Avui, petita història amb una mica d'enyorança d'aquells temps...
Arran d'una amable contesta al meu posting anterior he recordat la meva primera pujada al Canigó.
Tenia uns 16 anys. Vam pujar de nit, per veure sortir el sol des de dalt. A trenc d'alba, vam cremar una bandera francesa com a acte d'afirmació nacional. La bandera l'havia presa la nit d'abans d'un edifici oficial, crec que una casa de la vila, dels voltants. No em vaig cardar una hòstia brutal de miracle. Vaig escalar dos pisos, de balcó en balcó, fins arribar a la "gavatxa". Pensava que es despenjaria fàcilment, però estava molt ben collada. Al final, com estàvem una mica acollonidets de que ens enxampessin, no se'm va ocòrrer res més que agafar-la i deixar-me caure amb ella a les mans. Es va esquinçar, sí... i vaig caure a terra des d'una alçada de dos pisos, tot afanyant-me a còrrer perquè sentíem passes. (...)
Sóc tot el dia a la feina, on no tinc ni tele ni ràdio. No he sentit ni un sol mot dels polítics professionals, ni els he llegits, ni crec que ho faci. He seguit el resultat mirant Vilaweb a estones. Així que faré una primera valoració, i segurament última, ja que no he parlat gaire de l'estatutet, així que tampoc no ho faré d'ara endavant.
Mai se'm va passar pel cap "guanyar" (què és guanyar?). Interiorment, pensava : més del 30%, de putíssima mare. Del 25 al 30, Déu n'hi do. Del 20 al 25, poca cosa. Menys del 20, fracàs.
Així que "poca cosa", prop del fracàs. Diguem-ho clar (i ja no sé si català).
Impressions, poc pensades, potser, però són les que valen :
1.- Ens agrada Vilaweb. Coi, què bé que ens ho passem aquí. I també amb l'Olla de Grills. Fins i tot jo, que tinc el rècord d'insults rebuts, em trobo tan rebé i tan content de llegir-vos i escriure. Però això no és el món real. No per dir-la més grossa canviem el món.
Un posting de la Desficiosa m'ha impulsat a escriure aquest.Us explicaré el que jo, personalment, he conegut de l'Opus Dei.No el que he sentit (que és molt i molt diferent), sinó allò que jo he vist o viscut en primera persona.
No sóc, ni he estat mai, membre de l'Opus Dei.Ni hi he col·laborat econòmicament, ni els dec cap favor.Però en una etapa de la meva vida, alguns anys quan estudiava la carrera, hi vaig tenir una alguna relació.Anava amb certa freqüència a estudiar al Col·legi Major Monterols, de Barcelona, on hi tenia uns quants amics que eren socis numeraris de l'Obra.A més d'estudiar hi vaig participar en moltes xerrades (allà en deien "cercles") i en algunes activitats fora del Col·legi Major, com un viatge amb ells a Roma on vaig tenir l'oportunitat de visitar per dintre Villa Tevere (la seu mundial de l'Obra, on a la seva cripta jau enterrat Monsenyor Escrivà). (...)
Advertiment: posting banal i frívol (poc " botxí ", avui). Tenia ganes de posar-ne un. Prometo no repetir-ho sovint.
Quan sóc als Països, si puc, miro de posar TV3 a les 8 del matí, ni que sigui deu minutets. Cada matí repenso la mateixa història: em trobo amb la dona (la Melero) i l'amant (la Mònica). Així les veig jo, des del meu costat del televisor. Això és el que em transmeten.
La Melero és la dona. La senyora de la meva casa. Me l'estimo amb seny, amb respecte. La Mònica és "l'altra", la que m'estimo d'amagatotis. La rauxa. (...)
Vaja, avui volia haver escrit sobre el viratge d'ERC cap al "no", des de la meva perspectiva d'ex-militant, però em sembla molt més interessant seguir amb el tema encetat pel Marc Holocè i magníficament continuat per la ReGisTReS.
Nota: recomanaria a algun editor que comencés a signar-li un contracte d'exclusivitat a aquesta noia, més que res com a inversió de futur.
Fa molts anys vaig (diguem-ho així) desenvolupar allò que vaig anomenar "la Teoria del 80-20". Veig que el llibre del Marc va pel mateix camí. (...)
Advertiment previ: aquest article no tindrà l'habitual contingut polític-militar. Jo ho aviso, per si algú després s'ha de sentir decebut, que se'l salti directament.
Dissabte a la nit, al programa Millennium del Canal 33 es parlava de diferents llibres i opinions arran del Codi da Vinci (llibre que ni he llegit, ni penso llegir). Entre els convidats hi havia una monja. Per a mi, "la Tere". (...)
