Premi d’Honor de les Lletres Catalanes
Aquest vespre he tingut l’honor d’assistir a l’acte d’atorgament del 43é Premi d’Honor de les Lletres Catalanes a Albert Manent i Segimon. Ha estat un acte emotiu fet amb molta sensibilitat. M’ha encantat la posada en escena de l’itinerari per la figura i l’obra de Manent. Aquest “Cus la memòria”, glossada per tres notables glossadors, ha estat un breu i bonic resum visual de la trajectòria impressionant del guardonat.
Pilar Garcia Sedas ha rememorat l’enorme obra literària del guardonat, les seves cerques, els seus llibres, els seus estudis, els homenatges i els milers d’articles literaris i periodísitcs. Una immensa obra histriogràfica i literària lligada sempre al compromís civil i l’activisme polític amb Catalunya.
Molt emocionants han estat els mots de Xavier Polo sobre la militància del guardonat en la clandistinitat. Tan emotives eren que el glossador no ha pogut acabar la seva intervenció. Ha estat una pena que cap dels actors que hi havia a l’escenari del Palau de la Música no reaccionés i acabés de llegir les notes que duia el senyor Polo. Els presents ens hem quedat amb les ganes d’acabar-lo d’escoltar i d’aplaudir. Esperem que gràcies a Internet poguem gaudir del text complet o d’escoltar la veu del senyor Polo acabant la glossa que volia efectuar.
Finalment, ha estat la glossa del president Pujol que ha tancat aquest itinerari i que s’ha concretat en la construcció nacional i el treball per Catalunya del senyor Manent, concretant-se en la seva tasca política al capdavant de la direcció general de Difusió Cultural del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya.
Però el moment més emocionant i emotiu ha estat quan ha sortit a l’escenari el premiat acompanyat pel seu fill. M’ha colpit veure la feblesa i la grandesa d’un home fort, treballador, extremadament actiu.
Esperem que aquest premi, aquest homenatge merescut a una llarga tasca, l’ajudi a obtenir energies renovades i es millori ben aviat.
Les seves agraïdes paraules han estat magníficament llegides per aquell que ha rebut de primera mà els seus coneixements i ha heretat el seu aplom.
Justament, Manent ha fet un discurs optimista, positiu amb la Catalunya actual que considera plena de potencialitats: “Catalunya no ha tingut mai tans novelistes, poetes, prosistes, periodistes, actors de teatre, estudiosos de la llengua, la literatura i l’història”.
Per acabar l’intenvenció, Manent ens ha recitat uns veros de Carner: “Salut a la pàtria encara no nascuda, com l’han somiat els seus fills”.
Esperem que així sigui, que construïm entre tots la nació catalana que somiem i anhelem.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
És un comentari magnífic, sincer, veritable i afectiu. L’acte va ser molt emotiu. Gràcies a tots i a tothom que han fet possible aquest lliurament.
Benvinguda novament, Calaixera. Molt temps sense notícies de tu… Això no es fa.
Ahir vaig assistir al lliurament del Premi d´Honor de les lletres Catalanes al Sr. Albert Manent i Segimon ben merescut.
El que -un cop més- es va demostrant la degradació a què estem sotmesos pels costums i vicis espanyols. L´acte havia de començar a les 20.00 h. Tal com així posava l´entrada que em van lliurar a la seu d´Òmnium Cultural. Doncs bé l´acte no va començar fins les 20´21 h. És a dir més d´un quart d´hora de retard injustificat. Fins a 21 minuts. I dic injustificat perquè la presidenta d´Omnium tampoc no es van disculpar. Començar a tres quarts de quinze, o no tocar ni quarts ni hores ja fa temps que comença a ser habitual en actes catalans, dels quals cada cop en fujo més. És insofrible que
cada cop ens allunyem d´Europa. Recordo quan era jove que van fer la reunió a Zurich (Suïssa) la FIFA. El seu flamant president era el brasiler Joao Avelange, el qual substituïa l´anglès. El President fou a la reunió 6 minuts més tard de l´hora prevista. Com fou natural no el van deixar entrar. Van començar sense ell. I ell es va molestar i tot. Però mai més ja no va fer tard.
Doncs ahir em va molestar que no hi hagi manera que els catalans recuperin aquells sentits que en Batista i Roca deia dels catalans.
Culte a l´amistat. Higiene personal. Puntualitat, entre altres. Aquest darrer punt ja el poden treure. A Òmnium no és el primer cop que em passa. I el que deia, ni un mot de consideració, ni pels que no som de Barcelona ni els de la capital de Catalunya. Res.
Una altra d´ahir mateix, mentre parlava amb la gent que arribava vaig trobar-me el senyor Jaume Rosell. Un gran activista de qualsevol catalanitat. Home de pedra picada. Érem a la taquilla per retirar-li l´entrada al soci Rosell. Com que no l´havia sol.licitat no li´n van lliurar cap. Va marxar sense entrar a l´acte. Un servidor li vaig oferir la meva, l´única que tenia. Però ell, elegant, la refusà. Quan vaig pujar al segon pis, que era on m´havien situat, vaig veure més de 20 butaques buides i les llotges totes lliures. No van gaire encert en l´organització. Em sap molt greu. Conec més de la meitat dels membres de la Junta, no pas la Presidenta, però no va estar a l´alçada. El Sr. -i amic- com em diu ell, Albert Manent, es mereixia un acte més seriós tan en puntualitat com en les nombroses cadires buides, que volien omplir alguns dels que s´hi acostaren, al Palau, i van haver d´entornar-se´n.
Com que el tema de la impuntualitat no el suporto, de ben segur no tornaré a cap acte que organitzi -entre moltes altres entitats-, l´Òmnium Cultural.
Honors i admiració per l´homenatjat Sr. Albert Manent i Segimon.
Cordialment.
JORDI ROMAGUERA I CUBEDO.
L´HOSPITALET DE LLOBREGAT.
SOCI: 23.625 Des del 03 de juliol de 1978.
Pel facebook he vist que reprens l’activitat al teu bloc. De tant en tant, hi faré una ullada.