Bé, veient com està el pati crec que és evident que no hi ha alternativa. Un cop el President i Govern espanyol falten als catalans, incomplint la data del 9 d’agost, tot i que feia només cinc mesos que li havien donat la confiança de forma massiva a les urnes. Un cop vist el menyspreu del govern espanyol, escoltat el President de la Generalitat dient allò de “(...) no ens aixecarem de la taula, deixant la cadira buida. Això podria esperonar alguns... i interessar aquells a qui ja els va bé mantenir un estatus de privilegi, disfressat de solidaritat”. Un cop escoltats els partits polítics del país, tots, en el suposat front comú. Un cop escoltat el Conseller Castells, plantant suposadament cara!! Un cop escoltat avui el Conseller Nadal dient que tot i així, ara s’havia de passar de la confrontació verbal al pactisme... avui, em refermo encara més, que el país no pot, ni ha d’assumir un mal acord. Per tant, em sumo entre d’altres a l’article publicat a El temps d’en Ferran Requejo, millor quedem-nos com estem i que es visualitzi que no ens en sortim. O sigui, abans, que no hi hagi acord, i que es vagi desemmascarant el quintacolumnisme del país.
Fa encara no una setmana que el Congrés comarcal em va nomenar President comarcal d’esquerra del Ripollès. Vaig ser la única candidatura presentada i vaig tenir un assentiment quasi unànime de la militància comarcal. Un resultat semblant, van tenir també els membres de l’executiva que vaig proposar. Per tant, s’iniciïaun període de dos anys, on em dedicaré, ens dedicarem, a treballar per fonamentar més fortament la implantació que té ERC, però també per ampliar-la i fer-la útil a la gent que servim, tant des d’un punt de vista social com també nacional. He d’agrair a tothom que ens va donar la confiança. ////segueix////
Aquest migdia, prop del Coll de la Tuta, a Ogassa, he assistit al memorial Lluís Maria Xirinacs, amb la descoberta del monòlit on va ser descobert el seu cos l’agost de 2007. El monòlit és una immensa pedra, que passa totalment desapercebuda des de la pista de Ribamala, i en el propi pla de can Pegot. Avui ha estat batejada per l’autor, en Jaume Rodri, com el quilòmetre zero, com el punt de partida cap a la independència del país.El monument té gravada una gran 'X', ambaccent, i a la base, no visible, s'ha esculpit una fórmula matemàtica que revela la distància a la qual està enterrada part de l’obra i alguns llibres de Xirinacs, que estan enterrats i protegits relativament a la vora, dins un bloc estanc de metacrilat. El monòlit està a quatre metres del lloc exacte on es va trobar el cos, ja que va ser aquest el punt, que molta gent va anar acumulant pedres per recordar on en “Xiri” va decidir fer el darrer acte sobirà de la seva vida. Vaig tenir la sort de conèixer en Xirinacs, i passar-hi tot un dia, fou l’any 2001. ////segueix////
Aquest dissabte Esquerra va perdre. Ben bé no sé calcular ni quantitats, ni la unitat de mesura que pertoca, però tinc la sensació que a esquerra vam perdre alguna cosa. De fet, es té la convenció política que en un congrés normalment s’hi va a guanyar. S’hi guanya musculatura, cohesió, impacte públic, impregnació de discurs a la societat. En termes polítics col·loquials, un congrés és una espècie de dinar de festa major, on la família que fa temps que no es troba, ho fa amb voluntat de fer pinya, i com que tant sols són tres o quatre hores, tenir un dinar en pau parlant el mínim de política (quan hi ha posicions antagòniques) i tampoc de futbol (si hi ha una barreja de pericos, barcelonistes i madridistes). Doncs bé, el dinar de família d’aquest dissabte a esquerra, va acabar amb què quan van portar la minuta hi havia discussions sobre l’ordre dels plats, posteriorment sobre el nombre de plats i finalment no hi va haver ni entesa sobre els cuiners que havien de preparar, ja no tot el menú, sinó el dels propers 4 anys. //// segueix////
Bé, fa poca estona que he tornat del local comarcal d’esquerra de Ripoll. Hi he anat per fer el seguiment de l’escrutini de la taula de la comarca, però també pel seguiment de la resta d’informació electoral del país, tot fent un pa amb tomàquet amb la militància i simpatitzants del partit. Us he de dir que estic content, per diferents motius. Per la participació que hi ha hagut a nivell nacional i comarcal, que demostra les ganes de viure i ser de la gent que formem part del partit. Content pel resultat. La candidatura que he recolzat i votat ha estat la guanyadora. Content per les reaccions primeres que he pogut escoltar i veure, ja que han estat prudents, no avassalladores, i molt respectuoses. //// segueix////
D’entrada no vull enganyar a ningú, i tal com vaig publicar aquí mateix en el post sobre Ridao i el Ripollès, vaig ser de les més de 2000 persones que vaig signar com a compromissari a la candidatura d’en Joan Puigcercósa la presidència i en Joan Ridao, com a candidat a la secretaria general del partit. He estat atent a la campanya, m’he llegit el material enviat i un bon grapat d’articles d’opinió d’una i altra banda. I com de fet preveia, em refermo amb el vot convençut a la candidatura al complert de Gent d’esquerra. Tot i que m’arrisco a algun comentari matusser, a vegades per persones nervioses, a vegades per persones directament malenlletades, us faig la reflexió del perquè jo votaré, especialment, en Joan Puigcercós i per replicabilitat la candidatura de Gent d’Esquerra. ////segueix////
Aquest passat divendres 16 de maig, vaig assistir al local comarcal d’esquerra del ripollès, a l’acte d’explicació de propostes de la candidatura de Gent d’Esquerra. L’explicació va anar a càrrec de qui és el candidat a ser secretari general del partit, en Joan Ridao. Us he d’avançar vàries qüestions ja només d’entrada. Primer, vaig donar el meu recolzament a través d’aval de presentacions de candidatures, a la conformada pels dos “joans”, en Puigcercós i en Ridao;segon, tinc ja decidit a qui votaré el proper dia 7 de juny, en consonància amb la signatura meditada i convençuda; i tercer, no conec especialment en Joan Ridao, en aquests anys màxim hi he parlat unes tres o quatre vegades i de forma totalment fugicera i no profunda. ////Segueix///
Bé, ja tenim l’autocompromís a sobre. He col·laborat en diferents blocs, alguns de forma intensa, directa, i d’altres més com a opinador. En més d’una ocasió, he tingut comentaris per part de gent, potser algú de vosaltres que ara esteu esdevenint lectors d’aquest post, del perquè no obria finalment el meu bloc personal. Doncs bé, he trigat algun anyet però finalment m’hi he tirat de cap. Ara, com amb tot a la vida, haurem de testejar la màxima aquella que... Allò complicat no és arribar-hi, sinó mantenir-se. //// segueix////
Quanta sapiença, amb tant poques paraules. Homenatge a totes aqueslles persones del segle passat "que no sabien de lletra" però que tenien més lletra que ningú.
