El mestre Sebastià Serrano titula així un dels seus llibres i jo hi estic plenament d'acord. La comunicació verbal i no verbal és un regal.

Sóc ben conscient dels avantatges emocionals que es deriven d'una bona comunicació. Només qui es comunica bé pot tastar la felicitat.
Per sort faig una feina on la comunicació és fonamental.
No, no treballo pas a la ràdio; la foto és de la setmana passada, estava fent una col·laboració amb Ràdio Torelló, ja m'agradaria!


Sóc mestra i cada hora de classe me la guanyo al meu favor si sóc capaç de transmetre als meus alumnes la serenitat i l'entusiasme per aprendre i per ser millors. No començo de zero. Cada dia té la memòria de l'anterior i la confiança guanyada aplana el camí.

Aquest espai, aquest bloc personal em regala comunicació.
Cada cop que algú afegeix un comentari a algun dels meus apunts; cada cop que alguna persona em diu "llegeixo el teu bloc" em sento afortunada. Gràcies!

Avui el meu 'país petit' juga a Wembley.
Gràcies Pep! 

Quin goig poder gaudir d'aquest equip extraordinari que no té por de ser autèntic i que no li fa vergonya saber-se diferent.

Aquest equip encomana a milers de persones una manera de fer i una manera de ser.
L'entrenador ha buscat allò que és essencial i n'ha fet un compromís.
Quin geni en Guardiola! 
El veig una persona sàvia. Sap llegir el món, sap interpretar-lo i procura transformar-lo. 
És un mestre. Com aquell qui no fa res, ens va afaiçonant una actitud que ens fa més lliures i més dignes. 

I avui tornem a ser a Wembley. Quins records!
Quan no feia gaire que havíem guanyat la primera copa d'Europa, vam fer una trobada familiar de la família Bardolet.
Et tiet, que llavors era Abat de Montserrat, va fer la missa pertinent amb tota la familiada i quan va alçar el calze per la consagració, en Joel, que llavors tenia 4 anys, va cridar: la copa d'Europa!
Avui serà a Itàlia quan aixequem (si Déu vol) la quarta champions. Ho celebrarà a Monopoli i ens trucarem per compartir l'alegria.
Però igualment tindrem la casa plena de parents i amics. Som una casa on les dones també som futboleres. Farem festa grossa perquè en moments així i malgrat que tens alguna fiblada d'enyor, sents el goig de viure i compartir.

Endavant doncs!
Felicitats a tots els culers.
I com diu el mestre Guardiola, que la pilota voli.
Me'n vaig a comprar la xocolata al Bruni i la coca a Folgueroles!
Visca el Barça i visca Catalunya lliure! 

Vet aquí el nostre llibre de 'Relats de la primera promoció'.
És el testimoni de trenta anys de vida i obra de les mestres i els mestres de la primera fornada.

A finals de curs passat, una colla d'agosarats i somiadors vàrem començar a posar fil a l'agulla per bastir aquest projecte. I ahir, a l'aula magna de la UVIC, vam tenir el goig de presentar aquest llibre.

Va ser una festa magnífica de retrobaments i d'emocions. Però també va ser la constatació que persistirem per aconseguir tots i cadascun dels ideals que la llavor de la primera Escola de Mestres ens va encomanar.

Tot va comenár a principis d'estiu passat. El primer mail que vam escampar começava dient això:


Col·legues de la 1a promoció de mestres de la UVIC:
Han passat 30 anys d'ençà que vàrem sortir de l'ou; és a dir: portem ja 30 anys per aquests mons de Déu de l'educació; 30 anys que vàrem estrenar-nos i, guaita, com si res, amb els mateixos ànims i els mateixos anhels de sempre. Oi? (...)

De mica en mica i a força d'insistir i empaitar a tothom qui tenia una pista de companys 'perduts' hem arribat a port i n'estem molt orgullosos.

Jo dedico aquest apunt especialment al professor Josep Tió que em va ensenyar a estimar la nostra llengua i que em consta que passa de tant en tant per aquí i també al company mestre Pep Bas (l'altre noi més maco de magisteri ;). Sense tu Pep, no hagués estat possible.

I ara si cliqueu "vull llegir la resta de l'article" podreu llegir el meu relat.

I PER MOLTS ANYS!!

Dimarts vaig sentir Pep Guardiola en directe citant Llach i em va emocionar.

Avui he sentit Lluís Llach al Palau de Congressos, hem engegat
la Conferència Nacional per l'estat propi.

M'he emocionat també cantant plegats l'Abril '74.

He respirat a fons, buuffff! Guardiola tenia raó (com sempre). Ens tornem a aixecar.

A mi m'ha costat assistir-hi, estava saturada i decepcionada de tantes martingales, trampes, enganys, fraus, estratagemes i paranys que he vist i patit en el meu curt pas per la política.

Però ja torno a estar il·lusionada, vull participar en aquest procés de la conquesta de la llibertat col·lectiva perquè 'l'única ruta amb un horitzó lluminós és la independència'.

El meu país petit és bonic i ple de persones capaces de construir un futur generós.

Fixeu-vos en la foto que adjunto a aquest apunt. És d'ahir al capvespre a l'Atlàntida de Vic. Van ser 472 nens i nenes cantant, són de totes les escoles de Vic (de 4t i 5è d'EP).

El magnífic auditori estrenat ara fa un any, es va omplir de gom a gom de pares i mares d'aquí o d'allà però units i arrelats per la música i les veus blanques dels seus fills.

La Cantata per la Pau, l'Assemblea per l'estat propi, el Barça de Guardiola... tot engrandeix el nostre estimat país.

Avui he vist que hi ha 175 raons de pes per l'estat propi.

Ja ho deia Jaume Collell (El canonge Collel, Vigatà il·lustre 1846 - 1932)

No capteu el dret de viure,

dret que no es compra ni es ven;

poble que mereix ser lliure,

si no li ho donen, s'ho pren.

Avui que és Sant Jordi et sents, més que mai, a prop d'allò i de qui més estimes.

Us proposo que llegiu el text d'en Sebastià dels 20 anys del Divino (que hem celebrat el proppassat dissabte de Rams) i contempleu la bellesa del contrapàs, la seva melodia, les paraules, els passos...

Feliç diada per a tothom!

 

Tot va començar fa molts anys, crec que a finals dels setanta. El Germà Odiló Planàs va cantar a la Basílica durant la Setmana Santa i al llarg de dos o tres anys, un cant de passió que anys enrere, quan la comunitat dels germans benedictins encara celebrava alguns actes litúrgics al marge dels monjos preveres, interpretava en la intimitat de les parets monàstiques aquesta peça enigmàtica que ell mateix, com a bon músic i pacient investigador havia trobat en un voluminós llibre de la biblioteca del monestir. Es tractava d’un opuscle en francès publicat en un dels volums de d'aleshores oblidada Obra del Cançoner Popular de la Fundació Patxot que portava el títol genèric de Materials. El cant del Divino va repetir-se durant uns anys, de manera que, un any que el Germà Odiló no estava massa bé de salut, em va demanar que el substituís per no deixar de cantar-lo, atès que ja havia aconseguit una certa tradició. Va ser així com me’l vaig aprendre de cor i vaig descobrir una joia de la tradició oral i popular que havia arribat fins a principis del S.XX. El meu interès va augmentar en saber-ne les casualitats de la seva recuperació que el situaven justament a la meva pàtria xica de la Vall del Ges i concretament a Sant Vicenç de Torelló. En els anys següents vaig interpretar-lo en diverses ocasions, recordo especialment una vegada al Centre Parroquial de Torelló quan acabava d’estrenar l’actual equipament. La reacció dels oients era sempre de perplexitat i d’una profunda impressió pel seu contingut expressiu i dramàtic.

Ja a finals dels vuitanta vaig tenir ocasió de treballar en una producció operística que dirigia l’Agustí Ros. Paral·lelament un jove Carles Mas havia estat premiat per una entitat d’estalvis amb una proposta sobre la interpretació coreogràfica del Contrapàs Llarg. Totes aquestes casualitats em varen animar a presentar a l’Ajuntament de Sant Vicenç un projecte per tornar a interpretar, justament en el lloc on vuitanta any abans el músic Francesc Pujol l’havia recollit per boca d’un vell cornamusaire, en Miquel Puigbó, el que és per a molts estudiosos la peça més important del cançoner tradicional català i probablement una de les més interessants del folklore europeu.

La bona receptivitat de l’ajuntament davant una proposta certament estranya, l’equip inicial de persones entusiastes que varen encapçalar el projecte i finalment la implicació dels homes i dones de Sant Vicenç que varen creure-hi i fer-s’ho seu va desbordar qualsevol dels objectius que ens havíem proposat. És difícil dir noms, els voldria dir tots, des de l’Agustí Ros, l’Àngel Marginedas, en Josep Pujol, en Josep Sellarès i la Mercè, l’Ignasi Camprodon, en Pep Barcons... però sobretot tots i cadascun dels cantadors i dels balladors d’aquell primer contrapàs. Va ser mig any assajant, construint i reconstruint una dansa que feia més de cent anys que no es ballava i que ara tornaria a veure la llum sota la mirada secular del campanar de Sant Vicenç.

El record d’aquell primer Divino és inesborrable. Va ser impactant pel públic i pels mateixos protagonistes. L’Agustí Ros va preparar, amb un grup de l’Institut del Teatre, una glosa amb dansa contemporània dels principals motius temàtics del Divino acompanyats per les percussions, xeremies i cromorns del polifacètic músic vigatà Miquel Casals. El silenci era absolut i l’emoció continguda. S’acaben la convulses, gairebé violentes, evolucions dels cossos dels ballarins i, en mig de la foscor i el silenci, en Pere entona amb veu trencada el Pecador tingues esmena... mentre els balladors, en un contrast brutal amb la glosa anterior, comencen els seus gairebé hieràtics moviments agafant-se de les mans i dibuixant la mitja lluna que caracteritza la figura del contrapàs. Durant tretze minuts es van succeint els solos dels tretze cantadors. Cada frase és repetida per tot el cor en un diàleg encadenat, sempre diferent, que converteix el Divino en l´única peça recollida a Europa amb aquesta característica estructural. Els balladors coordinen els seus puntejos i moviments sense una lògica aparent, només guiats pel text del Divino. Al final aconsegueixen quadrar al mateix lloc on havien sortit, un dels reptes de la dansa cada vegada que es començava.

D’això fa avui vint anys i, malgrat que mai ens ho varem proposar, cada dissabte de rams s’ha anat repetint durant tot aquest temps convertint-se ja en una vella i nova tradició , indissociable del poble de Sant Vicenç. La creació de l’Associació dels Amics del Contrapàs, ja des de ben aviat, assegura la pervivència, difusió i l’estudi d’aquesta obra singular. Nous balladors i nous cantadors s’han anat incorporant al grup inicial i gent de tot el país, des de simples curiosos fins a erudits i estudiosos han anat desfilant aquests anys per Sant Vicenç.

Felicitem a tots els que ho fan possible i els animem a continuar-hi treballant perquè són els petits tresors immaterials com el Contrapàs Llarg els que alimenten i donen vida a l’ànima d’un poble i d’una nació.

 

Sebastià Bardolet

abril 2011

Som a mitjans d'abril, època de plena primavera.
El sol escalfa, els dies ja són clars i el cel més blau.

Els tons de verd fan escala de colors.

De tant en tant veiem clapes del groc de la colza que perduraran fins que el roig dels gallarets mani als marges dels nostres camins.

Avui fa anys que vau marxar i com llavors, em vénen al pensament les paraules del poeta:

Si el món ja és tan formós, Senyor, si es mira
amb la pau vostra a dintre de l'ull nostre,
què més ens podeu dar en una altra vida? 

La vida flueix, sovint serena i a voltes intensa. I jo encara no m'he acostumat a assaborir-la sense vos al meu costat. 

Finalment, però, tot té sentit si saps descobrir aquestes persones que fan el 'món meravellós' :-)

  

Què és l'escola?
L'escola és aquesta imatge.
Un infant que anhela aprendre i un entorn favorable perquè ho aconsegueixi.
Els mestres ho sabem.
La nostra feina pot ésser esgotadora, constantment hem d'anar separant el gra de la palla per poder aconseguir un espai que afavoreixi l'aprenentatge dels coneixements imprescindibles per afrontar, i si pot ser modificar, el futur del món que ens ha tocat viure.
Sabeu allò que es diu del vestidor del Barça? Allò que en Guardiola intenta aïllar els seus jugadors de disputes estèrils?
Doncs nosaltres, els mestres que estem al peu del canó, ho fem amb els alumnes i us confesso que és el més feixuc.
A l'escola ens plou de tot: les pugnes sindicals, les campanyes comercials, les modes puntuals, les dèries dels polítics de torn, les retallades del pressupost, els capricis de les conselleries, les picabaralles pel software, les imposicions del calendari, les presses, les suficiències d'alguns professionals externs que jutgen la nostra feina sense saber de què parlen, el desconcert dels nouvinguts, el neguit dels que perden les feines, la catxassa d'alguns i la mediocritat d'alguns altres.
I el que poca gent sap és que de tot això nosaltres, els mestres que estimem la nostra feina, en podem treure meravelles.
Cada dia, a les escoles de Catalunya hi ha milers de mestres i alumnes que interactuen per fer-se més savis i més bons.
Educar i ensenyar és crear moments de tranquil·litat, sense sorolls, sense crits i amb el punt just d'exigència.
Milers de mestres saben fer del seu dia a dia un temps per escoltar i un temps per parlar, un temps per jugar i un temps per estudiar, un temps per expressar i un temps per memoritzar, un temps per experimentar i un temps per sentir.
Són persones especials que estimen aquesta feina única que et permet estar en el cor de les criatures i compartir els seus secrets.
Consellera Rigau, si us plau, deixi de llençar cortines de fum.
Agafi un micròfon i digui ben alt que l'educació és la base de la societat, la present i la futura. Cridi als quatre vents que necessitem que Catalunya es refií dels seus mestres per construir aquest estat que esdevindrà molt aviat.
Necessitem persones lliures d'esperit, ben formades intel·lectualment i capaces de treballar i de fer bons equips.
Consellera Rigau, facis responsable de l'ensenyament i l'educació dels nois i noies de Catalunya i ens tindrà al seu costat. 

Això era l'any 1953, la mare tenia només 20 anys, era el primer fill i per això en comptes de néixer a casa, van voler anar a tenir-lo a una clínica de Girona.
De bon matí, van marxar de Querós amb el neguit i la il·lusió d'aquell naixement.

Es començava a fer fosc i les monges de l'hospital van fer marxar al pare del costat de la seva esposa, li van dir que podia sortir un parell d'hores perquè "su mujer no tiene cara de parto".

Ell, amb bona fe, va dir que aprofitaria per anar a saludar uns parents.

Quan va ser fora, es van endur la mare a la sala de parts i allà va néixer un nen. Ella el va sentir plorar però les monges que l'atenien li van dir que havia nascut mort.
No li van ensenyar, tampoc al pare que estava ensorrat.

Se'n van entornar a casa amb la buidor i la tristesa més immensa que us pugueu imaginar.

Van tenir després dues filles que van néixer a casa.

El pare sempre va esquivar de parlar-ne, però la mare... la mare mai no va poder pair el dolor del fill robat.

En parlava poc, però quan ho feia insistia que l'havia sentit plorar i que l'havien enganyat i llavors tenia una mirada de tristesa infinita.
També deia que hi havia una gent d'un estanc que van tenir un nen i ella no hi havia vist cap dona embarassada.

De gran, quan ja era iaia, li vaig fer una promesa.
Li vaig dir mama, ara que tenim temps ens dedicarem a buscar aquest teu primer fill, ja veuràs com el trobarem.
Encara recordo el seu somriure i els seus ulls negats.

Però no vam tenir tant temps com em pensava, al cap de poques setmanes, un diumenge al matí mentre dormia, va tenir un atac de cor i es va morir.
Era el 18 d'abril de 1993. Només tenia 60 anys.

El seu primer fill, el meu germà gran, en tenia quaranta...

Egipte ens ensenya/ com ens hem d'alliberar/ siguem valents i nobles/ vull un poble sobirà! #garrotweet

El dia 10 J, algú em deia que aquella riuada de gent era una revolució i que algú ens hauria de menar cap a pla de Palau.
Però el màxim que vam fer va ser escridassar els polítics.

Més tard s'ha vist que cap partit polític, vell o nou, pot liderar aquesta revolució que és del poble i pel poble. Així és que ens hi hem de posar.

Des d'ahir que duc un nus a la gola d'emoció i admiració per aquesta gent valenta que es va posar davant dels canons  exigint la llibertat.

Diu que moltes dones van gosar acostar-se als soldats per demanar-los que s'afegissin als manifestants i ells ho van fer. Quina lliçó de valentia i dignitat!

El poble Egipci ha derrotat Mubàrak, la revolució ronda la mediterrània.

Catalans, alcem-nos. Ara és la nostra oportunitat.

Posem data? A mi el 10A ja em va bé. Com ho teniu? Ens convoquem per #garrotweet?

Segur que una "sobredosi" d'homeopatia no fa mal a ningú, ben al contrari que la "sobredosi" d'antibiòtic que recepten habitualment els metges "de debò".

Per culpa d'excés antibiòtic una persona que estimo està a punt de perdre un ronyó. No ho dic jo, ho diu l'especialista que li ha receptat i es queda tan tranquil.

L'homeopatia et pot curar, no pas per l'efecte placebo sinó perquè connecta amb la saviesa del propi cos, tot sencer.

Aquesta gent que es concentra per demostrar que l'homeopatia no val res... no tindrien res millor per fer? Podrien, per exemple, donar els diners que s'han gastat per fer aquest experiment a les persones que no tenen res per menjar.

L'ideal per curar-se amb homeopatia és tenir un bon metge que t'endevini el teu simíl·limum. Però també es pot usar per curar per exemple la grip.

Si en voleu fer la prova, aneu a la farmàcia i compreu-vos Oscillococcinum.

Ja m'ho explicareu :)

Comencen les preinscripcions.
La roda va girant.
L'essència és manté.

L'Escola té sentit quan hi ha comunicació i respecte entre mestre i deixeble.

La vida a l'escola pot ésser emocionant i apassionant, només cal descobrir els petits detalls en els gests quotidians.

Quin goig ser mestra!

Votacions ajustades i molt fair play.
Una bona manera de construir SI a Vic.
Els que no hem entrat a l'executiva seguirem treballant amb il·lusió i ajudant pel que faci falta.

Bon dia! Avui escollim l'executiva de la secció local de Vic. A les 17:00h al Seminari.

Vigatans solidaris, esperem la vostra participació!

 

És hora que entre tots construïm Solidaritat a tot el territori per proclamar:

• SI clar a la recuperació de la llibertat.
• SI rotund a la vida de la nostra nació.
• SI rotund a la joia de ser catalans.
• SI a homenatjar als que ens han precedit en la lluita.
• SI a l'esperança dels que ara hem de teixir la història de la nostra pàtria.
• SI al reconeixement de la dignitat de tothom, vinguin del sud o del nord, de l'est o de l'oest.
• SI a la Catalunya lliure i plena que la història ens reclama.

[apunt amb idees extretes de M. Torrents]

 

CANDIDATURA PER L’EXECUTIVA LOCAL DE VIC: SIVIC

Les onades independentistes que darrerament han sacsejat la nostra nació han deixat un pòsit de persones compromeses amb el país i amb la democràcia.

Algunes d’aquestes persones hem anat coincidint fent feina, primer organitzant les consultes i més tard treballant pel projecte de Solidaritat Catalana per la Independència.

Junts vàrem empènyer els nostres quatre candidats per entrar al parlament i junts hem anat creant les candidatures per les executives.

Molts partits polítics han intentat apoderar-se de l’esperit de la gran manifestació del 10J i molt pocs han entès que el milió i mig de persones que van sortir a cridar independència duien dins seu la llavor de la revolució.

Aquesta revolució constructiva, aquesta revolució que és sinònim de dignitat, aquesta revolució que t’engrandeix com a individu i com a col·lectivitat i que et fa dir ben alt i sense por, visca Catalunya lliure.

Entre nosaltres hi ha hagut molt debat i molt diàleg i finalment us podem presentar set persones disposades a coordinar l’executiva local de Vic amb tota la il·lusió i amb tota la responsabilitat que l’ocasió demana.

Som persones sense experiència en el món de la política de partits convencionals. Tanmateix, sempre hem estat batallant per causes de país des de la transversalitat i des de la independència de criteri.

Com a executiva volem aportar la nostra manera solidària de treballar, volem enfrontar-nos amb els temes municipals, volem mullar-nos, volem ser propers.

Tres són els objectius bàsics de la nostra candidatura:

·Implantar i consolidar “SI” a Vic.

·Atendre permanentment els adherits, fomentar la seva la participació i treballar pel manteniment i consolidació de tots els adherits i simpatitzants.

·Preservar la transversalitat de “SI” fent valer el nexe d’unió que ens aglutina: la Independència.

Tot plegat volem fer-ho utilitzant el sentit comú, actuant sempre amb respecte, proximitat i confiança. Valors que compartim i que volem esdevinguin el tret diferencial de la nostra formació.

L’EQUIP

Segimon Molist i Clarà - Coordinador local

Jesús Planchart i Castán - Secretaria d’organització i finances

Carme Vilaró i Rovira - Secretaria d’imatge i comunicació

M. Carme Coll i Roma - Secretaria d’acció municipal

Toni Tremosa i Balcells - Secretaria d’estudis, programes i formació

Lídia Muñoz i Pol - Secretaria d’acció presencial, mobilització i joventut

Marc Casals i Salom - Secretaria d’acció Xarxa 2.0

És aquest un moment propici per assaborir la nostra llengua i intimar amb el nostre imaginari col·lectiu.
Canigó reneix. Fem-ho també tots nosaltres!

<< A l’era de la globalització, en uns moments de canvis revolucionaris en el món dels llibres i de l’edició, cal fer –com fan els protagonistes de la pel·lícula Fahrenheit 451- que els llibres es llegeixin en el format que sigui i s’interioritzin per salvar la identitat d’un poble que des de fa 125 anys veu en el Canigó el reflex de la història que li és pròpia.>>

Tinc l'honor de ser una de les 125 veus i és un plaer compartir-ho amb tots vosaltres.

*Carme Vilaró

Per molts anys estimat Pep Guardiola.

Gràcies per ensenyar-nos a fer les coses bé.

Gràcies per mostrar-nos com honorar allò que és essencial.

Gràcies per plantar cara a tots els dracs del món.

Ahir al Casino de Vic es van fer els congressos per elegir els representants a l'executiva regional i l'executiva comarcal d'Osona.

La meva enhorabona a aquesta 'gent disposada a fer la revolució des de SI per aconseguir un estat propi per Catalunya'.

 

L'executiva regional:

Gabriel Valverde (Taradell): Coordinador regional.

Pep Sega (Manresa): Secretari d'organització i finances.

Marc Trilla (Solsona): Secretari d'imatge i comunicació.

Albert Torres (La Pobla de Lillet): Secretaria d'acció municipal.

Jacint Casadevall (Taradell): Secretaria d'Estudis, Programes i Formació.

Quim Espelt (Vilada): Secretaria d'Acció Xarxa 2.0.

Queralt Badia (Callús): Secretaria d'acció presencial, mobilització i joventut.

L'executiva comarcal d'Osona:

Jordi Brillas (Taradell): Coordinador comarcal.

Iban Lapeira (Vic): Secretaria d'organització.

Josep Puigsech (Sant Julià de Vilatorta): Secretaria de finances.

Concepció Baucells (Taradell): Secretaria d'Imatge i Comunicació.

Miquel Aguilar Borgonyà): Secretaria d'Acció Municipal.

Eulàlia Espona (Vic): Secretaria d'Acció Presencial, Mobilització i Joventut.

Josep Cardeña (Vic): Secretaria d'Estudis, Programes i Formació.

 

Properament s'eligiran els representants a les executives locals.
Això pinta bé, SI segueix amb pas ferm endavant.
Apropeu-vos als seus representants, feu aportacions per enriquir aquest projecte.
Tots som necessaris!

Era dilluns, encara no tocava i tu ja eres allà.

Recordo que em va fer molta gràcia descobrir els teus peuets. I t'omplia de petons i et parlava a cau d'orella i em semblava que sempre havies estat amb mi.

Vaig saber que l'amor es pot palpar, es pot olorar i es pot bressolar tendrament.

Recordo aquell primer somriure amb els teus ullets que ja em veien i la sensació brutal de felicitat total.

Encara duies 'la pipa i l'ossitu' quan vas començar a tocar el violí i de seguida ens vam adonar del teu art.

Tenies molta paciència i ajudaves a caminar al teu germanet, igual que ara :)

De tant en tant encara veig en tu aquella nena que vas ser, i alhora em veig a mi i em sento acompanyada i joiosa de caminar plegades i d'estar juntes encara que siguem lluny.

Per molts anys bonica.

:)***mama

Tenim la casa plena de músics amics dels meus fills.
Preparen amb molta cura el concert de dimarts a Torelló.
És el segon any que fan aquest concert a principis de gener i val molt la pena.

M'agrada compartir aquesta energia de la joventut que posen generosament el seu art al servei d'una causa solidària.

Aquest vespre, mentre preparava una truita (de 16 ous!) escoltava les seves converses que passaven del català a l'anglès o a l'italià amb tota la normalitat i reflexionava sobre la nostra facilitat per afegir idiomes i el gran contrast amb el monolingüisme que ens voldrien imposar des d'Espanya.

Veient aquests nois i noies amb el seu bagatge lingüístic i musical i sabent que, a més, són tan bona gent, he pensat que el futur és del tot esperançador.

Per tothom que passi per aquí us desitjo ben de cor un any ple de moments feliços i amb molta música de la bona.

I si voleu començar amb un concert solidari, sigueu dimarts dia 4 a les 21:00 a la Parròquia de Montserrat de Torelló.

Honorable consellera Rigau.
Em sap greu haver-li de dir que no anem bé.
Ha començat vostè amb aquests tics que ens descoratgen tant els mestres.
Vostè pretén ficar-se els pares a la butxaca traient una setmana blanca que ja tenim organitzada.

No sé si ho sap, però els mestres planifiquem acuradament el curs i a més ho fem conjuntament amb tota la comunitat educativa i per tant aquesta setmana ja tenim els nens i nenes que ho necessiten perfectament atesos.
Com gosa dir que ara les escoles 'que no tinguin aquesta setmana organitzada' podran deixar de fer-la?

Per què s'ha precipitat donant aquesta notícia als mitjans i no ha pensat que això a l'Escola li fa més mal que bé?
Sigui d'un o altre govern, la consellera d'educació hauria d'evitar ser sensacionalista i no hauria de fer servir l'educació com una eina per quedar bé i així captar votants.

D'acord en que aquesta setmana la majoria ens va semblar inútil, però aquest curs ja forma part del nostre pla anual i fer-la ara optativa és crear un malestar innecessari.

Consellera Rigau, vol fer alguna cosa realment útil per l'Escola? Treballi sense defallir nit i dia per aconseguir que el català sigui la llengua vehicular de tots els nens i les nenes de Catalunya.

Fixi's què li dic. Que el català sigui la llengua vehicular.
Fa trenta anys que vam començar la immersió lingüística i encara hi ha nens i nenes d'algunes zones del nostre país que no tenen les competències per expressar-se en català.

I no menystingui la sentencia del TS, no són casos aïllats. Hi ha la consigna de fer desaparèixer el català i no pararan fins que ho aconsegueixin.

Sincerament, esperava més de vostè.
Però tot i així li dono cent dies de gràcia.

A veure si reflexiona i busca assessorament de persones que estimin la llengua, el país i l'escola perquè li indiquin quines haurien de ser les prioritats de la conselleria d''educació', ai no, que ja torna a ser d''ensenyament', oi?

Quanta despesa inútil també ara eh!
Només amb el que costarà el canvi de nom ja podríem equipar un parell d'aules cada escola amb taules i cadires noves, que les que tenim ja ballen per tots costats!