Ara m'acabe de baixar el disc de Botifarra de la Mula: Vicent Cuixots Senchermés (sic) me matarà per escriure açò, però un disc com este és per a descarregar-se'l debades. L'explicació? Amb raó o sense raó, a l'aixavegó: sent un disc de repertori popular i -fins a cert punt- anònim, mire que és de justícia discogràfica firar-se'l per Internet. Publicar-lo amb llicència oberta i oferir-lo directament per a descàrrega en algun format de codi lliure ja seria el tot, però d'alguna manera s'ha de pagar l'extraordinària producció amb què compta este compacte: comptat i debatut, el millor disc d'est any passat, amb diferència! I no crec que siga per La mala salud del 'rock català', que també són ganes de fotre (els uns) i d'anar fent-se la víctima (els altres)...
Diumenge 26 de novembre proppassat no hi hagué rosca amb all per a sopar perquè Paco Ibáñez ens va tindre segrestats dos hores llargues al teatre Bernat i Baldoví de Sueca: fins i tot Lucifer Descalç de Dionís -seguidor confés del cansautor per excel·lència- es descollonava dissimuladament de tots els destarifos des de la primera fila (a mà dreta). Ja ho va dir Vicent Torrent: el temps passa, i no debades. Ara bé, supose que deu ser dificil saber retirar-se a temps; o siga, adonar-se'n de quan t'ha arribat l'hora del relleu i deixar els escenaris abans de convertir-se en una caricatura d'u mateix.
Com hui és diumenge bord i ja en fa dos que no escric res, nyas: res millor que celebrar el dia de la Constitución amb El taxista ful, film del realitzador català Jo Sol. Tot s'ha de dir, no m'esperava tant d'una pel·lícula a la qual m'unia un vincle d'amistat: ja vos he parlat tres vegades (ací, aquí i allí) de Jalea Real i d'Arthur Caravan, dos dels participants en la banda sonora original; potser per això mateix, per la proximitat d'un projecte que sentia quasi com a propi, co-protagonitzat per un company contestà exiliat «nord enllà, on diuen que la gent és neta, i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç» i musicat pels meus admirats amics alcoians, sabia que el producte final valdria la pena. I mira que no en coneixia -ni conec encara, personalment- el director, ni la trajectòria, ni tan sols he sabut res de l'argument o del rerefons d'este documenfals (o «documenful») fins que en va començar la campanya de promoció, web inclòs, amb els Jalea en plena gira de presentació del seu disc Vinga va!! Àdhuc van estar a un pèl de tocar per la presentaciò en el festival de Sant Sebastià de 2005...
Despús-anit (està ben dit, això?) vaig anar a Carcaixent i dolces -bressol de la taronja- a vore l'actuació dels Inòpia en les festes patronals. Amb este concert ja en van tres: els he vist en sa casa, en la meua i, ara, en la seua altra casa. Sempre brutals (en això vàrem coincidir els d'ECP i jo), si tinguérem de retraure'ls alguna cosa podríem parlar d'eixe fals començament, deslluït per la deficiència del so; o, una volta solventat eixe aspecte, del temps perdut entre cançons. D'eixa manera, es van permetre fins i tot el parodiatge de versionar els seus teloners, uns mallorquins que -de fet- eren els protagonistes de la nit: els Antònia Font, malgrat la impecable execució, paraven una miqueta moixos (i no precisament amb el significat balear de la paraula moix)...
Acabat el Congrés dels Objectes Perduts, una de les troballes més interessants que van amanéixer va ser una còpia de l'últim disc dels Lilit, Re::evolucions (Pot Sounds, 2006): diu que el van començar a gravar fa tres anys, però que per falta de diners no l'han pogut editar fins ara. De fet, han tardat tant en traure'l que Lilit ja no viu sola: com bé sabeu, la filla pegolina del dimoni i Dionís el dels Bufafocs ara (es) toquen junts amunt i avall del migjorn valencià. La fusió d'ambdós conjunts, els uns (Lilit) pioners del primitiu punk pegolí amb més de deu anys de carrera i els altres (Bufafocs de Dionís) projecte paral·lel del patriarca Pilimell amb més de deu companys de burrera, estava cantada...
Òc, s'ha acabat el cafetí, però vist l'èxit de l'última parada de la roda, la cosa fa pensar que l'experiència tindrà continuïtat, si no el pròxim curs, a l'any que ve: les cent cinquanta entrades venudes de la festa final ací a l'Alcúdia són, a parer dels organitzadors, suficients per proclamar-ne l'èxit i assegurar la continuïtat d'una de les mogudes més interessants dels últims temps dins del sector de la música moderna cantada en nostre idioma. I això que el mateix dia els feien la competènciala Trobada de Potries, el Cant al Ras de Massalfassar i el concert de la Bonet a la Pobla, que ausades que hi ha caps de setmana que no fan res, i en canvi d'altres...!
Bo, el xou va ser espectacular, i no debades: després d'una quinzena de concerts seguits amunt i avall del mapa, el rodatge dels grups és evident i es feia palés encara per damunt de les deficiències acústiques (eixe ressò) o escèniques (eixos espontanis). Això a banda, és meritori destacar (si no directament agrair) l'existència de grups com Inòpia, Gàtaca i El Corredor Polonés en un país musical on tendim a la repetició d'estereotips massa explícits.
La bona qüestió és que açò ha triomfat (relativament, clar) i que la cosa anirà a més: ara també falta que els poders fàctics del sector facen cas d'esta iniciativa, motivada en part per l'ostracisme a què està sotmesa qualsevol proposta musical en valenciana llengua que no combregue amb els fonaments del hardolç i la seua munió de seguidors. Dit això, encara està en projecte recuperar eixa idea inicial que, directament o indirecta, va donar origen al tour este. O, una de més antiga encara: aprofitar les flamants instal·lacions roscanes per a erigir-nos (també) en capital comarcal del rock vernacle, com vaig estar parlant amb el guitarrista de les Rates de Marjal. Torna la Riberaguerrillera!?
Eixa va ser la conclusió a la qual vam arribar en la xarrada de divendres passat (si no heu llegit el llibre, ja tardeu en fer-ho), abans d'anar-nos-en a vore passar el Turboulet per Sueca: no arribàrem a temps al primer grup dels tres, ni ens vam quedar a sentir a l'últim, però sí que vam complir amb el propòsit d'escoltar als d'enmig en el seu terreny natural. I bé? Brutal. A pesar de la deficient sonoritat del lloc, i de la poca resposta del (seu) públic, brutal. Per al meu gust, el millor conjunt de la moguda esta -junt amb els dos d'Ontinyent- és este jove quartet de la Ribera (la de l'Ebre no, l'altra), de format mínim però so compacte, i que fa ús d'una lírica, d'una musicalitat i d'un fusterianisme (!) que ja voldrien per a si algunsaltresil·luminats...
Despús-ahir vaig anar a acomiadar la representació del Bloc de Progrés Jaume I
que se n'anava a la mani, quan l'ambientet ja començaria a notar-se per
Sant Agustí. També m'imagine que tot aniria com sempre: tranquil·lament
i festiva, els milanta participants (milanta més un segons ACPV-XYZ i mitjans afins, milanta menys un segons els mitjans desafins, milanta poc més o manco segons Contrastonto) anirien de la plaça aquella al pont aquell, i en acabant al concert.
Jo, per sort o per desgràcia, no vaig anar ni a una cosa ni a l'altra: ja vaig dir en un altre post que no solc anar a les manis estes, però és que a més ahir tenia unes altres saons
que atendre. Per una altra banda, el cartell del concert no m'atreia gens ni miqueta: els meus gusts musicals van per un altre costat, i ja fa un
lustre que la selecció de participants resulta un poc repetitiva:
encara m'en recorde d'aquell any (1999, va ser) en què actuaren els Gorky's Zygotic Mynci, i no sé si dir una barbaritat...
Parlant de la New Wavebatoiera, de la qual els d'Arthur Caravan han sigut, són i seran els màxims representants (si algun dia arriben a acabar el seu disc), dos de les vint pistes del CD Música lliure que apareix amb l'Endogamirrock d'este mes pertanyen a sengles conjunts alcoians (l'única aportació valenciana al recopilatori junt amb una altra cançó d'Electric Light Orxata): de fet, eixes dos pelaîlles (la 16, Dinero gratis, i la 18, Desordre amorós) són producte d'un mateix nucli creador amb els noms de Jalea Real i Ix, grups «alternatius» al d'Arthur amb seu a Barcelona. Paradoxalment, i encara que Caravan és «el projecte a seguir», circumstàncies extramusicals han fet que Jalea Real (millor disc de l'any passat segons este bloc) i, ara, Ix (del verb eixir; no ho pronuncieu com el nom de la lletra X) se li hagen avançat al pare, gràcies en part a l'activisme que notareu en les declaracions que fan els Jalea al respecte d'esta edició...
Este diumenge farem una Antologia de la Cançó Roscana al Café El Convent de l'Alcúdia, a això de les 20 hores poc més o manco: evidentment, no existix una «Cançó Roscana» pròpiament dita, però sí una col·lecció de cançons i cançonetes que ressonen en la memòria col·lectiva d'este poble, i una sèrie d'intèrprets que han fet de la música un dels valors més ressenyats del terreny, junt amb la ingent quantitatd'artistes plàstics.
Eixe últim tòpic serà protagonista d'algun dels moments de la vesprada, junt amb alguns dels personatges que conformen la mitologia roscana: Paquito Signes, m'ssieu'Miliano o el tio Bausset, al qual podeu vore en esta foto extreta del llibre de Santi VallésConverses amb l'home subterrani (Tàndem, 2000), de ronda amb la seua guitarra. Potser vam perdre un hipotètic pioner de la Nostra Cançó, qui ho sap? L'entrada és debades, per si vos interessa...
ho sent, Vicent, però no vaig poder evitar somriure quan et vas fussar perquè no t'anava l'iPod, i vas pegar mil bacs per a traure trellat dels esgarramantes que te'l van vendre fins que, al remat,
et vas vore obligat a executar la faena del matalafer amb el disc dur.
«Encara li passa poc, per tecnòcrata!», vaig pensar automàticament -no
sense maldat- davant la banal quotidianitat de la història: la veritat
és que això de l'iPod em pareix més una bufonada de Macaddictes que altra cosa, puguent-vos conformar amb un humil reproductor d'mp3 de la marca Del-Mer
que, quasi segur, donarà la meitat de problemes. Tinc de dir que a mi
no em voreu mai pel carrer amb un «transistoret» d'estos; ara, és molt
més fàcil que em sorpreneu xiulant alguna cançó. I ací és on anava jo...
Açò és una recomanació discogràfica per a tots els joveneus alternatius, moderns, obrintnazis, tendenciosos, urbanites i del vellut subterrani; o siga, per a tu, jove lector: sàpies que el millor disc en llengua vernacla d'est any passat ha sigut, sense dubte, el Vinga va!! dels Jalea Real, en part per l'abandó de la competència.
Evidentment, i per l'explícita voluntat anarcogràfica del conjunt, no espereu llegir sobre ells en l'Endogamirrock, encara que si més d'una publicació rereguardista com la Roxdeluck o el Mondochorra els descobriren, els plourien les lloances i les comparacions amb qualsevol altre grupet foraster en boga com -per exemple- els Hurra Torpedo. Ara, a ells m'imagine que els faria més goig aparéixer en la Puta 66 que en qualsevol de les publicacions adés esmentades, per proximitat ideològica i afinitat sonora més que per cap altra cosa...
Al final, esta vesprada m'han passat el document que portava esperant
més de mig any; la prova definitiva que serviria per a enquadrar el recital d'homenatge a Joan Pellicer que tancarà el sopar de la Taula de les Lletres i dels Menjars en el seu honor: un esbós del repertori que -se suposa- executava el de Bellreguard a les seues actuacions per tot València...
