Quan l'aire es torna càlid i a la Plana domina el verd és el moment de reconèixer aquella olor inconfusible del mes de maig.

És una olor humil i discreta però persistent.

Te n'adones un dia qualsevol, un dia d'aquells enderiats de final de curs.

De sobte, com aquell qui no vol la cosa, t'arriba una flaire que identifiques a l'acte.

Llavors somrius i respires fondo i saludes l'entrada del temps clar.

El maig, a la Plana de Vic olores el blat que madura i l'ordi a punt de segar. Olores els primers gallarets que tenyeixen de vermell els marges. Olores la vida nova i et reconcilies amb allò que és essencial.

Deixes marxar qualsevol fredor estancada i et prepares per fruir de la generositat d'un altre estiu.

Xesca, vas volar per damunt del meu 'a cop calent' i hi vas deixar dos comentaris que aquests dies he retrobat amb enyorança:

Li ha mucat el toro

i

Quina preciositat de somera

Només ens coneixíem virtualment però igualment et sento a prop i et reconec en les teves paraules.

Després de la inauguració de l'Atlàntida hem acollit uns dies a casa la mama mayola.

Una petita operació l'havia tret de circulació i després del procés habitual ara ja torna a estar en plena forma.

A mi m'ha agradat molt tornar a tenir una 'mama' a casa.

Hem anat a mercat a comprar mitges i a l'esclat a omplir la nevera perquè en Jordi es mereixia un dinar de diumenge de primera.
Ell sempre em fa bona propaganda com a cuinera i jo tenia la pressió de demostrar-ho.

El cap de setmana passat se'ns va omplir la casa de visites a la convalescent però com que ella ja podia sortir aprofitàvem per dur els convidats a visitar l'Atlàntida i la nova Escola de Música que fan un goig que enamoren.

I jo, que sempre estic a punt per arreplegar unes quantes fotos i muntar un vídeo, avui us deixo aquest per record.

Diada de Sant Jordi, emoció i nervis. A les 8 del vespre m'acosto caminant des de casa cap al majestuós complex que s'inaugura.
Molta gent coneguda, molts amics i molta il·lusió.

Tothom està content, trobem moltes persones que feia temps que no ens veiem, trobem també a la gent que som sempre a tot arreu, però avui ens saludem efusivament.
Avui és un gran dia i tots ho sabem.

De casa hi som tots i això sol ja és un goig i em fa sentir alegria.
Entrem, perdo els músics de vista perquè s'amaguen darrera l'escenari, ja falta poc per obrir el taló.

M'entretinc observant l'edifici, semblava impossible d'acabar. La darrera visita d'obres preveia que no hi hauria temps per fer net tant d'espai. Però s'ha aconseguit. Penso que és com aquelles pel·lícules que ensenyen un espai tot desordenat i per alguna raó del guió, poc després tot està lluminós i implacablement net.

M'assec al costat de la meva germana i veiem que tot està a punt pels parlaments inicials.

S'obre el taló i l'Auditori sent ressonar els primers aplaudiments del públic osonenc.

L'alcalde fa un discurs que a mi em sembla excessivament polític, massa mesurat en clau electoral i poc autèntic, amb els tòpics dels polítics i amb el greuge d'oblidar, per negligència o per voluntat, a les persones que van idear aquest projecte.

Sebastià Bardolet com a director de l'Escola de Música, va proposar a l'alcalde Jacint Codina ajuntar en un sol projecte el nou Teatre Municipal i l'Escola de Música i aquest fet va ser l'inici del complex cultural que avui inaugurem.
Tenir en compte el que fan de bo els altres és, per desgràcia, un habit poc practicat. Un alcalde o una persona que ocupa un càrrec semblant hauria d'estar al cas, en fi, aquí queda dit.

Després d'en Vila d'Abadal va parlar el conseller Tresserras, ho va fer bé.

I ja va començar el concert. S'estrenava 'El cant del lloc', un cant de Lluís Solà amb música de Josep Baucells. L'orquestra de Cambra de Vic i quatre corals omplien l'escenari. Dos-cents intèrprets oferien un espectacle brillant i digne.

A l'assaig general de dimecres passat no em va agradar gaire l'obra d'en Baucells, a més en Santi Ricart recitava el text buidant-lo de significat.
Però avui, sigui perquè ja ho havia sentit un cop o perquè van ajustar el text perquè no coincidís amb la música o perquè el micro era millor, total que m'ha agradat més.

Acabat El cant va arribar el moment solemne on tothom dempeus vam cantar Els Segadors a ple pulmó fent evident el 'ressorgiment' de l'Atlàntida i amb ella, el ressorgiment també de la nostra estimada Pàtria.

I cap a fer una copeta de cava i parlar amb persones amb qui comparteixes afinitats i arts (escèniques en aquest cas:).

Llarga vida a l'Atlàntida i espero que vingueu algun dia al nostre magnífic teatre-auditori.

{I... dimecres remuntada! Però si no passéssim, aquest equip seguiria essent igual de gran.}

L'Espanyol amb el seu joc brut destrueix el futbol.

Davant del deliri dels seus afeccionats i amb el beneplàcit de l'àrbitre serveix 2 punts més al Madrid.

Aquí els teniu, guaitant cap al futur amb il·lusió. Però conscients de viure l'ara.
Apunteu-vos el nom :)
Avui estan un xic atabalats perquè el Eyjafjallajökull els ha pillat dispersats per Europa i han de tocar dijous a l'ESMUC.
La mare naturalesa ens fa avinent que l'imprevist és present a les nostres vides i ens recorda que la Terra no ens pertany.

Veieu el seu bloc: http://quartetgerhard.blogspot.com/

El proper 23 d'abril inaugurarem l'Atlàntida.
Aquest complex cultural està dissenyat per l’arquitecte, Josep Llinàs, i disposarà de 6000 m2  , en els quals hi haurà el teatre, l’auditori i els centres de formació musical (Escola de Música i Conservatori de Vic).
Ahir vam fer-hi una visita d'obres i tothom vam quedar impressionats.
M'agradaria que molta gent s'ho sentís seu encara que no formin part del món artístic d'Osona.
L'espai és magnífic, ara només falta que se sàpiga posar al servei de les persones.
Com totes les grans obres, aquesta també té els seus detractors, els fòrums estan plens de gent irada.
És ben penós això d'enrabiar-se per una cosa que tampoc pots canviar.
I és de burros no saber veure més enllà de la punta del nas.
El cert és que a Vic tindrem un teatre-auditori que farà molt goig i des d'aquí us convido a venir-hi.
Ho dic de debò eh!
Val molt la pena :)

Aquesta Setmana Santa tenim a casa una amics Gascons.

Estan fent un disc amb La Nova Euterpe que es dirà 'Pirineus enCantats'.

Catalunya i Gasconya, m'encanta aquesta combinació.

Gaudeixo sentint parlar occità per casa i penso que serà una bona manera de desconnectar del treball i les rutines diàries.

Uns dies envoltada de cants tradicionals de banda i banda del Pirineu.

Per cert, des de Pau es veu el Pirineu més fantàstic que hagués vist mai.

Aquest cap de setmana esteu convidats a Osona.

Avui és Mercat del Ram i el vespre ballo El Divino!
Demà la Processó dels Armats.
I si ho allargueu fins dimarts podreu sentir La Nova Euterpe a l'església de la Pietat.
Bona Setmana Santa!

(La foto és l'assaig general del Divino als peus de l'església romànica de Sant Vicenç de Torelló)

BARÇA: estem a punt per aquesta nit, esperem guanyar a l'Stuttgart i fer un pas més que ens acosti a l'èxtasi de la final al Bernabéu.

GUARDIOLA: quin orgull que sigui català de l'any 2009!
És impressionant la seva coherència, admiro la seva valentia i honestedat. Quan va dir, sense embuts, que els dos àrbitres que el van expulsar van mentir, jo vaig sentir que alguna cosa havia canviat. Que havia tornat el sentit comú, que no pel fet de ser català has de parlar amb la boca petita; que s'ha acabat el deixar-nos trepitjar. Caminem amb pas ferm i el cap ben alt, si senyor!

MÒNICA TERRIBAS: una altra persona que admiro. Em fa sentir orgullosa també i a més és una dona.
Va posar el president contra les cordes i ara alguns socialistes fan el ploricó. Doncs què es pensaven?
Encara queden periodistes que saben complir amb la seva feina.
Quin goig Mònica, gràcies!

JAN LAPORTA: ens feia falta algú que planti cara també en el camp de la política. Ha gosat dir les coses clares i denunciar la parcialitat informativa de la vanguardia.
Admirable. Això és un líder com cal home!

Neva i el silenci es fa palpable mentre els records t'omplen de tendresa.

Neva mentre descobreixes que l'amor existeix.

Neva i penses amb totes les dones del món i desitges per a cadascuna la llibertat de ser.

Neva i des de l'escola guaites el campanar auster i bell de l'església i sents alè d'infinit.

Jo també aplaudeixo 'a tots els pares que es van posar un nivell alt perquè els seus fills fan avançar aquest món'.
És molt difícil manejar la dicotomia de qui són els que dimiteixen primer i no voldria semblar cooperativista perquè no ho sóc.
Però jo, en això dels nivells, em decanto a favor dels mestres.
Hi ha, per desgràcia, massa pares i mares que no posen límits i també són massa els que llavors en culpen als demés, avis, mestres, companys....
Des de l'Escola ens fem un tip d'explicar que hem d'anar tots a la una o l'educació perd el sentit.
Els nens i nenes de 0 a 16 anys necessiten pares i mestres amb coherència, optimisme i que posin límits.
A més necessiten que aquestes persones se sàpiguen vulnerables i per tant no els faci por de dir tant sovint com faci falta, ho sento, m'he equivocat, tornem-ho a provar.
I això dir-ho amb respecte, tranquil·litati i amb serenitat.

La gent que ens dediquem al noble ofici d'educar som un reducte de bones intencions. Per això, des del 1999 ens hem anat trobant i debatent i conversant i aprenent a ser millors i a compartir el que fem.

He après moltes coses assistint a aquestes Jornades any rera any, per exemple que tot aprenentatge requereix el nostre esforç per ensenyar-lo i l'esforç dels alumnes per aprendre'l, el que vol dir que no només hem d'avaluar els alumnes si no aprenen, ens hem d'avaluar a nosaltres primer.

He après que en la nostra relació amb els nens i les nenes i també entre els mestres hi ha massa peròs i hi hauria d'haver més perquès. De vegades tendim a aigualir el bon vi amb uns rajolinets d'aigua i no caldria, oi?

I he après d'en Jaume Cela aquestes belles paraules:
"I després de tot, quan el pas del temps hagi donat nous relleus al record de la nostra vida escolar quedarà sobretot el Tíber, que no és altra cosa que aquells moments que el nen o nena es van sentir acollits, escoltats, acaronats i estimats."

A totes les mestres i a tots els mestres obstinats a cercar moments de complicitat us dedico aquest post.

Foto: La Montserrat, l'Ariadna, la Lurdes i Jo el passat 30 de gener a la cloenda de les X Jornades d'Escoles 0/12

La bona gent de Santa Maria d'Oló han comptat amb nosaltres i amb molt de gust els hem donat un cop de mà.

Això m'ha permès tornar a sentir l'emoció de veure homes i dones, nois i noies, avis i iaies disposats a fer el gest de votar per la independència de Catalunya.

També m'ha permès tornar a sentir a l'Alfons López Tena, és extraordinari. La de coses que vaig aprendre divendres passat a la conferència que es veu a la foto i al sopar posterior que... no us explicaré ;)

És l'hora de preinscriure els nens i nenes que van néixer el 2007.
Benvinguts a l'Escola!

• És temps de mirar cap endins i retrobar la infantesa, posar aigua i engrunes de pa pels pardals enfredorits, fer escudella i carn d'olla i deixar la casa impregnada d'olor de llar.

• És temps de començar de nou, aprofitar l'embranzida de les dotze campanades per llençar-te cap a l'aventura de ser millor per dins i per fora.

• És temps d'ordenar les teves coses, els teus espais; buscar un lloc per a cada cosa i cada cosa al seu lloc.

• És temps d'arraulir-te al sofà i compartir lectures amb la Mixeta que es fa lloc ben a prop teu i amb el seu suau ronqueig et regala placidesa.

• Temps de descobrir que el millor equip del món no és infal·lible però que això no t'importa perquè tu tampoc no ho ets. Estimes aquest equip no pel que ha fet o pel que farà sinó pel que és i això et basta.

• Temps per veure créixer els teus fills, celebrar els aniversaris i sentir com la vida flueix. Meravellar-te de saber que encara que siguin lluny tu els segueixes portant dins teu i no et fa falta que et truquin o t'escriguin per saber com estan, el teu radar de mama detecta a més de mil quilòmetres el seu estat d'ànim.

• I temps pel record... Aquell mantell blanc que cobria els bancs de pedra de Puiglagulla, aquell silenci dels 'parracs' de neu quan queien lentament i constant, aquell vi calent que ens deixaven veure abans d'anar a arrencar naps, aquell gest del meu pare passejant la mula per la plaça perquè l'endemà la Salut i jo endevinéssim per on havien vingut els Reis, aquella plata amb els regals que ens portava la mama al quarto i que ens inundava de felicitat; eren uns regals minsos però mai no ens ho van semblar, al contrari, la penúria econòmica era substituïda amb tant d'amor que ens sentíem les nenes més afortunades del món.

El vídeo me l'ha enviat la germana Regina de Sant Benet de Montserrat. És fet al Miracle. Els monjos del Santuari del Miracle (Solsonès) organitzen unes trobades per respirar l’alè de la creació seguint els cicles de les quatre estacions, a través de la interiorització i la pregària, del cinema i la música, de caminar i de la cuina…

 

 

 

 

 

 

 

 

 

1. Ara ja podem parlar clar, ja no som marginals; la independència és més que possible, és probable. No hem d'afluixar ni en la nostra tasca diària a favor del somni ni tampoc hem d'abaixar les expectatives. Ho volem tot, volem ser un estat; però no un estat qualsevol, volem ser el millor estat d'Europa, un estat democràtic amb tot el que això significa o hauria de significar. Hem de ser l'ànima d'Europa.

2. Hem de primfilar el nostre vot en les properes eleccions. De qui ens representi al parlament en depèn l'acompliment del nostre anhel. Siguem astuts, fem pressió; els nostres polítics han de sentir el nostre alè al clatell per no adormir-se.

3. Siguem generosos amb el nostre fer i desfer de cada dia. Sapiguem treballar fent la feina ben feta. Sigui la feina que sigui la podem fer amb desídia o amb aquella dosi de voluntat que canvia l'entorn més proper i el fa més habitable. Hi ha moltes persones al nostre voltant que no poden treballar, elles es mereixen que fem la nostra feina bé.

4. I procurem desfer els malentesos abans que el nus s'hagi embolicat tant que no trobem el cap. Moltes baralles d'aquestes que es fan eternes tenen un punt d'inici ínfim.

5. Regalem temps a qui més estimem, temps del bo; d'aquell sense presses, d'aquell que hi ha torns per escoltar i per parlar. Perdem el temps amb les persones més properes, no les oblidem en la nostra pressa.

6. Regalem-nos temps a nosaltres mateixos. Que quan siguis a casa puguis desconnectar de la TV però també i més important, desconnectem de la rentadora, la planxa, la cuina, els armaris...

7. I dormir, hem de saber dormir. Diuen que allarguen la vida tres coses: dormir, fer exercici moderat cada dia i tenir il·lusió. Dormir més, això és el que em fa falta!

8. Trepitjar més la terra, estimar el bosc a la tardor, els prats a la primavera, el mar a l'estiu i els rius a l'hivern. És la nostra font de vida i no l'hem de malmetre.

9. Guaitar més el cel, contemplar postes de sol bigarrades i lluminoses, dialogar amb la lluna resplendent, comptar estrelles i anomenar-les pel seu nom. Sentir més sovint que només som pols d'estels.

10. I per acabar, permeteu-me la llicència. El 10 és per en Messi i per tot el Barça. Per l'equip que han creat en Laporta i en Guardiola. Gaudim tots d'aquest present, un present que ara és, més que mai, un regal.

 

Que tingueu tots, amics i amigues blocaires de Can Vilaweb i també tothom qui passa per aquí, un any 10!

 

(foto: A Montserrat començant aquest any 10)

 

"Ens passem la vida mirant de fer-los volar. Correm amb ells fins quedar-nos sense alè. Cauen a terra. Es donen cops amb les teulades.

Nosaltres els sargim, els consolem, els ajustem i els ensenyem. Observem com el vent els bressa, i els assegurem que un dia podran volar.

I, finalment, volen. Necessiten més fil i nosaltres en deixem anar més i més.

I sabem que molt aviat la bella criatura es despendrà de la corda de salvament que la lliga

i s'enlairarà cel amunt, com s'espera que faci, lliure i sola.

Només aleshores ens adonarem que hem fet bé la feina."

'Com els estels' Erma Bombeck