Com hui és diumenge bord i ja en fa dos que no escric res, nyas: res millor que celebrar el dia de la Constitución amb El taxista ful, film del realitzador català Jo Sol. Tot s'ha de dir, no m'esperava tant d'una pel·lícula a la qual m'unia un vincle d'amistat: ja vos he parlat tres vegades (ací, aquí i allí) de Jalea Real i d'Arthur Caravan, dos dels participants en la banda sonora original; potser per això mateix, per la proximitat d'un projecte que sentia quasi com a propi, co-protagonitzat per un company contestà exiliat «nord enllà, on diuen que la gent és neta, i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç» i musicat pels meus admirats amics alcoians, sabia que el producte final valdria la pena. I mira que no en coneixia -ni conec encara, personalment- el director, ni la trajectòria, ni tan sols he sabut res de l'argument o del rerefons d'este documenfals (o «documenful») fins que en va començar la campanya de promoció, web inclòs, amb els Jalea en plena gira de presentació del seu disc Vinga va!! Àdhuc van estar a un pèl de tocar per la presentaciò en el festival de Sant Sebastià de 2005...
Despús-ahir, divendres, vaig vore l'última obra d'Albena Teatre: 13. I bé? Cal dir que és la primera obra d'Albena que veig ja que, per a bé o per a mal, mai he tingut la oportunitat de vore Besos, Mandíbula afilada o Currículum -per citar les tres més conegudes-, i això que amb esta última vaig compartir cartell en el segon Cau de Contes celebrat ací a l'Alcúdia. També cal dir que Albena és companyia resident al nostre poble des de fa uns quants anys: no debades, Bena- és roscà practicant, i Albe-... rabossot practicant, també (que ja són ganes); m'imagine que això seria una hàbil maniobra del nostre excel·lentíssim per a que ens creguérem allò de «capital cultural de la Ribera».
Bo, la qüestió és que l'estil Albena és al teatre això que en la música moderna s'anomena AOR: rock adreçat a un públic adult, estil posterior al MOR i -je dirais plus même- anterior a un més que hipotètic folk adreçat a un públic adult, encapçalat ací a València per Miquel Gil (er 'kixo de Catarroha) i altres conjunts de l'estil d'I Muvrini...
Açò no és una rosca amb all: açò és el bloq de l'Associació Cultural Bloc de Progrés Jaume I de l'Alcúdia, a la comarca de la Ribera Alta del Xúquer Viu, país de València; una «rosca amb all» de facto és una punta (en secció longitudinal) de pa torrat, tallat a quadros en forma de graella i adobat amb oli, sal i allet refregadet. Una rosca amb all és el sopar que tot bon alcudià (i, en conseqüència, roscano) es fot un diumenge a poqueta nit; previsiblement, i com a bon valencià, després d'haver-se engaldit una bona paella a l'hora de dinar (dijous paella, això on s'ha vist!?).
Tal dia com hui, ara fa exactament un any vaig inaugurar este bloq amb l'excusa d'amortitzar els diners que ens costava mantindre el compte de correu ací, i amb la idea de recuperar, d'alguna manera, aquells temps tan productius en què editavem una revisteta, la Nosal3, que llavors comptava amb un suplement sobre música rock intitulat, precisament, Rosck&All...
Despús-anit (està ben dit, això?) vaig anar a Carcaixent i dolces -bressol de la taronja- a vore l'actuació dels Inòpia en les festes patronals. Amb este concert ja en van tres: els he vist en sa casa, en la meua i, ara, en la seua altra casa. Sempre brutals (en això vàrem coincidir els d'ECP i jo), si tinguérem de retraure'ls alguna cosa podríem parlar d'eixe fals començament, deslluït per la deficiència del so; o, una volta solventat eixe aspecte, del temps perdut entre cançons. D'eixa manera, es van permetre fins i tot el parodiatge de versionar els seus teloners, uns mallorquins que -de fet- eren els protagonistes de la nit: els Antònia Font, malgrat la impecable execució, paraven una miqueta moixos (i no precisament amb el significat balear de la paraula moix)...
Acabat el Congrés dels Objectes Perduts, una de les troballes més interessants que van amanéixer va ser una còpia de l'últim disc dels Lilit, Re::evolucions (Pot Sounds, 2006): diu que el van començar a gravar fa tres anys, però que per falta de diners no l'han pogut editar fins ara. De fet, han tardat tant en traure'l que Lilit ja no viu sola: com bé sabeu, la filla pegolina del dimoni i Dionís el dels Bufafocs ara (es) toquen junts amunt i avall del migjorn valencià. La fusió d'ambdós conjunts, els uns (Lilit) pioners del primitiu punk pegolí amb més de deu anys de carrera i els altres (Bufafocs de Dionís) projecte paral·lel del patriarca Pilimell amb més de deu companys de burrera, estava cantada...
Xe, a vosaltres no vos passa com a mi, que quan coneixeu un model de cotxe, siga el vostre o bé el d'un conegut, comenceu a vore'n per tots els carrers i carreteres? Jo, tot és vore Citröen C3 blavets amunt i avall, però bé; això és una altra història....
Vinc a dir-ho perquè, l'altra nit, en l'última processó de les festes a la Mãedéu de la Salut d'Algemesí no deixava de vore rojos a tir i baldiri (i quan dic «rojos» vull dir persones pèl-roges, no «rojos separatistes», ni gambes d'eixes o alguna cosa per l'estil): el cas és que això em feia pensar si els toputs no tindrien, com els suecans, alguna particularitat genètica local que fa que hi haja un nombre considerable de rogets; certament, no tants com poden haver-ne als països nòrdics de clara adscripció cèltica, però prou com per fer-se notar. Clar que, tenint en compte allò establert en el primer paràgraf, que la Provessó és multitudinària i, per tant, representativa d'una bona part del veïnat del poble, potser la meua percepció fóra un pèl subjectiva...
Ja m'ha tornat a passar, i en van...! L'última, divendres passat en -ai!- Xàtiva: portava l'enrònia d'engaldir-me un geladet i allà que vaig anar a parar a La Ibense (sic) de l'Albereda. Total, sense tindre molt clar de quin gust el volia li dic a la xicona (gelatera, cal dir): «Una mesureta de...» I ara un incís: què enteneu vosaltres per mesureta, siga de gelat o de qualsevol altra cosa? No cal que contesteu encara; seguiu llegint...
«Una mesureta de... caputxino», li vaig dir vacil·lant, perquè com sempre m'abstrac pensant en si entendrà el que jo vull dir per mesureta mai acabe de tindre clar quin dels milanta gelats vull que m'escudellen. I res, va passar allò que tenia de passar: ella va entendre «mitjaneta» (i no «menudeta», que sona més paregut), i sobre repetir-li-ho gestualitzant amb la mà, al remat em va servir la bola de caputxino en un potet, i no en cucurutxo. Ara, no vull ni pensar què hauria fet (o què hauria entés) si li arribe a demanar un xambitet!
Despús-ahir vaig pillar de rebot el concurs eixe de la catalana que presenta el cantant d'Els Pets: ja havia llegit alguna cosa al respecte en el bloc d'una fan, però com jo no veig la tele -i molt menys la teva, que no m'arriba bé- no n'havia fet cas. La bona qüestió és que Gavaldà, com a presentador, no: l'home es gastava una supèrbia amb els concursants -tots ells alumnes de 3er d'ESO- fora de lloc en un xou com este, per no parlar de la seua nul·la expressivitat: «A vêre si riem un poc», li deia el mort al degollat...
El 3 és el meu número: ho és des que anava a l'escola -on quasi sempre he sigut el tercer de la llista- i per moltes altres raons. El passat dissabte 3 de juny em va deixar de funcionar el disc dur (el del meu ordinador, vull dir): això va ser per la vesprada, abans del segon sopar intercomarcalista, a Otos; la prosopoètica entrada anterior la vaig postejar de matinada, abans de gitar-me. A migdia el disc ja no arrancava.
Al remat, tot un mes -juny- sens el meu joguet preferit, i encara gràcies que n'he tingut un altre durant tres mesos! A mi, les joguines estes em duren d'un número de La Cabota a un altre: una estació, vaja. I parlant d'estacions, allò del 3 de juliol estava cantat: el metro sempre ha fet olor a goma cremada.
Tant com estime la terra, ai mare...! Ovidi Montllor, Cançó de llaurador
Violant és la xiqueta més bonica del món, un caramel de brossetes i sucre roig embolicat en paper de cel·lofana. Violant s'ho canta i s'ho balla ella a soles, a la llum de la Lluna, desvanida per l'erotisme de la poesia i la dansa. Violant és filla de la natura, i no hi ha cosa que li agrade més que enfilar-se a la platja o escabussar-se en la muntanya. Violant és tot un cas, i m'ha dit -en referència a la mani d'esta vesprada- «a vore si pots anar en representació meua, amb una pancarta que diga: Violant estima la mare Terra.» Violant no podrà anar a la mani perquè té d'estudiar: quan siga major vol ser mestra. Jo tampoc podré anar, i per això ho pose ací; perquè, quan siga major, vull ser com Violant.
Atés que -per sort o per desgràcia- sóc l'únic escrivà d'esta bitàcola
hipertextual, els meus escrits reflectixen una personal vocació
localista que es manifesta per mig de l'ascensió... perdó; l'assumpció de la normativa de
l'Hacadèmia (més per fotre que per cap altra cosa) i, ocasionalment -sempre en cursiva-, unes poques concessions a l'Ortografia Roscana,
certs barbarismes assumibles i, fins i tot, algun neologisme creat
especialment per a l'ocasió.
Al remat és tracta d'això, no? De ser creatiu, original i graciós, que patir... bé, m'estalviaré allò del Kennedy; de tindre un estil propi, en definitiva: estil, igual que en el cant d'estil i tot això, on d'una idea et fan quatre cobletes, com diria Salvat-Papasseit... I parlant del cant, aprofite per a penjar ací la propaganda que m'han enviat les Xiquetes de Russafa d'un Cicle de Cantautors que fan enAldaia a partir d'este cap de setmana, per si vos interessa. Els participants no me maten, però la tireta em servirà per a il·lustrar este post erràtic i dispers.
Tornem al cant d'autor: justetament este diumenge s'acaba, amb la meua intervenció fora de cartell, el II Circuit de Cantautors (l'any passat es deia Circuit de Música en Valencià) organitzat per Fum de Botja i Cambra al Racó d'Alfarp (sic), i encara hi haurà aparició mariana i tot, estigauen l'erta. Abans, divendres, rebrem la visita dels «exvalencians» Rafa Arnal (ex Carraixet, també) i Toni Mollà (més fusterià que Eliseu, que ja és) a l'hora de sopar, a vore si ens expliquen d'una volta què collons pretenien demostrar amb els seus opuscles pretesament revolucionaris.
Òc, s'ha acabat el cafetí, però vist l'èxit de l'última parada de la roda, la cosa fa pensar que l'experiència tindrà continuïtat, si no el pròxim curs, a l'any que ve: les cent cinquanta entrades venudes de la festa final ací a l'Alcúdia són, a parer dels organitzadors, suficients per proclamar-ne l'èxit i assegurar la continuïtat d'una de les mogudes més interessants dels últims temps dins del sector de la música moderna cantada en nostre idioma. I això que el mateix dia els feien la competènciala Trobada de Potries, el Cant al Ras de Massalfassar i el concert de la Bonet a la Pobla, que ausades que hi ha caps de setmana que no fan res, i en canvi d'altres...!
Bo, el xou va ser espectacular, i no debades: després d'una quinzena de concerts seguits amunt i avall del mapa, el rodatge dels grups és evident i es feia palés encara per damunt de les deficiències acústiques (eixe ressò) o escèniques (eixos espontanis). Això a banda, és meritori destacar (si no directament agrair) l'existència de grups com Inòpia, Gàtaca i El Corredor Polonés en un país musical on tendim a la repetició d'estereotips massa explícits.
La bona qüestió és que açò ha triomfat (relativament, clar) i que la cosa anirà a més: ara també falta que els poders fàctics del sector facen cas d'esta iniciativa, motivada en part per l'ostracisme a què està sotmesa qualsevol proposta musical en valenciana llengua que no combregue amb els fonaments del hardolç i la seua munió de seguidors. Dit això, encara està en projecte recuperar eixa idea inicial que, directament o indirecta, va donar origen al tour este. O, una de més antiga encara: aprofitar les flamants instal·lacions roscanes per a erigir-nos (també) en capital comarcal del rock vernacle, com vaig estar parlant amb el guitarrista de les Rates de Marjal. Torna la Riberaguerrillera!?
Eixa va ser la conclusió a la qual vam arribar en la xarrada de divendres passat (si no heu llegit el llibre, ja tardeu en fer-ho), abans d'anar-nos-en a vore passar el Turboulet per Sueca: no arribàrem a temps al primer grup dels tres, ni ens vam quedar a sentir a l'últim, però sí que vam complir amb el propòsit d'escoltar als d'enmig en el seu terreny natural. I bé? Brutal. A pesar de la deficient sonoritat del lloc, i de la poca resposta del (seu) públic, brutal. Per al meu gust, el millor conjunt de la moguda esta -junt amb els dos d'Ontinyent- és este jove quartet de la Ribera (la de l'Ebre no, l'altra), de format mínim però so compacte, i que fa ús d'una lírica, d'una musicalitat i d'un fusterianisme (!) que ja voldrien per a si algunsaltresil·luminats...
Despús-ahir vaig anar a acomiadar la representació del Bloc de Progrés Jaume I
que se n'anava a la mani, quan l'ambientet ja començaria a notar-se per
Sant Agustí. També m'imagine que tot aniria com sempre: tranquil·lament
i festiva, els milanta participants (milanta més un segons ACPV-XYZ i mitjans afins, milanta menys un segons els mitjans desafins, milanta poc més o manco segons Contrastonto) anirien de la plaça aquella al pont aquell, i en acabant al concert.
Jo, per sort o per desgràcia, no vaig anar ni a una cosa ni a l'altra: ja vaig dir en un altre post que no solc anar a les manis estes, però és que a més ahir tenia unes altres saons
que atendre. Per una altra banda, el cartell del concert no m'atreia gens ni miqueta: els meus gusts musicals van per un altre costat, i ja fa un
lustre que la selecció de participants resulta un poc repetitiva:
encara m'en recorde d'aquell any (1999, va ser) en què actuaren els Gorky's Zygotic Mynci, i no sé si dir una barbaritat...
