Jo, com a fumador passiu des de temps immemorial, mire que l'enduriment de la «llei antitabac» era necessari i, per tant, l'agraïsc: fumar en espais tan reduïts i davant de tot quisqui, xiquets i majors, era -és, encara- el gran problema de salut pública mundial. Recorde quan la Filharmònica va viatjar a Washington i, en tornar, Àlex Pernàlex em contava com la gent només podia fumar a la porta del carrer i a no-sé-quants metres dels edificis, que per això fan les voreres tan amples. En acabant també hi havia un capítol de Friends en el qual Chandler s'enganxava als cigarrets i veies com els companys d'oficina fumaven en un terradet al voltant d'un cendrer: vist així dels ianquis, potser ja no em resulta tan estrany que ens hàgem adaptat a la nova prohibició amb quasi total normalitat i tan pocs incidents -només un trau al cap?- a una imposició que no du en vigor ni una setmana, especialment després del fracàs de la «llei Sinde». Que al remat ja ens haurem tornat europeus?
Enguany ha fet un lustre de moltes iniciatives personals i se m'ha oblidat celebrar-les quasi totes: la primera, el cinc aniversari d'este bloq, que l'havia celebrat tots els anys fins ara i esta volta se m'ha passat; cinc anys també de la Valenciclopèdia, que va nàixer com a resposta a la Viquipèdia quan allò encara estava més verd que una ceba i ja fa prou de temps que està un poquet morteta, potser per l'imperatiu -que no és aital- de la roscana ortografia; i, evidentment, un lustre del Recital dels Innocents, que este dimarts tindrà lloc l'edició que fa sis, cada any amb més gent (i menys lloc)! Les tres mampreses tenen en comú que, a banda de compartir la data de naixement, nasqueren en circumstàncies adverses provocades per un estat d'ànim més aïna poc animós durant el qual necessitaria donar eixida a la inspiració produïda per una espantada romàntica. Siga com fóra, els tres productes -i algun altre que no es pot dir- han sobreviscut amb més o manco ressò al primer quinquenni de vida, no?
Els dies de Nadal són d'eixes fites anuals que esperem com si encara anàrem a escola i vulguérem fugir de la monotonia diària: això inclou la Nit de Nadal, el Dia de Nadal... i el Segon Dia de Nadal, que ara mateix no sabria dir si és un festiu bord que només celebrem ací a l'Alcúdia o també existeix en tot València. I, com el Nadal, igual passa amb les altres dates a esperar cada any com Reixos, Sant Ovidi Montllor, Divendres Sant, el Dia dels Músics, el 25 d'abril, la Plantâ, la Nit de Sant Joan, l'aniversari de l'Escenari, Sant Roc, l'Entrâ de la Mãedéu, Sant Miquel, Sant Andreu o qualsevol dels tres dies de Nadal adés esmentats: en est últim cas, el natalici del pelut més famós del món servix d'excusa a les famílies de mig món (i part de l'altre) per a retrobar-se mas que siga una volta a l'any ben asseguts a taula. I això, segons el grau d'intoxicació etílica dels vincles, es fa més o menys fàcil de suportar: no m'importaria, per tant, passar algun Nadal lluny de casa, per provar...
Quan érem xicotets, un amic de mon pare ens va dur un regalet d'un viatge «nord enllà, on diuen que la gent és neta» i lalalalalà: la maqueteta desmuntable marca Jukka d'una típica sauna finlandesa de fusta. D'això en farà una porronada d'anys, però és possiblement l'únic joguet amb el qual hem jugat tota la família durant les vesprades d'avorriment: n'ordenàvem les peces a mode de trencaclosques, la muntàvem i, en acabant, la desmuntàvem o, en els últims temps, un servidor la destruïa amb l'ajuda dels G.I.Joe...
Xe, mira si ens ho estem passant bé damunt l'entaulat que fins i tot Pau Riba du el ritme amb el peu i «somriu i pica de mans»; això pensava jo despús-ahir a Manresa: Marc Sempere Moya ens comboià a Catalina, el Belda, Botifarra, drut, Héctor Arnau, Marc Serrats, Miquel Gil, servidor, l'adés nomenat Riba i l'estrela de la nit, el genial Pepe Rovira d'El taxista ful. El Marquet dels collons és únic per a obtindre favors institucionals dels fons principatins i desviar l'or català cap a empreses més aïna utòpiques, però impregnades d'un surrealisme valencià no exempt de cert mesinfotisme nihilista: el pes específic de l'aportació valenciana a l'event es va notar, no només per la paella -molt bona, Bruno!- i la referència constant a Paquito el Chocolatero -que també es podrien haver traduït en uns tostonets d'aperitiu i Sancho en barra-, sinó per la complicitat ara de Botifarra i Catalina, del Micalet Garcia i el Belda tocant per jota, del guitarró mascle del Marc i del femella en mans del Micalet Gil, o l'infalible Héctor Arnau cantant-li a la Russafa i al Sudan.
Tal dia com hui de fa cinc anys, el dissabte 25 de setembre del 2004 a estes hores ja m'havia proclamat So Figuríssima del 4rt Congrés de Figures Mundials que tenia lloc al Sequer de Tomàs del carrer de l'Orient de Sueca: de resultes, ostentí el títol de IV Figura Mundial quasi dos anys, des d'eixe dia fins dissabte 16 de setembre del 2006, quan tingué lloc l'últim congrés del qual eixí elegida presidenta una dona (!) que n'exercix el carrec fa més de tres anys, en el que potser siga -a falta de dades oficials- el regnat de figuror més llarg de la història. Siga com siga, això no lleva el fet que és menester organitzar el 6é Congrés de Figures Mundials; de fet, si no fóra perquè demà hi ha un comboi a Pedreguer -amb faixa roja, Lilit i Dionís; amb la blava, les Mãedéus- l'hauríem fet este cap de setmana... i encara com, perquè senyala pluja! Per tant, millor serà deixar-ho per a quan torne el bon oratge i la primavera (d'estiu), però alhora comboiar amb temps el major nombre de figures, figurins, huits i nous i cartes que no lliguen, especialment els fundadors i els cinc figures mundials que han ocupat la trona més tronada del món: jo ja tinc fitxat al Sílver, i tot!
Tal dia com hui, April Fools' -el dia dels innocents al món anglosaxó (Menorca inclosa!)-, l'any 2006 se celebrà la 1a Intercomarcal Cabotista al Raval de Gandia; tal dia com hui, enmig del Hanami -la festa japonesa dels cirerers en flor-, l'any 2007 se celebrà la 2a Intercomarcal Cabotista al Raval de Gandia; tal dia com hui, Sant Hug (del Mas?), no se celebrà cap 3a Intercomarcal Cabotista (o sí?)... però este mateix dissabte, dia 4 del quart mes, tindrà lloc la 4a Intercomarcal Cabotista per a commemorar el quart any d'existència de la revista satírica de la Safor, els Països Valencians i part de l'estranger -be there or be square!-: quasi res, diu La Cabota! I no digueu ara que l'anunci vos pilla cagant, que ausades que s'ha escrit sobre la hipotètica reaparició de Mr. Cabota i la seua quadrilla -trilla que trilla- després d'un parell d'intents infructuosos de fer-lo eixir de l'ostracisme autoimposat: de fet, encara no ha tornat de l'exili; ho farà hui, demà o despús-demà -per raons de seguretat, encara no se sap cert- a hora horada per a presidir el quart congrés del moviment que ell mateix va fundar al Grau de Gandia un dia que anava més bufat que un cep...
Com diria Pep, «entre ous i colomins» els dos últims diumenges m'han pillat fora de casa i no he pogut escriure cap de barbaritat: un perquè em trobava en l'exili occità sense cap connexió i l'altre per anar-me'n de traina tot el cap de setmana. Em botaré el relat del meu viatge al país niçard i em centraré en est últim, entre altres coses, perquè no m'en recorde de massa detalls de la nit del dissabte a partir de quina hora: resulta que celebràvem Sant Ovidi Montllor en avanç, ja que hui fa catorze anys que se n'anà de vacacions a fer la mà sense deixar clar qui seria el seu digne successor. I un poc en eixe sentit anava el sarão del dissabte en Ca les Otosinetes: de recobrar el savoir faire ovidià, especialment després del desficaci de l'any passat amb Miquel Gil i altres huits i nous.
La llàstima és que Phil de Vient tenia actuació al seu poble, Alcoi, i no pogué assistir a la tercera nit d'Ovidi consecutiva que se celebra al poble de la gnomònica; la bona notícia és que Arthur Caravan sí que vingué, això a banda de la intervenció de l'Hugo Mas com a cap de cartell, únicament acompanyat pel seu inseparable Juan Antonio Recu Recuerda; i un segur servidor, més o manco desacompasat amb el també insuperable Jordi Xu Albinyana. I Toni Carnet, que havia de projectar Hèctor i no va poder perquè no els funcionava bé la còpia. I l'Àngel Canet i Valencià, fardant de connexió de banda ampla o equivalent. I l'Adrià Banyerí, que vindrà este dijous a parlar-nos de Napols. I Marc i Sònia, els amants del Benicadell. I el Cato i Calavereta, quins dos fills per a una mare cega! I algunes absències notables, com les d'Enric Marco, Sergi Gómez o inclús Toni Espí, que estava comboiat i apuntat i, al remat, es va quedar en casa a corregir exàmens.
Tot
s'ha de dir, no va ser un sopar tan multitudinari com els altres als
quals he assistit allí, només una vintena llarga de persones segons les
fonts oficials (i una vintena curta segons la policia nacional),
que m'imagine que serà perquè hi havia profusió d'activitats el mateix
dia a la mateixa hora i potser el nom de l'Hugo encara no els pareix
prou conegut ara per ara, perquè cert que no va ser per l'atractiu de
la minuta: una degustació de la cuina alcoiana projectada per 'Sunción
aconsellada per la seua veïna i consistent en una pericana per a mullar
pà, uns abisínios que alguna alcoianeta despistada no reconeixia com a tal, una truita d'espàrecs
collits pel mateix doctor Olivares, unes faves bollides que «deixaven
la boca en alt», uns callos de colló de mico i -com a boato final- una
olleta de cagar-se i no torcar-se, això sense esmentar el flam de
garrofa amb codonyat i el burr... perdó; el plisplai durant tot el
sopar i que «no podia faltar el vi damunt la taula.»
I,
en acabant, un Hugo -com sempre- incommensurable féu callar àdhuc els
més irreductibles que ocupaven la barra del reservat al crit de «beveu
conyac i vi i cassalla i, si m'arriba el pressupost...»! Jo em
decantava pel conhac -el Terry de la terra!- i aital vaig acabar: per començar una versió prometedora de La fera ferotge amb Olivares en el paper de l'alcalde, i encara com la intervenció del titular de la nit va salvar la Cançó de llaurador i el M'aclame a tu encara obviant-ne estrofes senceres. No sé si ho hauré somiat o què, però crec que també caigué València, eres una puta, abans o després de deixar al Pau Miquel a soles que en cantara un parell del seu Arthur Caravan: xiulí L'amor és cec com vaig poder i cantava Suzanne sense saber la lletra. De la resta no m'en recorde o no vull recordar-me'n, així que si algú vol afegir algun detall, avant.
Però
les ovidianes no s'acabaren dissabte: al sendemà, diumenge i bon dia,
després de sengles viatges entre l'Olleria i Xàtiva -visita a ca l'Espí
i la Marrahí inclosa- vaig tornar a anar a Otos a temps per a celebrar el
doble vint-i-cinqué aniversari de na 'Sunción, a la qual dediquí una
cançó improvisada de rima perfecta, consonant i amb lletra al·lusiva;
bé, realment torní a Otos per a replegar el cotxe i anar-me'n a Sueca a
gravar l'última part del pròxim Mãemeua!!: les tertúlies de ca Fuster amb...
Per fi, hui crec que soparé una rosca amb all, no només literària i digital, sinó literal i real: estic un poquet fart -literalment, també- de tant de soparot i farterola fora de casa que em vindrà bé recuperar el bon costum de sopar només pà torrat amb oli, sal i all. Tampoc és que m'agrade massa l'all -gens-, però com diuen que és bo per a la circulació i coses d'eixes de salut, mira; en canvi, hi ha gent com ara l'actor Jordi Carbonell, capaç de fotre's una cabeça sencera, amb els efectes secundaris conseqüents: regust a all de tot allò que tasten i un notable tuf antivampíric quan obrin la boca, no tan molest com l'halitosi però igualment penetrable. I això a curt termini, que quan -al cap d'unes hores- te torna com la botifarra, mato mio! I, parlant de retorns, acabe de llegir que el Pau ja ha tornat oficialment al seu ofici:
la cançó explícita. La veu ja fa temps que li va tornar, poc després de
perdre-la, però hagué de covar-la per prescripció mèdica i ha estat un
any fiscal d'autònom -ço és, tres mesos- sense fer més que alguna
aparició o col·laboració esporàdica. Enguany, si no m'enganye,
reprendrà la Teoria del caos amb tots els músics que han
participat en el disc: és dir, en un format de banda electrificant; no
sé -o no se sap- quan es produïrà la reentrada, que ja tinc ganes
d'escoltar-ho, però ara diu que ja canta de peu amb una corretja en la
guitarra, que no és poc! Qui sap si acabarà fent ballar l'anca millor
que l'Elvis Preysler eixe...
Calcule que, com jo, estareu fins una cosa o l'altra de tot el cacau del Nadal, el segon dia de Nadal, el tercer dia de Nadal i la bufa de la gamba, amb tanta farterola i tanta hipocresia televisada; per sort o per desgràcia, a l'any en curs li queden dos tallades de cabell i hui, 28 de desembre, hi han dos cites d'interés que, encara que no exemptes de la menjada corresponent (un dinarot i un soparet), són convalidables per dos o tres crèdits -ja ho vorem- de la Universitat de Montortal: en principi, a dinar només pot vindre u per invitació personal a càrrec d'El Penjoll, encara que ja se sap que on caben dos, també en caben tres; a l'altre, «com ja és tradició», pot apuntar-se qui vulga si assistiu al Recital dels Innocents d'enguany, el que fa quatre! Pels qui heu vingut els anys anteriors, cal tindre en compte que serà a les 6 de la vesprada i no de nit, com s'havia fet fins ara; i, en acabant, el soparet de germanor amb artistes: el recital és debães; el sopar, diu que a uns 12 euros per cap...
No sé quin figura acusava a Sergi de no haver anat anit a la concentració en contra de l'educació de la conselleria Font de Mora, com si tinguérem l'obligació d'assistir a totes les manifestes de protesta i com si serviren per a alguna cosa: en eixe cas, que m'apunte a mi també, perquè jo tampoc vaig anar, encara que jo no sóc molt de manifestacions i el tema no m'afecta directament; ara, justetament ahir per la vesprada estava a Valéncia, no per vore la partida de Pelayo, però tampoc per assistir a la protesta; de fet, si ens haguérem de mobilitzar per cada passada que ens fa el desgovern de la nostra Generalitat no ens cauria la casa damunt, no...
Ara, encara vaig tindre temps de vore formar-se i passar la manifestació i constatar com de concorreguda i de seguida va ser la convocatòria: cent mil segons els insurrectes, quaranta mil segons els nacionals, però una fotracada als ulls dels valentins que no participaven d'ella (els vianants, impertorbats; els conductors, impacients pel tall dels carrers). Jo, per sort o per desgràcia, vaig haver d'anar obligat al xou del Principal que feien més o manco a la mateixa hora: la final del Sona la diputa' dels grupets de cors i danses. I dic «cors i danses» perquè allò pareixia un dels concursos aquells de folklore regional que feien en temps de la Sección Femenina: estampetes bucòliques i sainets d'Escalante. Els premis, consistents en un dineral i tres, cinc o huit actuacions se'ls van endur -en ordre ascendent- el grup de Quart encapçalat per l'altallenca Maribel Crespo (amb una mostra tèxtil de com no hauria de ser un tratge «regional», o sí?), l'Escola de Danses d'ai-Xàtiva amb dos xicones pintades d'or des del figó a la figa (et tu, Menta amb Maduixa?) i el Forcat de Valéncia, amb un bovo que pareixia bovo de deveres (la qual cosa seria tongo, no?). En resum, un rotllo retransmés en diferit per Canal a9, però en directe per Populista TV i Libertad Vigilada: i en acabant encara es queixen que a Catalunya no els han donat cap de canal del TDT! Ja ho tenen bé, ja, que ací els fills de Rita els els han donat tots als de la premsa groga i damunt ens lleven els de la roja per imperatiu diví... per cert, ací a l'Alcúdia encara es veu la catalana serà perquè la tinc encarada al Mondúver? L'antena, vull dir...
Ahir aní a vore la partida del Pelayo: heu anat alguna volta a un trinquet a vore jugar a pilota? Jo, increïblement, no ho havia fet mai; de fet, és una de les coses que sabia que volia fer algun dia i, mira, l'oportunitat m'ha arribat de la mà d'uns amics de Carcaixent que organitzaven un viatget a la capital del Túria per conéixer la Catedral de l'Escala i Corda. Pensat i fet, m'apuntí a eixe viatge iniciàtic i, a un quart per al migdia, entrí al bar que precedix l'accés al pati de llums més famós del món, després de perdre el trenet amb la porta als meus nassos: de pas, em cague en MetroValencia (sic), que per a una volta que no arriben tard ho fan abans d'hora i damunt ni s'esperen! En fi, la bona qüestió és que encara arribí a temps i els vaig pillar en l'almorzar, després del qual vàrem mamprendre la rodâ i l'explicació de la falla: m'estalviaré els detalls que els bons aficcionats coneixeran, com el fet que l'any 1868, quan van inaugurar aquell trinquet, ni tan sols existia el carrer Pelayo (encara que sí que existia l'equivalent al PGOU d'aquella època pel qual el batejaren amb el nom que anava a dur la via en qüestió); ara, té collons que l'incívic veïnat s'haja queixat últimament del guirigall que s'arma durant les partides, quan són les finques que el tanquen les que es construïren anys després al voltant del lloc que ens ocupa. Sobre la galeria del dau, el quadre d'honor amb els cinc noms del segle XX: Nel de Murla, el Xiquet de Quart, Juliet, Rovellet i -com no- el Genovés; i de boca del gerent Arturo, un altre nom: el de Bausset.
Fa huit anys, quan el candidat a la Casa Blanca havia de ser -una de dos- o Al Gore o Jordiet W. Bush, no sé on vaig llegir que no-sé-quina prestigiosa publicació nord-americana (cert que Vicent Pardal ho sap) va publicar una relació de deu punts fonamentals de cada un d'eixos dos candidats, per vore en què diferien els seus respectius programes: curiosament, ambdós coincidien en tots els apartats llevat d'un; concretament, que Bush era republicà i Gore demòcrata. És dir: l'un i l'altre només es diferenciaven pel nom dels partits respectius -els quals, per altra banda, són quasi sinònims-! En un país... perdó; en una nació com els EUA, on el bipartidisme és tan descaradament convergent, hom aplicava una metàfora molt apropiada per a il·lustrar la idiosincràsia ianqui: l'americà estereotípic que es debat entre si beure Caca-Loca o Pessicola i no entén que també pot beure aigua, que -tot s'ha de dir- és prou més barata i sana. L'aigua, clar, seria el tercer en discordia, Ralph Nader, l'etern candidat; o qualssevol dels altres que entren en l'enrevesat sistema electoral d'allà. Ara, enguany els americanets ho han tingut molt més fàcil: només havien de triar entre el blanc o el negre.
Això que me'n vaig anit al Sant Rorro d'Alcàntera, que feia com a mínim cinc anys més o manco des que vaig anar l'altra volta i «a la que t'encantes, premi»: de primeres em vaig quedar confús en reconéixer el traç i el dibuix de la camiseta d'u que pul·lulava per allí, d'una inconfusible iconografia jordialbinyanenca. I ho vaig encertar en llegir la dedicatòria (A Toni), la firma (jam), la data (II·X·2001)... i el motiu de la peça: El Rotgle, lloc d'encontre de la contornada on l'any 2000 vam dur a tocar alguns grupets emergents (entre els quals l'embrió dels Arthur Caravan!). La història és que eixa samarra forma part d'una col·lecció anual destinada a commemorar l'aniversari d'eixe cafetí i cada any du una imatge diferent: enguany, la il·lustració és un dibuix que l'artista conegut abans com «jam» va fer un dos de setembre de fa set anys i que l'amo del bar, Toni, conserva emmarcat en una paret de sa casa; la bona qüestió és que tinc quimera que l'autor no sap res d'açò...
A hores d'ara, tots els caperutxos d'ací l'Alcúdia estaran bufant-se en la «ja tradicional» discomòbil pasquera en celebrant la reviscolació de Nostre Senyor; despús-anit ja van agarrar un pet com un xurro, en acabant la processó, però per a reviure el patiment i l'agonia del fill de Maria...
