Com tots els anys des de fa set, el Recital dels Innocents va ser el millor comboi de l'any no només per la qualitat dels artistes, sinó per la quantitat de participants: en una nit on s'ajunta el millor de cada casa, encara trobàrem a faltar alguns figures assidus -no vull dir noms- que havien apretat la nit d'abans i no estaven en condicions de repetir. En tot cas, el cartell va ser memorable, com sempre, i la nòmina de convidats -i de públic il·lustre- irrepetible; llàstima que molta gent no es quedara al ressopó, on els frikis del folk ja fa un parell d'anys que acaben improvisant un sarão. Ara, el millor de la nit i, ja oficialment, de tot l'any passat m'arribà en forma de llibre-disc-revista: ço és, el número 10 de la seminal publicació Moixama, trieditat per Bullent, Mésdemil i l'associació homònima junt amb el segon disc dels no menys inseminats Ovidi Twins, ambdós entitats ja presents en l'iniciàtic 4rt Congrés de Figures Mundials de l'any 2004 a Sueca...
L'invent del crowfucking eixe aplicat a la gravació d'un disc no és nova; de fet, la primera notícia que en tinguí jo és quasi llegendaria, però certa: diu que els Extremoduro es van pagar la primera maqueta allà per l'any 89 amb cuponets de mil pessetes i que en van col·locar dos-cents cinquanta, una fita impensable per a l'època si no fóra perquè himnes com Extremaydura o Jesucristo García mereixien ser gravats en pedra. Dos-centes mil pessetes de l'època eren un dineret (més de mil cinc-cents euros ara), una menúncia en comparança a com han evolucionat els enregistraments.
Ací, els Arthur Caravan d'Alcoi crec que han sigut els primers del terreny en demanar la participació de la peada després que l'Arròs Movie de Marquet Sempere aconseguira ultrapassar el pressupost amb més de sis-cents euros d'escreix; els Caravan també van aplegar als quatre mil que demanaven per a rematar la producció del segon disc -que deu d'estar a punt d'eixir del forn- uns dies abans del termini d'aportacions. En Verkami, tots els projectes tenen quaranta dies per a rebre les adhesions independentment de la quantitat que hagen demanat: Miquel Gil se la jugà en demanar onze mil nanos, que a un parell de dies d'acabar-se el cafetí pareixia que anava a quedar-se a un bon pessic de la xifra necessitada -si no s'assolix la suma sol·licitada cap de gallet es mou del lloc-.
Al remat, quasi tots els projectes aconseguixen la quantitat que volen, la qual (en el cas dels discs) és més o menys ambiciosa segons la qualitat final que vulga tindre la mampresa, però també juga un paper important la proximitat i la popularitat de l'artista: el Cantautor -s'ho fa dir ell mateix- Fresk Fréixens ha tret més dels set mil cinc cents eurals que vol per al quart disc en els primers dies d'obrir la veda; l'exiliat argentí Fede Comín, en canvi, malgrat demanar-ne només tres mil ho té un poc més verd, potser perquè els seus compatriotes no saben si poden invertir des del Cony Sud, que ell ja els ha aclarit que sí.
Vorem com queda el Projecte Escolopendra, del qual sóc part interessada: de moment, en dos dies s'han apuntat ja deu mecenes, quatre dels quals aniran a l'estudi que siga a gravar alguna matraca. Sí, eixa és la bona: no només ha rebentat els preus -el disc dedicat, només huit euros!- sinó, que a més, l'aportació de trenta-tres castanyes permetrà a dotze figures participar directament en la producció del disc. I no és el premi gros: la donació de seixanta-nou o cent noranta-nou xapes dóna dret a un concert en acústic o en elèctric, respectivament, a banda d'altres relíquies com xapes o camisetes de l'estil de les que ha fet la Fira de Gandia Autogestionada per a promoure la festa d'este divendres.
Només per sentir com quedaran cançons com Operació a cor obert valdrà la pena, feu-me cas:
Es preguntava un periodista madrileny -ningú és perfecte- com pot ser que un figura del talent d'Hugo Mas fóra pràcticament un desconegut al seu país, al seu poble natal i, en canvi, omplira a rebentar l'auditoriet del Blanquerna a Madrid amb més de dos-centes ànimes quan altres recitals d'artistes catalans de més nomenada només havien pogut congregar quatre gats mal comptats al mateix lloc, en territori enemic; qualitat artística a banda, ni Baydal ni Aliaga saben que la qualitat humana d'Hugo és la que obrà el miracle: no debades, amb total probabilitat el gros del públic serien companys de carrera i de correries dels anys de facultat allà a la Villa, quan formava part del conjunt Maduras Penas amb Carlos Manzanares.
No acostume a publicar apunts només amb un parell de vídeos pescats del You Tube -no ho he fet mai!- però, com sempre hi ha una primera vegada per a tot, heus ací l'abans i el després del xou de Leonard Cohen divendres passat al Lluís Puig:
Hui, diumenge 21 de juny del 2009, solstici d'estiu, dia europeu de la música (en valencià?) i desseté aniversari de l'ascensió de sant Joan Fuster, tenia de celebrar-se a l'antic Cine Lido de Sueca la presentació del nou disc de les Mãedéus, el disc més esperat des de fa més d'un any i, per a moltes de les participants en ell, el disc a seques. I clar, com era d'esperar, no han arribat a temps de tindre el disc acabat i s'hagut de suspendre el xou; la pròxima oportunitat de que es produïsca el miracle serà el dimarts 14 de juliol a l'Hort de Trenor (Torrent). Fins aleshores llavors, ens haurem d'aconformar amb les sis o set cançonetes que tenen alçades en el seu espeix.
El fet que cada any em coste més triar un disc com al millor de l'any passat és senyal que, com diuen els més optimistes, la musiqueta cantada en llengua valenciana està que se n'ix: dels discs apareguts o presentats durant 2008, els més destacables -per al meu gust i en rigorós orde d'aparició- són Les 4 estacions de l'arròs, Que diguen missa!, L'experiència gratificant i l'Arthur Caravan, estos dos últims publicats l'últim mes de l'any. El cas és que este cap de setmana, anant amunt i avall amb el «carro» i Les 4 estacions de l'arròs a tothora, he decidit atorgar-li l'honor (de l'amor) pel seu potencial comercial, a més de la qualitat artística de l'àlbum: morralla a banda, no és fàcil coure dotze cançons tan ben produïdes i lligades, ideals per a canturrejar-les mentre sonen a tota paleta en la radiet.
Amagava el teu sexe decadència amarga:
el tràngol salat de la llengua (d'Oc)...
Hugo Mas, Novella
Òc: la multitudinària Dictada Occitana que se celebrava per primera volta a l'Alcúdia no era, ni de bon tros, l'esdeveniment més esperat de l'últim dissabte de gener; i no perquè l'ajuntada occitanista no fóra un èxit -que ho fou, i ben amusant- ni perquè, en acabant de dinar, arredoníem la jornada amb una visita a la institució Didín Puig, sinó pr'amor que, ben entrada la nit, l'Olleria acollia el concert de presentació del disc homònim d'Hugo Mas. I, clar, l'estrena oficial d'un disc no es fa tots els dies; en canvi, vist l'èxit de la Dictada d'ahir tinc quimera que no en serà l'última. Ara, potser vos pregunteu com és que presentava disc fora de casa i no al seu Alcoi natal: a banda el nul recolzament institucional de la Ciutat dels Ponts, l'oportunitat d'actuar dalt l'escenari del Depòsit li arribà després de la seua gran actuació a Ca Revolta com a substitut d'Alabajos i teloner de moi même en el 8é aniversari de Valencianisme.com (sí, el de l'Himen irregional)...
Hui és festa en Alcoy/Alcoi (sic): allí se celebra esta vesprada una cosa que és diu la Burreta (o les Burretes?), però que -per estrany que puga sonar açò- no té res a vore amb el café-licor; a més, ja deuríeu saber que això de burreta i burret no són térmens d'ús alcoià: com diria Eugeni S. Reig (què collons deu ser la S?), «en alcoià es diu plis-plai o plisplaiet, la llengua estàndard sol emprar burret o burreta i en castellà es diu...?» Ni punyetera idea; la bona qüestió és que hui, a banda de trilogies monàrquiques i de les últimes representacions del més gran espectacle, Alcoi es vestirà de festa per a rebre els Arthur Caravan, que tornen triomfants de la seua primera roda de concerts pel món exterior, allà on cap alcoià ha anat abans... bé; realment, per a ser sincers, allà on tot alcoià llevat d'ells ha anat abans. Però ja era hora, i més encara ara que han publicat el seu primer disc, presentat inclús en el crític i críptic Festinfern alcoià. Està vist que, amb un bon barrot, qualsevol cosa és possible...
«Arribem amb el Minibús a les terres de la Marina Alta, a casa de Lilit i Dionís, on ens espera un món de folk, rock i molta festa popular valenciana. Però en aquest àlbum d'onze temes la banda descobreix molts altres estils: des de l'aire flamenc de Candela fins a l'electrònica obscura de Cérvols o el reggae d'El melic, amb lletres picants, ben desacomplexades, explícites i amb molta crítica. Cal destacar dues col·laboracions de luxe i que encara enriqueixen molt més el repertori rítmic i tradicional: Miquel Gil inicia la festa grossa amb El gran banquet dels Déus i Pep Gimeno Botifarra posa la veu a Món de plàstic. La visita acaba amb una festiva rebolcada a L'olor de l'amor, i ja estem llestos per tornar a agafar el Minibús. Que diguen missa és una bona escapada per descobrir l'humor i la tradició musical de les terres de la Marina.»
— Alba Danés en l'Endogamirrock núm. 157, novembre del 2008
Ja no canta el Pauet a l'estil de la Ribera, perquê li han furta' la veu entre Alzira i la Costera
Diu que l'Abãejos no actuà despús-ahir perquè estava cascat de la gola i se'n va haver de tornar a mitjan viatge; que a ningú li passe: justetament, fa un mes AlfOns el de VerdCel va poder cantar de milacre -mig afònic com estava- en la presentació de Sàmara al Teatre Principal d'Alcoi, el mateix lloc on s'ha celebrat el concert unitari de presentació del doble disc compacte Tirant de cançó, després de cinc recitals a càrrec d'alguns dels artistes inclosos en el recopilatori. Leitmotiv? L'aniversari del Centre Ovidi Montllor i la inclusió d'una cançó de cada un dels que han cantat allà alguna volta en els primers cinc anys de vida, i entre ells alguns noms de l'escena local com Arthur Caravan, Buskant, Esteve Ferre, Hugo Mas, iX, Jordi Gil i Phil de Vient.
Com vaig dir fa un parell d'entrades, enguany no ho tenia clar per proclamar un disc de l'any, com he fet fins ara amb el Vinga va!! o el Si em pose a cantar cançons; o, potser no ho tenia tan fàcil, vista la qualitat dels dos finalistes entre els quals podria haver-se establert un hipotètic desempat: l'A kabotaes (sic) dels Ovidi Twins (altrament dits Ovidi Twingos) i l'1.0 (altrament dit cossiolèctric) dels Orxata Sound System (altrament dits Elèctric Light Orxata), la portada (bona?) del qual podeu vore ací a mà esquerra. I mira que el disc del Vetero, del qual també vaig parlar de raspallada en un altre escrit, seria un candidat meritori... si no fóra perquè no l'he pogut escoltar, que el tio és més agarrat que un xotis i no me'l va voler regalar! Total, que el disc del 2007 és...
Dani el Vetero em va contar que una volta se li va aparéixer sant Ovidi Montllor a l'Estació del Nord de València, calcule que en l'època en què l'home ja estava mig fotut i sovintejava els viatges al seu poble, Alcoi; el jove -o no tant- Danielet, que en aquell temps assistiria a les classes de dolçaina del Richart al José Iturbi i, per tant, prou sabia qui era aquell home menut, no va gosar més que amollar-li un «Artiste!» Ovidi, al sentir-lo, es va arrimar, li va fer el cas i, en assabentar-se que era dolçainer, li aconsellà que s'ho estimara com un tresor. I, efectivament, no només ho va atresorar sinó que, amb el temps, ha esdevingut un dels millors dolçainers d'este país que es diu Comunidad Valenciana i no només això, ans encara s'ha atrevit amb altres instruments tan poc convencionals com el sac de gemecs, la viola de roda o, últimament, la guitarra.
Ara, potser la resta del món conegut el coneixereu com a Dani Miquel o Dani Cantacançons, ofici est últim que li ha valgut un fum de bolos, l'estima de la xicalla... i el reconeixement de mossén Paco Munyó, l'amic dels xiquets en persona, que el va declarar oficialment el seu successor en materia infantil durant una confessió privada, fet que -de confirmar-se la seua jubilació- podria fer-se efectiva l'any que ve. De totes les maneres, Daniel Miquel i Antick, fill de Fernando el Vetero (el millor alcalde de l'Alcúdia -almenys, en temps de Franco-) no s'ha dormit a la lluna de Catalunya i, dos anys després de la seua concepció, este divendres presentarà el seu primer disc com a artista titular: Triquilisò. Ací a mà esquerra teniu la invitació: debãaaes!
Fa tant de temps que no escric res que quasi ni m'en recorde que hui és l'aniversari de la Rosca amb all: sé que l'any passat vaig establir la idiosincràsia dominical d'este bloq (sic) en un intent de regularitzar les aportacions, però al remat això s'ha quedat en res. Potser siga perquè diumenge és molt mal dia per a perdre'l en relatar allò que u fa entre setmana, o bé perquè en dies laborables només em puc connectar a partir de les 4 de la vesprada amb un mòdem de 56k que només arriba a 49,2 (i crec que encara li trac més partit que Àngel): mateixa, esta matinada li ha pegat per no connectar-se durant un parell d'hores; encara com en La 2 feien els xous del Dylan en Newport i m'he entretingut que, si no, a vore qui es gita...
No és només perquè s'haja acabat l'estiu, ni perquè ja estem en
setembre, ni perquè hui siga diumenge i toque sopar rosca amb all -que ja
sabeu que fa molt de temps que no em pare a escriure ni que siga un mal
comentari-, sinó perquè, endemés, ahir va ser dissabte 8 de setembre, Dia de les
Marededéus Trobades i, en conseqüència, festa de guardar ací a
l'Alcúdia (la de Veo, no; la de TBO), l'última jornada de la setmana de
festes majors en honor a sant Abdon, sant Senén i la mare que els va... perdó; la Mare de Déu de
l'Oreto, patrona i mare de nosaltres, els alcudians...
I ací la teniu, a Oretín la Moreneta (la Pixona segons els lleganyosos dels carletins), amb la camisa de la Quilomètrica i la panxeta incipient, marcant-se les primeres cobletes de Mohâtros, ês valencians (la H la podeu pronunciar muda o aspirada, com més vos estimeu) a la factoria Cuixots Sent Germés uns moments abans d'anar-se'n a presidir la seua processó i cloure Festes amb castell inclòs!
La premsa «especialitzada» s'ha fet ressò de la II Nit dels Premis Ovidi Montllor celebrada dimecres propassat, però cap dels mitjans -cap dels dos- esmentava que La Cabota va lliurar un reconeiximent al «millor disc satíric» per l'A kabotaes dels Ovidi Twins, malgrat la inclusió oficial del subjecte dins el conjunt de la ceremònia. I no ho dic (només) perquè el lliurara jo -que això va ser una decisió d'ultimíssima hora guionitzada sobre la marxa-, sinó per les característiques del guardó, la Cabota d'Or: una escultura hiperrealista d'intrínseca reminiscència fàl·lica, forjada en or massís, recoberta de pell natural i inspirada en el membre viril del mateix Mr. Cabota, que ho va supervisar tot des de l'ombra. Ni tan sols deien res de la brillantíssima intervenció dels guardonats, els bessons valentins Davidi i Xavidi, que van tindre la deferència d'agrair el detall en grec i en valencià. Certament, els Ovidi Twins són ferms candidats a millor duo còmic des de Bernat i Baldoví (al costat de Feliu Ventura i Lluís Llack… o Glòria Marcos i Enric Morera), i la seua nominació i replega fou un dels millors moments del xou, no tan llarg com el de l'any passat però quasi igual de soporífer…
