Magna inauguració avui a Tarragona. La façana posterior de la Tabacalera, que dóna a l'avinguda Vidal i Barraquer, ha estat remodelada urbanísticament amb la instal·lació d'un jardí vertical que, segons han assegurat, és el més gran d'Europa. Jo, quan sento que una cosa és la més gran d'Europa, de seguida penso en aquells reportatges del No-Do, però avui no era el cas, perquè qui inaugurava la millora urbana no era el funest dictador sinó l'alcalde de la nostra ciutat, l'amic Pep Fèlix Ballesteros.
El jardí de marres, que cobreix uns edificis que seran equipaments municipals (espais per joves, creació artística, arxiu i altres), té un sistema de manteniment i de reg d'allò més ecològic, com manen els nous temps. Tot plegat ha estat batejat com Smart Parc. El concepte de moda és smartcity, i els jardins verticals de la Tabacalera seran la punta de llança d'aquesta nova manera de concebre la nostra ciutat: ecològica, habitable, de mida humana. Uau.
Al conjunt vegetal (plantes, gespa, heures, flors) li faran companyia petits nius per a ocells i rat-penats i una enorme pantalla, de més de cent metres quadrats de superfície, que servirà per oferir els partits de bàsquet del CBT i de futbol del Nàstic. Aquest equip no està en el seu millor moment, però, com ha dit l'alcalde en el seu parlament, coneixerà ben aviat nous triomfs. Clar que sí, home, som els millors: la prova és que hem estat capaços de dissenyar i implementar el jardí més gran d'Europa. Qui ho ha havia de dir.
jorcas |
Cultura |
dilluns, 21 de maig de 2012 | 22:25h
Ha mort Robin Gibb, un dels components dels Bee Gees, uns dies després de fer-ho Donna Summer. La música pop i disco, de dol. La banda sonora d'un moment crucial de la meva vida: la post-adolescència, si és que això existeix.
Quants centenars de vegades devia posar el Saturday Night Fever al meu tocadiscos? Rescato el disc (vinil en diuen ara) i acaricio la polsosa coberta i no puc evitar taralejar mentalment cada cançó mentre en llegeixo el títol: Staying alive, More than woman o Night fever, les superconegudes peces del grup, al costat de la psicodèlica versió que Walter Murphy va fer de la (oh, sacrilegi!) Cinquena simfonia de Beethoven.
Sï, d'acord, eren uns horteres. Aquells pantalons pota d'elefant, aquells colls de camisa, aquells penjolls daurats a sobre de la pelambrera pectoral... i aquelles veus inconfusibles. Però, ¿De veritat algú tindrà la barra de criticar aquell grup, que va vendre milions i milions de còpies, al costat de la basura (m'encanta aquest barbarisme) que es fa avui? Em quedo mil vegades amb el falset dels Bee Gees i el seu món, també falset, d'inacabables nits boges.
Staying alive: mantenint-se amb vida. El pobre Robin Gibb ha perdut la cruel batalla contra la malaltia, com Donna Summer, aquella que treballava dur pels diners (concepte ben actual, per cert). Ens queden les seves veus, les seves melodies. Aquestes es mantindran sempre amb vida. Sort d'això.
[Imatge: contraportada del disc Saturday Night Fever, propietat de l'autor del bloc]
Del 17 al 27 de maig Tarragona recrearà el seu passat més esplendorós, el romà, amb Tarraco Viva, una mena de festival ciutadà que arriba a la seva catorzena edició. Per qui no ho conegui, es tracta d'un conjunt d'activitats de tota índole pensades per fer arribar al gran públic, tarragonins i visitants, la Tarraco romana en tots els seus vessants: institucions, espectacles, vida quotidiana, gastronomia, etc. Conferències, representacions, rutes guiades, activitats pels més menuts i, com diuen els cursis, un llarg etcètera.
Enguany, la meva estimada ciutat d'adopció és la Capital de la Cultura Catalana i les institucions i patrocinadors de tota mena han fet un meritori esforç perquè Tarraco Viva lluís especialment, malgrat que els temps no estan precisament per lligar gossos amb llonganisses. I aquest esforç s'ha traduït en un programa atepeït d'activitats de tota mena. Recorda una mica el de Santa Tecla: no saps a quina acudir de tantes com n'hi ha (400, segons l'organització).
Voleu veure gladiadors en viu, com si d'un peplum es tractés? Voleu tastar creacions cul·linàries de fa dos mil anys? Voleu sentir música romana? Voleu que us parlin de pedres, de cal·ligrafia, d'astronomia, de mitologia i de mil coses més? Veniu a Tarragona els propers deu dies.
jorcas |
Records |
divendres, 11 de maig de 2012 | 22:33h
Baixava avui en ascensor amb els companys de feina quan un ha comentat en broma que podria haver algú que es dediqués exclusivament a apretar els botons corresponents a cada planta de destinació. No estan els temps per crear aquest tipus de llocs de treball, és clar, però hi va haver una època en que els ascensoristes en edificis públics eren la cosa més normal del món.
Els que tenim una certa edat recordem els dels grans magatzems. Si no pujàvem per les escales mecàniques, ho feiem amb l'ascensor, dins del qual hi havia un encarregat d'anar picant els botons, obrint les portes i dient en veu alta què es venia a cada planta:
- tercer pis, sabates!
Tenia un considerable mèrit aquella professió, no apta per claustròfobs i sense més distracció que la relativa varietat de clients que anaven d'un pis a l'altre del Corte Inglés o Can Jorba, buscant la darrera novetat en roba o menatge de la llar.
La inexorable automatització de tot tipus de feines, especialment les més perilloses o rutinàries com la que ens ocupa, l'ha duta pràcticament a la desaparició, potser només amb l'excepció d'alguns elevadors d'edificis amb un gran nombre de visitants. El monument a Colom, per exemple...
[Imatge extreta del bloc Núria y los veintisiete, de l'humorista Antoni Jaumandreu, de Santa Coloma de Gramenet]
jorcas |
Cultura |
dilluns, 7 de maig de 2012 | 19:32h
O a l'Scrabble, mai no he tingut clar si aquestes paraules no catalanes poden apostrofar-se o no.
Ho he de confessar. Estic enganxat al Scrabble o Paraules Creuades en la seva versió digital, que es diu Apalabrados, apta per I-pads i que va en combinació amb el Facebook. T'ho posen tan fàcil, que, abans que te n'adonis, estàs jugant amb vint persones a l'hora, coneguts o desconeguts. La màquina et suministra aleatòriament les lletres, quan les col·loques al tauler et diu si la paraula està al diccionari (català!!! a part de set o vuit altres llengües del nostre entorn), et suma els punts, et diu les fitxes que et queden i et recorda quants minuts fa que has jugat. És la pera llimonera.
Per la resta, presenta les mateixes dificultats que el joc manual. On coi poses la Q? I la Ny? Sempre tens massa vocals o massa consonants i quan pots formar una paraula guapa, et fa nosa alguna lletra lateral. Au, vinga, torna a pensar alguna combinació acadèmicament beneïda. Però no hi fa res: treballen les neurones i sempre aprens algun mot desconegut.
Ah, se m'oblidava. Jugar-hi és de franc. Detall no poc important en els temps que corren.
jorcas |
Cultura |
diumenge, 22 d'abril de 2012 | 18:10h
Aquí va la meva tria, absolutament personal, de novetats editorials de Sant Jordi:
Álvaro, Francesc-Marc: Entre la mentida i l'oblit. La Magrana. Un dels meus intel·lectuals de capçalera, Álvaro, en aquesta ocasió recull articles de Serra d'Or i de La Vanguardia, i en ells desenvolupa la seva tesi de la distinció entre història i memòria. La dèria de les darreres dècades de confondre les dues coses i establir-ne una "oficialitat" porta el periodista de Vilanova a clarificar conceptes i veure-hi més clar.
[Diversos autors] APM? El circ de la tele. Ara Llibres/TVC. En realitat no és una novetat, perquè ja fa molts mesos que va aparèixer, però segueix encapçalant les llistes de vendes i demà no serà una excepció. Ja sé que és un exponent d'aquesta cultura del "ha-ha-ha" que no sempre està ben vista, però no puc fer-hi més: sóc un fan d'aquest programa, que com a mínim et distreu dels problemes de la vida diària durant mitja hora. El llibre és un recull de les frases que s'han fet cèlebres de tant repetir-les ("Ho haveu vist?", "Es de ser inútiles" o "Hi ha molta maldat en aquest món"). Amb el llibre regalen una samarreta; què més voleu?
Espinàs, Josep Maria: Entre els lectors i jo. La Campana. Si una cosa caracteritza Espinàs és la seva proximitat a la gent que des de fa dècades segueix els seus llibres (85, com la seva edat) i els seus articles periodístics. No és estrany, doncs, que rebi milers de cartes de lectors que s'hi sentin identificats i als quals l'escriptor intenti donar resposta. El present llibre és el resultat d'aquest exercici epistolar.
Pujol, Jordi: Memòries. De la bonança a un repte nou (1993-2011). Proa. En realitat l'autor és Manel Cuyàs, que dóna forma al tercer i darrer lliurament dels records personals i polítics de qui va liderar el nostre país durant dues dècades. Parla del període més determinant si el que interessa (i a tots ens interessa molt) és com fer front al "repte nou" de la nostra societat. Sembla que a l'ex-president li està costant bastant fer el pas definitiu cap a l'independentisme sense manies, però caldrà esforçar-se en comprendre la seva postura. La lectura dels tres volums de Cuyàs ens ajudarà a fer-ho.
Saló, Aleix: Simiocràcia. Debolsillo. Potser el nom no diu gran cosa, però es tracta de l'autor de dues perles que han corregut com la pólvora per la xarxa: Españistán i Simiocràcia, en els quals explica de manera tan sarcàstica com entenedora perquè estem com estem políticament i econòmica, i ho fa amb uns dibuixos animats molt atractius visualment. La versió en paper del segon d'aquests videus és la que ara surt publicada.
I per acabar, un desig-jaculatòria: que Sant Jordi ens il·lumini demà, tant meteorològicament com mentalment.
Avui he estrenat el nou edifici de Correus de Tarragona. De fet és el vell, el de tota la vida, a la plaça Corsini, però completament renovat, lluent i funcional, amb un únic però: dos esglaons a l'entrada on em consta que ja hi ha ensopegat una senyora, a pesar d'una cridanera senyalització groc-i-negre advertint del possible perill.
El que no canvia a Correus (de fet, Correos) amb els anys és un cert desori en l'organització interna. La carta certificada que havia de recollir ha tardat una estona ben bona a ser trobada per no un sinó dos treballadors de la casa. De res serveix la numeració a l'avís que et deixen a la bústia, ni l'ordre numèric de les cartes a recollir, ni la informatització de tot el procés. Deu preciosos minuts de la meva vida, més del que tardaré en redactar aquest apunt, els he perduts en el temple d'aquesta empresa pública estatal d'orgàsmica denominació.
Les disfuncions de Correus, com els vells roquers, es resisteixen a morir.
jorcas |
Records |
diumenge, 8 d'abril de 2012 | 23:07h
La Setmana Santa culmina amb la Pasqua de Ressurrecció o Florida, i la tradició més arrelada és la de la mona. Avui és usual que tan padrí com padrina comprin una mona al seu fillol, però quan jo era petit, almenys a casa meva, únicament el padrí feia el "gesto". Durant la Setmana Santa, fins a tres vegades (una per cada germà) tocaven al timbre de la porta: era l'encarregat de la pastisseria corresponent que portava l'esperat pastís. El meu padrí el comprava invariablement a la pastisseria dels Àngels, a l'avinguda Príncep d'Astúries.
En aquella època, les mones eren més genuïnes, però no tan imaginatives com ara, plenes de futbolistes i personatges televisius. Llavors només hi posaven plomes de colors, un ou petit de xocolata i alguna figureta de plàstic, i para de comptar. Una altra diferència amb l'actualitat: a Barcelona, la mona es menjava el diumenge de Pasqua. Quan vaig venir a viure a Tarragona vaig descobrir, amb notable sorpresa, que el costum era menjar-la el dilluns. El dia que se'm va ocórrer discutir-ho amb els autòctons, una mica més i em peguen. En fi, vaig haver de passar pel tub i aplicar-me aquella màxima espanyola, que no sé si té correspondència en català ("on vagis fes el que vegis"). I així va ser des de llavors.
jorcas |
Records |
dijous, 5 d'abril de 2012 | 21:18h
Visc en una ciutat, Tarragona, que se n'orgulleix de tenir la processó més multitudinària de Catalunya, la del Sant Enterrament, que surt el vespre del Divendres Sant. Les dades són concluents: onze mil confrares (casi un 10% del padró d'habitants!), dotze confraries i vint passos.
No hi he participat mai, per diversos motius, però sí que l'he presenciada, sencera o només una part. Recordo al principi que la participació no era, ni de bon tros, la que és ara. Tots els passos, llevat d'un, eren desplaçats amb rodes, tot el contrari d'ara, en què s'estil·la portar-lo a l'espatlla. Dóna més presència, evidentment, però també és més dificultós el seu trasllat per les pujades i baixades que caracteritzen l'orografia urbana de la ciutat. Obren la processó els Armats (no podia ser d'altra manera, estem a Tarraco), presidits pel Capità Manaies; un bon amic, que ens va deixar, ho va ser molts anys. Després vénen les confraries amb els seus passos. S'hi veu de tot: des de venerables ancians a nens que tot just caminen, moltes dones (que antigament no podien desfilar), moltes cares conegudes entre els que no porten capirot, insolents cabelleres i crepats de perruqueria, penitents descalços, uns arrossegant cadenes, altres portant creus o espelmes amb els braços alçats... Tothom és lliure de fer el que vulgui, només faltaria.
De fora de Catalunya, només conec les processons de Sevilla i d'Alcalá de Guadaira. Recordo un ambient diametralment oposat al català: aquí silenci, recolliment i desfilada nocturna; allí, processons a qualsevol hora del dia o de la nit, amb un notable xivarri i jolgorio, com diuen ells. Segurament, el clima i la proximitat de la Feria de Abril hi fan molt. Són així.
[Imatge: pas de la Flagel·lació, Setmana Santa de Tarragona, extreta de www.noticiestgn.cat]
jorcas |
Records |
dimecres, 4 d'abril de 2012 | 21:20h
Es pot reviure o commemorar la passió, mort i ressurrecció de Jesús, fil argumental de la Setmana Santa, de moltes maneres. Deixo ara de banda les pel·lícules que inevitablement ens oferia l'únic canal televisiu de la meva infància (Ben Hur, La túnica sagrada, Rey de reyes o La historia más grande jamás contada), pèplums més o menys distrets enmig d'una programació plúmbia a més no poder.
La manera més autèntica i nostrada de viure allò que, una mica enfàticament, s'anomena "el drama del Gòlgota" és assistir a les Passions que es fan a diversos pobles de Catalunya. Jo l'he vista dues vegades, fa molts anys, potser quaranta, a Olesa de Montserrat. Com a gran novetat, s'oferia en sessió contínua només els matins perquè anteriorment durava tot el dia, amb una pausa per dinar. Recordo l'espectacularitat de l'escenari, la quantitat de gent que hi participava i dues escenes amb efectes especials, com el cinema: quan estan al llac Tiberíades, amb tempesta inclosa, i quan Jesucrist puja al cel, òbviament estirat d'uns cables que no encertava a descobrir. La ressurrecció de Llàtzer (a la imatge) i el suïcidi de Judes també eren prou impactants.
Una versió radicalment diferent de les nostres Passions, però en essència la mateixa cosa, és el musical Jesus Christ Superstar, que vaig contemplar a Londres el 1977. Només recordo que a la sortida del teatre (era el Palace, ho sé perquè conservo el programa de mà), no plovia, diluviava, potser en coherència amb l'espectacle bíblic que acabàvem de presenciar.
Ens falten les processons, que seran objecte d'un altre capítol d'aquesta sèrie d'apunts tan apassionant (i mai millor dit).
[Imatge: escena de la Passió d'Olesa, 1965, extreta de www.lapassio.cat]
jorcas |
Records |
diumenge, 1 d'abril de 2012 | 20:55h
Quan era petit, a casa sempre es va seguir la tradició del palmó. Em sembla recordar que l'anàvem a comprar a la fira instal·lada a la Rambla de Catalunya. Era llarg i blanc, com diu la cançó del Serrat, un per cada germà, que pagava la respectiva padrina (el padrí s'encarregava de la mona). Els guarníem amb una cinta catalana i una garlanda, com si fos l'arbre de Nadal. En canvi, no recordo que hi pengéssim mai aquella mena de rosaris de sucre de colors, una mica horteres en honor a la veritat.
Mudats com mana la tradició, ens atansàvem a la plaça de la Sagrada Família on ens confoníem amb molta altra gent arribada amb la mateixa intenció: assistir a la benedicció de palmes i palmons. La plaça s'omplia de gom a gom, de manera que la gernació sempre em va impedir veure com el capellà, situat davant la façana de la Passió, llavors a mig construir, espargia l'aigua beneïta. En un moment concret, potser a una senyal convinguda, tothom es posava a picar el palmó a terra, frenèticament. D'això se'n deia "fer escombra" perquè el resultat de l'acció era que amb el peu del palmó podíem fàcilment escombrar el terra. Ignoro si aquest costum ha perdurat: em sembla que ens deien que portava sort.
El darrer ritual del dia consistia en lligar els palmons al balcó de casa, prèvia retirada dels de l'any anterior que, pobres, estaven completament oblidats, polsosos i ennegrits. I a esperar un nou diumenge de Rams.
[A la imatge, l'autor del bloc, a mitjans anys 60]
jorcas |
Cultura |
dijous, 29 de març de 2012 | 20:37h
Un jove s'incorpora a la direcció de la campanya electoral d'un presidenciable nord-americà. Aviat comprovarà fins on arriba el joc brut a la política. Enganys, xantatges, traïcions... i, com aquell concurs de quan érem nens, fins aquí puc llegir.
El director i actor George Clooney, que ja ens va sorprendre agradablement a Bona nit i bona sort, demostra amb aquesta nova pel·lícula que passarà a la posteritat no com un guaperas que anuncia màquines de cafè sinó com un cineasta de qualitat, amb un discurs ideològicament avançat, almenys segons els cànons nord-americans. En aquest film fa el paper d'un candidat progressista i no pot evitar "col·locar" el seu discurs al respectable. La seva recent detenció en una manifestació contra el Sudan, davant de desenes de càmares (quina casualitat!) ajudarà de ben segur a la seva popularitat i, doncs, al taquillatge de la pel·lícula. Però no li ho tindrem en compte. Passar una bona estona al cinema no té preu (bé, sí, 7,80 euros, però ja se m'entén).
A destacar també el paper del verdader protagonista, el jove i ambiciós director de campanya (Ryan Gosling) que ben aviat descobreix on s'ha ficat, però que també ben aviat aprèn a moure's entre polítics influents, periodistes quisquillosos i rivals amb aspiracions, i a actuar en conseqüència.
La crítica ha senyalat les influències de Tots els homes del president o de L'ala oest de la Casa Blanca. És cert. Tant a la ficció com a la realitat, tot el què toca la política, almenys a partir d'un cert nivell, es converteix en merda, i amb perdó. El film de Clooney ens ho recorda, si és que algun despistat encara no ho sabia.
jorcas |
Cultura |
dilluns, 26 de març de 2012 | 00:11h
Una de les poquíssimes pel·lícules que ha aconseguit emocionar-me (parlo de fer-me un nus a la gola) quan l'he vista al cinema és Sostiene Pereira, recordada sobretot per l'esplèndid treball d'un veterà Marcello Mastroianni. Com se sap, narra la història d'un obscur periodista portuguès que, proper a jubilar-se, assisteix a l'ascens del feixisme al seu país i, lluny de girar el cap, decideix fer-li front i trobar així sentit a la seva vida.
L'autor de la novel·la en què es basava el film, Antonio Tabucchi, ha mort avui. Com el periodista lusità, era un intel·lectual compromès contra tota classe de totalitarismes i un significat detractor del berlusconisme, aquell règim vulgar i demagògic del seu país d'origen, Itàlia, amb permís del seu estimadíssim Portugal.
Cèntric carrer dedicat a la ciutat llunyana de Màrius Torres. Comença a la plaça Corsini, ocupada des de fa anys pel mercat provisional, esdevingut gairebé definitiu perquè les obres de remodelació del mercat de veritat duen camí de fer la competència a les de la Sagrada Família.
Ja a l'inici de la via, al costat de l'esmentat mercat, una enorme instal·lació (un transformador elèctric, crec) i una cabina de l'ONCE s'encarreguen d'obstaculitzar el pas al que hauria de ser un agradable carrer peatonal. L'oferta comercial inclou tres botigues de regals, una que fa còpies de claus i que es fa dir La Boutique de la Clau, una altra que ofereix menjar preparat (Les Quatre Forquilles) i un restaurant (Els Tres Pernilets). Una forquilla es queda sense pernilet, doncs.
El segon sector del carrer ja és de domini automobilístic. A una banda hi ha l'entrada al Fòrum Romà i a l'altra, un segon restaurant, el Xamfrà del Fòrum, conegut per les sigles XDF i on s'hi menja bastant bé. Una mica més enllà, La Taberna de Nicole és un bar amb una gran pantalla oferint partits de futbol. És un local que vol estar content amb tothom perquè exhibeix a la paret dos pòsters, un a favor del Barça ("Més que un club") i un altre a favor del Real Madrid ("Alá Madrid", sic). Quan passo per davant (fa només una estona, d'això), aquest equip d'insospitades connexions islàmiques està guanyant per dos a zero a la Reial Societat. Horreur.
jorcas |
Cultura |
dimecres, 21 de març de 2012 | 18:45h
[Avui és el Dia internacional de la poesia; aquí en teniu una i m'agradaria dedicar-la a Jaume Bonet, en la seva lluita contra el lingüicidi que tots estem patint]
La Balenguera misteriosa com una aranya d'art subtil, buida que buida sa filosa, de nostra vida treu el fil. Com una parca bé cavila, teixint la tela per demà. La Balenguera fila, fila. La Balenguera filarà.
Girant l'ullada cap enrera guaita les ombres de l'avior i de la nova primavera sap on s'amaga la llavor. Sap que la soca més s'enfila com més endins pot arrelar. La Balenguera fila, fila. La Balenguera filarà.
De tradicions i d'esperances tix la senyera pel jovent com qui fa un vel de nuviances amb cabelleres d'or i argent. De la infantesa qui s'enfila, de la vellura qui se'n va. La Balenguera fila, fila. La Balenguera filarà.
