Rosca amb all

    Esta nit farem cau d’artistes al Teatre La Clau, ací a l’Alcúdia, amb motiu del dia dels sants innocents (i en desgreuge a Ovidi Montllor): l’any passat ja vam estar a punt de celebrar l’efemèride, però al final el Vetero es va tirar arrere i no va gosar obrir-nos les portes de sa casa, i això que alguns, com les Mãedéus i Marc Capel (del grup barceloní de rock progressiu Planeta Imaginario) venien a posta de fora!

    En
fi, la bona qüestió és que este viatge no s’ha escapat, i com de més a
més enguany la data queia en dimecres, que és el dia de la setmana
habitual en les funcions del teatret, la història ens ha eixit
redona… perquè ens quadrava a tots. Així, al remat encara ens
ajuntarem una bona quadrilla, tant de públic com de tocadors; si
pertanyeu a algun d’estos dos grups i esteu interessats en vindre,
encara esteu a temps: carrer de Sant Pere número 14 de l’Alcúdia
(Ribera del Xúquer), entrada lliure i gratuïta. Ja escoltareu l’ambientet…

    De totes les maneres, ha costat que la gent confirmara la’assistència, i al final els noms que apareixen al cartell són poc més o manco els que jo sabia cert que acudirien, per orde alfabètic: Dani Miquel, amfitrió de la vetlada, insigne multiinstrumentista (igual toca la dolçaina que la viola de roda) i actualment cantacançons per les escoles; Hug Mas, cantautorista alcoià i coneixedor de l’obra de grans figures internacionals del gènere com Paco Ibáñez; Josep i Lídia, un morrut i una serrana units per l’amor (a la música); Òscar Briz, pioner del rock local convertit al cant d’autor; els Ovidi Twins, dos extrems junts en devoció al cantant alcoià; i jo mateix i els Figures Locals, que este mes hem eixit de gira pels pobles. Fora de cartell, i encara sabent que pujarà molta més gent a entretindre al personal, el Mangue m’ha confirmat a última hora que dos veterans com Garri i Josep Vicent Tallada (ex membres de Tapineria) s’afigen a la convocatòria. I, amb un poc de sort, igual també acudix finalment Miquel Gil i ens toca el bolero de l’Alcúdia.

    Aprofitant la culturalitat de la sessió, els equips responsables de La Cabota i Moixama presentaran els últims lliuraments de llurs respectives publicacions: els de la Safor, el quart número d’enguany; els de l’Horta, el seu huité número, un monogràfic sobre el fenomen dels figures (tot s’ha de dir, jo no aparec). I, per a tancar l’irregular Any Ovidi, dedicarem l’acte (i alguna cançoneta) a l’artista, cantant i pallasso alcoià, més per fotre que per cap altra cosa.

L’any que ve, més: aneu apuntant-vos!

    Ja heu caigut en el cepet! No, no m’ha tocat la grossa, per sort o per desgràcia, però cal dir que de les participacions d’Acció Coital del Pardal Valencià ens tornaran un bon pessiguet: gràcies, tio ‘Liseo!
Ausades que ens n’han donat (i ens en donaran) amb la grossa, i això
que enguany els premis grans han caigut a territori comanx, que si no
encara doldria més.

    Bé, la qüestió és que em fa riure la manera en la qual esta casa se’n fa ressò de la notícia, començant pel títol: La loteria no fa boicot.
Cinc anys de periodisme, i encara m’eixiu amb això? Sincerament, em
pareix millorable. I no perquè no em faça gràcia, que en certa manera
tot l’assumpte té collons: més d’un infeliç dels que porten el boicot a
terme s’haurà pegat cabotades
contra la paret en sentir que vigatans i mataronins s’emportaven un
cabàs de milions. I perquè als valentins encara els tindran simpatia,
m’imagine…

    I el número amb connotacions republicanes venut a Elx? Eixa sí que és bona! Però bé, tornant a la morera: que el títol de la notícia se m’antoixa un poc negatiu, perquè remet explícitament a un tema que no deuria preocupar-vos tant, als catalans. O potser ara ja no preocupe gens, vista la quantitat de cava -supose que del terreny- que la gent balafia durant l’especial celebració del premi. De qualsevol de les maneres, dir que la loteria no fa boicot pressuposa que, efectivament, tal cosa existix i representa un perill per a la saludable economia principatina: és dir, que els donem la raó als folls i els fem saber que estem cagadets de por. Almanco fins hui.

    Tu, i ho torne a dir com si a mi m’afectara això del boicot: a mi o a qualsevol. Directament, vull dir, que si no vindrà el de l’Argumentari català i em desmontarà tota esta paradeta pseudoblavera…

    ^{P.S: per cert, a Sort enguany no ha tocat res?}

    L’altre dia vaig vore, per fi, el fals documental de Tim Robbins sobre un corrupte cantautor folk nord-americà de dretes (Vicent Pardal en diria neocon): Bob Roberts (1992). Este documenfals me’l van recomanar al 4rt Congrés de Figures Mundials amb el seu títol castellà, Ciudadano Bob Roberts:
un altre dia parlarem de les infames traduccions dels títols de les
obres al castellà; tot s’ha de dir, l’evident referència a l’opera
prima d’Orson Welles no està de sobra. A banda del rerefons polític, hi apareix el seu successor pel que fa al paregut: un joveneu Jack Black
interpreta el paper de seguidor fanàtic de Roberts, i fins i tot fa
cors a la banda sonora de la pel que, per cert, no s’ha publicat mai,
per prohibició expressa del seu autor.

    Tim Robbins, autor de la
lletra i la música de les cançons junt amb el seu germà David, no volia
que les peces foren reproduïdes fora del context de la pel·lícula…

    …i no debades, que només els títols ja fan feredat: Complain (queixar-se), Don’t vote (no voteu), Drugs stink (les drogues són roïns), Retake America (reconquerim Amèrica), This world turns (…its back on god, este món gira l’esquena a Déu), Times are changin’ back (tornen temps passats) o Wall Street rap, sent-ne estes dos últimes les referències més explícites a l’obra de Dylan: especialment la darrera, una paròdia del Subterranean homesick blues (la meua Pãella valenciana) del tio Bob, vídeoclip inclòs.

    La història -no vos fotré res dient-vos-ho- acaba com el ball de parra: ja sabeu com són els ianquis per al tema de la política i les eleccions. Però un detall curiós és com es pareix el lloctinent del candidat Roberts a cert personatge de la política valenciana: el paper de Lukas Hartman III, valedor de la candidatura, acusat de corrupció i amb ulleres de sol l’interpreta magistralment Alan Rickman. Jo ja vaig fer el comentari oportú en el mateix 4rt Congrés, a Sueca, de com el nostre equivalent valencià a este valedor, suposadament corrupte i permanentment amb lents fumades, se m’antoixava qualsevol dels roïns qu’eixien en l’Equipo A.

    El temps, com sempre, ens donarà la raó…

L’última perla del xicon l’ha proferida arrel de la notícia de l’adopció, per part de Simat de la Valldigna, del domini punt cat per a un futur lloc web oficial: clar, això per a ells suposa que, d’ara en avant, els simateros
seran catalans en Internet. A mi el que em fa gràcia (minyana) és que
siguen els pobles humils i aparentment deixats de la mà de Déu els
primers en reivindicar la seua identitat: ja va passar amb la Font d’en Carròs
en demanar el restabliment de la forma valenciana -i, per tant,
genuïna- del seu topònim després de dictadura (no debades, perquè ja em
direu a mi on anava a parar allò de Fuente Encarroz). Potser als detractors de la decisió els rebenta que haja sigut precisament Simat el pioner en puntcatalanitzar-se,
atesa la renovada importància neoestatuària d’este llogaret, on es
troba el seu celebradíssim Monestir de Santa Maria de la Valldigna.
A
mi, personalment, el domini  punt cat no me mata; em direu particularista,
però jo m’estimaria més un domini idiosincràtic valencià. Val, correcte
que el punt cat no és ni polític ni administratiu, sinó cultural, i que un
domini  punt cva seria ridícul, però què em digueu d’un domini  punt xe per a
nosaltres, els valencians? Jo, la única pega que li trobe seria que,
potser, a la Plana de Castelló s’estimarien més que fóra punt xa, els alcoians el voldrien  punt xei, i els blaveros punt che, esta última opció en conflicte amb els interessos argentins…
De
qualsevol de les maneres, tinc de dir que el poble de Simat deuria repensar-se l’adhesió al domini (lingüístic?) català; no per res concret, més que per la cacofonia d’un hipotètic simat.cat. De fet, si seguírem
allò establert en el paràgraf anterior, als de la Vall d’Alfàndec els
aniria millor adoptar un altre domini recentment aprovat, l’europeu, i demanar als Reis el nom simat.eu, per ser una interjecció molt característica d’este reducte de la Safor. Això, i damunt farien explícita la seua condició de poble modern i europeu. Eu!

    Acabe de llegir en PililaWebs que la (boja) Hacadèmia Valenciana de la Llengua ha aprovat la gramàtica de consens llong temps anhel·lada que, com tots els documents que emanen d’esta institució, no és més que un recapte de les Normes de Castelló i de la gramàtica que ja usàvem. Si més no, que ara em diguen que tinc de dir parle en compte de parlo, partisca per parteixi o vinguera per vingués, com exemplifica la notícia, no em suposa cap de descobriment, perquè és el que hem escrit tota la vida, blavers inclús, però farem com si no ho sabérem (i no sapiguéssim) i cridarem allò de «Catarroja descoberta!»

    Ara, pareix que el problema que lleva la son als uns més que als altres és l’accentuació del nom de la ciutat, de l’antic regne i, si m’apureu, del país: València o Valéncia?

    Dir açò és, potser, imprecís, però jo no conec a cap valencià que pronuncie València amb accent obert. No, almenys, inconscientment. Se suposa que pel Migjorn valencià és la pronúncia habitual, i m’imagine que els fidels de la Diòcesi de Tortosa tampoc en coneixeran una altra, però a mi, valga’m la ignorància, «no em sona». Ara, també m’escama que Valéncia fóra la única paraula de les seues característiques que es pronunciara tancada, quan solem pronunciar obertes paciència, intel·ligència o independència, per dir-ne algunes. La única explicació possible seria la de sempre: influència (mira, una altra oberta) del castellà i, per tant, inadmissible.

    De qualsevol manera, la dimensió de l’assumpte és greu perquè, no debades, estem parlant del nom d’esta casa de putes «comunitat» i, com deia Saborit en el seu web (la meitat d’enllaços ja no li funcionen), els valencians deuríem tindre el dret a decidir com pronunciem el nom d’este… lloc. Això, provat que la pronúnciació de València com a oberta s’haja extingit. Ja sabeu, i si no ho sabeu vos ho dic ara, que sóc l’inventor d’una «ortografia roscana» mai escrita (no, almanco, en profunditat), que pren com a base la gramàtica normal i corrent, i que serviria per a representar els trets fonètics que passarien desapercebuts en la llengua escrita però que seria interessant reproduir en, verbigràcia: diàlegs, cites textuals, còmics i qualsevol altre text que reproduïsca un registre informal de la llengua.

    Ja en parlaré més del tema, però el que volia dir ara és que la meua solució de consens -tan peregrina com la resta- a la dicotomia València/Valéncia seria l’ús del chapeau francés: Valência. I que cada u ho pronuncie com li rote! Perquè, a banda l’analogia ortogràfica amb el portugués (on assenyala una nasalitat), l’ús d’aquella titla no donaria més informació que la d’on cau l’accent: pronunciar-lo obert o tancat quedaria a l’elecció del parlant.

    Solució genial, o passatemps ridícul?

    Comentàvem en l’entrada anterior els dos llibres dels quals parlarem l’any que ve: Nosaltres, exvalencians i Recuperem els Furs: d’est últim, interesantíssim i molt agradable de llegir (si vos enganxeu, podeu acabar-lo d’una sentada), seria menester, per la seua proximitat, reproduir-ne ací un fragment de l’últim capítol, el 54: Per un futur més lliure. Però no patiu, que no anem a fotre-vos la lectura: este últim capítol és una espècie d’anècdota a mode d’epíleg on, casualitats de la vida, el protagonista és el nostre President Honorífic, veí de l’Alcúdia i tio canya local, Josep-Lluís Bausset i Císcar…

    «Josep-Lluís Bausset i Císcar ja s’ha fet gran: no deu estar lluny dels noranta-cinc anys. Bausset és un nacionalista històric, un d’aquests herois dels molts que en tenim, que ha combatut en tots els terrenys. Amb un grapat de carreres i títols, és químic i farmacèutic, ha segut [sic] professor en les seues especialitats i, durant els anys de repressió, ha anat donant classes de valencià allà on ha pogut. Bausset ha exercit de patriota en totes bandes, i inclús ha escrit assenyats articles de premsa sobre pilota valenciana. Bausset intervingué també en la campanya sobre el valencià a l’Església, que ara vull explicar.

    «Era en els primers anys seixanta, quan es desencadenà la campanya pel valencià en la litúrgia. La portaven un grup de catòlics nacionalistes. I entre ells, Vicent Miquel i Diego, el qual va escriure una defensa de l’ús del valencià a l’Església. I mamprenguérem l’anada directa a les parròquies. Ens repartíem el país a trossos i visitàvem els rectors, per dialogar amb ells.

    «En un Seat sis-cents d’aquella època anàvem [Joan] Fuster, Bausset i jo, i recorríem poblacions de la Ribera Alta i de la Costera. Conduïa l’Eliseu [Climent], que és un dels pitjors xofers que he conegut en ma vida. En una parròquia de Xàtiva ens va rebre un vicari o rector elegant i amabilíssim, que parlava un valencià molt culte. Quan en plena conversa Bausset li explicà que veníem a demanar la missa en valencià, aquell capellà va canviar de tarannà bruscament, i es posà com bou. Ens va dir tallant que estàvem a Espanya, que l’idioma oficial d’Espanya era l’espanyol, i que totes les misses es farien sempre en espanyol i només en espanyol.

    «Bausset no es deprimeix mai, però en aquell moment quedà descoratjat. Jo no sabia què dir-li, i li ho vaig ficar llarguíssim, a quasi mig segle de distància. "Bausset, no patisques: el vint-i-cinc d’abril del dos mil set, en complir-se tres-cents anys de la batalla d’Almansa, farem la nostra proclama d’independència i reunificació." En les felicitacions que ens enviem per Nadal li ho reitere així. La meua promesa era encara més completa perquè ell, Bausset, llegiria la proclama des de la balconada de l’Ajuntament [sic] valencienc.

    «En la meua innocència juvenil jo no vaig comprendre que tot arriba en la vida, inclús els auguris a més de quaranta anys vista. Bausset és ja gran, però no oblida. Ens veiem sovint, perquè a més li estan donant molts premis de nacionalisme i cultura, i jo assistesc a aquestes celebracions sempre que puc. I per acabar-ho d’arrodonir, a la meua profecia s’han sumat un grapat de nacionalistes del nostre entorn, disposats a fer costat a la proclama d’en Bausset.

    «No ens quedarà més remei que demanar-li el balcó a l’alcaldessa quan l’efemèrides [sic] s’acoste. Espere que ens el preste. I si no, se li ocorre a algú una solució alternativa?»