Avui és el gran dia. Després de més de dos anys de parlar-ne per fi ha arribat l'hora del referèndum. Crec que ha valgut la pena tot el camí fet malgrat que no ha estat tal com tots voldríem. El que més greu em sap és la divisió que hi ha avui entre els catalans. Era d'imaginar que el projecte que es posaria a votació no agradaria a tothom, els uns per massa poc i els altres per massa. Però el que no podíem imaginar, i crec que és el que farà més mal al país, era el grau de divisió que hi hauria. Malgrat tot, el que hem de fer a partir de demà, a partir del dia després, és treballar tots junts per tirar endavant el país que, al cap i a la fi, és el que interessa i el motiu pel qual s'ha fet la reforma.
Com que avui és el día de reflexió he decidit escriure les meves reflexions referents a tres punts concrets de la campanya d'aquest referèndum. Com que les meves pinions son sobre el "No", que sembla ser la única opció vàlida en els blocs de Vilaweb, ja m'imagino que hi hauran reaccions en contra. Des del respecte que em mereix el "No" fet des de posicions nacionalistes catalanes em permeto dir la meva.
Des que la direcció d'ERC va decidir donar la presidència de Catalunya a Pasqual Maragall mitjançant l'invent del "tripartit" sembla que s'ha convertit en un partit que ho fa tot perfectament bé. Llegint els escrits dels simpatitzants del partit republicà s'arriba a la conclusió que, per fi, el país està en bones mans. És com si la nostra nació hagués estat trenta anys esperant ser deslliurada d'un govern no desitjat i ara, gràcies a ERC, les coses estiguessin on han de ser. També sembla que tothom hagi traït aquest fantàstic partit que lluita tot sol per salvar l'Estatut. Amb tots els meus respectes per ERC del qual he estat votant en èpoques passades i del qual en conec algun diputat em permeto el luxe de donar la meva opinió sense ànim de molestar a ningú i amb l'esperança que si algú respon als meus comentaris no ho faci amb el to prepotent i insultant que he vist en altres blocs.
Acabo de veure la posada en escena del PP a les portes del Congrés dels Diputats, quan ha portat les signatures demanant que l'Estatut d'Autonomia de Catalunya es voti a tot Espanya. Simplement llastimós.
Ahir vaig veure per la televisió unes declaracions del President de la Comissió Constitucional del Congrés de Diputats més pròpies d'un diputat del PP que d'un suposat federalista demòcrata del PSOE.
ERC ha decidit votar "no" al Projecte de nou Estatut d'Autonomia, perquè, segons diuen a la seva web, "està molt lluny del que va aprovar el Parlament el 30 de setembre, que donava resposta a les necessitats reals de la societat catalana". Com a votant d'ERC que vaig ser en altres temps i com a nacionalista que he estat sempre, m'agradaria fer unes quantes reflexions ara que tothom lloa les virtuts d'ERC i la seva "valentia" en prendre aquesta decisió. Que quedi clar que no es tracta de defensar ni atacar a ningú sinó de donar una opinió. Jo tampoc hi estic d'acord en les retallades que s'han fet, però repartim les culpes, que tots hi ha posat el seu granet de sorra, que tots han fet mèrit en això de baixar-se els pantalons i tots les han acceptat.
Quan el diumenge escrivia al meu bloc sobre la manifestació del dia abans tot dient perquè no hi havia anat, no m'imaginava que no seria l'únic que manifestaria la meva disconformitat amb l'apropiació per part d'ERC d'un acte que havia de ser protagonitzat únicament pel que anomenem "societat civil". Veig que no soc l'únic que pensa en aquest sentit i això em fa sentir legitimat, com diuen alguns, a continuar per aquest camí.
Hagués estat molt fàcil dir que hi vaig anar i omplir-me la boca amb frases sobre els drets del nostre poble, però no jo no vaig anar a la manifestació d'ahir. Potser en vaig equivocar, però "tinc el dret a decidir" hi ho vaig fer. I us diré el motiu.
Amb el lema "todos tenemos derecho a opinar", el PP està recollint signatures per demanar un referèndum sobre el nou Estatut de Catalunya, segons diuen. El cert és que la pregunta no té res a veure amb el projecte d'Estatut de Catalunya. Ni tant sols és una pregunta sinó dues a la vegada que no tenen res a veure l'una amb l'altre, per la qual cosa no es pot demanar que els ciutadans donin una sola resposta.
Llegeixo
sorprès a la secció d'opinió del diari
"Melilla hoy" del dia 26 de Gener una carta d'un personatge
que, si tingués una mica de vergonya, callaria. El cas és
que a un personatge com Tejero no se li pot demanar que actuí
amb vergonya després del que va fer el 23 de Febrer de 1981.Sembla
mentida que en un país que s'anomena amb orgull "democràtic"
puguin passar les coses que passen a Espanya. Sembla mentida que un
personatge com Tejero, que va ser arrestat i empresonat per delicte
de rebel·lió per haver intentat donar un cop d'Estat
pugui publicar una carta a un diari dient bestieses com les que ha
dit. Sembla mentida que al segle XXI en un país de la Unió
Europea es puguin succeir tants fets greus contra la democràcia
i la llibertat d'expressió com estan passant a Espanya.
D'entrada
es presenta, o el presenten, no sé qui ha posat el nom i el
càrrec, com "Antonio Tejero Molina, Teniente Coronel de la
Guardia Civil, expulsado del Ejército por el 23 F". No crec
que haver estat expulsat de l'exèrcit per un cop d'Estat
sigui cap honor ni cap orgull com per fer-ne ostentació, ans
al contrari, crec que és un fet per avergonyir-se. Però
ja se sap que d'aquesta gent que vesteixen uniforme i fan de la
guerra el seu "modus vivendi" se'n pot esperar qualsevol cosa.
Diu
aquest personatge que, davant les notícies de les reunions
secretes de "Zapatero y sus afines", només cal una
resposta. Però en lloc de respostes es dedica a fer preguntes,
deu ser per aquella frase que diu "qui pregunta ja respon i qui
respon també pregunta" que cantava Raimon. Sigui com sigui,
com una pregunta sempre mereix una resposta, aquí van les
meves respostes.
Ahir vaig veure per la televisió unes declaracions del President de la Comissió Constitucional del Congrés de Diputats més pròpies d'un diputat del PP que d'un suposat federalista demòcrata del PSOE.
Hagués estat molt fàcil dir que hi vaig anar i omplir-me la boca amb frases sobre els drets del nostre poble, però no jo no vaig anar a la manifestació d'ahir.
Llegeixo
sorprès a la secció d'opinió del diari
"
