a cop calent

el bloc de Carme Vilaró Rovira

Arxiu de la categoria: escola

Quan tenia 5 anys

Com la petita dels germans Trapp, el 1965 jo també tenia 4 o 5 anys.

A la foto, era el dia del ‘dijous llarder’ i tots els nens i nenes que anaven a estudi a Vilalleons venien a berenar a la font de Puig-l’agulla.

Jo no anava pas a estudi, encara era massa petita per baixar i pujar dues vegades de Puig-l’agulla a Vilalleons. Vaig començar l’escola als 6 anys.

Els feia de mestre Mn. Pere, una bona persona amb qui tothom podia comptar.

Llàstima que el curs següent ja van enviar una mestra de Zamora que ens feia cantar el ‘Cara al sol’ cada Matí. Crec que es deia Isabel. Ella pegava als nens i nenes i els obligava a parlar i escriure en castellà.

Recordo que per fer ‘còpia’ ens posava això:

Los castellanos hemos venido a Cataluña para enseñar a los catalanes

Jo era la més petita dels més de 30 alumnes que tenia a l’escola unitària de Vilalleons. Però tot i així, vaig provocar el seu acomiadament.

El fet va ser el primer (i l’últim també!) dia que em va pegar.

Em va posar una operació matemàtica a la llibreta que tenia el senyal de restar i jo la vaig fer. Quan li vaig ensenyar em va dir que estava malament, la vaig repetir i em va sortir igual, ella se la mira i amb to despectiu em diu eres tan tonta que no sabes sumar! I jo que li responc que no era una suma, que era una resta. S’ho torna a mirar i em clava una bufetada en plena cara tot dient haberlo dicho antes!

Llavors jo, la vaig mirar fit a fit i enrabiada li vaig dir ‘ara ho vaig a dir al meu pare!’

Vaig sortir per la porta com un coet i en menys de 5 minuts vaig enfilar el camí del dret i ja era a dalt a casa, a Puig-l’agulla.

El meu pare de seguida va actuar, exactament no sé com s’ho van fer, només sé que el meu pare es va cuidar d’ajuntar la gent, Mn Pere, l’alcalde… i la van fer marxar cap a Ciudad Real que era d’on venia.

El curs següent va venir la mestra més bona que he tingut mai, l’escola va renéixer i el treball que hi fèiem era digne de qualsevol mètode d’aquests que s’han fet famosos (Tonucci, Rosa Sensat, Marta Mata, Freinet…).

La Montserrat Niubò ens feia llegir llibres apassionats que ens podíem endur a casa, ens feia cantar tan bé que el mateix Rafael Subirachs pare ens havia vingut a ensenyar nadales amb l’harmònium. Fèiem exposicions dels treballs manuals i els dibuixos i l’escola lluïa. Fins els 13 anys vaig estar a l’escola de Vilalleons gaudint i aprenent a ser i a fer.

La Montserrat Niubò (que així es diu), ens va obrir el camí de seguir estudiant a la meva germana i a mi i totes dues hem sigut mestres i hem fet el que ella ens va ensenyar amb passió per la feina ben feta i estima per cada alumne.

Quan parlo de tot això no m’oblido mai de dir que els nostres pares van ser les persones més generoses del món. Teníem feina a casa, treballàvem tots quatre fent d’hostalers a casa, al Santuari de Puig-l’agulla (des del desembre del 1962 fins l’abril del 1987) i el que més desitjaven ells dos no és que ens quedéssim a servir taules. Ells el que volien és que ens obríssim camí estudiant.

He dit moltes vegades que som filles de l’hereu de Montdois i de la molinera de Querós.

M’emociona recordar el papa dient ‘jo, que no he anat mai a estudi, ara tinc les dues filles i els dos gendres mestres’ 

Res més. Tot això m’ha vingut a la memòria perquè ahir vaig veure Somriures i llàgrimes (The Sound of Music) i m’hi vaig reconèixer. La semblança (sobretot el vestit) amb la Kym Karath és evident i fa gràcia!

diari d’escola, 3 de setembre

Aquest curs 2018 – 2019 el comencem el dia 4, tenim el dilluns de festa major al poble i això ens dóna un dia més.

Tots els començaments de curs són únics i especials, aquest any encara més perquè podria ser el darrer.

També em passa que hi ha la Diada i això em fa anar de bòlit. Matí intensiu a l’escola i tarda també intensiva venent samarretes sense parar.

Aquest any hi ha més energia que mai, la gent estem disposats a donar-ho tot i es respira aquest aire de llibertat.

L’escola de veritat comença el dia 12, amb els alumnes estimats i les seves vides que s’enllacen i s’abracen amb la teva 🙂

Bon curs companyes i companys mestres!

Quant temps!

He tornat a l’aula després de fer 11 cursos de directora i és apassionant.

Sóc coordinadora de l’ANC de Vic i és apassionant.

Segueixo els meus fills músics que de tant en tant aterren per casa i és apassionant.

Potser és això, o potser només és culpa del twitter que amb un parell de frases diàries ja et connecta amb el món, no sé… però això de passar tres mesos sense entrar a escriure a cop calent és imperdonable!

La vida a l’aula m’ha fet adonar que els meus alumnes són iguals ara que fa trenta anys, la mateixa emoció per tot, les ganes de saber, la felicitat de descobrir que som un equip i ens importem els uns als altres.

Hem fet tantes coses! Estem molt contents! Hem aconseguit fer tirar endavant a tothom i tothom ha trobat el seu lloc.

De l’ANC només puc dir que coses positives, sense l’Assemblea no seriem a les portes de la llibertat i estic contenta i agraïda encara que sigui un no parar!

També amb la junta hem fet un bon equip i si treballes colze a colze no hi ha res impossible.

Això de l’ANC també té que coneixes molta bona gent que vol el mateix i treballa generosament sense importar-li res més que la feina ben feta i el bé comú. És així i és impressionant!

Els fills músics són admirables. Són cracs i són humils i això és el millor perquè els fa feliços. No té res de fàcil però l’esforç paga la pena.

Ells també ens obren les portes a conèixer nous mons i amb ells anem més lluny. Quina joia!

Evidentment que no tot són flors i violes en el món que ens ha tocat viure (encara que pel que he escrit ho sembli!).

Em va dir una mestra i amiga que hi ha una mena de proverbi que diu: deslliura’t de viure una època interessant.

Em va fer molta gràcia! I a fe que vivim una època interessant!

Ben trobats a tots els que passeu per aquí i prometo escriure aviat 🙂

Un nou curs

Després d’11 cursos a la direcció, he tornat a la tutoria.

És un goig fer de tutora i la classe de 4t és especial. Els nens i nenes estan a l’edat de ser prou grans per saber-se autònoms i prou petits per demostrar que t’estimen.

Els vaig donar tres normes bàsiques:

>> hem d’estar tranquils

>> han de ser bons companys

>> han de ser ordenats

I els vaig dir que si fem això, ens menjarem el món 😉

L’escola (Portes Obertes 2015)

Abans de començar, us vull dir el que ens sembla més important: Els vostres fills estaran bé a l’escola.

Els nens i nenes estan bé a l’escola perquè intueixen de seguida que l’escola té sentit. S’adonen que els límits poden ser possibilitats. Es tranquil·litzen i se senten segurs.

L’escola és la institució de l’ensenyament i es fonamenta sobre els quatre grans pilars de l’educació que va formular Delors: Aprendre a fer, aprendre a ser, aprendre a conèixer i aprendre a viure junts.

Estarem junts durant 9 anys de les nostres vides, no els passeu de pla. Sigueu-ne protagonistes, impliqueu-vos, estimeu l’escola i confieu en nosaltres.

Aquests poden ser els millors anys de les vostres vides, gaudim-los!

_Carme Vilaró Rovira (Directora)

alumnes

Sembla mentida que fent més de 30 anys que sóc mestra, encara se’m repeteixin cada dia les mateixes bones sensacions.

Els nens i nenes a qui avui he fet classes responen als mateixos estímuls que aquells primers alumnes de Castellterçol.

Hi ha un lligam invisible que els nens capten a l’instant.

El que és fonamental és que estiguem tranquils sempre els dic, només si estem tranquils aprenem moltes coses.

El que més els agrada als nens i nenes és aprendre coses, els apassiona saber. Els mestres només hem d’ordenar els continguts, les competències, els procediments, les arts i dur-los a la classe perquè cada alumne se’ls faci seus.

I hem de saber escoltar, el que diuen els nens sempre té sentit, sempre surt del cor, sempre val la pena.

Veure’ls créixer i estimar-los és fantàstic. I el millor de tot és compartir amb ells l’esperança per aquest món millor que construïm junts.