Avui dissabte, 16 de novembre, fa 10 anys de les primeres eleccions al Parlament sense Jordi Pujol de candidat. Eren les eleccions que van portar Pasqual Maragall a la presidència gràcies a l’acord entre el PSC, ERC i ICV-EUiA. Eren les eleccions que portarien al nou Estatut. Les primeres de Mas com a candidat. Les
El Pacte Nacional pel Dret a Decidir s’ha constituït aquest matí al Parlament amb un acord clar: consensuar un text sol·licitant el referèndum i fer-li arribar, via postal, al president del govern espanyol. Crec que és un error. Un error fer-li arribar per carta. El consens que genera el dret de Catalunya a decidir el
Zapatero anomenava ‘desaccelaració de l’economia’ a la crisi econòmica més imporant de les últimes dècades. Anomenava ‘brots verds’ a decrèixer un 1,5%. També creia que el Tribunal Constitucional havia respectat la major part de l’Estatut quan l’havia aniquil·lat. Sembla que els socialistes volen tornar a recuperar aquells ‘miratges lingüístics’ -diguem-ho així- malgrat els mals resultats
CiU té al davant dos problemes enormes: la davallada electoral i el risc de ruptura. I s’albira un tercer problema, la successió de Mas. Per això, aquesta setmana, tinc la sensació que ja han posat en escena l’argumentari per fer la consulta – si no hi ha res millor- el 2016. Postposen la ruptura de la
Fa anys que ningú no sap ben bé què pensa el PSC. Quin model nacional té? I quin model social té? I quina capacitat de decisió té? Temps enrere, havia acumulat el poder de l’estat, el poder del país i el poder municipal. Havien dit que era la síntesi de Catalunya. El principal catch all
El sainet de la declaració de sobirania, la corrupció en augment en un moment en que carreguem els ciutadans amb més impostos i ens demanen esforços i el marcar paquet de França a Mali encenent una foguera i acabant amb vides són algunes de les ‘perles’ d’aquesta setmana. Sobirania. Catalunya és un subjecte polític. I
La societat civil va un pas endavant dels polítics i ells no saben com atrapar-s’ho. Estan tan preocupats per preservar els seu microcosmos i per protegir molts dels interessos que els financen que ja no saben com marejar més la perdiu. I quan la política busca el camí del mig per no seguir el crit
Portem tot l’estiu marejant la perdiu amb la manifestació de l’Onze de Setembre. Ha estat la serp d’estiu d’aquest any. I acabem l’agost demanant almoina. Ens estan prenent per imbècils. Convergència i Unió va guanyar les eleccions amb una proposta del concert econòmic per Catalunya -aleshores en deien així-, que no és altra cosa que
Demà el Parlament aprovarà la proposta de pacte fiscal quan tots els diaris titulen ben gran i en portada que allò que demana Catalunya és el rescat. La gran paradoxa. Demanem gestionar-nos els diners l’endemà que el responsable dels números, el conseller d’economia, anuncia que no li queda més remei que el rescat. O sigui,
El nom del dia és el de François Hollande. Fa un any era un lider amortitzat i els socialistes un partit dividit i tocat, que no aixecava cap des de Mitterrand i Jospin. Fa cinc anys, el Front Nacional queia i esdevenia la quarta força, després dels centristes de Bayrou. Ara aconsegueixen el millor resultat
Tres dades una hora després de tancar els darrers col·legis. Hollande guanya la primera volta, però Sarkozy no està tocat i enfonsat. El Front Nacional obtè el seu millor resultat i l’esquerra comunista també, dels darrers trenta anys. La participació baixa, però ja ens agradaria a nosaltres aplegar un 80% dels votants. Les darreres
L’episodi de Repsol YPF demostra que Espanya està tocada i enfonsada. Ningú la tem. Tothom en fuig. Les dades econòmiques, desastroses; el crèdit del govern, sota mínims; el prestigi, ni saben que és; la imatge exterior, de cacera… i podríem anar seguint. Amb aquest panorama, la nacionalització de la companyia YPF és un cop de
Si la manca de legitimitat s’ha de substituir per la més absoluta de les exemplaritats, què passa quan no ets ni legítim ni exemplar? Es pot continuar així? Intentant submergir-me en el llenguatge monàrquic -que m’és aliè-, entenc que en no haver estat mai escollit i, per tant, en no tenir la legitimitat que et
El català a la Catalunya Nord o la Catalunya francesa està desapareixent. No arriba a la meitat, la població que el sap parlar i la majoria són majors de 65 anys. En el cas dels joves aquest percentatge baixa per sota del 20 per cent. En part aquesta situació es deu al jacobinisme francés.
No podia haver escollit un dia millor. No podia haver-se produït millor metàfora. Just 81 anys després de l’abdicació del seu avi pel triomf estrepitós de la República, el rei Joan Carles I culmina amb cinisme una setmana letal per l’estat i un cicle fatídic per la monarquia. La separació de la infanta Elena del