La 'nena' gran de la meva amiga avui fa 17 anys. Per molts anys Georgina!
Aquest és un moment màgic, quan tot el món gira entorn de la joia de viure.
Els fills créixen i ens regalen pinzellades de nosaltres mateixes. Jo les gaudeixo molt aquests dies de retrobament amb la meva 'nena' i el meu 'nen'. Penso que la vida és generosa i a voltes, quan més ho necessites, es fa ample.
Bona nit :)*
17 ans
Une femme une enfant
Qui ne sait rien encore
Et découvre son corps
Que le soleil enivre
Et que la nuit délivre
17 ans
Un sourire innocent
Et le regard docile
Sous un rideau de cils
Mais une faim de loup
Et une soif de tout
17 ans
Des seins de satin blanc
Semblent narguer le vent
De leur charme insolent
17 ans
Et prendre encore le temps
Le temps de refuser
Le monde organisé
Et faire à l'heure présente
Un aujourd'hui qui chante
17 ans
Et vivre à chaque instant
Ses caprices d'enfant
Ses désirs exigeants
17 ans
J'étais adolescent
Et je le suis encore
En découvrant ton corps
Comme un fruit éclaté
Comme un cri révolté
17 ans déjà
17 ans tu n'as
Que 17 ans
Mon amour
Mon enfant
No crec que sigui el tempo, no és pas el grau de velocitat el que encalla els convergents, el que us passa és que no us trobeu còmodes amb la partitura.
No t'enganyis Albert, CiU no té el coratge necessari per encarar el
repte que us hem plantejat el milió i mig de persones que el dia 10 vam
cridar independència.
Necessitem homes valents i dones valentes perquè es posin al capdavant i
sense complexos portin a la nostra dissortada pàtria a ser un estat
lliure.
A l'Uriel no el conec, però confio plenament en l'Alfons López Tena i també confio en Jan Laporta, ambdos tenen les qualitats i capacitats que fan falta per aquesta empresa tan difícil.
De veritat et creus això tan gastat dels terminis que diu en Puig? Et
penses que en Mas i en Duran (quan acabi d'esmorzar) tenen algun altre
interès que no sigui 'refer ponts entre Espanya i Catalunya'?
És penós això de que els convergents no us baralleu per saber quan
'fareu el salt cap a posicions més fermes'; això només vol dir que ningú es
vol moure! Tothom quiet que sembla que cauran 68 diputats oi?
Com diu aquell "quin patacassu" que rebreu.
Veig que pateixes per la 'poca' preparació que tindran (o tindrem;) els
diputats de Solidaritat Catalana... creu-me, no hi ha el llistó gaire
alt al parlament actual eh!
Jo en conec més d'una i més de dues que passarien la mà per la cara a qualsevol dels diputats vostres.
I quin mal hi ha que en Laporta respongui a en Partal dient que si hi ha una majoria de diputats suficient el mes de gener ja podríem ser independents?
'La independència no es demana, és proclama i
es defensa', llavors vindrà la tasca laboriosa i apassionant de
construir l'estat, el nostre estat, el millor estat d'Europa, el que
haurà nascut des de la base més democràtica i il·lusionada, el que acollirà els que són del nord i del sud, el més generós, el més noble i el més valent.
Aleshores, tal com diu el meu cunyat Ramon, totes les cobles de Catalunya
entonaran a l'uníson la sardana 'Somni' i arreu sabran que ja som lliures,
que hem vençut la por, que mai més ens podran ofegar amb el poder
esclafador d'un estat repressiu i reprimit, empobrit per la pròpia
mesquinesa, buit i tronat.
I jo miraré el cel i somriuré a aquells que m'han precedit perquè ells
van mantenir la força de la nostra nació tot llaurant la terra i segant
el blat, treballant a bosc i fent piles de carbó, perdent les collites
per culpa de les pedregades i tornant a sembrar sense defallir, amb la
tenacitat que només la gent autèntica té.
Senyors Mas, Montilla
i tots els que els aneu al darrere, us dic una cosa: encara que ho
intenteu per tots els mitjans, no aconseguireu abaratir-nos el somni.
Som massa persones que hi creiem i som massa a prop d'aconseguir-ho.
Ho hem de provar, hem de tornar a treballar de valent. Des de baix organitzarem un moviment per la independència. Tornarem a fer el cara a cara, mirarem de convèncer al màxim de gent possible perquè s'afegeixin a aquest moviment solidari. Ho farem a la nostra manera, valorant i no pas comparant. Mirant els ulls i parlant clar.
Tothom és necessari i tot és possible. Avui tot està per fer però val la pena.
Ho hem de provar perquè si surt bé a la propera legislatura serem independents. Ho tenim a l'abast. Posem-hi tota la capacitat que vam demostrar quan treballàvem pel 13 D. Posem-hi alegria i esperança, exigència i molta, molta generositat.
Per cert, a casa tots quatre ens hem adherit a Solidaritat Catalana per la Independència de Catalunya. Això vol dir que podem votar per escollir els nostres candidats al Parlament de Catalunya, res de llistes ni tancades, ni obertes.
I també vol dir que ens podeu votar a nosaltres. Som candidats!
Què esteu esperant? Que no heu sentit la Crida? O és que no sou solidaris? Ni catalans? No voleu un estat propi o què?
Que tipa que n'estic de les vostres tàctiques! Avui al matí tocava desmarcar-se del tripartit i fer el que se'n diu 'marcar paquet' oi Puigcercós? I anar comptant els vots que això dóna. Però que no ho veieu que ja no cola!
I en Mas està immòbil. No fos cas que un pas en fals us tornés a enviar a l'oposició oi? I en López Tena que vagi cantant i en Duran que vagi pidolant. Vosaltres, els càrrecs convergents, esteu massa ocupats repartint-vos el pastís abans que surti del forn. Que es veu d'una hora lluny home!
CiU i ERC, mireu la imatge de la poma... Què us fa pensar? De tant madurar s'hi ha podrit oi?
Ningú no voldrà una fruita podrida. Ens estimem més tastar nous gustos. Sobretot si tenen sabor a solidaritat i a plena llibertat!
I em comprometo a treballar per ajudar al meu país a ser un estat lliure dins la Unió Europea.
Gràcies Tena, Laporta i Bertran per la vostra responsabilitat, generositat i intel·ligència!
Aquest any de la independència és l'any Maragall perquè el 2011 recordem els cent cinquanta anys del seu naixement i el centenari de la seva mort.
El gran poeta Joan Maragall descrivia així l’eufòria que havia aixecat la Solidaritat Catalana el 1907:
“Solidaritat és la terra, ho sents? És la terra que s’alça en els seus homes... I la terra no és carlina, ni republicana, ni monàrquica, sinó que és ella mateixa, que crida, que vol son esperit propi per a regir-se. I mentre duri el crit de la terra no hi ha pobres, ni rics, ni ciutats, ni pagesies, ni partits, ni res sobre d’ella més que un gran afany d’acallar-la i satisfer-la; perquè sols quan ella sia en pau podrà cadascú ser republicà, carlí, pagès, blanc o negre, pobre o ric... Que no ho veieu? És un alçament.”
(Llegida
al Consell Escolar del dia 2 de juliol de 2010)
Som
a la societat de l’opinió gratuïta, el comentari per la cara i
les adhesions o crítiques instantànies com a mètode. Som a la
societat del primer dispara i després apunta. Som a la societat en
què en cada polèmica has d’anar amb algú, has de ser d’uns o
d’altres, t’has de mullar. Som a la societat en què matisar és
de covards.
Aquest
ritme causa vertigen, i margina dels altaveus mediàtics la gent que
fa esforços per argumentar, per analitzar. La gent que s’autoexigeix
coherència i rigor. La gent que fins i tot en els casos en què
íntimament sap que va amb uns, s’obliga per rigor a ser crític
amb els seus i a buscar la part positiva dels que no ho són. La gent
que entén que l’opinió i el debat han de fugir de l’espectacle,
l’insult i elhooliganisme
per recuperar el respecte per la saviesa, per les idees.
La
complicitat és un concepte molt potent, un motor social tant en la
cara com en la creu. Un somriure o una mirada còmplices són un
plaer insuperable, generen l’eufòria de qui no se sent sol, de qui
se sap comprès, de qui està en perfecta sintonia amb l’altre. [1]
Nosaltres,
les mestres i els mestres, aquest curs hem fet molt debat i
respectant les idees de tothom hem arribat a un consens que us volem
exposar.
El
Claustre de Mestres de l'Escola, reunits en sessió ordinària el
passat 30 de juny, vam decidir per unanimitat fer una mesura de
pressió envers els qui ens manen perquè s'adonin de que no es pot
trepitjar impunement l'escola pública.
Vam
prendre la decisió de que el proper curs 2010 – 2011 no farem ni
sortides ni colònies escolars.
No
va ser fàcil prendre aquesta decisió, sobretot ens costava pel fet
que molts de vosaltres podeu dir-nos que sempre ha sigut un valor de
l'escola pública fer sortides i colònies perquè donen significat
als aprenentatges i als hàbits.
Però
arriba un moment que si no hi ha cap altra manera de fer entendre als
qui ens governen que no som una catifa per trepitjar ni tampoc som
unes xifres per proclamar sense cap consideració, només ens queda
plantar-nos i fer-nos respectar.
Això
que ha passat darrerament que s'ha fet portada de diaris i de TV
dient, en referència a les proves d'avaluació de 6è, que "la
distància entre l'escola privada i la pública augmenta..." és
la gota que fa vessar el got.
El
Conseller Maragall ha anat a la seva i no ha escoltat a les persones
que amb sentit comú preveien que una minimització de recursos
humans i econòmics per l'escola pública ofegaria als mestres.
I en conseqüència, l'excel·lència que ell tant proclamava, es
quedaria en una simple expressió buida de contingut.
Nosaltres
pensem que no pot demanar excel·lència si:
quan
les aules creixen ell ens retalla les plantilles,
quan
tenim una baixa no tenim garantida la cobertura immediata,
quan
s'havia vist que la jornada intensiva del juny afavoria la tasca
dels alumnes i mestres la treuen per posar una setmana blanca que
ningú havia demanat ni entén.
No
sabem si aconseguirem fer-nos escoltar, però l’única manera de
saber si realment era possible és provar-ho.
Ens
agradaria comptar amb la vostra comprensió i si pot ser també amb
la vostra complicitat.
[1]
Idees extretes d'articles al diari Avui de Carles Capdevila
Venia a casa a veure els seus nebots i s'hi quedava una temporada.
Sempre feinejava i sabia fer de tot. Arreglava les portes i els feia forrellats de fusta o adreçava les rodes dels carros o sargia les alforges.
Nosaltres li dèiem "onclu" i sempre anàvem a la seva vora però ell mai no s'enrabiava, al contrari, transmetia bonesa, senzillesa i sempre estava content. Feia l'efecte que no li faltava res més que tenir una mica de tabac per la seva pipa per ser feliç.
Tinc una imatge difusa, jo era molt petita. Això era el temps que la nostra vida a Puig-l'agulla era dedicada de ple encara al sector primari. Al bestiar, als camps de Ca la Llúcia, a arrossegar pins amb la mula...
Més tard, quan va 'arribar el llum' (1975), vam anar-nos introduint al sector de serveis, vam ser un restaurant sense deixar de ser el que érem, una família que feia menjar i el servia a les persones que passaven per 'casa' com si el féssim per nosaltres.
No recordo pas quan va morir l'oncle Joan però avui especialment el recordo i voldria que la pau que irradiava arribés a les famílies i als amics de les persones que ahir van morir atropellades pel tren a Castelldefels.
Encara
que, com haureu pogut comprovar, aquesta ha estat una setmana en la
qual els que estimem l'Escola ens ha tocat 'menjar la pols'. Quan
dic 'Escola' potser direu que m'he descuidat 'pública'. Ja sé
que el titular era: "la
distància entre l'escola privada i la pública augmenta..." Però
per nosaltres, pels que som mestres, no hi ha diferència. Conec
mestres d'ambdós llocs que per elles/ells l'escola és la seva vida.
També, malauradament, hi ha gent que arrossega els peus i té
esperit de funcionari mediocre tant si treballa a la privada com a la
pública; però aquests són pocs i concrets. És
des de dalt que no saben on naveguen, les polítiques educatives són
al servei dels vots que es podran guanyar o perdre i això és una
mala peça al teler.
Partits
i sindicats juguen amb nosaltres i intenten moure l'estat d'opinió
cap on més els convé sense tenir en compte el més important que és
l'educació. Ens van dir que les proves de sisè no servirien per
comparar resultats públicament, que eren per diagnosticar a nivell
de centre el que havíem de millorar.
Que veuríem els resultats dels altres centres
per comparar però que no es faria públic. A mi ja m'estava
bé, entenc que per millorar, primer cal veure què és el que no
acaba de funcionar amb dades i amb comparatives. La gran majoria
ens vam arromangar per empènyer l'escola cap el que en diuen
'excel·lència'. I
ara els qui manen ens bufetegen i ens divideixen. És com
si diguessin als pares i mares de Catalunya que si volen que els seus
fills treguin bons resultats els han de matricular a la privada
concertada. Castiguen l'Escola Pública i recompensen
l'Escola Privada. Il·lusos! No saben que 'A
la naturalesa (o a l'Escola) no hi ha premis ni càstigs: hi ha
conseqüències' I
la conseqüència d'aquest menyspreu per l'Escola pública
(ara sí) portarà danys irreparables. 'Tots remem en la mateixa
direcció' ens diuen des de la direcció dels Serveis Territorials.
Jo bé m'ho creia, però ara veig que uns tenen el vent a favor i els
altres remem sols.
Ha estat un privilegi i un honor tenir-vos com a president del Barça. El
vostre tarannà desacomplexat ha fet un bé immens a la nostra dissortada
Pàtria. Aquesta manera de fer i de ser ha dignificat cada racó del
barcelonisme. Heu estat valent, tenaç, generós, lúcid, noble,
intel·ligent, sagaç, astut, clarivident, murri, intuïtiu, ardit,
coherent, altruista, lleial, genial... No marxeu gaire lluny si us
plau. Us necessitem per menar-nos cap a la independència. Una
forta abraçada i moltes gràcies President Laporta.
De bon matí, mentre faig el cafè,
responc l'enigmàrius, avui no l'he encertat, he respost
"ensumar". Vaig cap a l'escola. A primera hora faig
prova de socials pels de 6è, han estudiat i es nota, estic
contenta. Hora del patí, rondo pel despatx. Moltes anades i
vingudes, és temps de beques i de matrícules. Truca el telèfon i demanen per mi, una
veu preocupada em diu que són del SEM. M'espanto. Una companya ha
tingut un accident de cotxe, no feia gaire que havia marxat per anar
a Barcelona. Ens organitzem per arribar-nos a l'hospital de Vic i
saber notícies. Tots estem un xic neguitosos i
angoixats; ostres, la pluja a l'asfalt és un perill. Sort de la feinada que no s'atura,
avaluacions, més beques i més matrícules.
A la 1h arriba l'Oriol, ens asseiem
per parlar del menjador pel curs vinent. No estic gaire atenta, tinc
ganes de saber bones notícies de l'hospital. Rebo un missatge de
l'Imma però encara no li diuen res. Sembla que això del menjador
funcionarà, quan ho tenim decidit anem a veure la cuinera i les
monitores, estan contentes, els agrada aquest canvi de rumb.
Per fi notícies de l'hospital, són
bones, hi han pogut parlar i tot! Ara està en observació però no
sembla tenir res trencat. Respiro alleujada.
Uf! Ja són quarts de 3. Me'n torno
al menjador i li demano a la Montse si em pot donar una miqueta de
dinar que sobri. I tant que si em diu. Em serveixo una mica de
vedella amb suc, és bona, tenia gana. Fem la xerrada mentre em
menjo uns trossos de síndria dolça i gustosa.
Me'n torno al despatx. Fem jornada
intensiva però jo la faig complerta avui perquè vénen a matricular nens i nenes per P3.
Faig una pausa. Fem el cafè amb
l'Anna i la Lurdes i ens permetem de seure i fer-la petar encara que
totes tenim massa feina.
Tornen els nenes i nenes de sisè
amb en Jordi, eren al teatre a assajar. Estan fent els darrers tocs al seu Rei Lleó, demà
estrenen! Serà preciós. Els ajudo i els
faig el programa de mà.
Quan acabo parlo amb l'Angèlica,
avui és feliç, marxa un mes al seu país (Colòmbia). Veurà els seus
pares, em diu que sa mare fa una setmana que no dorm de l'emoció, ja
ho crec!
Sortim de l'escola plegades amb la
Lurdes, parlem d'anar a fer el got al Cloquer però ho descartem, és
massa tard i jo haig d'anar a cantar amb la Brusquina al Cirviànum
de Torelló.
Arribo a Vic però no vaig de dret
a casa, me'n vaig a l'hospital. Entro a urgències i la busco a la
lletra C tal com m'havien dit. No hi és. Una infermera molt amable
em diu que ja ha marxat a casa. Quina alegria! Li escric un sms i li
dic que l'he anat a veure però que ja ha fugit i que molts d'ànims.
Passo per casa a buscar la roba per
cantar. Ara portem una samarreta que diu "tenim un do". A casa quan una arriba l'altre marxa,
tenim el temps just per fer un petit intercanvi d'informacions: -
Tinc un mail d'en Joel. - Fantàstic, després el miro. - I la Judit,
bé? - No ha dit res, suposo que sí. - Adéu eh, vaig a Torelló,
em gravaràs el "sense ficció" que avui també parlen
d'independència? - No sé si seré aquí. Ves amb compte amb el
cotxe! - Ok, adéu. Adéu Mixeta (que maca :)
Arribo una mica tard a l'assaig. No sé
on s'aparca en aquest poble! Cantem els nocturns de Mozart, avui
no sonen tan bé com diumenge a l'Atlàntida. Comença el concert, primer toca en
Fede, el piano sí que li sona maco. Després cantem nosaltres, em
poso al costat de la meva amiga Ioia que té un bon do. Miro el
públic, ha vingut la Iona però des de dalt amb els llums no la
veig.
Finalment canten els VICUS, ho fan bé
i acabem cantant tots plegats. M'adono que m'ha passat el neguit, qui
canta els seus mals espanta, és veritat.
Torno a casa tard. Uix, quina nevera
més buida. Em preparo un petit entrepà i una estrella ben
fresqueta i vinc cap aquí.
(resposta al cunyat convergent:
Ho hem de provar, hem de tornar a treballar de valent.
Què esteu esperant? 
Hem escoltat la sentència del TC de l'estatut mentre viatjàvem cap a Barcelona. 
Venia a casa a veure els seus nebots i s'hi quedava una temporada.
