Sóc dels que penso que és bo de que anem parlant de com volem que sigui aquest estat català que volem construir. No es tracta només de dir que volem un estat; ens cal iniciar des d'ara mateix un debat obert sobre els eixos fonamentals de com ha de ser aquest estat. Si no parlem mai d'això, és lògic que els que han estat fins ara indiferents a la qüestió independentista, o els que no tenen cap motiu nacional-identitari per preferir un estat català a un d'espanyol com l'estat que ens representa, segueixin sense interessar-s'hi perquè no se'ls dóna cap motiu per creure que la nostra vida amb un estat català seria millor que amb l'espanyol. Igualment, els que potser tenen por de que algunes coses podrien empitjorar no podran alliberar-se d'aquestes pors si no comencem a parlar de tot sense cap mena d'incomoditat.
  |  |
Bloc d'en Jordi Miralda
|
 Tot just fa 17 anys que es va descobrir el primer planeta al voltant d'un altre estel, gràcies al desenvolupament de la tècnica de mesurar les velocitats radials. Recordo molt bé l'emoció que vaig sentir aquell dia de l'any 1995, quan jo treballava a l'Institut d'Estudis Avançats de Princeton amb una plaça postdoctoral, i es va anunciar el descobriment del primer "exoplaneta". Ja feia uns 400 anys que, poc després de que Nicolau Copèrnic formulés el seu model heliocèntric afirmant que la Terra és un planeta que es mou al voltant del Sol, Giordano Bruno havia proposat que els estels no eren puntets de llum fixos en una bòveda celeste, sinó que eren astres com el Sol distribuïts per l'espai tridimensional, cada un a una distància diferent de nosaltres, i que apareixien tan febles en el cel de nit només degut a la immensa distància que ens en separa. I a més d'això, Giordano Bruno també va pensar que tots aquests Sols tan distants de nosaltres també podrien tenir planetes girant al voltant seu, planetes potser semblants a la Terra. Giordano Bruno va acabar condemnat per heretge i cremat a la foguera per l'església catòlica, però molts científics van continuar imaginant tots els misteris d'altres sistemes planetaris que podien amagar-se en la llum que ens arriba de cada estel que hi ha al cel. I després de 400 anys, després d'un gran desenvolupament tecnològic de moltes generacions, tenim el privilegi de poder assistir a l'inici de tots aquests descobriments que ens van mostrant tots els tipus de planetes que existeixen a l'univers, que ens van donant sorpreses de com de diferents poden ser dels que coneixem al Sistema Solar.
jordimesc |
diumenge, 26 de febrer de 2012 | 20:05h
 Que el diari ARA arribi avui al País Valencià és una gran notícia per totes les persones que ens estimem Catalunya i el País Valencià, que ens estimem la llengua i la cultura catalana, i que volem una futura relació entre catalans i valencians que ens permeti impulsar junts tot allò que tenim en comú. Durant massa temps, els mateixos corruptes que han ensorrat la base econòmica del país han estat imposant la tensió i la fractura entre la societat catalana i valenciana. Ara el poble pot entendre més que mai la necessitat de dir prou a aquesta tensió i confrontació absurda provocada pel nacionalisme espanyol. La gent ha d'entendre que si votes merda, menges merda, però que per més vegades que un país hagi votat merda, al final es pot sortir del parany de la manipulació informativa i, amb una nova proposta social, aconseguir que el país faci un cop de timó.  Durant aquest final de febrer i el mes de març, podem veure el planeta Mart durant gairebé tota la nit i a la seva màxima brillantor. Si mirem, just quan es fa fosc, cap a l'horitzó Est, veurem el planeta roig a la constel·lació del Lleó, inconfusible per la seva brillantor (mirant a l'Oest al vespre veurem també els planetes Venus i Júpiter com els astres més brillants visibles). A mesura que avança la nit, Mart es va aixecant per arribar a la direcció Sud a mitja nit, i de matinada el veiem cap a l'Oest.  Reprodueixo aquí un article meu penjat a la web de l'Assemblea Nacional Catalana que s'ha anunciat al seu butlletí número 5.  Cada cop som més persones a Catalunya i als Països Catalans que ens adonem que som en un moment cabdal per la nostra història. S'acosta una oportunitat històrica per aconseguir la independència, per aconseguir l'estat propi. Un estat català en un món que ha avançat en la democràcia i en els drets humans, un món que és encara molt injust però que nosaltres volem contribuir a fer-lo millor des d'un estat català. Aquest món està organitzat amb estats, està fet d'estats. La nació catalana no té encara un estat, i per tant només existeix en el cor de les persones que se'n senten part i que treballen voluntàriament per permetre la supervivència d'aquesta nació. Però no existeix de forma oficial, ni existirà fins que tinguem un estat. No ens deixem enganyar: paraules com Comunitat Autònoma volen dir regió d'Espanya, paraules com Generalitat volen dir govern regional espanyol, que no es diferencien en res d'un govern regional de qualsevol altre estat uninacional com l'estat espanyol. La Generalitat té competències sobre allò que l'estat espanyol li concedeix, i l'estat espanyol pot retirar les competències que vulgui als governs regionals quan li doni la gana, sempre en funció dels interessos nacionals d'una sola nació, l'espanyola, representada pels partits polítics espanyols que es presenten a tot Espanya i guanyen a Espanya. Tot això és així per totes les coses més importants pels catalans: el pacte fiscal, l'escola en català, els medis de comunicació en català, la seguretat social, les retallades, les polítiques de reactivació econòmica, les infraestructures, l'aeroport del Prat, el suport a la cultura... Si no tenim un estat, Catalunya no és. Som a les Nacions Unides i a la Unió Europea com a ciutadans espanyols, com a NOMÉS espanyols, o en el cas dels catalans del Nord, com a NOMÉS francesos.
jordimesc |
diumenge, 5 de febrer de 2012 | 17:08h
 El senyor Borbón devia aprendre moltes coses de Francisco Franco. Entre d'altres, va aprendre a manipular els fets i l'opinió pública (Paul Preston tenia bons motius per titllar Francisco Franco com a Gran Manipulador). Però ara els alemanys li han destapat les vergonyes, i la revista Der Spiegel ha publicat un article descrivint una conversa de l'ambaixador alemany Lothar Lahn amb el senyor Borbón poc després del cop d'estat, el 26 de març de 1981, en què clarament Juan Carlos Borbón manifestava les seves simpaties pels colpistes.  Imaginem que veiem la Terra des de l'espai girant sobre el seu eix de rotació, l'eix que va del Pol Nord al Pol Sud. Quant temps triga a donar la volta? La resposta sembla completament òbvia: tots sabem que el cicle del dia i la nit es produeix degut a la rotació de la Terra. Nosaltres ocupem un punt fix a la superfície i a mesura que la Terra va girant, anem passant de la banda il·luminada pel Sol a l'altra banda de darrere, on la Terra queda en la foscor de l'espai. Per tant, la Terra gira un cop cada 24 hores, no? Doncs... gairebé, però no és ben bé així. Si volem saber la resposta correcta, hem de pensar-hi amb una mica més de compte.  El nostre Sol amb els planetes que giren al seu voltant no és més que un dels cent mil milions d'estels de la nostra galàxia, la Via Làctia. El Sol està immers dins el disc de la Via Làctia, i som a una distància de 25000 anys-llum del centre. El centre de la galàxia, on hi ha una gran concentració d'estrelles, sempre ha sigut molt difícil d'observar perquè en aquesta direcció s'hi acumula una gran quantitat de pols interestel·lar que ens oculta la visió. Malgrat tot, amb els instruments d'observació moderns podem observar llum infraroja que és capaç de travessar més fàcilment la pols. En l'infraroig, la nostra visió pot penetrar fins al centre de la galàxia i mostrar-nos directament el que hi ha. Gràcies també a noves tècniques d'observació a molt alta resolució angular (que permeten corregir els efectes esborronadors de l'atmosfera terrestre), durant les últimes dècades hem pogut establir que al centre de la galàxia hi ha un forat negre d'una enorme massa: la massa és tan gran com 4 milions de vegades la del Sol. Aquesta massa del forat negre central de la Via Làctia l'hem poguda mesurar mitjançant les observacions de les estrelles més brillants que estan més aprop del centre, que es representen en la imatge d'aquest apunt. En podeu veure un breu film mostrant els moviments observats de les estrelles en aquest enllaç. La imatge mostra una zona al voltant del forat negre d'aproximadament un mes-llum de grandària, i és d'un trosset de cel tan petit com el que ocuparia un segell vist des d'una distància de 5 kilòmetres. Les estrelles d'aquesta imatge segueixen òrbites que podem seguir en el temps i mesurar directament: l'estrella més propera al forat negre descoberta fins ara té un període de 17 anys, i actualment ja n'hem pogut seguir una òrbita completa. A partir del període i la mida de l'òrbita deduïm la massa central que l'atrau gravitatòriament, i obtenim els 4 milions de masses solars.  Ara que ha mort Manuel Fraga Iribarne, he pensat que és una bona ocasió per fer un apunt biogràfic d'Albert Speer i comparar-lo amb el cas de Manuel Fraga. Els lectors ja deuen haver sentit molt a parlar de Manuel Fraga, però molts potser no saben qui era Albert Speer, i en faré primer uns breus comentaris. En podeu trobar una excel·lent biografia a la viquipèdia catalana, i més completa a l'anglesa. Albert Speer fou un arquitecte alemany que es va sentir atret cap al partit nazi en escoltar un discurs de Hitler l'any 1931, després d'haver rebut una rígida educació basada en l'autoritarisme i enmig de dificultats per trobar feina durant la crisi econòmica. Al cap de pocs anys, després d'haver complert varis encàrrecs com a arquitecte, va caure en gràcia a Adolf Hitler i es convertí en el seu arquitecte preferit, i en una persona del seu entorn de confiança. Va seguir treballant pel règim nazi com a arquitecte, fins que durant la guerra, al 1942, va ser nomenat responsable principal de la indústria armamentística alemanya. Fou sens dubte una de les persones més capacitades tècnicament en el govern nazi. La seva direcció de la producció industrial alemanya va ser clau perquè el règim nazi sobrevisqués durant bastant temps la guerra contra la Unió Soviètica, els Estats Units i els seus aliats. Per moltes persones la ciència només és percebuda com un cos de coneixements que s'adquireix mitjançant l'estudi d'uns llibres i l'assistència a unes classes impartides per professors. Aprendre ciència no es veu, sota aquest punt de vista, gaire diferent d'haver d'aprendre's una sèrie de lleis, unes instruccions per executar certes tasques, o uns preceptes que han estat ideats per les autoritats més reconegudes en cada matèria. Malauradament, sovint és aquesta la imatge sota la qual s'ensenya la ciència a les nostres escoles. Lluny d'aquesta errònia percepció, la ciència s'ha de transmetre com un mètode general a través del qual les persones podem esbrinar molts aspectes de la realitat pel nostre propi compte, de forma independent, i qüestionar qualsevol suposició que se'ns hagi presentat com a certesa posant-la a prova de totes les maneres que puguem idear. La ciència s'ha d'entendre com una eina d'alliberament del pensament humà, que ens permet posar en dubte qualsevol proposició de base dogmàtica defensada per autoritats socials, i que ens impulsa a formular hipòtesis alternatives i confrontar-les amb la realitat per tal de poder eliminar aquelles que no concordin amb els fets que observem.
jordimesc |
dimecres, 11 de gener de 2012 | 14:14h
 Carme Chacón ha guanyat la batalla del PSC que fa temps que es lliurava. La seva intenció es veia a venir: ja li va anar bé que Rubalcaba fos el candidat pel 2011, i ella ho vol ser pel 2015 per ser presidenta d'Espanya. El bloc d'Antoni Castells ha perdut (i Ernest Maragall encara no ho ha acceptat del tot).  Durant l'any 2012 podrem veure com se succeixen les diferents fases de Venus, les quals es poden observar amb un senzill telescopi. Venus és un planeta interior, és a dir, que es mou en una òrbita entorn del Sol més petita i interior a l'òrbita de la Terra. Per aquest motiu, no el veiem mai gaire allunyat del Sol en el cel. Si ens imaginem mirant les òrbites dels planetes des de la direcció Nord (com en la imatge), veuríem tots els planetes girar al voltant del Sol en sentit contrari a les agulles del rellotge; la Terra giraria entorn seu en el mateix sentit, causant el cicle del dia i la nit per un observador a la superfície terrestre. Els planetes interiors (que són Venus i Mercuri) giren més ràpid entorn del Sol que no pas la Terra, i per tant, anirien avançant també en el sentit contrari a les agulles del rellotge respecte la posició de la Terra.  Durant aquest proper any 2012 es produirà un rar fenomen el dia 6 de juny, quan Venus passarà entre la Terra i el Sol, produint un eclipsi. Aquest tipus d'eclipsis de Venus es produeixen molt rarament (el proper no tornarà a passar fins l'any 2117), però en aquesta ocasió, Venus passarà a més molt a prop de la Terra, cosa que podria causar alguns efectes sorprenents.
jordimesc |
dimarts, 20 de desembre de 2011 | 18:25h
 Molt pitjor és ser maltractat que ser robat. I per tant, acusar algú de maltractador ha de ser considerat més greu que una simple acusació de lladre. Quan algú ens roba, podem simplement treballar més, produir més, ser millors, fer un país més fort, per tal de que encara que ens robin una part del fruit del nostre treball puguem viure bé, donar exemple, ser solidaris i dur una vida plena de joia. |
Accés de l'autorCategories
Els meus enllaçosASTRONOMIA
PàGINA PERSONAL DE JORDI MIRALDA
PAïSOS CATALANS
Últims 40 canvis
Notícies VilaWeb
|
MÉSVilaWeb és una producció de Partal, Maresma & Associats
|
