí, està a favor d'allargar l'edat de jubilació! Per què? Perquè els partits socialistes han fet de la hipocresia una forma de fer política. Ningú que sigui veritablement d'esquerres pot creure en ells. Retòrica d'esquerres quan són a l'oposició per mantenir el seu electorat (cada cop més escàs) i política de lacais del capital quan governen.
Bloc àmpliament dedicat al vi, entre altres comentaris personals de l'autor. Hi trobareu bones guies i referències de vins del país i de fora del país.
Útil per anar tastant...
La Plataforma per la Llengua és una entitat que té per objectiu garantir la presència de ple dret del català en tots els àmbits i a tot el territori de llengua catalana.
La vida expressada en forma de sublim poesia. Bloc de Victòria, d'altíssima qualitat literària, d'intima sensibilitat poètica. Si voleu un passeig per la pau i el plaer de la lectura, i el de la vida... entreu-hi.
L'amic Jordi Mas m'ha fet arribar per correu electrónic la portada del diari La Gaceta de los Negocios i m'ha ressenyat un article petit, a la part inferior dreta, del seu director Carlos Dávila, que reprodueixo sense fer-hi cap comentari perquè en sóc incapaç:
Retorno després d'uns dies en què m'he ocupat de la important qüestió nacional, al tema de la crisi.
S'ha publicat un article avui a El País firmat per Felipe González i Carme Chacón (Apuntes sobre Cataluña y España) que valora la siuació Catalunya/Espanya després de la sentència.
Rahola en un article que publica avui a La Vanguardia que enllaço més avall, lloa i afalaga l'alcalde de Lleida, Àngel Ros, per la seva valentia en relació als temes relacionats amb l'islam. Concretament el creu valent per haver tancat una mesquita, la del carrer Nord, perquè incomplia les normes de seguretat. No em sembla pas valentia, això, sinó sentit de la responsabilitat per fer complir una normativa municipal, que també s'aplica a altres locals com bars, discoteques... etc. On és, doncs, la suposada valentia?
Acabo de llegir l'enquesta que ha publicat avui El Periódico sobre l'arrelament de l'opció independentista a Catalunya, entre altres qüestions com el sentiment de pertinença, on diuen en titulars que el 47% dels enquestats aposten per més autogovern essent aquesta l'opció majoritària. Però també fan la precisió - tot comparant la seva enquesta amb la darrera del Baròmetre Polític d'Estiu del GESOP, on sortia un significatiu 48'1% de catalans que votarien a favor de la independència- que en la seva es pregunta què convé més ara a Catalunya, cosa que introdueix un element possibilista en la pròpia pregunta. En l'enquesta del Baròmetre d'Estiu es preguntava què votarien els enquestats en cas de referèndum per la Independència, sí o no. L'enquesta de El Periódico deu tenir por a fer una pregunta tan clara. No es poden comparar les dues enquestes perquè s'hi han preguntat coses diferents.
Que l'independentisme pren embranzida és clar, i bo donades les manilles permanents que ens posa Espanya. Ara bé, la Solidaritat catalana que presenten López Tena, Laporta... fent una proposta d'unió transversal no és creïble. Ni per a ells mateixos. Sabien d'antuvi que ni ERC, ni CiU ni ICV-EUiA acceptarien; per tant més que una proposta ha estat una entrada en escena efectista. No dubto de la honestedat dels qui la promouen, és més, estic segur que creuen fermament que l'objectiu primer ha de ser la independència, però no poden esperar que una composició política tan plural com la catalana es deixi seduir tan fàcilment, només a partir d'un objectiu, per altra banda ambiciós.
El propassat diumenge, 18 de juliol (quina data!), ens vam retrobar un grup de persones que fa trenta-quatre o trenta-cinc anys formàvem part de l'organització juvenil del PSUC (el partit comunista a Catalunya): les Joventuts Comunistes de Catalunya. En el nostre cas, en el barceloní barri de Gràcia.
L'espectacle de les dificultats per fer una declaració conjunta dels partits catalans després de la manifestació del 10 de juliol és indigne. No tant perquè es parteixi d'objectius polítics diferents a llarg termini sinó perquè no semblen haver llegit el significat de la manifestació. Els partits només s'han llegit a si mateixos, fent càlculs electorals en alguns casos (CiU) i posant el fre de mà en d'altres per no moure's dels seus compromisos i aliances (PSC amb PSOE) o per causa de la seva falta d'iniciativa (ICV). ERC, sense fer gaire esforç, és qui ho ha tingut millor per sintonia amb el sentit majoritari de la manifestació.
La manifestació de dissabte ha estat la més gran de la història a Catalunya. Les proclames foren clarament sobiranistes. Les banderes també.
... deia la cançó de Raimon fent referència a Gregori López Raimundo. També ahir, malgrat l'argumentari astut però poc convincent de Montilla, n'érem molts més dels que ells volen i diuen. Em refereixo als qui apostem inequívocament per la sobirania. Hi havia més estelades que senyeres tradicionals, i el crit a favor de la Independència fou el més sentit. Cap crit vaig sentir a favor només de l'Estatut. Montilla ha dit que hi havia més persones que estelades: cert, però no pot deduir alegrement que qui no portava estelada no apostava també per la sobirania, com és el meu cas. 
Demà pot ser una diada històrica, hauria de ser-ho pel bé nacional de Catalunya. El 10 de juliol de 2010 ha d'entrar a la història per la mateixa porta que hi va entrar la Diada de l'11 de setembre del 77. Jo, que hi vaig ser, vull percebre clarament un fil conductor entre ambdues manifestacions, encara que hagin passat quasi 33 anys. Si la força impulsora que va generar la Diada del 77 no es renova demà, prenent-ne el relleu, perdrem l'embranzida històrica, el motor que ha fet avançar nacionalment el país fins que ens han aturat de la manera més grollera i antidemocràtica possible en el marc legal espanyol d'ara mateix.
Val la pena llegir l'article que us reprodueixo, i pensar-hi.
Hi ha molta reacció contra la sentència i molta esperança en la manifestació. Amb tota seguretat si ara es fes una enquesta índex d'independentistes seria molt més alt que fa un mes. Hi ha qui fa volar coloms i parla d'una Independència més o menys immediata. Però, dissortadament, jo no veig el panorama tan alegre. No podem frivolitzar gens ni ser superficials.
La xenofòbia institucional esdevé racisme al carrer. Ho afirmo sense cap mena de dubte. La proliferació de mocions i declaracions a favor de prohibir el burca és d'una irracionalitat extrema perquè s'ha creat un debat artificial qua atia el racisme social. No hi ha a penes cap burca a Catalunya. Quan s'ha prohibit alguna cosa pràcticament inexistent a la història? Quan s'ha volgut magnificar, manipulant l'¡opinió pública, un tema per convertir-lo en "problema". Això és exactament el que s'ha fet amb el burca. Quina lectura en fan molts ciutadans?, la més primària: veuen una amenaça allí on no hi és.
La posició del TC ja ha estat clara. Els 27 articles interpretables dels quals encara no coneixem la interpretació concreta són molts i presagien, com no pot ser d'una altra manera, una restricció substancial. Aquest panorama és nou, marca un punt de no retorn i inflexió. Per primer cop a la història la línia dominant al catalanisme- la pedagògica per encaixar a Espanya - ha estat tocada en plena diana. Cap discurs autonomista ja no se sosté, tampoc cap discurs federalista, cap discurs que pretengui que Catalunya o qualsevol altra realitat nacional sigui reconeguda dins d'Espanya. PSC, autonomista, i CiU, també autonomista, les dues grans forces polítiques del país, tenen un problema. També ERC i ICV, perquè tots havien apostat per un nou Estatut com a solució a l'espoli fiscal, al reconeixement ple de la llengua, a la capacitat de decidir un futur digne. No és possible continuar, ara, amb un discurs fluix. Acatar la sentència i veure per on la podem apaivagar (discurs Montilla) és una renúncia a teixir uns vímets diferents per al país. El catalanisme ha de canviar els objectius, el relat i les estratègies. I això s'ha de fer per primer cop a la història, i, per tant, no és gens fàcil, però és absolutament necessari. Renunciar a fer un discurs nou i valent és deixar bona part de la ciutadania orfe de lideratge polític: una traïció a la força social que té ara el sobiranisme, una oportunitat perduda per a estendre socialment un discurs que combini justícia social i nació i que inclogui una àmplia majoria ciutadana favorable a la creació d'un estat, única solució digna, se sigui o no indenpendentista. L'altra solució és l'encaix acrític amb Espanya i la mort definitiva del catalanisme, de tots els anhels i les vides entregades que han generat 150 anys de lluita.
En el fons de la sentència que es produirà hi ha una pulsió per no deixar que Catalunya sigui una nació, jurícament i plena. El que no toleren els magistrats i molta, moltíssima altra gent de més enllà de l'Ebre, és el qüestionament de la nació indissoluble espanyola. Per tant, qualsevol intent per tímid que sigui de donar forma jurídica a una altra entitat nacional és vist com un atemptat a la seva idea de nació. Tenen raó i per això actuen amb tanta contundència. Ens han posat límits i ens els diuen ben clars, fins a set vegades en el nou text, que són la indissoluble unitat espanyola. Aquí rau el que hi ha al fons de la qüestió. No us penseu que podeu decidir per vosaltres sols, ens diuen. Sempre hi haurà algú per sobre vostre: la indissoluble nació espanyola.
Ja ho vaig comentar en un apunt anterior, que el fet que l'equerra independentista basca iniciés un procés cap a vies no violentes era molt positiu per consolidar l'independentisme d'esquerres i sobretot per eixamplar-ne la base i neutralitzar les crítiques que l'associen a l'estratègia d'ETA. El pacte que avui s'ha conegut entre EA i l'esquerra abertzale corrobora l'abandonament de les vies violentes i la fi del tutelatge d'ETA sobre el moviment d'esquerra abertzale. Ningú podrà dir ara que l'aposta per vies democràtiques no ha quedat clara.
Però a França la jubilació és als seixanta anys. Un fet que fins ara ha estat indiscutit i respectat. Es vol allargar fins als seixanta-dos. Aquí, en canvi, se'ns vol fer arribar als seixanta-set! Deu ser que som d'una altra categoria humana: inferior evidentment. 
