Avui he perdut la meva Mixeta, estic trista. Era bellíssima i tenia un caràcter preciós. Era la darrera a qui deia bona nit i la primera a qui deia bon dia. Ella sabia la meva hora de llevar-me i si feia una mica tard ja em cridava. Coneixia quan jo arribava a casa abans de posar el peu a l'escala. Li agradava jugar amb nosaltres i s'inventava jocs amb els seus ratolins. Ens agradava observar-la quan caçava mosques al vol o bé aplanada a terra amb moviments totalment felins. Sempre demanava que li obrís el balcó, encara que fos l'hivern, necessitava respirar l'aire fresc i sentir l'escalfor del sol. Li agradava que li parléssim i ella ens responia. La Mixeta vivia amb nosaltres i sabia fer la felicitat plausible.
Aquest diumenge passat vam anar a concert a l'Atlàntida, a la sala Joaquim Maidéu.
Va ser un goig, va sonar molt maco.
Jo, que no sóc músic i per tant no capto si han fet o no el Fa# em regeixo per les sensacions que tinc i per com m'arriba la música que interpreten.
Del concert d'aquest diumenge era molt fàcil que jo en gaudís com mai. Amb en Joel de concertino i la Judit de cap de segons, jo ja estava rendida abans de començar.
En concerts així, hi ha moltes persones que se m'apropen i em feliciten. Sempre em fa feliç aquest gest amable. Jo faria el mateix.
Que la Judit i en Joel tornessin a estar junts a dalt del magnífic escenari de la sala 2 de l'Atlàntida és un motiu d'alegria. I si a més l'Orquestra sona bé ja és perfecte.
Llàstima que no vam poder estar pel Barça i va empatar. Ai... No es pot tenir tot!
Ah! I si aquest dijous vinent sou per aquí podreu sentir un altre magnífic concert de duet de violí i piano!
Quan, a l'Escola de Mestres, vaig topar amb aquell noi que cantava 'So qui so' vaig començar a dibuixar un futur on la música ha estat un constant i càlid rerafons.
La vida s'ha fet ample al teu costat i n'estic orgullosa.
Gràcies per la teva tendresa i la teva tenacitat per fer millor tot el que t'envolta.
Jugar per divertir-se és sa i crea complicitats. Jugar t'exigeix de viure el present i això és bo.
M'agrada la connotació positiva del verb jugar.
El Barça de Guardiola juga a futbol.
Admiro en Pep Guardiola, és capaç de fer creure a cada jugador del Barça que el seu joc té sentit i val la pena.
Cada dia veig jugar els nens i nenes a l'Escola. Jugar és un aprenentatge també, com tot. De jugar se n'aprèn jugant.
Hauria d'estar prohibit jugar brut. Llençar els tacs contra el turmell del jugador contrari és una inhumanitat.
De vegades passant pels canals de la TV, trobo una sèrie antiga on hi surt la Cristina d'en Guardiola. Es diu 'El joc de viure'. Em fa gràcia veure actors que eren ben jovenets i ara són del tot reconeguts.
No sé el per què del títol. Jo l'he copiat perquè m'ha vingut al cap quan he vist en Joel i en Lluís ben feliços jugant amb l'iPad.
Aquest estiu he fet una troballa molt agradable. He descobert una taverna de qualitat. Diu el cuiner (que abans era barber) que el secret està en usar bona matèria primera i no espatllar-la.
Vaig descobrir aquest recer davant del mar un vespre de juny que caminava pel passeig de St. Antoni. Em va captivar el tracte, l'ambient i... el pop amb espàrrecs verds!
Hi he portat parets i amics i tothom copsa aquest aire d'autenticitat, aquest ser de la terra, aquest bon humor i aquest gust per la feina ben feta.
Aquells dies que "la Roja" ocupava totes les pantalles, a Cal Barber hi havia un cartell que deia: espai lliure de futbol.
Però la setmana passada en tornant de Palamós vaig veure que tenien un cartell que deia: avuiobrim a les 18:00 pel Barça!
M'agraden les persones que donen significat a allò que succeeix en el dia a dia. Em captiva la gent que fa fàcil l'art de la comunicació. Admiro aquest gest de servir un senzill plat de ceba i tomaca i fer-lo exquisit.
Ah i si de sobte topeu amb alguna pena per rosegar, feu com jo, compartiu-la amb gent que estimeu tot fent-hi un gin tònic català i veureu com s'esvaeix.
Quan tot l'esforç i tota la il·lusió es transformen en un número a la llista de SCI (oficiosament el 34), t'adones que no ha estat el que et pensaves.
Se'm va venir a buscar per representar Osona a les primàries de solidaritat catalana. I després no hi ha hagut ni temps ni dedicació per posar contingut a aquesta proposta transversal que ha acabat diluïda i minimitzada darrera les altres candidatures d'Osona.
S'havia d'haver fet bé o no fer aquesta Candidatura.
Mai no se'ns va potenciar ni reconèixer com a candidatura dels representants de la Catalunya Central, al contrari, estàvem sense nom i sense identificació en la publicitació i al web constàvem així:
"Candidatura d’equip. Carme Vilaró i Rovira / Mercè Feliu i Hurtado / Lluís Torner i Pous"
També es va fer arribar massa tard a Barcelona. No sé el per què.
I res, ja està.
Però deixo un missatge aquí perquè qui sigui frare prengui candela: S'ha de ser més respectuós amb la il·lusió i la dedicació de les persones a les 'causes perdudes'. Si volem guanyar la independència, no podem jugar amb els sentiments dels que tenen la valentia de presentar una candidatura ni amb els que tenen la gosadia de votar-los.
Amb la bona fe de les persones no s'hi juga. I menys si és en nom de la democràcia i la llibertat.
A totes i tots els que heu dipositat el vot per nosaltres... moltes gràcies de tot cor. Té mèrit perquè era difícil de trobar-nos.
Sóc a l'hotel diagonal Zero. Ja falta poc perquè es proclami la llista de candidats de Solidaritat Catalana per la Indepèndència. Estic emocionada. Sigui quin sigui el resultat, seguiré treballant tant com pugui i amb la mateixa il·lusió del primer dia.
Mentre faig temps, repasso les paraules del poeta Vicent Andrés Estellés que avui faria 86 anys:
No puc dir el teu nom. O el dic negligentment.
No puc dir el teu nom. Certs dies, certes nits,
em passen certes coses. Tinc el desig de tu.
Esdevens, aleshores, la meua sola pàtria.
No puc dir el teu nom. Esvelta, tendra, càlida.
Terriblement esvelta, dempeus, com una pàtria.
No puc dir el teu nom. Car, si el dic, l'he de dir
amb certa negligència. No puc dir el teu nom.
No és un desig tan sols sexual, conjugal.
És el desig del riu, i el llençol, i la brossa.
És un instint de pàtria. És el desig de l'arbre,
i del cel, i del cànter, i el pitxer, i l'argila.
De ser i ser del tot, plenament: tenir pàtria.
I una pàtria lliure, i lluminosa, i alta.
Diumenge passat vaig ésser escollida representant d'Osona per formar part de la candidatura unitària d'Osona, el Bages i el Berguedà.
La sensació aquesta de treballar per portar la pàtria a la independència és indescriptible.
La reconec aquesta sensació. Aquest pessigolleig a la panxa, aquesta escalfor al pit, aquest desig de compartir amb tothom les emocions que es desborden.
Quan treballàvem pel referèndum del 13D ja era això, ja era real com ara, entre tots ho vam fer real. Vam aconseguir la credibilitat necessària perquè tothom se'n sentis protagonista. Per això mentre els vots omplien les urnes els somni de la independència es feia més plausible.
Ahir L'Alfons López Tena tornava a ser a l'escenari de la plaça de Vic. Qui ho havia de dir! Quan aquella nit del 13 de desembre, gelada i emboirada, l'Alfons L. Tena va proclamar els resultats i va dir "...que Déu els beneeixi, visca Catalunya lliure!" unes volves de neu petites i rodones van emblanquinar els nostres cabells i les nostres bufandes i van posar aquell toc de màgia que acompanya sempre les coses realment importants.
Què haurem de fer perquè aquesta vegada, des de la candidatura de la coalició de Solidaritat Catalana per la Independència, es puguin proclamar els resultats i també sembli una benedicció?
Doncs en primer lloc anar demà a VOTAR per elegir els candidats i candidates que hem de formar part o no de la llista al Parlament de Catalunya.
I en segon lloc perdre la por i creure que el moment de ser un Estat independent és ara, que tenim l'oportunitat i la responsabilitat de proclamar la independència de la nostra Nació. I seriem covards si no ho féssim.
Quan ahir vaig ser convidada a pujar a l'escenari de la Plaça Major de Vic em vaig adonar que guanyaríem si aconseguíem comunicar a la gent que en aquest 'partit' no hi ha gent de dalt i gent de baix. Tothom és igual perquè tothom pot decidir.
Cadascun de vosaltres, si sou simpatitzants i/o adherits, demà podeu fer aquest gest democràtic i il·lusionant, podeu escollir els millors representants per dur la pàtria cap a la independència.
Fins demà! (passaré llista eh!:)
Us espero de 9 a 14 horesal col·legi electoral situat al
Hotel Diagonal Zero
Plaça de Llevant, s/n (davant del Fòrum, al final
de la Diagonal)
Ahir, vaig ser a Manresa a l'acte de SI al teatre 'dels Carlins'.
Hi havia gentada i es respiraven aires de solidaritat.
En tornant reflexionava sobre aquest món de la política.
Pensava que si jo havia presentat candidatura era perquè una colla d'amics i amigues m'havien empès, cert; però també per dues coses més.
Primer perquè sento que puc fer-ho, m'hi veig capaç.
I segon perquè crec profundament que amb Solidaritat Catalana podem dur Catalunya a ser el proper estat lliure d'Europa.
Només cal per part de tothom molta, molta generositat. És difícil, ja ho sé. Les persones generoses, per més que n'hi hagi, semblen escasses a l'hora d'engegar un moviment d'aquestes dimensions.
Reivindico la generositat... una bella qualitat que ens menarà envers la llibertat.
Quina
il·lusió!
Sóc la candidata d'Osona per formar tiquet electoral amb les comarques del
Bages, el Berguedà i l'Anoia.
He obtingut 30 vots.
L'Antoni Pladevall 28 vots.
Els altres candidats han obtingut 1 vot i 0 vots.
Felicito de tot cor a l'Antoni Pladevall, ha anat just com no empatem eh! Felicito també molt especialment per la bona feina
d'organització i per la seva capacitat de treball i il·lusió a
l'equip dels dos Jordis i en Marçal Orri.
Agraeixo als companys adherits a SI d'Osona que hagin vingut, un diumenge
d'agost perdent-se el primer partit de lliga del Barça, a votar-nos. Té mèrit
eh!
Estic molt contenta.
És un pas per Catalunya i em sento afortunada de poder fer-lo.
Gràcies pel recolzament.
Continuarem treballant juntes i junts fins que tinguem la pàtria lliure i
sobirana.
Avui a Osona fem eleccions 'primàries de primàries'. Som
quatre candidats que ens oferim per formar tiquet electoral amb les
comarques del Bages, el Berguedà i l'Anoia.
Si
sou tan amables de votar-me per ser la candidata d'Osona per
Solidaritat Catalana per la Independència us espero AVUI diumenge
29 d’agost a partir de les 19:30 h fins a les 22:00 h a Vic, a “La
Central”, plaça Vicenç Albert Ballester s/n (abans d’arribar
als semàfors d’entrada a Vic des de la carretera de Manlleu- seu
d’ Òmnium).
Es
va creure convenient presentar una candidatura entre aquestes
comarques d'Osona, el Bages, l'Anoia i el Berguedà formada per un
candidat o candidata per comarca i respectant l'ordre següent: 1r
Osona, 2n Bages, 3r Anoia i 4t Berguedà.
Ja sé que avui
s'estrena el Barça a la lliga, però feu una escapadeta i veniu a
estrenar-vos també emetent el primer vot per Solidaritat
Catalana.
La
meva germana i jo vam néixer a Managès
de Tavertet. Després vaig viure al Santuari de Puig-l'agulla
fins que em vaig casar amb en Sebastià Bardolet.
Tenim
dos fills, la Judit
i en Joel,
que són músics, violinistes, com el seu pare.
Sóc
mestra de la primera promoció de l'Escola Universitària Balmes de
Vic. Com que sempre he treballat a l'escola pública he voltat per
quatre escoles diferents i per tant tinc ex-alumnes a Castellterçol,
Manlleu i Seva.
Actualment
sóc a l'EscolaJacint Verdaguer de Santa Eugènia de Berga amb el càrrec de directora
des del curs 2005-2006.
Avui em poso a disposició dels
adherits de Solidaritat
Catalana per la Independència
per poder ésser escollida com a candidata a les llistes al Parlament
de Catalunya.
El motiu és molt senzill. Desitjo la llibertat
i la sobirania per Catalunya i em comprometo a treballar de valent
per aconseguir-ho. Hauria de ser ara,
a la propera legislatura.
El coratge per fer aquest pas l'he
tret, en part del fet de ser voluntària en l'organització del
referèndum del 13D a Osona
perquè això em va permetre albirar com seria la nostra nació si
gaudíssim d'Estat propi.
Va
ser un luxe treballar colze a colze amb l'Alfons López Tena, admiro
la seva capacitat, responsabilitat i generositat.
A
ells (Alfons,
Laporta
i Uriel) els agraeixo que ara hagin obert aquesta via participativa
perquè tothom pugui treballar per la causa de la llibertat de
Catalunya de la manera més democràtica que existeix.
Ara
Solidaritat Catalana per la Independència ens ofereix l'oportunitat
d'abastar el somni i val la pena que aquest cop, junts, ho fem
possible.
"A
l'atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona, de classe baixa i
nació oprimida.
El que més m'agrada és l'acte social de compartir la taula amb un bon menjar. Penso que hi ha una gran diferència entre compartir un bon menjar en un restaurant o compartir-lo a casa. A casa és molt millor perquè llavors el menjar és una ofrena.
Cuinar també és un ritual. M'agraden els rituals.
De tant en tant experimento amb nous plats i aquest estiu la novetat és la pasta 'frutti di mare'.
Sobre aquesta recepta, jo hi he aplicat aquells tocs que observava quan veia cuinar la meva mare, llavors jo no sabia que em farien tant servei.
És molt divertit cuinar si disposes de temps i bons comensals.
Val la pena aprofitar els dies de vacances, aquests dies que no hi ha cap mena de pressa, per reinventar una recepta i fer-ne l'excusa per aplegar al voltant de taula aquelles persones que ens són imprescindibles per adonar-nos que tot té sentit.
Ahir mateix vaig anar a collir tomàquets, mongetes, cogombres, enciams, pebrots, bitxos i unes quantes patates i cebes que havia arrencat el tiet Joan.
El tiet se'n cuida des que va morir el papa i a la meva germana i a mi ens agrada recollir-ne els fruits que encara tenen el gust de la terra dels nostres pares.
Hi ha altre gent que 'venen de l'hort' però amb el significat d'ignorar una notícia coneguda de tothom.
Seria el cas d'Oriol Pujol que parlava aquest matí per la ràdio i semblava ben al marge del que està passant, ell confia que trauran la majoria i ni es planteja cap pacte.
També 've de l'hort' en Carretero que no sembla gens afectat per la moguda independentista, com si no anés amb ell la cosa. També xerrava per la ràdio i també mantenia una distància amb la realitat estranya, com forçada. Diu que estan tots molt ben units dintre de Reagrupament, i què més! No m'agrada com actua en Carretero, sembla que tot li rellisqui. Em sap greu perquè conec persones que es van mobilitzar amb la seva proposta perquè li van donar credibilitat. A veure si fa un gest que l'honori i s'afegeix a Solidaritat Catalana.
El que no 've de l'hort' perquè sembla que té clar el que passa és el Sr. Carod. Jo si fos d'ell tampoc faria campanya per un partit que m'ha maltractat. Mira, també es podria afegir a SI. M'agradaria que ho fes.
Apa, me'n vaig a menjar un vellut de tomàquet (recepta Ruscalleda) que he fet amb els tomàquets més madurs que vaig collir ahir.
Us convidaria però encara no dóna per tant això dels blocs :)
Avui he perdut la meva Mixeta, estic trista.
Aquest diumenge passat vam anar a concert a l'Atlàntida, a la sala Joaquim Maidéu. 
En motiu dels 80 anys de Joan Triadú se li van fer un seguit d'homenatges. 
Quan, a l'Escola de Mestres, vaig topar amb aquell noi que cantava 'So qui so' vaig començar a dibuixar un futur on la música ha estat un constant i càlid rerafons.
Jugar per divertir-se és sa i crea complicitats. 
Aquest estiu he fet una troballa molt agradable.
Quan tot l'esforç i tota la il·lusió es transformen en un número a la llista de SCI (oficiosament el 34), t'adones que no ha estat el que et pensaves.
Sóc a l'hotel diagonal Zero.
Diumenge passat vaig 
Ahir, vaig ser a Manresa a l'acte de SI al teatre 'dels Carlins'.
M'agrada cuinar.
A les 9:00 surto de casa,
De vegades 'vinc de l'hort'.
