Poc importa que 21 diputats (cada cop menys sovint) autoanomenats independentistes hagin unit esforços amb un lacai de Madrid.  Poc importa, perquè diuen que d’aquesta manera influiran sobre les decisions del Govern i amararan els botiflers i tebis d’una pluja fina que els deixarà constipats de catalanisme.  Poc importa si alguns d’aquests constipats anirà a la farmàcia dels Ciudad-anos a cercar el remei que els guarirà.

Poc importa que el paper d’ERC al nou govern sigui intranscendent, que ni tan sols arribi a tenir un perfil identificador com tenen els jardiners d’ICV.  Poc importa, perquè els seus molts exegetes es passaran la vida mirant de trobar tot tipus de justificacions amb una total mancança d’un mínim esperit crític (mireu els postings de les últimes setmanes del bon blocaire Xavier Mir –i d’altres- ).

Poc importa que en un acte de cara al candelero ERC hagi demanat Cultura i abandonat Ensenyament.  Poc importa que la primera mesura presa pel nou conseller d’Ensenyament socialista hagi estat d’augmentar les hores per al castellà.  Molt poc deu importar, perquè tothom ha callat i mirat cap a un altre cantó.  (...)

En Borinotus proposava parlar de l’anomenada guerra de sexes.  És un tema una mica avorrit, però anem-hi !  Primer de tot cal dir que els homes no estem en guerra contra ningú, més aviat són algunes dones hiper-susceptibles i victimistes (premenstruals?) les que pensen que hi ha una mena de conxorxa universal per oprimir-les, explotar-les, violar-les, o no sé què.

La realitat és ben al contrari :  som els homes qui ens hem de passar la vida demanant perdó per no sé quins pecats comesos no sé quan, per no sé qui.  Sobre tot els homes de raça blanca, de 30 a 45 anys, tenim un estigma de formar part de la casta dominadora i d’haver de sentir-nos avergonyits, acollonits i malament amb nosaltres mateixos.  Sabeu que us dic ?  Que jo no demano perdó per res !!

No demano perdó per ser individualista i hedonista, per ser competitiu, per ser egoista i per preocupar-me fonamentalment de mi mateix.  Si les dones volen ser cooperadores, altruistes, no volen tenir ambicions professionals o econòmiques, o volen ser les víctimes de la societat, que s’ho facin mirar.  És la seva opció.  La meva, no.  I no tinc perquè sentir-me malament per tenir les meves pròpies decisions.  (...)

Aviso : posting molt botxí.  Sensibles, abstenir-se  :-)

M’encanta quan em paren pel carrer aquests pàmfils que recullen signatures pel tema de la sida.  Sempre faig el mateix :  Ah, molt bé, vull signar a favor de la sida !  Imagineu la cara que posen.  Jo em pixo de riure !

La sida és una malaltia que em cau simpàtica.  Em recorda la bomba de neutrons, aquella que mata gent però deixa dempeus els edificis, les fàbriques, les infraestructures...  La sida és la bomba de neutrons contra la deixalla social :  ataca la púrria, deixant indemne la gent civilitzada.

Fora d’alguns poquíssims i molt lamentables casos (nadons, dones violades...), la immensa majoria d’afectats per la sida entrarien dintre de la categoria de persones sense les quals el món està millor :  presos, drogoaddictes i putes.  No veig cap motiu per esmerçar tantíssims recursos econòmics, pagats pels impostos de la gent civilitzada, en un tema que només afecta un grupet de marginats socials i de gentussa.  (...)

M’agrada veure els judicis a membres d’E.T.A. quan al públic hi ha “els altres”.  És de les poques oportunitats que tenim per veure patir els espanyols.  Per veure’ls amb el cap cot.  Per veure entrar gols a la seva porteria.

No defensaré des d’aquí el Sr. Txapote ni les seves opcions de vida.  A mi aquest paio m’és força indiferent.  Però veure la cara d’enrabiada, de profundament emprenyada, de la María San Gil i de la resta d’espanyolistes del País Basc és molt enriquidor.

Aquí no tenim oportunitats semblants.  Ja m’agradaria veure els Immigrants Ressentits o els del PPC ben furiosos, dolguts...  Ben al contrari, darrerament els veiem cofois i celebradors.  La seva alegria és la nostra pena.  I vice-versa.  Cal no oblidar-ho.  (...)

Molts mitjans de comunicació s’han afanyat a qualificar el Tontilla com a 128è president de la Generalitat.  Des d’un punt de vista numèric, potser sí.  Des d’un punt de vista polític, doncs no.  El Tontilla no és el 128è...  es el primer !!

És el primer president espanyol de la Generalitat.  Els 127 anteriors varen ser catalans, tenien Catalunya com a referent nacional.  Som a un moment històric, suposo que comparable a la mort sense descendència del Rei Martí l’Humà.  Desapareguda la dinastia nacional, una de forana ens vingué al damunt.  No cal insistir-hi en l’estroncament que això va suposar.

Com també va ser un moment històric la caiguda de la casa d’Àustria, aproximadament confederal, per donar pas a la maleïda dinastia dels Borbons.  No cal insistir-hi...

1412 :  Ferran d’Antequera (primer rei foraster).  1714 :  Felip IV (de Catalunya, no diguem V, que és d’Espanya, primer rei centralista).  2006 :  José Montilla (primer president foraster).  Aquest és el podi de la iniquitat.  (...)

El tsunami social desborda els dics de contenció de la vergonya.  L’escullera de la pura demagògia semblava que tenia una certa força a l’oasi català.

Ja no.  Hem deixat de córrer al Circuit de la Nació per emprendre una mena de cross pels aiguamolls del Social-isme.  No ens hem canviat les bambes ni la samarreta.  Seguim amb la aquesta nostra de disseny quadribarrat, apta per als Circuits de Casa, impròpia per a travessar a tota velocitat un territori desconegut.

Al Cross dels Aiguamolls ens trobem altres competidors, més experts, sobre tot molt més entrenats.  I amb equipament superior.  Ens trobem els campions habituals en aquests indrets, els socialistes.  També els ocasionals guanyadors d’etapes, els eco-socialistes.  Hi ha uns competidors nous, molt “de ciudad”, que podríem anomenar post-socialistes.  Corrent pel cantó dret hi ha fins i tot un que sempre quedava últim al Circuit de la Nació, però que a l’Aiguamoll té algunes opcions fins i tot de superar-nos.  (...)

Odio els sopars d’empresa.  Ja ho vaig dir al primer posting d’aquesta petita sèrie, que penso que acaba avui.  Ara ens apropem a unes dates on aquests sopars són moda.

Per això, i després de llegir el posting hiper-ultra-feminista-i-anti-homes de la Registres, penso que “toca” aquest posting.  Anava a fer-li una rèplica botxina, però m’he estimat més reprendre la sèrie sopars, més que res com a homenatge a aquestes que de ben segur després són les primeres que protesten perquè “les miren” o “les menystenen”.

Sao Paulo, començaments de febrer, la setmana prèvia al Carnaval.  Mateixa història de sempre, revisió de la filial brasilera, aquest cop acompanyat d’en Lluís, un company.  (...)

Com que aquests dies sóc a Brussel·les no he pogut seguir en directe la investidura, així que Internet m’ha ajudat una mica.  He començat a llegir el discurs sencer del Tontilla, i ho he deixat a la meitat de pur avorrit que és.

Molt em sembla que aquest és l’inici d’un lent i llarg declivi de la política catalana, del seu endormiscament, de la seva definitiva provincianització.  Però més enllà de la manca de contingut, perfectament predictible i esperable en un Desgraciat Ignorant, el fil conductor ens mostra que estem perdent la batalla, amb la total complicitat i anuència dels “no-nacionalistes-però-sí-independentistes”.

Ens estan girant l’eix de la política.  A la cara.  Amb tota la cara.  Ens estan fent vàlida la distinció tramposa i maniquea de política social bona contra política nacional dolenta.  Ens estan dient que ja hem fet massa de la política dolenta, i per això cal compensar la balança i començar a fer de la bona.  (...)

Tenia ganes de fer un posting monogràfic sobre aquesta plaga.  Jo em prenc això seriosament :  la seva presència és fins i tot pitjor que la investidura del Tontilla.  Cal que reflexionem sobre com actuar (posting una mica llarg, però no l'he pogut escurçar més).

Primera opció :  la presència i possible creixement d’aquests malparits pot afeblir el PSC i el PP.  A curt termini poden beneficiar electoralment CiU i ERC, via Llei d’Hondt.  Compte amb la carambola :  un copet d’ànim a l’esquena dels Immigrants Ressentits pot fer bellugar la bola negra als partits espanyolistes majoritaris.  Què hem de fer ?

Tinguem-ho clar :  el possible benefici a curt termini és un error que pagaríem caríssim.  Cal enfonsar aquesta gentola, encara que això suposi fer retornar aquests vots al PSC.  Aleshores, l’estratègia ha de ser silenciar-los tant com sigui possible.  Per a això trobarem la complicitat del PSC i del PP :  no ens faci recança.  El pitjor PP és millor que el millor Immigrant Ressentit.  Ras i curt.

Segona opció :  què fer amb el Grup Mixt al Parlament ?  Hem de fer tres coses :  (a)  Fer créixer aquest Grup numèricament.  CiU i el PSC haurien de cedir un escó cadascun cap al Grup Mixt.  D’aquesta manera els Immigrants Ressentits hauran de compartir protagonisme, minuts al Ple i presència a les Comissions amb altres parlamentaris, aigualint completament les seves opcions.  Això és jugar brut, sí... i què ??  (...)

Aquest país, ¿ té prioritats ?  ¿ Algú sap quin rumb prendre ?  Pel que veiem, ni el futur Pezidén, ni el futur Cap(ullo) de l’Oposició tenen cap altra prioritat excepte la solució dels seus problemes personals.

El Pezidén :  abans que res...  ¿com pot ser que els subordinats de l’Entesa (ICV i ERC) hagin permès que el Tontilla segueixi sent membre de la Comissió Executiva Federal del PSOE ?  Això és una subordinació intolerable :  el president no pot ser alhora dirigent del PSOE, un partit que ni tan sols no existeix al nostre país (diuen).

Doncs a la reunió de divendres d’aquesta Executiva, el Tontilla va manifestar que la seva prioritat és refer la bona imatge de Catalunya a Espanya.  Ni una paraula del desplegament de l’Estatut, de la política social...  No, el Pepe Tontilla, com a dirigent del PSOE que és, té una prioritat absoluta, i és que el seu partit (el seu partit de veritat, no la conya marinera del PSC) no tingui problemes al seu territori (el seu territori de veritat, no la conya marinera de Catalunya), a causa del govern autonòmic.  (...)

No tinc mai per costum valorar la tasca d’altres companys blocaires, fonamentalment perquè la majoria de nosaltres no som professionals de la ploma i només fem això com a entreteniment.  De tota manera sí volia parlar d’un fenomen que he trobat si més no interessant :  l’efecte de l’aparició de blocs escrits per dones.

Poso endavant el fet de que jo no crec que existeixi una literatura específicament femenina, ni un art femení, ni una cultura femenina.  Crec que darrera aquestes pretensions només hi ha un (legítim) interès comercial i, potser, d’arreplec de subvencions o avantatges.

Hi ha, però, centres d’interès diferents.  Això és innegable.  Mirem, sinó, qui compra majoritàriament Cosmopolitan, Lecturas, Hola o Elle.  I qui compra l’Sport, GQ o Playboy.  Amb els blocs hem vist darrerament l’aparició ben reeixida d’alguns fets per dones, escrits una mica diferents, amb punts de vista una mica diferents, amb centres d’interès també diferents.  Avui els faig un homenatge i un reconeixement.  (...)

Ja tornem a tenir el sistema de càlcul més potent d’Europa.  Espero que els seus propietaris el faran rutllar per calcular :

¿ Quantes paraules en correcte català sap el futur Pezidén de la Cheneralitá?

Dels votants dels Ciudad-anos, ¿ quants d’ells no són simultàniament xarnegos, analfabets, espectadors de Tele Cinco, escoltadors de la Cope i, a més, tenen un coeficient intel·lectual superior a 60 ?  (...)

L’amic Nil ha preguntat d’on podem treure els calers que han de finançar la nostra llibertat.  Té molta raó :  escriure el bloc és de franc, ens ho passem bé, però la seva utilitat és migrada.  Aquestes són les meves idees :

Els catalans tenim una important tara històrica :  no sabem calcular el “mig termini”.  Som bonets al curt termini, i per això ens sortim prou bé amb empresetes familiars i amb esdeveniments no massa duradors en el temps.  El llarg termini, o sigui, el “somniatruitisme” penso que tothom el desitja (no dic que el tingui clar) :  la gran majoria signaria la llibertat dintre dels propers 100 anys.

Però no tenim traça maniobrant en els propers 15-25 anys.  No tenim empenta.  No sabem aprofitar el que tenim, sempre anem amb pors, i sempre actuem pensant que els altres no es poden enfadar.

Per no sortir d’Europa, pensem en el mapa del nostre continent fa 20 anys.  L’URSS, Iugoslàvia, Txecoslovàquia...  ¿ Què tenien els estonians, els eslovens, els montenegrins, els croats, els lituans... ?  NO RES !!!   No tenien “la Caixa” amb uns actius de 200 miliards d’euros (33 bilions de pessetes!) .  No tenien una Generalitat amb competències importants, ni una TV3, ni un aeroport (fins i tot subordinat) amb 30 milions de viatgers, ni una de les ciutats més importants del món per negocis i congressos, ni diaris que venen centenars de milers d’exemplars com La Vanguardia o El Periódico....  (...)

Reprenc el bloc, després de molts dies sense escriure-hi, donat que he estat colgat de feina fins als ulls.  En part té a veure amb el que vaig comentar un dia sobre les Sarbanes Oxley.  He pogut anar paint el meu desencís.  No estic particularment emprenyat.  Només sento una martellada més sobre els claus de la nostra crucifixió col·lectiva.

Aviso que sortirà un posting una mica llarg, i una mica “sense la caputxa”.  Jo no sóc un polític, no visc ni viuré mai de la política, però a la meva família hi ha hagut un grapat de polítics.  Potser per això em desagraden tant com a persones, perquè conec la seva poca solta, les seves trapelleries i les seves escandaloses mentides.

A l’Entesa aquesta, de la qual ja ni gosen dir-se “catalanistes”, ja l’anirem jutjant.  Tenim quatre anys davant.  És un govern legítim i no és cap estafa ni cap enganyifa.  El vot a un partit no és un contracte, sinó un atorgament de representació irrevocable.  Així és la partitocràcia (que no la democràcia).  Aquí guanya qui forma govern.  Faria bé CiU de deixar-se de rebequeries i acceptar les bases de la partitocràcia que ells mateixos defensen amb èmfasi en altres ocasions.

No hi ha hagut entesa entre els nacionalistes.  És una llàstima, una desgràcia per al país.  Però les culpes les tenen a mitges entre CiU i ERC.  No les busquem fora.  No mirem Madrit, per una vegada...  Potser aquesta ha estat la darrera vegada a la història que el nacionalisme ha pogut treure majoria absoluta a la Ciutadella.  Hem malbaratat una oportunitat, perquè no em crec ni un dels arguments dels erkis per alçar la mà de Montilla.  Ni els dels kumbaiàs per llepar-li el cul als socialistes en primera instància.  (...)

No acostumo a fer cas d’aquestes cadenes de missatges, però, per una vegada, l’aprofitaré i faré un “sense la caputxa”, perquè el trobo curiós.  Això sí, jo no el passo a ningú en particular, si a algú li agrada distreure’s, no té “copyright”...  Es tracta de triar un grup musical i respondre a unes preguntes amb títols de cançons seves.

Jo trio Els Beatles.  Vaig aprendre anglès seguint les seves cançons amb un llibre de lletres, quan tenia uns 11 o 12 anys.  Els vaig descobrir per pura casualitat, sentint el molt breu bocí de “A hard day’s night” que hi ha a una cançó de retalls musicals anomenada “Rockcollection”.

Ets home o dona?   Something.   You know my name.

Descriu-te   Here comes the sun  :-)   We can work it out.    (...)