borinotus |
dilluns, 12 de juliol de 2010 | 17:21h
.
Trobeu-hi les deu mil diferències.
|
borinotus |
dilluns, 12 de juliol de 2010 | 17:21h
.Trobeu-hi les deu mil diferències.
borinotus |
diumenge, 11 de juliol de 2010 | 01:38h
 "Els crits i les pancartes dels manifestants parlaven poc d'estatut i del Tribunal Constitucional I MOLT d'independència" Quan aquesta nit he arribat a casa he posat el 3/24 i l'Esteve Soler ha obert l'informatiu amb la noticia de la manifestació i ha dit aquesta frase que expressa realment el que ha estat aquest esdeveniment. Més endavant ja faré un post més detingudament i hi penjaré més fotos. Avui, a banda del cansament, tinc la sensació que encara no he copsat del tot el que ha estat un fet històric. Ho voldran amagar i desvirtuar però la realitat tard o d'hora sempre surt a la llum. Un milió cent mil? Un milio i mig? Cinquanta-sis mil?!?!?!?! No entrem en discusions absurdes, només cal que vegin una foto aèria dels carrers de Barcelona(en faran cap pública?) i que cadascú hi posi la xifra que més li abelleixi....i qui tingui nasos que provi de treure més gent al carrer. Què és el que interessa realment a la gent? Quin és el camí a seguir, polítics? Ho teniu clar, ara? Estem a punt de començar el parentesi vacacional on tot s'atura però que ningú no es pensi que al setembre tot això s'haurà oblidat.  Portem dues setmanes amb un parell de noticies que han eclipsat qualsevol altra informació o tema de conversa: La manifestació convocada per Òmnium Cultural i el Campionat Mundial de Futbol. I tots dos culminen aquest cap de setmana. I un representa un final i l'altre un principi. El Mundial, acabi com acabi, deixarà per a la història la millor selecció espanyola que hi ha hagut. Selecció que compta amb més jugadors catalans que mai (i uns altres que han estat formats pofessionalment al nostre país) i que, no per casualitat, per primera vegada deixa de banda l'estil de "la furia y el coraje" i opta per la feina ben feta i el joc bonic que no és un invent català sinó holandès (per als amants del futbol recomano aquest interesant article). La metàfora: El Sr. Del Bosque és l'únic espanyol que ha entés que el millor per a Espanya és col·laborar amb el catalans tal com són i no obligar-los a actuar com no són. La resta no ha entés res. I potser era la seva darrera oportunitat. És la cirereta que marca el final d'una relació La manifestació (Que s'espera que sigui la concentració més multitudinària que s'ha fet mai en terres catalanes) mostrarà l'inici d'una nova etapa del sobiranisme, opció que fa temps que creix i que encara no fa un any va tenir un altre moment culminant a Arenys de Munt. Fins i tot en el cas que guanyi Espanya podeu apostar el que vulgueu que aquest segòn esdeveniment atreurà una gentada moltíssim més nombrossa que el primer. I això que és molt , però molt, pressuposar que els que celebren la victòria de la "Roha" són per norma antiindependentistes furibunds... Que diumenge guanya Espanya? Doncs a felicitar els amics espanyols i els amics catalans amb orígens d'allà que ho vulguin celebrar ...i a una altra cosa lepidòpter. Un partit de futbol no canviarà la trajectòria del projecte de país que tenim. (Poca confiança demostra pensar això, per cert) Bé, anem al tema. No se que els ha passat als del PSC que ja no són el que eren. Després de la barreora pressió que han desfermat per a que no sortís el lema "Som una Nació. Nosaltres Decidim" i que al capdavant anés una senyera i prou, després de la tergiversació que han fet la premsa amiga, després de tres dies donant pel cul negociant han aconseguit....que el lema hi surti per duplicat. I un cop ja tenim contenta la quitxalla podem dedicar-nos a coses serioses com ara acabar de preparar la manifestació. Per si algú era prou il·lús per a pensar que no era hora de reclamar la independència i que encara havia esperances de salvar l'estatut, amb un gran sentit de l'oportunitat el Tribunal Constitucional ha fet pública la sentència i ha confirmat els pitjors presagis (I encara manca que es pronunciïn sobre el recursos presentats del Defensor del Pueblo i diverses Comunitats Autònomes tant socialistes com del PP). Acabaré per pensar que la Mª Emilia Casas i els seus nois són independentistes infiltrats...  La croada engegada per la maquinària socialista i els seus mitjans afins (ja ho diu en Partal que són dies tristos per al periodisme) està arribant a cotes de tal surrealisme que, si no fos perquè a Catalunya estem acostumats a barallar-nos per qualsevol nimiesa, seria per a posar-se a riure.
Entre les últimes i més destacades: El Periodico ha fet aquest editorial vergonyant on diu que la idea de la manifestació encapçalada per una bandera catalana era del MHP Montilla. Així ho va manifestar en la seva declaració institucional feta després de conèixer la sentència del Tribunal Constitucional. Però en lloc de convocar una manifestació pròpia (com li recomana Lòpez Tena) va voler apropiar-se d'una convocatòria feta per altra gent (Òmnium Cultural en aquest cas) que feia gairebé un any que s'estava coent. També hi ha qui diu a can PSC que la manifestació no és d'Òmnium sinó del poble....haurem de deduir que, com que són els únics que hi tenen reticències, el "poble" són "ells". El PSC s'ha ficat en un embolic tot solet, volia sortir al carrer a defensar l'estatut retallat i s'ha trobat amb un lema que els sona massa independentista (i no diguem com els sona al PSOE...o al PP!). És el seu problema. Els hi hem de regalar la manifestació o hem de reafirmar el veritable caràcter de la marxa?  Preten el MHP Montilla que la concentració del proper dia 10 vagi encapçalada per una senyera sense cap lema. Argumenta que aquest és el símbol que uneix tots els catalans. Potser oblida el President que la manifestació ha estat convocada per Òmnium Cultural i no amb la intenció de fer un aplec de tots els catalans sinó per a reivindicar el caràcter nacional de Catalunya i exigir el dret de decidir. Vol el President manipular la marxa? Potser vol crear-hi divisions abans de que se l'hi en vagi de les mans i es converteixi (com tot sembla indicar) en una jornada reivindicativa de la independència en lloc d'una protesta a la sentència del Tribunal Constitucional i reclamació de la integritat del text estatutari? Vós no heu convocat la marxa President!  És ben curiós. Des de fa molt i molt de temps que els defensors de la independència hem de sentir com ens diuen (per part de gent d'"aquí" i de gent d'"allà", des de la "dreta" i des de l'"esquerra" i també des dels "apolítics") que això de les llibertats de Catalunya psé, que pot estar bé o malament però que a la "gent del carrer" més que la llengua o la cultura de Catalunya, el que l'interessa de debó són altres coses: com aconseguir feina o com conservar-la, com arribar a final de mes, que la sanitat funcioni, etc... Ara, en un moment en que hi ha una crisi galopant d'abast mundial amb greus derivacions en alguns llocs com ara l'estat espanyol i, el que és pitjor, els encarregats de gestionar aquests moments difícils (quatre milions d'aturats, dèficit públic galopant, PIB que no remunta, prestacions socials en perill...) no tenen ni idea de què fer i on veus que els únics amb projectes socials i econòmics de llarg recorregut vénen del mòn sobiranista, el que hem de sentir què ens diuen és que a la "gent del carrer" el que l'interessa de debó és...la selecció espanyola de futbol!  Com a reacció a la sentència del Tribunal Constitucional hi ha convocada una manifestació a Barcelona amb el lema "Som una Nació. Nosaltres decidim". (10 de juliol a les 18h. Passeig de Gràcia/Diagonal o sigui cap allà al Monument al Llapis o la Plaça del Cinc d'Oros segons els gustos). La marxa va ser convocada per Òmnium Cultural i te el suport dels partits de govern (PSC, ERC, ICV) més CiU així com dels sindicats UGT i CCOO. La majoria d'aquestes sigles no van comparèixer (ni se'ls esperava, de fet) en convocatòries anteriors. Clamorosa l'absència dels sindicats a la manifestació del 1 de desembre del 2007 contra la crisi d'infraestructures. Ara en canvi, els seus representants ben ràpid que s'han assegut a la cadira de convocatòria i han sortit a la foto. Vol dir tot això que la manifestació es fa en defensa de la integritat de l'estatut? Semblaria, i de fet ja li agradaria a alguns. Però no, la realitat és molt diferent.  Fa ja uns quatre anys, en ple debat sobre l'estatut (i aquest blog va nèixer entre altres coses fruit de l'efervescència d'aquells dies) hom deia que el nou estatut seria l'últim que tindria Catalunya ja que marcaria els límits de la relació amb Espanya. Si aquests límits eren assumibles i acceptats s'havia acabat l'"encaix" de Catalunya a Espanya. Tots feliços i final de la història. Si aquests límits suposaven en encotillament, un ofegament on Catalunya no pogués ser lliure (i ser lliure vol dir tenir la capacitat per a desenvolupar les pròpies potencialitats i poder sentir-se realitzat en tots els àmbits) llavors caldria arribar a la conclusió que aquesta relació no surt a compte, no val la pena. Caldria doncs, trencar aquesta relació i optar per la independència. Durant aquests quatre anys ens han estat marejant amb possibles sentències amunt i avall, però avui pren tot el sentit aquest apunt que vaig escriure fa dos anys: Ens marquen la línia, la creuem?  Comencem pel fet que segons alguns, és un tema del que no cal parlar perquè afecta poca gent. Bé doncs, a partir de quina quantitat de persones amb burca s'ha de començar a parlar? Per la mateixa raó podriem despreocupar-nos de l'ablació del clítoris, els assassins en sèrie, o els sacrificis humans en rituals satànics ... Després hi ha qui diu que no cal crear controvèrsia amb els immigrants musulmans. Bé, la majoria de musulmanes de casa nostra no en porta de burca, o sigui que no cal que se sentin molestos per res....També és una pràctica cultural d'alguns països l'ablació del clítoris i bé que es persegueix encara que alguns immigrats es puguin sentir ofesos en les seves tradicions.  Travessar les vies del tren per un lloc no habilitat és com creuar un carrer amb el semàfor en vermell, l'únic responsable de les conseqüències que se'n derivin és qui ha pres la decisió de fer-ho. No cal doncs, pegar-hi més voltes (per molt que li dolgui al cònsol equatorià). Tots hem estat joves i qui més qui menys ha fet rucades tan o més grosses. El que no és lògic és després cercar-hi un culpable en un altre lloc com està fent alguna gent. No precisament els familiars i amics de les víctimes, que prou pena tenen amb la tragèdia com per a cercar ara tres peus al gat. Des d'aquest mateix blog he criticat moltes actuacions de Renfe i del Govern, però no trobo que, en aquest cas, se'ls hagi de culpar de res. I barrejar que tal o qual instal·lació calgui millorar-la amb la consecució de la tragèdia és, com a mínim, de mal gust. I contraproduent. Aquests clams només faran que l'estat es faci més proteccionista i ens tracti encara més com una colla d'inútils infantilitzats incapaços de responsabilitzar-se de res. Però algú ha pensat en l'altre protagonista? Hi ha un conductor de tren que sense tenir culpa de res ha vist impotent des de la finestra de la seva locomotora com anava atropellant, mutilant i matant un grup de joves.  La nit de St. Joan em porta els records de quan era jovenet, quan aquesta nit era una nit especial. Sobretot perquè era una de les dues úniques nits de l'any en que no tenia hora d'arribada (l'altra era la de Cap d'Any) i conseqüentment la meva hora de retirada coincidia com a mínim amb l'eixida del Sol. Estiu (Alphonse Mucha, 1896) "Com t'ha anat? Has arribat lluny o t'has quedat a prop? T'ha anat bé? Has complert els teus somnis?. En qualsevol cas, hagis fet el que hagis fet de la teva vida, no ha arribat l'hora que giris un moment l'esguard i recordis d'on vens? Que potser te n'has oblidat?" "No, mai, ni per un moment. Qui perd els orígens..." "...perd la identitat, vet ací. Nobles ideals que no són res si no hi vius d'acord. No et demano que tornis al passat ans que t'hi reconciliïs. El temps passa i les amarres van ser tallades fa molt de temps però no n'hi ha prou amb recordar el port de partença. És normal que tinguis memòria amb aquest cap, però tens també cor? O potser és un cor petit per a poder encabir el..."
"No, no, prou!. No és pas malvolença ni oblit sinó la prevenció de tornar als llocs on un cop hom hi fou feliç,... però com diu el tango
Tenia por de la trobada
amb el passat que retorna per enfrontar-se amb ma vida... M'atemorien les nits que poblades de records encadenen els meus somnis... Però el viatger que fuig tard o d'hora atura el seu caminar... I tot i que l'oblit, que tot destrueix, hagi matat alguna vella il·lusió, encara deso amagada una humil esperança que és la fortuna del meu cor. Tornar amb el front marcit, Les neus del temps les temples m'argentaren Sentir, que la vida és lleugera com un buf I que tants anys no són res...." "Doncs deixa't de cabòries i vine! Els altres ja són de camí. Ha costat molt trobar-los i encara en falten...." "I digues-me, oh Oracle, com és que s'ha trigat tant a fer aquesta crida que en el fons tots desitjàvem?" "Cony, perquè fins ara no s'havia inventat el Facebook, ves!"  Coincidint amb la fase final del procés electoral a la presidència del Futbol Club Barcelona la revista Sàpiens ha publicat en el seu número d'aquest més un reportatge sobre Josep Sunyol, president de l'entitat que fou assassinat per l'exèrcit nacional espanyol al cap de poques setmanes de començar la guerra del 1936.  El proper dissabte a les 18:00 hores hi ha convocada una marxa cap al Parlament organitzada per la Plataforma pel Dret de Decidir amb el lema "Autodeterminació és Democràcia". L'inici serà a la Plaça d'Urquinaona i es preveu que sigui una marxa ràpida ja que hora i mitja més tard, ja de tornada, al davant de l'Arc de Triomf hi haurà un concert on entre d'altres sentirem Titot, Pep Sala o Dekrèpits (Tota causa demana algun sacrifici). Per a la gent que ve de fora de Barcelona hi ha la posibilitat de venir amb autocar. Per a més informació, trobareu aquí baix el comunicat de la PDD. Ens hi trobarem?  Els israelians haurien d'avergonyir-se de les seves polítiques, que han abandonat tot principi moral. Israel demana la pau, però el govern sembla preferir la confrontació i l'opressió dels palestins de la franja de Gaza. Aquestes frases les podeu trobar en aquest article publicat al Jerusalem Post. No és l'únic crític amb el paper que ha fet el govern israelià amb l'afer de la flotilla de Gaza. A hores d'ara plouen crítiques sobre el govern des de la dreta i des de l'esquerra. De fet, els advertiments del que podia passar ja venien de fa dies. En realitat, el millor que li pot passar a Israel ara és que dimiteixi aquest govern i que hi hagi eleccions avençades. Ja es veu que això de fer coalicions que no s'aguanten per enlloc amb l'objectiu que no governi el partit més votat no acostuma a funcionar. Malgrat que els corresponsals de TV3, algunes ONG de poc fiar i antiosionistes declarats ens vulguin convèncer del contrari, hi ha molta gent que critica el que calgui i treballa per la pau allà. Però aquestes iniciatives són menystingudes i silenciades des d'aquí no sigui que algú pugui arribar a pensar que hi ha israelians que són bones persones. I si els mateixos israelians no tenen pèls a la llengua a l'hora de condemnar alguna actuació del seu país, els han de tenir la gent de fora que hi simpatitza? Què diran els nostres sionistes? Vaig llegir ahir no se on. Potser la pregunta és formulada arrel d'una crònica manca d'autocrítica doncs, hooligans que justifiquen tot a banda, els simpatitzants d'Israel faran allò que s'espera en qualsevol persona amb conviccions democràtiques. Condemnar Israel o qui sigui quan fa alguna cosa mal feta ens hauria de semblar lògic. El que no s'entén és que Israel estigui sempre sota la lupa dels teòrics defensors dels drets humans com si fos el país a on més drets es violen del món sencer i a la mínima se li apliquin els vells tòpics contra els jueus i s'arribi aqüestionar la seva legitimitat com a estat. Més encara quan els que fan les crítiques són, per a dir-ho suau, comprensius amb règims que entre altres coses discriminen la dona, maten els homosexuals, no hi ha llibertat de premsa ni d'opinió ni d'associació,....coses que, per cert, no et trobes a Israel.  Entre la crisi, els inutils que l'han de gestionar, els pretorians, els millets, els exabruptes dels candidats a les eleccions a can Barça i tot això s'ha fet un ambient tant sorollós que ha passat gairebé desapercebuda una bona notícia: La llengua de signes catalana ha rebut, aprovat per unanimitat, el reconeixement oficial al Parlament recollint el mandat de l'article 50.6 de l'Estatut (Bé, tot sigui que no ho acabin retallant també). Finalment te, doncs, l'estatus que li pertoca, cosa que sembla lògica però ha costat molt arribar fins aquí, entre altres coses perquè la llengua de signes va estar prohibida durant molt de temps.  Una de les mesures més controvertides des que ha esclatat la crisi és la de la injecció de diners públic a empreses en dificultats. Sobretot causa sorpresa que es donin ajuts a entitats financeres.
Cal ajudar les empreses o no? Des d'un punt de vista progressista tot diner públic que es destini a empreses privades va en detriment de partides socials. Amb el que hi donen podrien fer escoles i hospitals per exemple. Així que si hi ha ajuts cal controlar-los de forma escrupolosa. Si més no, que no acabin essent diners llençats. Des d'un punt de vista liberal tot diner públic surt del ciutadà per a mantenir una estructura estatal que cal mantenir amb el mínim imprescindible per a no coartar la llibertat individual. A banda d'això, una intervenció estatal en una empresa és una distorsió del mercat. Per tant, si hi ha ajuts cal controlar-los de forma escrupolosa. Si més no que no acabin essent diners llençats. Evidentment totes dues opcions no són del tot incompatibles i excloents. Així doncs, la qüestió no és tant si el govern que dóna el diner és de dretes o esquerres sinó si és o no eficient i hi posa el mitjans de control necessaris.  Per segòn any consecutiu el Barça ha tancat una temporada triomfant, aquesta amb quatre títols. Més enllà de l'èxit esportiu cal destacar la forma de vèncer: Treballant molt i bé, gaudint del què feien, volent millorar cada dia i sense menysprear cap rival. Estaria bé que aquests valors que transmet Guardiola i el seu equip s'encomanessin a d'altres àmbits de la nostra societat. Aquesta manera de fer no assegura guanyar, però fa que prengui sentit la famosa cita del Baró de Coubertin, aquella que deia era més important participar que guanyar. La niciesa en que vivim fa servir aquesta frase amb menyspreu per a ridiculitzar el perdedor, sense entendre el veritable significat: A la vida pots guanyar o pots perdre, però només si ho fas tot de forma honesta creixeràs com a persona i sabràs que al final has sortit vencedor. |
Tweet
------------------------------------
Vols rebre els apunts al teu e-mail?
------------------------------------
Categories
Els meus enllaços0.0 EL MEU POST RECUPERAT
0.1 EL POST D'ALTRI RECOMENAT
1. INFORMACIó
2. MISCEL·LàNIA
3. LUDOTECA
Accés de l'autorÚltims 40 canvis
Notícies VilaWeb
|
MÉSVilaWeb és una producció de Partal, Maresma & Associats
|
