Gairebé ningú de la gent comuna sap explicar amb paraules la naturalesa de la crisi que patim. Generalment s'especula i s'acaba amb un to pessimista, del qual el que més mal em fa és allò de "és el que hi ha". I sembla que una batalla guanyada pels gestors de la crisi actual és la de les paraules. Una cosa que no se sap definir, que és etèrea o esmunyedissa en la seva definició és difícilment crtiticable. No és que no hi hagi crítiques, és que la crítica nuclear, la que apuntaria al moll de l'os d'el que ens està passant brilla per la seva absència, i no només al carrer- entre la gent comuna- sinó sovint també en els mitjans de comunicació. La complexitat de l'enginyeria financera que ha causat la fallida de la banca i les seves conseqüències és de tal magnitud que ha servit perquè els "experts" s'apropiïn del vocabulari narrador i d'aquesta manera narrin la seva versió o més ben dit emmaranyin la realitat perquè l'autèntica narració quedi tapada sota la llosa dels tecnicismes. El llenguatge sempre ha estat una arma i és classista, racista, masclista, etc. No obstant això, hi ha narracions comprensibles que apunten clarament les responsabilitats i expliquen clarament les injustícies a què s'ens sotmet cada dia. Cal que facin via, cal que les nostres paraules tinguin presència per evitar que a part d'apropiar-se de les nostres vides no se'ns apropïn també les paraules.
Quan hagin caigut tots els governs- del signe que siguin. a Europa, què passarà? La derrota de Merkel a Renània del Nord- Westfalia, l'estat més poblat, confirma els fets. Tots els governs europeus que gestionen la crisi com s'està fent, cauen. Si això no fa reflexionar els líders de la política d'austeritat i retall de drets, què els traurà del seu dogmàtic encanteri? Tan convençuts estan que no hi ha una altra política possible que la volen fer impossible? És tan irracional tot plegat que només pot respondre a la racionalitat d'uns quants interessos minoritaris però ultra-poderosos. Mentrestant, el 15 M segueix viu i no cau.
M'ha fet pensar en l'estètica dels espais ocupats - o okupats- la cura amb què els darrers dies estan decorant o muntant l'antiga seu d'un banc ocupat a la cantonada dels carrers Verge dels Desemparats amb Travessera de Gràcia, a Barcelona. A través de l'àmplia vidriera es pot veure un espai arreglat amb cura i una mena de botiga de roba donada, posada a l'estil aparador, roba que es pot "adquirir" gratuïtament. A la vidriera hi ha cartells que anuncien múltiples activitats i a dins s'hi pot veure reunides persones de diverses generacions. I això m'ha cridat molt l'atenció. He vist iaies cosint i ensenyant-ne al costat de persones joves i no tan joves reunides o fent altres feines. La transversalitat intergeneracional trenca amb l'estereotip d'espai ocupat per joves amb rastes o estètiques alternatives i amb l'estereotip o no, de casa tronada i blindada amb somiers i proteccions de tota mena. Ho dic perquè l'he comparat amb un altre espai ocupat de fa molt de temps al mateix barri, al carrer Ros de Olano, que compleix amb escreix l'altre estètica, tan arquitectònica com humana. Que consti que simpatitzo amb les ocupacions, amb totes, que són molt més morals, dignes i justes que els astronòmics preus de lloguer o de compra. I potser és per això que veig amb molt bons ulls un espai okupat tan obert i tan a l'abast de qualsevol. El moviment 15 M ha estat una porta oberta en aquest sentit i ha donat un sentit més compartit a les okupacions i a altres lluites com la d'evitar desnonaments injustos. Potser és el moment de fer un pas endavant amb les okupacions i prendre nota de l'èxit de l'espai del banc ocupat. M'agradaria.
PS: Fa dies que la gent del barri deixa roba a la porta La imatge correspon a l'espai abans d'estar arreglat com ara.
El feixisme en forma de genocidi i d'una brutal repressió, i el comunisme com a fantasma que recorria Europa des de 1848 (data de publicació de Manifest Comunista) sense conquerir-la del tot, han estat els dos fantasmes esgrimits amb obstinació pels defensors de la democràcia parlamentària burgesa. Són dos vells fantasmes que no volen marxar com si encara els quedés alguna cosa a fer en el món terrenal. I efectivament, a la vista dels resultats electorals francesos i grecs, deuen tenir raó. La crisi de le democràcia provocada pels dictats i interessos dels mercats (un altre fantasma sense forma però amb forta presència) ha provocat la desligitimació del parlamentarisme tradicional. De fet, ara es veu molt clar que el sistema democràtic només deu haver estat una concessió temporal de les classes poderoses, atès el seu menyspreu per les promeses electorals i per tot allò que no sigui el seu dogmàtic programa d'austeritat. I com que la democràcia ha desaparegut i la ciutadania ja percep que és un engany- atesos els sacrificis constants a què ens sotmeten els governs del color que sigui- les opcions més radicals entren en el terreny. Però vull deixar clar que quan utilitzo la paraula "radical" no ho faig tant per diferenciar sinó per adjectivar. M'explico: fins ara hem estat governats per un "centre" radical en els seus dogmes. I un radicalisme compacte provoca reaccions de càstig i d'ira. No cal explicar que no sóc feixista, sinó antifeixista. Per contra, no sóc anticomunista. No només perquè el comunisme com a ideal és noble, sinó perquè la superació de l'actual sistema de capitalisme financer que tant menysprea la democràcia i els drets socials sols serà possible construint un sistema social on les persones i la propietat pública dels recursos fonamentals (incloent una banca pública) siguin l'eix al voltant del qual es faci la política. I això explica que en forma de noves formacions i fins i tot mantenint les velles (com el partit comunista grec) retorni aquell vell fantasma que recorria Europa, que propugnava la subversió del sistema burgès. Tenim ara mateix dues ascensions: la de l'esquerra "radical" i la del feixisme racista i totalitari. Totes dues tenen en el punt de mira la democràcia parlamentària desprestigiada que tenim i el fracassat sistema económic associat. El futur està a les nostres mans- com sempre- i ens correspon participar-hi, i ho podem fer de dues maneres: no decidint (o sigui decidint que decideixin uns altres) o decidint. En qualsevol cas decidim.
Excel·lent conferència de l'historiador Josep Fontana, transcrita al blog de José Luís López Bulla, que val la pena llegir amb l'atenció que es mereix pel seu rigor científic i per la seva lucidesa. Que no ens menteixin més. La realitat és la que s'hi descriu.
Estic cada cop més convençut- i així ho manifesto en converses privades últimament- que vivim sota un règim. Vull dir, sota un sistema plenament integrat, sòlid, format pels mercats i la banca que si fa no fa és el mateix. Vull dir que no existeix la democràcia; vull dir que governi qui governi els límits a la política són precisos; vull dir que no governa qui diu que governa sinó els qui governen de veritat i no ho diuen. Vull dir que vivim sota un autoritarisme dictatorial, sota una dictadura. I qui no s'ho cregui que reflexioni mínimament i s'expliqui a si mateix perquè totes les polítiques són una, perquè tant és que governi el centre-dreta com el centre-esquerra. Amb matisos tots fan el mateix: retallar , empobrir, robar a la societat el mínim benestar. És mentida la democràcia: quan per exemple Rajoy amenaça que divendres rere divendres hi haurà mesures doloroses està explicitant el menyspreu per la sensibilitat social que no aprova aquestes mesures. Quan Puig a Catalunya criminalitza actituds pacífiques s'està atacant la llibertat d'acció no violenta de la ciutadania. Quan la premsa és monolítica i la informació alternativa està vetada- com la negació de l'editorial Aguilar de publicar un llibre d'economistes alternatius (Garzón, Navarro i Torres)- la llibertat d'¡informació està morta. És mentida la democràcia. Si hi afegim cases reials i monarquies carpetovetòniques, corrupcions variades i transversals i frau fiscal a dojo, no queda gens de dignitat a un sistema polític i econòmic que ja és un règim en el pitjor sentit de la paraula: sistema polític i económic autònom dels desitjos i anhels de les persones que només viu per servir-se a si mateix. És mentida la democràcia. És mentida la llibertat. Hollande ha suscitat una tènue esperança de canvi del règim luterà alemany que governa Europa. Però Hollande és deutor de molts dels mals que ens corsequen perquè el seu partit, el PSF, ha format part del sistema que ara s'encartrona fins a esdevenir un dic sec i dur. Hollande és una esperança desesperançada perquè ningú ja no creu en miracles. I això és dolent, molt dolent.
"Cuando gobierne bajará el paro" deia Mariano Rajoy. L'ofensiva mediàtica i ideològica (un dogma més d'entre tants dogmes falsos) per fer colar la reforma laboral com a imprescindible, que tingué lloc abans de la seva aprovació, es mostra ara totalment despullada de sentit i descoberta en la seva mentida persistent, com moltes altres mentides persistents que ens diuen dia a dia. Cap reforma laboral de les dutes a terme ha servit per crear llocs de treball. I sí, per contra, han servit per fer perdre drets als treballadors i destruir amb més facilitat llocs de treball dignes. Carregar la culpa de les crisis del sistema capitalista-liberal en els treballadors no és només injust sinó que no se sosté científicament. Cosa que demostra que en el fons- i ara també en la superfície- les reformes laborals són només una excusa per fer perdre drets a qui tants anys ha tardat a aconseguir-los. Ens tenen ganes!
Les paraules són de Sergi Pla, comissari de la Brigada Mòbil dels Mossos, al programa "Salvados" i han estat denunciades per la Coordiadora Catalana per la Prevenció i Denúncia de la Tortura. Hi he donat voltes una estona, a l'afirmació de Pla, per veure'n les implicacions. Puc entendre que resistir-se no és neutre, és a dir, s'obliga a la policia a "retirar" les persones que es manifesten; les quals es resisteixen a deixar el lloc on són i desobeeixen a l'autoritat. Però quan s'afirma que "resistir-se no és pacífic" implícitament s'està dient que és violent. I resistir-se no és violent, es miri com es miri, perquè la resistència passiva és precisament això, passiva, i no agredeix ni tracta amb violència ni fa mal a cap agent de l'autoritat. És més violenta l'acció de la policia perquè força unes persones a sortir d'un lloc, tot i que si es fa sense acarnissament o maltracte tampoc hauria de ser considerat violent (per bé que molts cops no és així). Les paraules de Sergi Pla demostrren clarament l'intent de criminalitzar actituds que mundialment han estat considerades part de la lluita pacífica i deriven en un discurs que violenta la societat perquè permet maltractar amb violència (i jutjar-los per delicte) els qui es resisteixen pacíficament. És un discurs implícitament violent.
Sí, sí. El nom és real. A Itàlia- com a Grècia, com a l'estat espanyol...- la crisi fa que algunes persones se suïcidin. Encara recordem el farmacèutic grec jubilat que després de veure com la seva pensió, acumulada sense ajut de l'estat al llarg de tota la seva vida, quedava en el no-res, va decidir disparar-se un tret enmig del carrer per evitar veure's remenant els contenidors d'escombraries (en paraules d'ell mateix). A Itàlia fins i tot el tecnòcrata Monti està preocupat pel nombre de suïcidis. Per fi es parla de persones, de drames humans i no de xifres macro que ningú no entèn. Es parla de la crisi de veritat que no és res més que un gran drama humà, que a voltes acaba en tragèdia de les grosses. Perquè grossa és la tragèdia grega de 1.725 suïcids en els darrers anys o la italiana on 25 petits empresaris s'han suïcidat des de principis d'any, la majoria a la industrial regió del Vèneto. I s'ha creat- atenent el senyal d'alarma i el dolor de les famílies- l'Associació de familiars d'empresaris suïcidats que és una mostra tràgica de la veritable cara de la crisi. Dimecres passat treballadors i empresaris es van reunir davant del Panteó, a Roma, per demanar en silenci "prou suïcidis". Aquestes esfereïdores dades contrasten amb els discursos oficials i periodístics que no parlen mai dels drames personals que genera la crisi i ens bombardegen diàriament amb la prima de risc, el rescat probable, el dèficit (nou Déu a qui cal adorar) i altres vocables feréstecs que contaminen la informació que hauria de donar-se. No vivim en un sistema humà. La humanitat- entenguem vida digna- no té cabuda en un sistema on el benefici dels uns es fa en contra de la salut i el benestar dels altres, per damunt de qualsevol altra consideració. Si ens en volem sortir hem de crear un nou humanisme que situï les persones i la dignitat de viure com a prioritat absoluta. O això, o la barbàrie.
Vagi per davant que Catalunya i les nacions històriques de l'Estat Espanyol havien dipositat més esperances en Europa que en Espanya. Les raons no cal explicar-les, són òbvies. Ara bé, resulta que Europa no és només una realitat "democràtica" que podia comprendre (millor que Espanya) les reivindicacions nacionals de catalans i bascos, i de gallecs també, sinó, sobretot i per damunt de tot, Europa és un club de dos socis principals (França i Alemanya) que defensen els interessos de la seva banca, antagònics amb el manteniment i creixement de l'estat del benestar. Aquest model cruent i despietat d'Europa - una Europa que no és Europa- és el dominant, el que ens tenalla de forma irracional i ens ofega fins a la mort, anomenada recessió. Una Alemanya luterana, que castiga els qui no es porten bé segons la seva ortodòxia fèrria, domina el conjunt de pobles de la UE. De nou, el domini alemany (amb tota la distància que vulgueu respecte el nazisme) clava una estaca al cor d'Europa i converteix el vell somni de pau i treva europeu en una ingènua idea de pensadors romàntics. No ens enganyem, que no ens enganyin: Europa no existeix. Si existís hi hauria una defensa política de l'euro contra els especuladors. Si existís hi hauria una política d'estímul a l'economia propiciada pel Banc Europeu. Ja sabem que és ben bé al contrari. Paísos com Portugal, Grècia, Espanya, Itàlia... què hi fan a Europa més enllà de patir les seves exigències i perdre del tot la seva sobirania? Catalunya, un país sense estat dins d'un estat desprestigiat, ja pot perdre l'esperança d'una Europa dels pobles. I si és així, la pregunta és: què hi fem a Europa? Marxar-ne pot ser una decisió més racional que romandre-hi.
Felip Puig, Conseller d'Interior de la Generalitat de Catalunya, diu que hi ha una "certa connivència intel·lectual amb la violència" i es queixa del qüestionament de les actuacions dels Mossos.
Caldria recordar, en primer lloc i de manera destacada, com els de CiU qüestionaven les actuacions dels Mossos quan governava el Tripartit. El desprestigi dels Mossos té diverses causes però una d'elles, molt determinant, fou atiada constantment quan Saura era conseller en el marc de l'operació de "acoso y derribo" del Tripartit i específicament d'ICV-EuiA. Val a dir, tanmateix, que en aquell període- com en l'actual- els Mossos tingueren actuacions incorrectes i vulneradores de drets fonamentals. A més, Puig hauria de mirar la veïna "Comunidad Valenciana" per veure com ha estat allí qüestionada la Policia Nacional. Per què Catalunya ha de restar immaculada?
Però hi ha una qüestió de fons que obvien tots els polítics que defensen amb estretor de mires l'ordre púiblic: un oblit sistemàtic de la violència amb què es justifica la violència urbana. Aclareixo: Violència és que et despatxin de l'empresa on treballaves des de feia més de trenta anys; violència és veure com el negoci que havies portat sense cap error s'ofega per falta de crèdit; violència és estar aturat llarg temps i no cobrar cap prestació; violència és que et tanquin les urgències nocturnes del barri; violència és que eliminin llits hospitalaris mentre hi ha malalts que esperen dies a ser ingressats; violència és que et deixin sense beca de menjador per al teu fill; violència és retallar el sou, congelar el sou als funcionaris com si fossin els responsables de la crisi; violència és que et puguin despatxar per haver estat malalt tot i justificar-ho; violència és deixar-te amb el cul a l'aire davant de la teva empresa i que l'empresari et pugui canviar el torn sense comptar que pots tenir família; violència és que t'apugin la retenció de l'IRPF i no en treguis cap benefici col·lectiu; violència és que apugin l'IVA per a tothom; violència és no tocar els paradisos fiscals, amnistiar els defraudadors de coll blanc (o de cara dura) mentre tots els altres portem el cinturó més endins de les costelles; violència és fer-te xantatge permanent amb l'amenaça de més retallades i mesures punitives; violència és deixar els joves- i no tan joves- sense expectatives, deixar la societat sense esperança.
Senyor Puig: comparteixo el seu rebuig a la violència, però a tota mena de violència. Vosté, expert en l'estretor de mires, només s'obssessiona per un tipus de violència, que- deixi'm dir-li-ho clar- és menor si la comparem amb la que s'exerceix diàriament sobre tota la societat (exceptuant-ne els més privilegiats). Criminalitzem els joves que cremen contenidors i no criminalitzem i engarxolem els qui ens han dut fins al pou?
Tota violència és dolenta, però. comptem: quan valen uns quants contenidors? Quan val rescatar la Banca?
Aviso a Seat, Renault, Vw, Ford, Opel… de que he reparado mi viejo coche y que ya he descartado completamente cambiarlo. Aviso al BBVA, Santander, La Caixa, Kutxa…de que he renunciado a aquella compra que tenía pensada y que no necesitaré ya pedir ningún crédito. Aviso a Bimbo, Danone, Nestlé, Campofrío, Henkel, Fairy, Ariel… de que me he convertido en un experto en marcas blancas, que son las únicas que llenan ahora mi carro.
Aviso a El Corte Inglés, Inditex, Cortefiel, Hispanitas….de que ya solo compro ropa en outlets o en rebajas. Ah! y que conozco todas las modistas de arreglos de mi barrio. Aviso a Cepsa, BP, Repsol, Shell, Petronor, Avia… de que me acostumbré a conducir despacio cuando la limitación a 110 y que ahora paso de largo por muchas gasolineras. Y, por supuesto, en los viajes largos uso el bus.
Aviso a Prisa, Vocento, Mediapro, Mediaset, Euskaltel y Movistar que la TV de pago ni siquiera la tengo como opción y que he descubierto que se vive perfectamente sin comprar todos los días todos los periódicos. Aviso a las cadenas Barceló, Sol, Zenith, Meliá… de que ya he reservado plaza en un camping para este verano en lugar del hotel de playa de los pasados años.
Soy un privilegiado. Tengo un buen sueldo, excelente en comparación con el de la mayoría de mis amigos, así que estas decisiones no son nada comparadas con las que, sí o sí, han de tomar ellos y otros muchos millones de consumidores. Porque -señores- no olviden que austeridad es NO COMPRAR.
Quienes hoy aplauden entusiasmados esta reforma laboral que precariza los empleos, que expulsa a la clase media del mercado, que destroza la esperanza de los jóvenes más preparados que miran al extranjero como hicieron sus abuelos, mejor harían en no recalentarse las manos con tanta ovación porque tal vez las necesiten para cavar con ellas la tumba de los negocios que hasta ahora les hicieron ricos.
Quien paga sueldos nimileuristas no puede ser tan tonto como para creer que el resto de empresas no harán lo mismo que él y que, por lo tanto, al cabo no habrá consumidores capaces de comprar lo que él tanto necesita vender. Es obvio. Falta solo saber cuánto tardarán en darse cuenta y a cuánta gente habrán destrozado para entonces.
Aviso de que mi huelga particular empezó antes del 29 y que se prolongará mucho después. ¿Y la de usted?
La vaga no servirà per a res. No hi ha marge de maniobra: Brussel·les ens marca el camí. No hi ha diners. Hem viscut per sobre de les nostres possibilitats, hem de pagar els excessos. Tot està molt malament, el govern no té recursos. Vaga, per què?, no s'hi pot fer res. Si no ens estrenyem el cinturó no ens en sortirem. La credibilitat internacional del país està en joc si desobeïm els dictats d'Europa. Cal donar una oportunitat als aturats...
Són exemples, fragments del mateix discurs, escampats arreu i amb tal reiteració que finalment ens entren al disc dur i els fem nostres. Un discurs reiterat i difós massivament per tots els mitjans informatius (del sistema) amb l'objectiu que ningú no es mogui i integri la resignació com a conducta individual perquè no hi hagi protesta social. Fins i tot els més crítics arribem a pensar a vegades que potser no tenim raó, que les polítiques que es fan són les úniques i que els marges són inexistents.
Però mai no és cert que només es pugui fer una sola política, perquè la política la fem les persones, i mai no és cert que no hi hagi alternatives, perquè les alternatives les pensem les persones. Se'ns ha volgut escindir, és a dir, fer creure que l'economia i la política són estrictament tècniques i que com a tals només els especialistes les poden aplicar, i que la resta no devem entrar en aquests camps tan complexos. No obstant, si partim de la base que tant l'economia com la política han de servir les persones, les persones hem d'intervenir-hi i dir com volem que es reparteixin els recursos i com volem que ens governin i representin. Això és precisament el que ens han robat: la capacitat d'intervenir en la realitat que ens afecta. I ens diuen: no us mogueu, nosaltres ja us traurem de la crisi. (SEGUEIX).
La Miren és una pensionista de setanta quatre anys poc convencional. Des del tardofranquisme ha estat implicada en diferents lluites i moviments socials, i fa anys que recorre platós de televisió discutint amb els gurús del neoliberalisme. Els seus amplis coneixements econòmics (és Catedràtica d’Economia Aplicada a la UAB) fan de la seva veu un testimoni incòmode per les actuals polítiques econòmiques. A través d’ella, aquest documental proposa una lectura crítica del sistema econòmic vigent.
És com a mínim sorprenent, i com a màxim no puc dir-ho, el discurs sobiranista que traspua intencionadament del congrés de CiU. Els neoconservadors més decidits d'Espanya i d'Europa, que dinamiten la sanitat catalana (de les millors de món) i sacsegen els pobres que cobren la RMI i despatxen professors i aposten per la privatització del patrimoni comú del poble de Catalunya (llegeixis ciutadans amb drets)... ens parlen de vaixells rumb a Ítaca i de no sé quines aspiracions de plenitud nacional. Mentre, tanmateix, fan molt més que manetes amb el PP lingüicida tot compartint el 99% del programa polític. Com es pot il·lusionar la gent, portar la gent cap a la independència quan els pactes amb el PP es fan sense cortines i el model de país de CiU és el de menys drets socials i menys serveis públics, és a dir, el de més per als qui tenen més i menys per als qui tenen menys? Amb tots els respectes i amb tota la distància que hi ha (molta), el discurs populista, de nacionalisme inflamat, de la pàtria primer, em recorda els discursos feixistes: grans cortines de fum per fer moure les entranyes emocionals a fi de tapar la veritable obra. Encara enganyen molta gent. Però cada cop som més els qui diem (i alguns sempre ho hem dit) que l'independentisme de CiU és un engany. Apel·len a la pàtria mentre desmunten el patrimoni comú.
La prohibició que els ateus es manifestin a Madrid el dijous sant és perillosíssima. Un precedent que fa basarda atesos els arguments per a prohibir-ho: que és una falta de respecte als catòlics fer-ho aquell dia. Ignacio Escolar al seu blog del diari digital "Público" diu: " El derecho a manifestarse está en la Constitución y no está limitado por el calendario de festejos cristiano. En ninguna ley se dice nada de días sagrados en los que solo se puedan manifestar los obispos y sus fieles. El derecho a la reunión y a la manifestación es de todos y todos los días. La Asociación Madrileña de Ateos y Librepensadores planteó tres itinerarios distintos y todos fueron rechazados sin dar otra alternativa."
Certament, el dret a la manifestaciió és vigent cada dia de l'any, i les úniques raons fins ara per prohibir-lo han estat les del presumpte enaltiment del terrorisme o la possibilitat greu de produir-se enfrontaments. Cap d'aquestes raons compareixen en la manifestació dels ateus sinó una hipotètica falta de respecte als catòlics. És clar que l'argument de la falta de respecte és perillós, perquè també és faltar al respecte les manifestacions espanyolistes del dia de la Hispanidad, que ofenen els sentiments de molta gent, o el fet que els nostres representants electes en un estat aconfessional facin ofrenes a patrones i altres ídols religiosos. O la mateixa existència del dia de les forces armades que per als antimilitaristes és una mostra de la fatxenderia militar i un ensalçament de les armes. I cap d'aquestes manifestacions són ni han de ser prohibides. Però aquí, un cop més, traspua la permanent concepció (falsa, falsíssima) que hi ha una moral majoritària i superior, la catòlica, que mereix més respecte que les altres. Llegir aquesta prohibició més enllà de l'aparent argumentació ens du al moll de l'os dels privilegis (educatius, fiscals...) que té l'església catòlica i que es volen mantenir. En aquest cas sota l'aparença de la respectabilitat hi ha la conservació d'una consideració de superioritat moral i una dimonització dels ateus titllant-los de no respectuosos quan són els no respectats.
No som propietaris de res, de res important per a la vida. Tenim el nostre raspall de dents, les nostres camises, fins i tot i amb molta sort tenim un pis (hipotecat, o sigui, no del tot nostre), però no som propietaris de res, de res important per a la vida. No posseïm allò que fabriquem o produïm per a altres; no posseïm la capacitat de fixar els preus de quasi res; no posseïm el dret a treballar; no posseïm béns bàsics com l'energia, l'aigua...; no posseïm el dret de menjar si no ens el podem guanyar; no posseïm els diners de quasi res (en mans de les elits i les grans empreses); no posseïm cap sobirania política; no posseïm la neocràcia; no posseïm la investigació mèdica; no posseïm les vacunes que poden salvar milions de vides; no posseïm allò que mengem (en mans de grans corporacions i distribuïdores); no posseïm la natura; no posseïm la cultura (en mans de la indústria); no posseïm les armes; no posseïm la premsa; no posseïm la televisió; no posseïm la Xarxa; no posseïm l'educació (fan i desfan com si fos un titella); no posseïm la sanitat (fan i desfan com si fos prescindible); no posseïm les carreteres (peatges a dojo); no posseïm el nostre temps... (podríem seguir, oi?).
No som propietaris de res, de res important per a la vida.
Hem de tenir, ben segur, prestigi internacional i prestigi dins del mateix Estat espanyol. Som, sens dubte, la millor nació del món. Estem ensenyant al neoconservadorisme internacional i espanyol com es fan els ajustos més bèsties propugnats per les forces planetàries més reaccioàries. Tancament d'hospitals i ambulatoris, repagament de la recepta, tancament de quiròfans, d'urgències, retallades de personal mèdic, educatiu, sanitari, retallades de sous als funcionaris (responsables absoluts de la crisi, és clar!), desaparició de beques de menjador per a nens en risc d'exclusió, supressió d'impostos per repartir la riquesa... Som els millors, els més valents, els més mascles a l'hora de la mà dura. Mas empunyant aquell timó en actitud cinematogràfica, recordeu?
Segurament aquest serà un dels meus apunts més pessimista, i alhora realista. Rellegint i llegint alguns fragments d'autors crítics amb el sistema capitalista (Bensaïd, entre altres) constato la profunda crisi d'identitat dels moviments alternatius i de l'esquerra política i sindical. Tanmateix, aquest aspecte és només un reflex formal d'allò que esdevé en un nivell més profund: el nivell de les consciències socials crítiques i la insuficiència de les respostes a la crisi global fetes des dels moviments socials. El fet és que les primeries del segle XXI són les de la gran derrota de les ideologies que proposen la propietat pública com a eix d'organització social i política, i del concepte de ciutadania. Ja no som ciutadans amb drets democràtics, que impliquen decidir sobre les nostres vides, tant a nivell polític com a nivell de drets socials (salari digne, feina digna, seguretat laboral, jubilació, educació universal, sanitat universal...), sinó súbdits de polítiques dictades des de les esferes elitistes. Ja és un fet que, cada cop més, som individus aïllats a l'albir de les relacions de mercat que ens ofeguen, i menys ciutadans. Ciutadania és un concepte col·lectiu que ens protegia- fins ara- de la individualització i ens confegia drets inherents pel sol fet de ser éssers humans categoritzats com a ciutadans. Però el desmantellament de totes les seguretats ens ha deixat metafòricament amb el cul a l'aire, desprotegits davant d'allò que encertadament s'ha anomenat lluita de classes unilateral, o, dit altrament, una recuperació sense escrúpols del poder total per part de les elits, que passa pel trencament del pacte de classes que implicava l'estat del benestar, trencament unilateral. El fet és que ho hem perdut tot. La democràcia, els drets laborals i els drets socials. Sense democràcia i sense drets som només éssers aïllats i desposseïts. Justament el que volen per fer-nos submisos. Han instituït la desigualtat com a forma de domini i arboren totes les relacions socials a partir de la mateixa. La gran derrota és contundent. Davant de la mateixa les respostes han estat i són fragmentades (moviments altermundialistes, 15 emes...) i ineficaces per part de les forces sindicals i els partits d'esquerres, immersos en una travessia del desert ideològica. La frase de la cançó de Raimon que diu "qui perd els orígens, perd la identitat" és certa actualment en un doble sentit: el capitalisme mundial ha retornat als seus orígens per recuperar la seva identitat primigènia, i l'àmbit ideològic popular ha oblidat els seus orígens a força de renúncies i confusions, i ha perdut la seva identitat. No obstant això, cal recuperar-la sense perdre el temps, i cal fer-ho- segurament- retornant als orígens.
Fins quan? Aquesta és la pregunta recurrent que es deuen fer molts ciutadans i ciutadanes europeus, sobretot si són grecs, espanyols, portuguesos, irlandesos, italians... Grècia està a la vora de la fallida, Espanya no complirà els objectius-tortura de control del dèficit. La pregunta és si ens estan sotmetent (sotmetent sí) a una estratègia realista. Perquè una cosa és el model de dogmatisme neoliberal que ens volen imposar aprofitant la crisi (res més que una recuperació brutal del poder dels més poderosos) i l'altra si les mesures per arribar-hi són factibles. L'empobriment generalitzat (tant individual com en relació a drets socials) només comporta dues coses: o una submissió esclava de la majoria de la població, indefensa i a mercè dels poderosos, o un conflicte que pot ser violent. Dues males solucions. Fins quan hem d'estar agenollats, doncs? La resposta a hores d'ara ningú no la té. Però els genolls comencen a fer mal.
Bloc àmpliament dedicat al vi, entre altres comentaris personals de l'autor. Hi trobareu bones guies i referències de vins del país i de fora del país.
Útil per anar tastant...
La Plataforma per la Llengua és una entitat que té per objectiu garantir la presència de ple dret del català en tots els àmbits i a tot el territori de llengua catalana.
La vida expressada en forma de sublim poesia. Bloc de Victòria, d'altíssima qualitat literària, d'intima sensibilitat poètica. Si voleu un passeig per la pau i el plaer de la lectura, i el de la vida... entreu-hi.
