carme |
dissabte, 26 de gener de 2008 | 19:50h
  |
  |
|
|
el bloc de Carme Vilaró Rovira
|
|
carme |
dilluns, 21 de gener de 2008 | 14:54h
 avui m'ha tocat a mi, he anat a fer-me l'exàmen de salut practicat a petició del departament d'educació estic força bé, només em falta ferro, tinc anèmia ferropenica. Ben mirat, amb una tercera part de la ferritina en dipòsit, déu n'hi do del rendiment que en trec! a veure si aconsegueixo arribar ni que sigui al nivell mínim, llavors tot anirà com una seda. Va, em vaig a prendre un sobre de "profer" fina aviat! :-) foto de capvespre a Vilalleons
carme |
dimecres, 16 de gener de 2008 | 17:20h
 s'han acabat les festes i ara tornem a la quotidianitat però amb les llumetes enceses I compartim amb els companys de feina els petits i grans propòsits pel nou any, i compartim amb els amics i amigues els propòsits més íntims i secrets. Això dels propòsits i desitjos és molt curiós; un d'aquests dies a Roma, vaig anar a la basílica de Sant Pau Extramurs, allà hi ha el sarcòfag de Sant Pau. Al davant d'aquest sepulcre que està a sota l'altar major, hi ha una mena d'urna on s'hi poden dipositar uns sobres que continguin peticions pel Sant Jo vaig demanar llibertat i sobirania per Catalunya, ja veus, passo quatre dies lluny de la pàtria i ja m'enyoro! Vaig escriure aquest post fa vuit dies i el publicaré encara que ha quedat una mica antic, amb una setmana més l'any ja no sembla nou. Ara ja estem tots força més atabalats, sobretot a l'escola. Aquest joc cruel del PP utilitzant la llengua i els nens i nenes com a instruments per captar vots em repugna. Tal com diu avui a l'avui la Isabel-Clara Simó Estan en contra nostre!
carme |
diumenge, 30 de desembre de 2007 | 20:11h
 demà és el dia de l'home dels nassos diu que hi ha un home que té tants nassos com dies hi ha a l'any recordo el meu pare fent-nos aquesta broma de l'home dels nassos, ens deia que sortíssim a fora a veure si el veiem i la meva germana i jo jugàvem a buscar-lo també pensava avui que demà és Sant Silvestre i recordava a la meva mare que ens deia el dia de sant Silvestre per la porta o per la finestra això volia dir que la gent que eren masovers i havien de marxar, el dia 31 se'ls acabava el termini o sigui que si no marxaven per les bones ho havien de fer per les males és bonic de fer memòria del temps viscut aviat farà un any que vaig encetar tímidament aquest bloc, sempre penso (i amb raó) que escric poc, així que faig públicament el propòsit d'escriure com a mínim cada setmana és que de cop t'entra la por escènica que deia aquell, i penses que no tens res interessant a dir, sobretot si ho compares amb altres blocs que llegeixes i quedes bocabadada però jo estic molt contenta d'haver encetat aquest bloc, és una finestra al món i el contacte amb les altres persones sempre és apassionant agraeixo a tots i totes els que m'heu llegit i agraeixo encara més als que heu afegit un comentari als meus escrits demà marxo a Roma així és que m'avanço a dir molt bon any a tothom!! i... seguirem en contacte! :-) *Carme
carme |
dilluns, 24 de desembre de 2007 | 11:52h
 Com una lenta descripció d'un paisatge Nadal ens torna la intimitat perduda els somnis, la tendresa. Fem del solemne silenci d'aquests dies l'espai de vida en que tothora ens sigui possible retrobar-nos. (MMPOL - inèdit)
carme |
dissabte, 17 de novembre de 2007 | 16:28h
 m'agrada aquesta sèrie pel tractament que fan de les emocionssi puc no em perdo mai els capítols de porca misèria m'agrada com s'hi tracten les emocions, les relacions, la personalitat de cada personatge i la seva comunicació amb els altres felicito a en Joel Joan per aconseguir tot això una de les coses que m'agraden més són els moments de conversa dels personatges d'en Pere i la Laia, allò dels vespres mentre fan el sopar que s'expliquen el dia de la manera més habitual a moltes cases, ho trobo molt maco també trobo molt bo el personatge de la Natàlia, és interessant la manera com va creixent interiorment i com es va adonant que ella val molt la pena també trobo molt escaient la relació d'amistat entre ella, la Natàlia, i l'Àlex és una sèrie que té un ritme que a mi se'm posa bé penso que està feta amb molta intel·ligència i amb delicadesa i que a més és nostra i ens en podem sentir orgullosos
carme |
dissabte, 20 d'octubre de 2007 | 10:59h
 L’avi explicava
que havia arribat a Puiglagulla amb només una vaca, una mula, un carro amb
quatre mobles i quinze mil peles de deute.A Managès la collita havia anat malament per culpa de la pedra Un cop instal·lats a Puiglagulla, l’avi va començar arrossegant pins i treballant als camps de Ca la Llúcia. Al cap d’un temps i havent pagat alguns deutes, va matar porc per fer embotits i vendre’ls. L’invent li va sortir bé i més endavant va poder estalviar per aplanar el camí perquè els cotxes poguessin pujar a Puiglagulla. On no hi havia res, havia fet créixer una forma de viure dignament, un servei per a la gent i una família. L’avi era un home fort i valent que sempre va lluitar per tirar endavant. Era un home generós i humil. Un home que va saber progressar i adaptar-se. Un home que va saber estimar i fer-se estimar. L’avi era un savi. No era un savi de llibres, era un savi de la vida. Quan penso en ell, penso en com ens ensenyava amb emoció cada racó de bosc, cada tipus d’arbre, de flor o de bolet, cada núvol (o bromes com deia ell), o com ens parlava dels esmorzars i els dinars que feien amb els caçadors amb tots els detalls. Penso en el seu hort, sempre ple de verdures, sempre amb aquella olor tant agradable, i amb un ordre impecable. Penso en la seva vida, en les històries increïbles que explicava i que sempre tenien un toc d’humor. Quan penso en l’avi, el veig somrient, amb els ulls lluents de felicitat i amb la seva expressió amable. Gràcies avi, per tot el que ens has donat, per la teva mirada sincera, pel teu amor, pel teu interès amb tot el que fèiem, per haver-nos ensenyat que la vida es pot viure amb intensitat fins el final si lluites per aconseguir el que vols. Sempre estaràs en la nostra música, en el nostre art i en les nostres vides.
carme |
dissabte, 13 d'octubre de 2007 | 16:10h
 Per aquí dalt a la Catalunya del nord també ha plogut però sense exagerar. A més la mare naturalesa ens va regalar un dels arcs de sant martí més bells que hagi vist mai. La gent de la Marina Alta i la Marina Baixa potser passen angúnies i segurament s'enrabien amb la manera d'urbanitzar el sòl i especular-hi. Els ajuntaments i els governs haurien de ser més curosos en com i on deixen edificar. Ho deia sempre la meva mare: "el foc té senyor, però l'aigua no"
carme |
diumenge, 23 de setembre de 2007 | 02:23h
 la retransmissió de la diada fa fer llàstima però avui des del Camp Nou ho han fet pitjor!! ahir divendres, al vespre vaig ser al camp nou, el meu fill ha tocat en aquesta ocasió amb l'Orquestra Simfònica del Vallès, ahir em vaig emocionar contemplant l'assaig de tot l'espectacle, contemplava el Camp Nou majestuós i sobri i m'imaginava com seria avui ple de públic i pensava com lluiria per la TV aquell espectacle ple de detalls aquest matí m'he fet un tip d'enviar sms amb una foto que faig fer i convidava a tothom de no perdre's la festa del cinquantenari perquè els agradaria molt però... ja m'ha començat a fer mala espina quan he vist que no ho feien en directe, he buscat a d'altres canals i he vist que ho feien una mica per la sexta però de seguida se n'han cansat perquè havien d'anar traduint i es veu que no els agradava gaire de totes maneres, jo encara mantenia l'esperança i pensava que un cop acabat el TN farien la festa com si fos ben bé abans del partit Les imatges eren les que vaig veure ahir, però la transmissió ha estat un desastre, aquell presentador o periodista o no sé què és exactament, anava transmetent com aquell qui transmet el partit i en comptes de deixar el so del Camp Nou amb les cançons i els parlaments, només feia sentir la seva xerrameca absurda i pedant d'imitador barato d'en Puyal Ahir (divendres) quan veia l'assaig general se'm feia un nus a la gola quan recordaven les persones que ja no hi són, quan se sentia la cançó d'en Serrat "temps era temps", quan passaven els gols per les pantalles o quan l'orquestra feia sonar l'himne... I avui no m'ha arribat gairebé res de tot això per culpa de la poca professionalitat de les persones que estan darrera la realització de TV3 i això fa molta ràbia i sap molt greu perquè hi ha molta gent de totes les edats que estan pendents del món del Barça, persones que no tenen gaire mobilitat, per exemple, que avui des de casa podien viure i veure un homenatge a jugadors del seu temps No cal pas haver fet cinc cursos de periodisme per aprendre a callar i escoltar! amb una mica d'intel·ligència i sensibilitat n'hi hauria prou home!! Una cosa semblat va passar el dia 11 de setembre en la celebració de la Diada Nacional de Catalunya, també em tocava de prop perquè en Joel està a l'ESMUC i tocava amb l'orquestra havien assajat de valent amb en Salvador Mas i estava tothom a punt i també amb il·lusió de poder servir a la pàtria i... TV3 va fer tota la llàstima d'aquest món, es veia que qui s'encarregava de la realització no tenia ni idea de què anava la música que tocaven i quan hi havia una entrada dels baixos per exemple, sortia la càmera que enfocava els ànecs i l'aigua bruta i el pitjor és que tampoc tenien cap idea de la lletra, ni tan sols pel Cant de la Senyera van estar al cas! Almenys podien enfocar la senyera, però no, tampoc, havíem de veure un altre primer pla dels ànecs i l'aigua verdosa. Quin desastre! ¿Costa tant d'entendre que si es fa un acte televisiu s'ha de veure i sentir bé!? no volem ni basses d'ànecs ni presentadors que no saben callar volem una televisió amb professionals i amb sensibilitat i amb persones preparades, que n'hi ha moltes! Els que manen han de saber que TV3 necessita una nova empenta o perdrem una excel·lent eina de comunicació i identitat
carme |
dissabte, 15 de setembre de 2007 | 12:18h
 EL TEMPS FUIG ELS INSTANTS PERDUREN per això val tant la pena posar vida als anys i saber perdre el temps amb la gent que estimes, amb la gent que convius, amb els alumnes... i descobrir que per més que t'estimis la feina, només és feina i per tant no passa res si deixem alguna cosa per fer; no hi ha res que s'esperi tant com la feina! i saber que cuidar-nos a nosaltres mateixos també cuidem el nostre entorn, l'estat d'ànim s'encomana, una mirada acollidora genera confiança i aplana el camí, és el regal de la comunicació falta una setmana per l'equinocci, arribarà la tardor i els dies se'ns faran massa curts, però amb aquest cert aire de melangia que també té el seu encant :-)
carme |
dijous, 13 de setembre de 2007 | 00:27h
 Avuil'escola s'ha emplenat de vida. Els ulls dels nens i nenes expressaven curiositat i il·lusió i regalaven esperança. Costa de definir el reguitzell d'emocions que es viuen a dins l'escola. L'escola és un lloc ple de vida i avui més que mai. Avui ha estat el primer dia d'un nou curs. Cada començament de curs repeteix, si fa o no fa, els mateixos rituals i fa que ens trobem, nosaltres també, a gust dins d'aquesta rutina. Amb l'excusa de comprovar la llista de menjador he entrat a totes les classes, des de 6è a P3 i m'ha agradat tant! Els de 6è, estarrufats de ser els grans de l'escola, ja tenen el posat de tornar una mica de tot. Però no costa gaire adonar-se que encara són infants i que estan expectants esperant les sorpreses que els portarà aquest seu darrer curs a l'escola. Els de 5è estan una mica espantats per canviar de cicle, els han dit que a cicle superior s'ha de treballar fort i tots temen la mà negre (el llibre). Els de 4t estan en el seu millor moment d'aprenentatge, no són ni massa petits ni massa grans i és una delícia fer-los classe. Els de 3r també han canviat de cicle i es perden una mica amb les pautes del cicle mitjà, però de seguida hi troben l'aire i estan encantats. Els de 2n estan en ebullició, els 7 anys és un moment de trobar algunes respostes, de perdre algunes innocències, és l'edat de l'ús de raó. És molt gust conversar amb nens i nenes de 7 anys. Els de 1r si que troben un gran canvi, deixar l'educació infantil és molt fort! Els que no han après a llegir i escriure ara serà el moment de descobrir aquest fascinant món. Els de P5 són els reis del parvulari, ja dominen tot l'espai i són autònoms del tot. Els apassiona aprendre i es meravellen dels seus propis progressos. Els de P4 són una mica durs de pelar, això dels 4 anys és com una petita adolescència. No son prou petits per deixar-se arrossegar per la màgia d'un conte ni tampoc prou grans per mantenir l'atenció deguda. Tenen esperit contradictori i sovint posen a prova la santa paciència dels mestres. I els de P3 són una meravella, arriben esporuguits i emocionats i cada dia que passa es trobem més a gust i de seguida es fan l'escola seva i es guanyen el cor de tots nosaltres. Fer de mestra és se'ns dubte l'ofici més vell i bell del món. Dedico aquest post a la meva estimada mestra de mestres Mercè Torrents i Bertrana, càlid i constant rerafons del meu ser i fer de mestra.
carme |
dimarts, 14 d'agost de 2007 | 19:43h
 ... Ara és l'estiu, l'estiu massís i una mica absurd però intensament bell, que arriba sobtadament una nit qualsevol de principis de juny i que se'n va, també sobtadament, una nit qualsevol de finals de setembre. ... (MMPOL)
carme |
dilluns, 16 de juliol de 2007 | 10:29h
 FELICITATS A TOTES LES CARMES Quan era petita, com aquí a la foto, el meu nom no m'agradava gaire perquè el trobava molt poc original. Ara si que m'agrada, ja me l'he fet meu i també m'agraden totes les Carmes que conec. I si hi ha alguna nena petita que es digui Carme, ara si que és original! Per elles i per totes les que passin per aquest bloc, moltes felicitats!! Per tots els que teniu un Carme a la vostra vida també felicitats, sou molt afortunats :-)
carme |
diumenge, 15 de juliol de 2007 | 18:47h
 no hi ha foscor,per gran que sigui, que una espelma no pugui il·luminar ahir vespre, tot fent conversa de sobretaula, el meu fill Joel va fer aquesta espelma amb l'embolcall del "minibabybel" i pel ble va fer servir un tros del cordill del fuet un treball d'artesania :)
carme |
dilluns, 9 de juliol de 2007 | 11:39h
En els darrers anys no s'estilen els cors d'homes sols, i menys cantant sense cap acompanyament instrumental. Tampoc no s'estila cantar amb veu expansiva i timbrada, ni són gaire acceptats els portamenti dins de la manera de fer "coralment correcta". D’altra banda, també han caigut gairebé en l’oblit alguns dels procediments de la polifonia tradicional. Per assajar de cantar amb elements d'aquesta mena la Nova Euterpe va començar a fer-se sentir a finals de 1996 amb un repertori que abasta des de la polifonia de carrer de Setmana Santa, fins a balades atrevides, cançons de festa i de gresca, de carlins o peces d'autor. Sebastià Bardolet, tenor Ja us vaig dir que la meva família és de músics! :-)
carme |
divendres, 6 de juliol de 2007 | 14:13h
 Aquí sóc a daltdel campanar de Son Vall d'Àssua Pallars Una escapadeta curta, just per trencar el ritme d'escola i retrobar el sentit i els sentits. Diuen que els mestres tenim dos mesos de vacances perquè un és per descansar i l'altre per fer vacances. Qui ho va dir tenia raó. Per molt que estimis aquesta feina, fa falta descansar i fer vacances. He començat doncs per un bell racó del nostre país i ha valgut la pena. Bones vacances a tothom qui passi per aquí i també bon i merescut descans.
carme |
dimecres, 13 de juny de 2007 | 19:11h
 és temps de conclusions és temps de reflexions és temps de projectes és temps de canvis... A casa anem tots de bòlit, tots som o mestres o alumnes i per tant la cosa està que peta. Hi ha les agendes plenes i la nevera buida! Dic a l'entradeta que és temps de conclusions perquè quan un curs s'acaba és més significatiu que quan s'acaba l'any. A l'escola t'adones de com vas tancant els temes pendents, vas fent les memòries i vas analitzant el que ha sortit bé i et proposes corregir allò que no ha acabat de rutllar. També és temps de reflexions en tots els àmbits. La política municipal per exemple. Aquests dies molts dels que vivim a Vic sentim un xic de vergonya pel resultat de les eleccions. No sé com hem arribat a un tant per cent de gent tant inconscient a l'hora de votar. Penso que la majoria de les persones que ha votat pxc no són pas gent de mala fe, només s'han deixat enganyar per algú que els ha escoltat i no han pensat en més enllà. Cal que els alcaldes en general i el de Vic en particular aprengui la lliçó i faci mans i mànigues perquè els ciutadans es trobin primer de tot escoltats i després que actuïn pels problemes concrets individuals i col·lectius. Cal que els alcaldes i regidors es facin sentir a prop perquè moltes persones ho necessiten. Perquè sinó hi ha algú que els xiula a l'orella i els promet benestar, encara que sigui en contra d'altres ciutadans, i molts no dubten en seguir-lo. Desgraciadament les persones no tenim gaire memòria històrica i no tothom recorda a l'Anglada de Fuerza Nueva que corria per Vic amb una pistola a la butxaca. I és temps de projectes, de canvis, de viatges, de mar, de nits... l'estiu pot ser un temps deliciós per perdre.
carme |
dissabte, 19 de maig de 2007 | 17:48h
 Tots els polítics es disfressen una mica per vendre credibilitat. N'hi ha que per més que ho intentin no ens els creurem mai. I n'hi ha que, encara que en aquest moment sobreactuen, tots sabem que en el fons hi podem confiar. A Vic hi ha per exemple la PxC, un partit fatxa i xenòfob. Jo no entenc això de la llei de partits. Si hi ha un partit com aquest de l'Anglada que tothom sap quin peu calça, per què no es pot il·legalitzar? Els altres partits estan bé. Tenim els de CiU que han passat unes baralles internes, i no tant internes, per trobar candidat. Finalment se n'han sortit però veurem si treuen els 11 regidors que pretenen. Vaig anar a la presentació del seu programa de cultura i en Xevi ho va explicar molt bé. També vaig anar a la presentació del programa d'educació i no va estar tant bé. Tot i que aquest segon dia van fer venir a l'Artur Mas i tot. Em vaig adonar que lamentablement l'educació, que hauria de ser la prioritat màxima, per a ells era només dir un reguitzell de tòpics i sobretot una ensabonada a les escoles concertades. El model Vic s'ha desvirtuat i CiU l'ha deixat morir de sentiment. Això de deixar morir les coses que havien començat de manera pionera i molt vàlida ho fan molt els governs de CiU, no sé per què, sembla com si se'n cansessin o els deixés d'interessar. Tant que s'omplen la boca del model Vic i estic segura que el model Manlleu, per exemple, els ha passat al davant. A Manlleu, els mestres es troben reconeguts i es fa un treball conjunt i seriós per integrar a tota la població en edat escolar. A Vic, fa dos cursos, es va fer un CEIP nou tant allunyat del centre com es va poder i es va tenir marginada de les decisions a la directora que ho havia encetat amb il·lusió i bona feina. No funciona el model educatiu a Vic i faria molta falta tenir a l'ajuntament gent compromesa amb aquest tema cabdal. També tenim a Vic un mal rotllo amb ERC. Esquerra presenta a Vic un candidat que no transmet confiança. Si hi hagués el candidat que tothom volia, en Francesc Codina, tot aniria millor per ERC i per Vic. No sé quines martingales expliquen que va muntar l'Andreu per ser elegit, però no inspira gens de confiança. Quina llàstima. Vaig anar no fa gaire a Roda, a sentir en Carod. Em va agradar l'ambient que es transmetia tant d'en Carod com dels candidats a alcalde i regidors d'ERC. Si fos de Roda els votaria. Però una cosa és que en Carod em transmetés credibilitat i confiança com sempre i l'altre és que el vaig veure una mica cansat. Penso que ha de cansar i fins i tot ha de ser una mica dur per ell això d'anar canviant de personatge, ara és el vicepresident i ha de fer pinya amb en Montilla i més tard és a un míting i ha d'abrandar la bandera de l'independència... déu n'hi do. No li critico i, és més, estic segura que fa ambdues coses amb tota la certesa de que és el millor per la nostra pàtria. Però el vaig veure com una mica sol. Tant debò fossim molts els que seguim els anhels d'independència i el camí cap al sobiranisme fos més proper. Ves que no voti la CUP, la Laia Jurado es veu maca i bona gent.
carme |
dimecres, 9 de maig de 2007 | 15:36h
 +TEMPS PER MIDoncs això. Aquest any, amb tota la moguda de la sisena hora. Ha coincidit que la meva tarda lliure és el dimecres. Em va fantàstic perquè és ben bé al mig de la setmana i em permet una pausa que aprofito molt. Això de tenir tota la família i amics treballant i jo no, em dona com una solitud relaxant. Només haig de pensar en mi! És perfecte. Això que, ben mirat, ja és complicat ja. Hi ha tantes coses que hauria de fer que m'aclaparen. Aquest dilluns per exemple, vaig començar un curs de kinesiologia educativa, seran quatre o cinc sessions i ens ensenyaran a fer gimnàstica del cervell per sentir-nos millor. Per tant ara hauré d'estar atenta a no estressar les meves neurones. Abans com que no ho sabia això de que quan diem "no" les neurones es desconnecten, vivia tant feliç. També estic acabant de llegir un dels llibres que van caure per Sant Jordi que explica quin tipus de fruites i verdures són més adequades per sentir-te millor en determinades circumstàncies. Abans quan només sabia que la taronja porta vitamina C tot era més senzill. Ja ho diu el mestre Serrano, tenim massa informació i gestionar aquesta informació és massa estressant. Per tant ben rumiat, a partir d'ara aprofitaré les tardes dels dimecres per desinformar-me davant del mar blau de la fotografia...
carme |
divendres, 27 d'abril de 2007 | 18:54h
 el dia a dia a voltes se t'omple de moments inoblidables Com per exemple ahir. Ahir en Joel va guanyar el primer premi (violí) del concurs Joan Massià celebrat a Barcelona. Aquest concurs és actualment el més prestigiós dels que es convoquen a Catalunya. Guardaré com a moment inoblidable la conversa que teníem ell i jo en tornant de Barcelona. En Joel em deia que valorava moltíssim el premi com a violinista però encara li feia més il·lusió que tots els seus amics haguessin estat amb ell mentre concursava i que li haguessin fet companyia mentre s'esperava per tocar la final després de superar la primera ronda i que compartissin l'alegria pel premi. També guardaré a la memòria la conversa amb la seva germana des de Madrid i la complicitat única que es tenen. I l'abraçada amb el seu pare que els ha sabut fer músics i que té tant de mèrit. I les felicitacions de tanta gent que l'estimen i l'han vist créixer. Un altre moment inoblidable és el de sentir-te unit a tota la gent del País Valencià que lluita per la llibertat d'expressió. Avui, quan he obert Vilaweb i he vist el titular "no han passat" se m'ha fet un nus a la gola d'emoció. La solidaritat entre les persones per la lluita per uns ideals m'emociona sempre. I ara mateix és un moment inoblidable perquè estic sentint el violoncel de Rostropòvitx... |
Accés de l'autorEls meus enllaçosENLLAÇOS AMICS
TWITTER
Últims 40 canvis
Notícies VilaWeb
|
MÉSVilaWeb és una producció de Partal, Maresma & Associats 
|
