Les tradicionals mobilitzacions franceses de protesta van portar aquests dies una nova imatge pintoresca a la capital París. Gaire bé 1.500 tractors van desfilar per l'est de la ciutat com si d'una cavalcada agrícola es tractés, tot i que en aquest cas era per denunciar una baixa del cinquanta per cent en els ingressos dels conreus de cereals en l'últim any i un retorn als preus del blat als nivells de 1990. Un enfonsament d'aquest sector de caràcter globalitzat, tot i que la qüestió afecta més als pagesos francesos perquè aquest país és el primer productor europeu de cereals i el segon exportador mundial, després d'Estats Units.
A les pancartes que portaven penjades els tractors, es podia llegir 'Pagesos emprenyats' (Paysans en colère), 'Pelats com el blat' (Fauchés commme les blés), 'Cansats de ser plomats' (Marre d'être plumés) o 'Sarko, cap de vedella' (Sarko, tête de veau). La desfilada, per insòlita, va despertar més aviat la simpatia dels parisencs, que contemplaven el pas dels vehicles amb curiositat i fins i tot aplaudiments. Els conductors ja estaven advertits d'aquesta marxa de 48 hores del món rural i, el bon temps de la jornada, va acabar per convertir-ho en una espècie de pícnic a les places per on transcorria la manifestació.
L'eix central va ser la plaça de la Nació, després d'una volta per República i Bastilla, i allà es van succeir a la tribuna els diferents representants de la quinzena de federacions regionals que havien acudit a la cita, sobretot del nord del país, amb la coordinació de la Federació Nacional de Sindicats d'Explotadors Agrícoles (FNSEA). Amb aquesta acció, la FNSEA va aconseguir aixecar un cert corrent favorable davant del caràcter amb els qual se'ls sols identificar. I és que a aquest sindicat majoritari entre els pagesos se'l situa a la dreta i amb postures molt allunyades de la sensibilitat ecològica. El seu revers és la Confédération Paysanne, que va liderar l'altermondialista José Bové i que criticava, precisament, la FNSEA per la seva aposta per una agricultura intensiva.
El debat se centra sobretot en la Política Agrària Comuna (PAC), que la Unió Europea ha de revisar de cara a l'any 2013 i que els països nòrdics volen escapçar reduint l'actual quaranta per cent que suposa del pressupost comunitari. I, França, és actualment l'Estat que s'emporta més diners en raó de la PAC, en forma de subvencions directes als seus pagesos i ajudes a l'exportació. L'Estat espanyol n'és el segon. Per intentar convèncer els seus socis europeus i afirmar una voluntat mediambiental, el ministeri d'Agricultura va decidir destinar 1.400 milions d'euros d'aquestes ajudes (sobre 7.778 milions) als grangers, productors de llet i conreus biològics. Així els cerealistes, considerats com els aristòcrates del camp, perden a partir d'aquest any entre vuitanta i cent euros sobre els 350 que rebien fins ara per hectàrea com a subvenció. A més, les noves regles de Brusel·les els obligaran, a partir del 2012, a reservar el cinc per cent de la superfície a la natura en estat verge. Els afectats es queixen de què, aquests càlculs, es van fer fa dos i tres anys quan el preu el blat estava a 270 euros. Però, en aquests moments, ha caigut a 110 euros. Les pèrdues d'una explotació agrícola amb la redistribució del govern, diuen, són d'una mitja de 10.000 euros anuals.
Al costat de la tribuna de la plaça de la Nació es podia veure un cartell, amb unes espigues de blat i una barra de pa dibuixades i el recordatori que, en un any, el preu del blat ha disminuït el 40 per cent però la barra de pa s'ha mantingut al mateix preu. Dues dones sexagenàries i heptagenàries amb una vestimenta folklòrica van recitar una enginyosa diatriba contra els responsables polítics i també les grans superfícies comercials. Els manifestants provenen d'una població sociològicament conservadora i que, el 2007, va contribuir a la victòria de Nicolas Sarkozy. Alguna cosa deu estar passant perquè també s'hi girin en contra i deixin el president sol amb els grans lobbies.

Les recents eleccions regionals a França han batut rècords d'abstenció i s'han llegit en clau de política parisenca. A l'excepció de Còrsega. En aquesta illa no sempre fàcil de desxifrar, és cert que també ha guanyat l'esquerra i la dreta ha perdut la seva hegemonia de tres dècades des que se celebren aquests comicis, però la principal força d'oposició a partir d'ara són els nacionalistes. Una cosa que no ocorre en tota la França metropolitana i menys en demarcacions com el Llenguadoc-Rosselló, on no hi ha ni un sol conseller catalanista. Què ha passat a Còrsega?
En primer lloc, fa temps que no hi ha atemptats contra persones que representin els símbols de l'Estat. Els atemptats continuen contra interessos o persones properes a aquests símbols i hi segueixen havent-hi morts, però de caràcter clànic i producte de màfies locals. També hi ha hagut lamentables episodis racistes contra comerços de famílies africanes. Però el clima està més seré per fer audible un discurs de crítica al jacobinisme francès que no accepta la diferència. D'aquí han vingut els excel·lents resultats de la coalició Femu a Corsica, liderada per Gilles Simeoni, fill de l'històric Edmon Simeoni, i que a la primera volta es va col·locar com a segona llista més votada, per darrera de la dreta de la Unió per un Moviment Popular (UMP) de Sarkozy, amb més del divuit per cent de vots.
A la segona volta, Femu a Corsica va ser qui va progressar més, situant-se amb gaire bé el vint-i-sis per cent dels vots. Va ser superada per la fusió dels quatre partits d'esquerra de filiació francesa, encapçalada per Paul Giacobbi, que des de dijous és el nou president del Consell Executiu del govern. Giacobbi i els seus aliats van sumar el 36,82 per cent dels sufragis, però si s'afegeix la llista de Simeoni amb la de l'independentista de Jean-Luc Talamoni el nacionalisme cors va arribar al 35,74. És a dir, només un punt per sota. El sistema de premiar al primer amb un nombre suplementari de diputats fa que, en el repartiment a l'Assemblea de Còrsega, l'esquerra francesa disposi de vint-i-quatre escons sobre cinquanta-u i, els nacionalistes, únicament quinze. Però, d'entrada aquests se situen per davant dels dotze de la UMP i van obligar, aquest dijous, a anar a la tercera volta Giacobbi per ser escollit, així com el president de l'Assemblea, el comunista Dominique Buccini.
Els dies anteriors a la votació a l'Assemblea, es van succeir les maniobres per tractar d'arrencar una majoria de govern. Tant a l'esquerra com a la dreta. A la UMP van començar les dissensions entre la vella guàrdia que ha perdut el poder (el president del Parlament, Camille de Rocca Serra, i el president del Consell Executiu, Ange Santini) i les noves generacions, Marcel Francisci, que propugnaven fins i tot un acord amb els autonomistes de Simeoni per tal de barrar el pas a l'esquerra. De Rocca Serra es va encarregar de parlar amb el seu amic Sarkozy per impedir-ho i no van haver-hi sorpreses d'última hora. Una cosa gens descartable en la imprevisible política insular.
De fet, la llista de Simeoni ja integrava dissidents de l'esquerra. I comptava amb el suport d'Europa Ecologia, que no es presentava a Còrsega. El candidat de la llista socialista, Giacobbi, que és a la vegada un dissident del Partit dels Radicals d'Esquerra (PRE), va intentar també un acord de govern per aconseguir ser escollit a la primera ronda amb majoria absoluta. Però els comunistes, i sobretot la llista oficial del PRE d'Émile Zuccarelli, s'hi van oposar rotundament. Així com De Rocca-Serra, alcalde de Porto-Vecchio, és l'exemple del caciquisme de dreta, Zuccarelli, alcalde de Bàstia, ho és de l'esquerra. Contrari a qualsevol avenç en l'autonomia, en nom d'una visió de la República totalment centralitzada que considera que les competències pròpies trenquen la igualtat respecte a la resta de francesos, Zuccarelli ja se'n va anar del govern estatal del socialista Lionel Jospin, a finals dels noranta, perquè estava en contra de qualsevol negociació per aturar l'activitat armada. Després, el 2003, també va fer campanya pel no al referèndum fracassat per unificar els dos departaments de la illa i que proposava, precisament, el llavors ministre de l'Interior Nicolas Sarkozy.
Aquell cap de setmana del referèndum, Sarkozy exhibia la detenció simultània d'Yvan Colonna, que acabaria sent condemnat per l'assassinat del prefecte Érignac. Se'l buscava des del 1999. El seu advocat al judici va ser ni més ni menys que Gilles Simeoni. A la primera volta d'aquestes regionals, Simeoni va obtenir el 18,40 per cent i, Zuccarelli, el 8,05 per cent. A la segona volta, si se sumen els vots de l'independentista Talamoni, les forces nacionalistes van guanyar a Bàstia (i alguns es van emportar la foto de Sarkozy que hi havia a l'ajuntament), Ajaccio (capital de Còrsega) i Porto-Vecchio.
La unificació electoral no és sinònim de millors resultats perquè, en els comicis de fa sis anys, autonomistes i independentistes anaven junts i es van quedar en el disset per cent. En aquesta ocasió, Talamoni en solitari ha fregat el deu per cent. I, la participació, en total s'ha situat en gaire bé el setanta per cent a la segona volta. O sigui, pràcticament vint punts per sobre que la mitjana estatal. Totes aquestes dades demostren que, a Còrsega, aquestes eleccions sí que es viuen com a pròpies i que, a més de ser els únics amb algunes competències, en els pròxims anys es poden produir noves sorpreses.

L'únic racó que s'escapa a l'hegemonia dels grans partits francesos i el possible monopoli socialista a les regions és el Llenguadoc-Rosselló. Deixant apart Còrsega on les variables són més obertes. Es podria pensar que el Consell Regional del Llenguadoc-Rosselló, del qual forma part la Catalunya del Nord (departament dels Pirineus Orientals), té una identitat pròpia i revela unes aspiracions i consciència de minoria respecte el centralisme parisenc. Però, malauradament, no és així. El president sortint i més que probable president reelegit diumenge que ve a la segona volta d'aquests comicis és el populista Georges Frêche. Una mena de José Bono o, pitjor, Rodríguez Ibarra a la francesa.
Un sud més rural i sovint amb complexe de París ha estat capaç de generar un personatge com aquest ex alcalde de Montpeller, que és veritat que va modernitzar aquesta ciutat mediterrània, però que ara juga a rebel·lar-se a les elits republicanes i treure pit localista. Perquè el seu combat té més a veure amb la utilització d'una colla de símbols anacrònics i risibles que a una veritable marca de territori amb una projecció cap enfora. Quan va arribar a la presidència regional fa sis anys, no se li va ocórrer altra cosa que teoritzar el canvi de nom del Llenguadoc-Rosselló cap a Septimània, de quan els romans colonitzaven la zona. I, durant una temporada, les telefonistes contestaven així les trucades.
Després, van començar a proliferar les seves incontinències verbals fins el dia que va afirmar que, a la selecció francesa de futbol, hi havia "massa negres". Per això, va ser expulsat del Partit Socialista. Però la seva escalada xenòfoba i racista va anar a més i, a principis d'any, va fer una broma sobre l'origen jueu de Laurent Fabius. Finalment, la direcció socialista va decidir presentar una llista alternativa amb l'actual alcaldessa de Montpeller, Hèlène Mandroux, que s'acaba d'estrellar a la primera volta d'aquest diumenge amb només el 7 per cent dels vots. Entremig, Frêche també ha tingut temps de bramar que "els catalans m'emprenyen" (me font chier).
Aquest és l'home que els llenguadocs-rossellonesos estan a punt de reelegir com a nou president. Amb els únics contrincants, a la segona volta, del partit de Sarkozy, la Unió per un Moviment Popular, i ni més ni menys que l'extrema dreta del Front Nacional. Ni socialistes ni ecologistes han superat la barrera del 10 per cent que dóna dret a continuar la cursa. I, a la Catalunya Nord, Frêche s'ha quedat en el 30 per cent (la seva mitja és de més de 34), però la llista ultradretana s'ha aproximat al 14 per cent. Les opcions del director de Radio Arrels, Pere Manzanares, d'entrar al Consell Regional pels ecologistes s'han esfumat per menys d'una dècima.
Tant el director de la històrica emissora en català de Perpinyà com la militant d'Esquerra Republicana de Catalunya Alícia Ey Nomdedeu, també a les llistes ecologistes, com el president de Convergència Democràtica de Catalunya, Jordi Vera, que tancava la llista socialista departamental, han sucumbit a la tempesta Frêche. I la militant d'Unitat Catalana Virginie Barre, que va de número vuit a les llistes departamentals de la UMP, ho té molt difícil per ser escollida davant l'èxit anunciat de l'home que reivindica una personalitat pròpia del seu territori però que mai es posarà a parlar en occità o provençal. Amb ell, s'haurà de continuar entenent la Generalitat per avançar amb l'Eurodistricte. I també amb el president del Consell General dels Pirineus Occidentals, Christian Bourquin, que és un dels socialistes suspesos temporalment per la direcció per haver-se aliat amb Frêche. El que es diria un bon exemple de poder feudal a França.

Hi ha raons a favor i en contra de construir una nova línia de Molt Alta Tensió (MAT), de 400.000 volts, a través de la frontera entre el Rosselló i l'Alt Empordà. Però situacions com la d'aquests dies a les comarques gironines o les que va patir, fa un any, la Catalunya del Nord amb la tempesta Klaus aconsellen trobar un acord per la construcció d'aquesta nova línia. Sobretot si ja s'ha aconseguit convèncer els governs espanyol i francès que es gastin set vegades més fent-la soterrada, i en bona part enterrada, en els seus 70 kilòmetres a través del coll d'El Pertús.
L'optimització de la línia existent, que precisament és aèria, té els seus límits en casos com les fortes nevades o vents huracanats. No és només el desig de guanyar diners en el mercat de l'energia europeu, que existeix, i els càlculs que pugui haver-hi de vendre electricitat: de les centrals nuclears franceses cap a la Península, però també de les eòliques de la Península cap al nord del continent. Existeix alhora una necessitat objectiva de garantir el subministrament entre Girona i Perpinyà. I encara seria més desconcertant que s'hi volgués posar una frontera elèctrica.
La mobilització de la població afectada per aquesta nova construcció, en tot cas, és la que ha obtingut un projecte molt més sostenible i defensable. Inicialment, van ser els pobles nordcatalans els que es van manifestar en contra dels diferents traçats que tornaven a suposar una destrossa del paisatge. I, després, s'hi van sumar els de catalans del sud fins a obligar les companyies Red Eléctrica Española (REE) i Réseau de Transport d'Électricité (RTE) a acceptar el soterrament que, al principi, es considerava impossible. Ara el que diu el director general de RTE, Dominique Maillard, és que una nova línia aèria "era políticament impossible de fer". Gràcies a aquesta pressió. Això ho va manifestar Maillard durant la presentació dimarts passat dels resultats 2009 de la seva companyia en una de les torres del barri parisenc de La Défense.
"Amb la tecnologia subterrània que serà menys sensible a les inclemències meteorològiques com una tempesta o la neu que s'adhereix, es pot pensar que s'aconseguirà un sistema de seguretat mutu per l'alimentació de les dues regions", va afegir Maillard quan se li va fer referència a l'apagada ocorreguda a Girona. Quan el gener del 2009, la tempesta Klaus va malmetre també els cables i les pilones a la Catalunya del Nord, RTE es va haver de gastar 15 milions d'euros per reparar-los.
En aquesta compareixença, els responsables de la companyia francesa van anunciar que el concurs d'adjudicació de les obres de la MAT a través de la frontera ja s'ha obert i que, en els pròxims tres mesos, esperen les ofertes per la construcció del túnel, la instal·lació dels cables i l'habilitació d'una estació de conversió de corrent contínua (perquè els cables van sota terra) a alterna, amb un pressupost de sortida de 700 milions d'euros. El contracte amb l'empresa guanyadora per part del consorci públic INELFE (Interconnexió Elèctrica França-Espanya) s'ha de firmar entre finals d'aquest any i principis del que ve perquè, les obres, comencin el primer semestre del 2011. La posada en servei de la línia es preveu el 2014.
Abans, però, és necessari que els governs francès i espanyol decretin l'obra d'utilitat pública perquè també, així, la Unió Europea contribueixi amb 225 milions d'euros de subvenció a la infraestructura. Aquest pas s'espera que arribi el segon semestre del 2010, moment el el qual es farà oficial el traçat definitiu que continua sent objecte de discussions amb els municipis.
Per tant, la nova MAT no estarà en marxa fins d'aquí a quatre anys. Integrada en el mercat europeu de l'energia i intentant que aquest sigui autònom de les dependències, per exemple, del gas rus. Temes com aquest han estat molt sensibles a l'anomenat departament dels Pirineus Orientals. I alguns dels alcaldes més bel·licosos contra els projectes de París eren del mateix partit del govern, la Unió per un Moviment Popular. Aquest diumenge, 14 de març, hi ha la primera volta de les eleccions regionals. Tampoc interessava enfrontar-s'hi, tot i que al Llenguadoc-Rosselló qui manen són els socialistes. Els quals, aquesta vegada, concorren separats. Esperem els resultats per analitzar-ne les conseqüències.