El nom del dia és el de François Hollande. Fa un any era un lider amortitzat i els socialistes un partit dividit i tocat, que no aixecava cap des de Mitterrand i Jospin. Fa cinc anys, el Front Nacional queia i esdevenia la quarta força, després dels centristes de Bayrou. Ara aconsegueixen el millor resultat de la seva història i condicionaran els missatges de la segona volta. La crisi i l'antisarkozisme han transformat el panorama polític francès i ells n'han tret el millor rèdit. I la resta d'Europa se'ls mira perquè la política merkeziana està a punt de perdre el seu millor aliat.
Tres dades una hora després de tancar els darrers col·legis. Hollande guanya la primera volta, però Sarkozy no està tocat i enfonsat. El Front Nacional obtè el seu millor resultat i l'esquerra comunista també, dels darrers trenta anys. La participació baixa, però ja ens agradaria a nosaltres aplegar un 80% dels votants.
L'episodi de Repsol YPF demostra que Espanya està tocada i enfonsada. Ningú la tem. Tothom en fuig. Les dades econòmiques, desastroses; el crèdit del govern, sota mínims; el prestigi, ni saben que és; la imatge exterior, de cacera... i podríem anar seguint. Amb aquest panorama, la nacionalització de la companyia YPF és un cop de puny a l'estòmac perquè toca una empresa destacada del teixit productiu de l'estat. Un pilar. També de Catalunya, amb La Caixa pel mig. Però la reacció -una barreja de pel·lícula d'Alfredo Landa i de nacionalisme espanyol ranci ranci- allunya qualsevol defensa internacional, vingui d'Europa o vingui del defensor en cap del liberalisme que se suposa que són els Estats Units. Muts i a la gàbia i lluny no fos cas que ens hi acabéssim contagiant.
Si la manca de legitimitat s'ha de substituir per la més absoluta de les exemplaritats, què passa quan no ets ni legítim ni exemplar? Es pot continuar així? Intentant submergir-me en el llenguatge monàrquic -que m'és aliè-, entenc que en no haver estat mai escollit i, per tant, en no tenir la legitimitat que et pot aportar el sufragi universal, cal buscar un substitutori. I aquest hauria de ser una conducta modèlica, exemplar, admirable. Doncs a Joan Carles I i a la dinastia borbònica espanyola li manquen les dues coses: ni és legítima ni és exemplar. Això a les portes d'una abdicació que, de no se volguda, haurà de ser forçada, més d'hora que tard, perquè té 74 anys. Per molta sobreprotecció política i mediàtica que tingui, es pot garantir el traspàs d'un tro en aquestes circumstàncies?
El català a la Catalunya Nord o la Catalunya francesa està desapareixent. No arriba a la meitat, la població que el sap parlar i la majoria són majors de 65 anys. En el cas dels joves aquest percentatge baixa per sota del 20 per cent.
No podia haver escollit un dia millor. No podia haver-se produït millor metàfora. Just 81 anys després de l'abdicació del seu avi pel triomf estrepitós de la República, el rei Joan Carles I culmina amb cinisme una setmana letal per l'estat i un cicle fatídic per la monarquia. La separació de la infanta Elena del duc Marichalar i l'enllaç del príncep amb la companya de l'Urdaci van fer trontollar les essències més ràncies d'una monarquia representativa de la unitat estatal i de cert espanyolisme, però la corrupció d'Urdangarin, el tir al peu del primer nét i la cacera patosa en una de les setmanes més fatídiques de l'economia estatal demostren que la monarquia és sobrera, esclava, anacrònica i frívola. I molt patosa. Un rei absurd i que es mofa del poble com a emblema d'un estat que no s'aguanta per enlloc, si és que mai ha tingut sentit. I que es parteix en tres trossos, com el seu maluc.
Diaris. Ràdio. Televisió. Internet. Vivències. Feina. Converses. El món canvia constantment. O així ens ho diuen. Soroll diari que mor l'endemà i jo amb prou feines retinc els sons importants. Escriuré perquè vull parar-me a escoltar que passa, processar-ho internament, construir-ho segons penso i visc, i compartir-ho per contrastar opinions i generar debat. Tot partint del dubte, perquè sense ell és impossible afermar res.
