carme.laura |
dijous, 1 de desembre de 2011 | 09:04h
20 de gener de l'any 1401. Ciutat de Barcelona.
Deu anys es complien de la destrucció del Call, anys de violència i saqueig. La ciutat sofrí una profunda crisi, el poble sospitava que hi havia malversació de fons públics, els sous dels funcionaris es reduïren. El malestar creixia, el descontent es generalitzava. Barcelona era afeblida però tregué força de la tasca dels mercaders i l'esperit emprenedor dels mestres dels oficis, la Mediterrània fou l'espai de la represa econòmica.
Des de finals del segle XII es desenvolupà a la Corona catalano-aragonesa l'activitat bancària, els jueus l'exercien a ciutat i al món rural ho feien els monestirs; circulava gran quantitat de moneda, de diferents tipus i països que confonien inversors l comerciants i van fer necessària l'aparició dels canviadors o barataires que paraven al bell mig del carrer Freneria una taula petita, una banca, amb balances i els llibres de comptes.
carme.laura |
dimecres, 30 de novembre de 2011 | 09:10h
El PSOE sap bé què és Espanya, qui és espanyol i que el PSOE és, malgrat que aquests siguin temps de vaques magres per al socialisme, l'unica alternativa del govern al servei d'Espanya.
Per això Guerra i Bono han declarat sense ambages que na Chacón no pot ser Secretària General del PSOE ni candidata a la presidència del Govern espanyol. En realitat adverteixen que si el PSC al proper congrés aprova tenir grup propi al Congrés o poder votar diferent del que dicti el PSOE quan l'interès de Catalunya ho exigeixi, s'haurà acabat el bròquil.
És un posicionament polític coherent i clar. O bé el PSC es converteix en un partit català o bé abjura públicament de ser-ho i promet seguir essent espanyol com ho ha estat fins ara.
carme.laura |
dimarts, 29 de novembre de 2011 | 08:54h
Les butxaques són una gran invenció, útils fins a ser imprescindibles, Ben distribuïdes ens permeten tenir a mà tota mena d'estris : diners, ulleres, mocador, claus, mòbil, tabac, bolígraf... Era tan estimada la humil butxaca que deixà d'ésser una bossa lligada a la faixa o a les calces per a convertir-se en una i moltes als vestits, amb formes i costures diferents i fins i tot batejades amb nom segons l'ús que se'ls hi donava. Ella en recorda dos: la mistera i la de l'infern.
carme.laura |
dilluns, 28 de novembre de 2011 | 08:50h
Encara no fa vint-i-quatre hores que una dona ha estat assassinada pel seu company.
Encara són suspeses a l'aire paraules, voluntats, intencions del Dia Contra la Violència de Gènere.
La cultura del gènere és incrustada al cor de la societat, ni les lleis, ni els discursos, ni els minuts de silenci per la dona víctima a les places de ciutats i pobles tenen prou força per a aturar la sagnant estadística. I l'escola, ella sola no pot enderrocar els murs d'una cultura mil·lenària patriarcal que ha considerat la dona una mena de propietat de l'home. Cal molt més, més indignació, més denúncia, més gran exercici exemplar del concepte d'igualtat en tots els àmbits i relacions socials. Respecte, amor, orgull.
carme.laura |
dissabte, 26 de novembre de 2011 | 08:38h
Llegeixo "l'Odissea" traduïda per Joan J. Mira en àgils hexàmetres. Lectura apassionada. Al cant IV m'he aturat en un nom i una breu referència, Hermíone.
Hermíone, la "filla preciosa", la "filla perfecta" d'Helena i Menelau, la princesa espartana "amb cara i aspecte d'una Afrodita daurada", com la descriu el poeta.
Hermíone, la bella de les moltes històries, felices i malaurades. Abandonada per Helena, nena infeliç de nou anys, deixada pel pare durant els llargs deu anys de la guerra de Troia sota l'empara de Clitemnestra, al palau d'Agammènon on viu educada amb els seus cosins Orestes, Electra i Ifigènia. Acabada la guerra torna amb el pare i li és retornada la mare.
El poeta només canta que Menelau envia Hermíone "amb cavalls i amb un carro" a l'Epir, per a casar-se amb Neoptòlem, senyor dels Mirmídons, fill d'Aquiles. Res més no en diu, seràn Eurípides i Ovidi els qui cantaran les moltes històries de la bella Hermíone.
Potser aquesta serà la història per a un altre matí d'un altre dissabte.
carme.laura |
divendres, 25 de novembre de 2011 | 09:34h
Cal instituir el Dia per a l'Eradicació de la Violència contra la Dona?.
Potser no, no cal un dia per a recordar la segregació de la dona, ni de la dona violada botí i arma de guerra, ni de la nena amb el clítoris mutilat, ni de l'infant abandonat o mort en acabar de nèixer pel fet de no ser un nen. No, no cal un dia per a recordar que arreu del món moltes dones són excloses del saber, condemnades a romandre diferents per a no ser iguals que els homes, no per raons biològiques sinó culturals. No, no cal. En sabem l'existència, ens dol, ens commou, ens indigna , ho denunciem, però com proposar-nos canviar les estructures socioculturals que transmeten aquella violència?...
Fent imprescindible l'assumpció d'un nou humanisme que aboleixi l'artificiosa i sociopolítica cultura del gènere.
carme.laura |
dijous, 24 de novembre de 2011 | 09:07h
Itàlia. 1922. Benito Mussolini és primer ministre. Els fasci di combattimenti, els camises negres, ocupen els carrers. Impera un lema-programa del feixisme, "la guerra és per a l'home el que parir fills és per a la dona" . Ada Negri abandona la poesia denúncia, lluny són els seus clams contra la injustícia del poder, l'abús del ric sobre el pobre, ara a Milà és l'amiga íntima de Margarita Sarfatti, la que va ser "donna del Duce" durant 26 anys, passa temporades a la rica finca del llac de Como, escriu. Ada és una dona de la burgesia, una intel·lectual del règim feixista.
carme.laura |
dimecres, 23 de novembre de 2011 | 08:45h
La verge roja. Ada Negri, la poeta italiana idolatrada a la Itàlia socialista, ia poeta adoptada pel règim mussolinià. Ada conegué l'èxit literari popular i intel·lectual als 22 anys en publicar el seu poemari "Fatalità" al 1892, condemnat per l'església catòlica a ser inclòs a l'Index de llibres prohibits l'any següent. Eren les últimes dècades del segle XIX, Itàlia era pobre, la misèria obrera i rural era punyent, la burgesia era insaciable de diner, l'església es mostrava indiferent al crit social.
Ada Negri neix l'any 1870 a la llombarda Lodi, filla de proletaris, de mare teixidora i pare paleta que mor quan la nena té un any. La petita viurà amb l'àvia a la porteria del palau de la soprà Giuditta Grisi, dona del comte Barni. 1871 és l'any en què Roma és instituïda capital de la jove Itàlia. Hi ha pobresa arreu, desorientació, el poder del Papat és encara intens. Ada estudia, aconsegueix ésser mestra rural. La pobresa que coneix bé la commou, la rebel·la la situació del món subproletari, l'enardeixen les protestes socials , escriu i converteix la seva veu poètica en un crit de denúncia que aplega en el llibre "Fatalità", que es publica l'any 1892 i rep el Premi Milli. Ada Negri crida "Pace!...Lavoro!...Pane!...", és la "vergine rossa" de la Itàlia socialista.
carme.laura |
dimarts, 22 de novembre de 2011 | 08:47h
La característica essencial del sistema democràtic és el pluralisme o la possibilitat de la seva existència.
L'ensulsiada del PSOE a l'Estat espanyol ha congelat per un temps el bipartidisme i, per la seva banda, la majoria absoluta del PP ha desactivat el pluralisme. És a dir, al Congrés la matemàtica electoral no permetrà la geometria variable, només deixarà visibilitzar la gesticulació de l'oposició que en el cas de l'espanyola es traslladarà al carrer.
El PP no té un líder carismàtic, el PSOE no té líder. Durant un llarg temps el PSOE deixarà de ser el partit de l'alternativa del Govern, des del vessant ideològic haurà de descobrir quina és, al segle XXI, la ideologia alternativa al neoliberalisme i des de l'oposició haurà de contrarestar el nou "comunisme" populista de IU.
carme.laura |
dilluns, 21 de novembre de 2011 | 09:53h
Catalunya no és Espanya, tampoc no és encara Catalunya independent. Els catalans han donat la seva confiança al Govern català, han enfortit el President Mas , han respectat ERC i la nova direcció, han escoltat la veu sindicalista d'IC-V però la suma dels vots als partits espanyols és superior a la nacionalista.
El votant català sent la crisi econòmica en el moll de l'os. La ideologia no és granítica ni unidimensional, la crisi i les emocions que suscita ho són. Grups socials identitàriament i ideològica diferents han assumit com a prioritat la situació econòmica : el nacionalisme català la gestiona a Catalunya, el nacionalisme espanyol a Espanya.
L'independentisme es deixa provisionalment a l'armari. La societat catalana ha dit que només la unitat visible la convencerà.
carme.laura |
dissabte, 19 de novembre de 2011 | 09:25h
Dissabte de lectura. Començo a llegir "La por dels bàrbars" de Tzevan Todorov, traduït per Josep Tarragona. M'agrada el títol, és un bon exemple de l'ús del genitiu : "la por dels bàrbars" pot entendre's de dues maneres, "els bàrbars tenen por" o "la por als bàrbars". Prefereixo que els bàrbars siguin el subjecte de la frase, malgrat no sigui aquest el tema que exposa en Todorov.
carme.laura |
divendres, 18 de novembre de 2011 | 09:34h
Votem!, fem-ho per tal que Espanya i aquells que ens observen sàpiguen que Catalunya és una nació no espanyola. Votem partits d'obediència catalana!
Qui creurà en la nostra força, qui creurà que el desig creixent de sobirania és imbatible si la veu dels partits catalans no és la majoritària de Catalunya?. Votem, doncs, votem partits d'obediència catalana!
Fem-ho amb els ull ben oberts, sabent que tenen dèficits i contradiccions, que són com nosaltres som. Entenguem que són fills i reflex del temps de canvi, del difícil camí cap a quelcom diferent. Són imperfectes però lleials a Catalunya, encara imperfecta.
Votem partits catalans!, no votem ni un rostre, ni unes persones, ni tan sols una opció política, votem un ideal!
carme.laura |
dijous, 17 de novembre de 2011 | 21:25h
Només tenia 17 anys, ha passat de nena a dona sense viure ni adolescència ni joventut. Ha mort assassinada pel seu ex-xicot. Virilitat i violència es confonen, com si aquesta preservés aquella.
L'any avança imperturbable i amb ell ,pertorbadora, la violència de gènere no cessa.
Condol profund, denúncia irada. I malgrat tanta mort, conreem l'esperança.
