És eixorc, aquest món: el cobreix una llosa
pesant que ens vol arreplegar els somnis.
Tanmateix, quan dormi, somiaré.
  |  |
|
llicència íntima És eixorc, aquest món: el cobreix una llosa pesant que ens vol arreplegar els somnis. Tanmateix, quan dormi, somiaré.  Mentre sona la música de jazz, a l'estil de les big band dels trenta i la casa s'omple de l'entranyable so de les trompetes glenmillerianes, penso en tu. I et cerco en un buit, ple de jazz: absent de tu. No et veig des d'ahir i la línea del temps se m'allarga i s'esmuny i em sembla que fa massa que no mous l'aire al meu voltant, sent-hi, només sent-hi. Espero el ring del telèfon, que em durà la teva veu, llunyana tanmateix; a l'altra banda de tu i de mi.  Pare, de nou escric sobre tu, ara que t'esmicoles i el teu mirall sencer es fa bocins i desdibuixa el teu cos i el teu posat. Mai no hauria pensat que el no veure't plantat en tu mateix em faria tant de mal i que tindria tanta enyorança d'allò que no tornarà. Sovint, encara els teus ulls deixen anar aquelles espurnes tan vives i incisives, en un rostre, tanmateix, envellit i eixut com una terra seca i esgotada d'haver donat tanta fertilitat. Roden les paraules i els pensaments en els teus llavis avesats a les narracions més extraordinàries, roden i s'encallien i s'encavalquen en un quadre oníric de sentit transfigurat. Hi identifico bocins de la teva vida, esmicolats ara, com tu, deserts de realitat i reals tanmateix com tu mateix ara mateix. Bocins arborats en la teva memòria més profunda i lliscats als llavis com un riu fluid i coherent, sense ser-ho. Sé que m'estimes, ho dius ara més que mai, i que esperes que la meva presència et sorprengui quan no m'esperes i m'esperes. Sé que em protegieixes dels mals d'un món que ja no saps, i ho fas des del teu, de món. Tan prim quan t'acaricio els bracets consumits pel temps: el temps inexorable i de clara narració. Tan indefens enmig de tot. La vellesa ens atrapa; la teva m'ha atrapat.  La tarda, amor, és apagada i freda. Es reclouen els sentiments dins de cada casa i l'escalfor de la llar reconforta del fred que el món ens llança com a espasa cruenta. Sempre em quedes tu. Arreu i en tot.  M'aclofo, cansat, al sofà de casa mentre maldo per esbandir-me inútilment el cansament acumulat dels darrers dies, intensos en dedicació al meu pare. La lectura dels diaris, les ràpides llambregades que sovint els faig a Internet, no consolen ni estimulen, atesa la malura del moment que vivim i els anuncis apocalípitics i amenaçants. La pantalla em tensa, doncs, i decideixo retornar a allò que he estat fent durant molts anys, que és- ja ho he dit- aclofar-me al sofà, encendre un llum de càlida llum i prendre una lectura interessant per submergir-me en el deliciós plaer de rebre paraules alienes escrites per ser apropiades. Hi ha alguna cosa màgica i reparadora en la lectura pausada i tastada com si fos una menja exquisida, hi ha una estesa de benestar que m'embolcalla càlidament en un estat de pau i plaer seré i que em descansa del cansament espiritual, perquè m'alimenta, precisament, l'esperit. Una cervesa, a voltes un got de bon vi, i altres vegades un licoret sec o dolç, m'acompanyen en aquests moments només meus on sento que sóc jo qui decideix i qui determina el temps i l'espai virtual on em transporten les paraules llegides. Aquesta és per a mi l'autèntica llibertat, la part més humana de les hores diàries dedicades a tantes coses i en realitat a tan poca cosa. El jazz m'hi acompanya sovint. Omple l'aire d'un altre aire. Llegeixo i visc.  Aquest capvespre plou i el cel s'na tenyit de foscor d'aigua. Sembla que la vida s'apagui a batecs, cada un més trist i més opac. Ens ha caigut el cel, avui.Les ombres es perfilen més que les clarors, i la ciutat s'ha fet feixuga, com cansada pel pes del dia i dels núvols. Enmig de tot plegat, em quedes encara tu, clarament perfilada i lluminosa en la fosca, perfilats els teus ulls en aquest magma trist i melangiós, perfilada la teva boca: perfecta en petons i mots. Enmig de tot, tu.  Fa un any que et vaig conèixer, i ja no hi ets. La teva absència, sobtada, ha perforat la vida de tots els qui t'havíem conegut. L'espai buit de tu és permanent i veure'l i saber-lo és la constatació del no retorn. Com ens costa entendre, acceptar, que mai més seràs entre nosaltres, que ara només ets una imatge de la memòria, una fotografia que mirem sovint mentre se'ns remouen les artèries i ens espurnegen els ulls!
Quantes vegades ens hem preguntat el perquè, i quantes vegades se'ns ha escapat la resposta! Potser només la saps tu.
Passejo sovint pel teu carrer i quasi sense voler el cap se'm gira cap a casa teva, lentament, alçant-se per mirar una finestra. Sempre serà el teu carrer. Abans tenia un nom comú, quasi anònim entre tants i tants noms dels carrers del nostre barri. Ara és el teu. De fet, els noms dels carrers no són els que són sinó els que nosaltres els posem quan ens porten records de vida.
Fa un any- només un any- que et vaig conèixer: quin temps més curt per anar-te'n!!! Has estat una estel fugisser, potser? Una presència de comiat? Em vas dir hola per després desaparèixer? Un ser i un no-ser en poc temps: quin sotrac!
Tanmateix, Mamen (ara ja puc escriure el teu nom) has de saber - i potser no ho saps- que no es mor quan es mor, sinó quan l'últim record de tu s'apagui.Fa un any que et vaig conèixer i ja no hi ets. Has de saber que t'estimo més enllà del que puc dir-te, que els mots es queden a la frontera dels nostres contorns; que cap sonoritat vocàlica o consonant pot dir-te el que sento; que res és prou quan parlo i et regalo paraules. Que els mots sovint fineixen en un sender que esdevé nu de lletres i que em du a tu viatjant sense paraules.  No ho he dit tot, encara. Guardo paraules que no conec: mots que diran el que seré i el que he sigut. Quan em mori, no vull haver-me deixat res als llavis, més que els besos dels qui hagi estimat amb la pell nua i l'ànima oberta.
 Quan bull, el desig esguarda el cos estimat amb l'anhel pur i la impaciència de la pell, i en repassa delitós els contorns i les fronteres que el delimiten i el fan infinit alhora. Es transforma el desig en un viatge bell que navega pell i formes i configura un trànsit ple de plaers alçats que s'encavalquen i dialoguen, vius i exaltats, mentre dura, marinera, l'odissea entre mars perfumats de tu i de mi: ara ones encrespades, ara dunes suaus d'aigua.Cada corba esguardada és corba viatjada, cada plec és explorat, a voltes picant a la porta, a voltes obrint-la amb dits plaents. Cada plec és explorat. Quan bull el desig l'esguard s'afina i es pinta de colors de llum perquè les ninetes en siguin fars, enlluernin el viatge i en siguin les expertes guies . Quin esguard més bell, el del desig, quan em mires i veus la veu que no parla, quan em mires i veus el que no dic. Quatre ninetes juganeres que juguen a fet i a amagar, que s'alcen i obren les parpelles, que s'abaixen i les clouen per mirar sense veure... la marinera odissea entre mars perfumats de tu i de mi. Quan bull el desig...  Benvolgut,
Sempre hi penso, en la profunditat del temps que ens abraça, com un embolcall que ha recorregut trams de vida per dreceres comunes a voltes, divergents d'altres. Les veus que parlen quan ens trobem, quan ens retrobem, tenen sonoritat de temps, eco de dies antics i sempre duen una cadència heretada dels anys, d'aquells anys de cel en què tu i jo vam travar amb una arrel indestructible l'amistat que ens lliga a la vida, a aquella corda que vam tibar per aferrar-nos-hi i que se'ns va endur veloç i enlairada cap al món a una velocitat vertiginosa que vam gaudir farcint-la de rialles i dels temors amagats que no manifestàvem però que vivien reclosos rera la closca tendra que trencava la nostra infantesa. Tanmateix viatjàvem obstinats, prement fort i amb avidesa el tram de corda que havíem decidit agafar per créixer i respirar tots els cels possibles, i els impossibles. Eren anys de cel, aquells; recordes? Recordes dos cossos joves arquejats amb els braços oberts al món? Recordes les primeres nits de lluna maridada amb la mar, quan fèiem música amb els mots que tot just havíem après a pronunciar? Recordes com engolíem les illes, d'una en una, de la nostra Mediterrània? Eren anys de cel, aquells... quan els cabells d'una noia esbullats tendrament ens feien pessigolles i en bevíem l'aroma, per primer cop. Quan la pell bruna del desig ens duia a geografies incògnites. Recordes, els anys de cel i vent i pell de mar? Les nostres veus, així, tenen sonoritat de temps: porten en cada melodia pronunciada la salinitat d'aquells dies i l'aire de cada cel begut, la nostra força heretada. Parlem, i parlem amb el gruix dels dies que hem assaborit, de les lluïssors retingudes a les ninetes del cor. Som dues onades de mar xocant en cada paraula, feliços d'aixecar tempestes de vida amb els mots de la nostra vida, de fer tremolar el món en cada conversa, com tremolava el món en els dies de cel i pells de noia, quan el desig esdevenia vaixell pirata. Tenen sonoritat de temps, les nostres veus, amic de sempre. També avui, ara, inhalen el vent d'ara mateix i beuen el vi del present deixant que el pòsit resti com una memòria futura que compartirem, de nou i com sempre. I llavors direm que aquests temps eren aquells en què assaboríem a glops una vida i conqueríem la placidesa d'una navegació, encara pirata, fornida amb l'impuls de la corda primerenca que ens acompanyarà fins que decidim dir-li adéu amb la mateixa mirada amb què la vam prendre per primer cop. I encara serem nens amb els cossos arquejats al vent.  Quan es mor algú com tu, amb qui havies compartit moments i que formava part de la teva generació, que havia viscut- com tu- al mateix barri i havia mirat els mateixos paisatges i tenia a la retina allò que tu també tens...; quan es mor algú com tu, el sotrac, la sobtada consciència de la fragilitat de la vida, del fil prim i trencadís que ens manté aquí, penetra atorrentada com un riu rugint a dins nostre i ens avisa, sense eufemismes ni metàfores, que la vida és UNA i que no en tenim cap altra; que la tenim aquí i que ens acaricia la pell, pertot, ara mateix; que sovint no hi parlem ni li diem, en bram o xiuxiueig, que l'estimem.En el nostre transitar pel temps ens acompanyen les absències, i cada una d'elles és la veu de la vida que ens crida a ser-hi, a acompanyar-la amb plenitud i sense renúncies. Viure per morir ben viu. |
Accés de l'autorCategories
Els meus enllaçosCIENTíFICS
EL VI
ESCRIPTORS/ES
LA VIDA
POLíTICS I SOCIALS
SENSIBILITAT I VIDA
Últims 40 canvis
Notícies VilaWeb
|
MÉSVilaWeb és una producció de Partal, Maresma & Associats
|
