I és que la por és la millor arma, es l'arma que pot fer que tot trontolli. Ella sola ho pot tot. Quan fas les primeres passes per les muntanyes, quan fas les primeres grimpades per roques afilades,sents la por la sents com et domina i et fa tirar enrere i només la teva força de voluntat i la convicció, posen barricades en aquest combat psicològic entre tu i immensitat que et desborda. Llavors penses i respires i recordes amb nitidesa la opció que has pres d'enfilar aquell cim i en aquest punt és on es decidirà si continua la lluita o et fas enrere... Aqui és on ens trobem amics i amigues, en aquest combat psicològic que ens ha portat el camí, que amb tota la convicció, hem decidit emprendre. Els Botiflers de CIU, apliquen el seu model de país i de societat, i en conseqüència utilitzen aquesta arma, la por. Intenten acabar amb el que és una amenaça per l'estabilitat i l'ordre que ells imposen. I si, l'Esquerra independentista és realment una amenaça per els interessos de la burgesia catalana, apoltronada, rica, corrupte, nòrdica, reaccionària i traïdora. La famosa llista de FelipVI (El millor exemple de l'amenaça que representem les persones que plantegem un model social i nacional popular i transformador), ha causat certa por, confusió, inseguretat, és cert, però avui se li ha aigualit el fonament, com a mínim la por que intentava buscar. Amb la roda de premsa i acció de maduresa i coherència d'aquest matí a Barcelona, l'EI no només planta cara sinó que rebenta l'estratègia de criminalització i intimidació del govern. En una acció difícil però valenta 4 militants de l'Esquerra Independentista, que aparèixer a #lallistadePuig, donen la cara públicament i denuncien tota l'operació il·legal de vincular moviments populars en violència "Terrorista". Tot i els moments durs que afrontem, accions com la d'avui fan que malgrat els intents de prendre'ns els somriures, l'esperança i la il·lusió en la transformació real d'aquest país i aquesta societat, siguem plenament conscients que la nostra lluita és més legitima que mai, i que estem aconseguint esdevenir una alternativa política per les classes populars. Perquè ja no els serveixen presons ni webs, ni cadenes, ni televisions in-fumables, per tensar els grillons i les cadenes. Perquè ja no som 4 joves als que podeu intentar espatllar els somnis amb l'arma de la por. Perquè hem après, que estem on estem per les nostres conviccions, i que res ens farà tirar enrere si tenim clar que volem arribar al cim. Tota la força als guerrers que al seu poble son fidels!
Enfilant cap a terres de ponent penetrant cap Aragó i després d'algun parcal important, arribar a Nafarroa per Yesa. Veure Aquell cartell amb les cadenes de l'antic regne de Navarra. Com la primera vegada que el veia ara ja farà més de 12 anys... Ilunberri, Noain i Iruñea capital del poble Basc.
Passem la nit de cap d'any, i com sempre Iruña no ens falla, el zulo i Jarauta, navarreria, Karmen kalea, el Cavas, i per remetar San Lorenzo, on vam conèixer un jovent del barri de Donibanne (San Juan). Amb ells vam compartir ressaca i experiències personals i polítiques, un aquari gegant presidia el local on ens trobàvem, uns Baixos en blocs de pisos similars als barris obrers de la Mina, i de St. Adrià del Besòs. La foto de dos companys de la colla presidia la sala principal amb un cartell que deia" ESCRIU-LOS", ho vam acabar fent... Eren L'Ibai i l'Egoi, dos joves empresonats a l'Estat Espanyol i a l'Estat Francès, a moltíssims kilòmetres de distància de Donnibane i de Iruñea. Després de conversar i explicar-nos com van viure la detenció de l'Ibai, i tot el muntatge policial que la va precedir, amb l'Eudald ens vam començar a fer una idea de la realitat real, que vivia el jovent Basc.
A nosaltres, senyors burgesos catalans i "principatins", tal i com deia l'anarquista català Salvador Seguí; la independència de la nostra terra no ens fa por. No ens fa por ni tampoc ens en feia l'any 1713 quan centenars de pobles dels Països Catalans eren incendiats pels botiflers i els exèrcits d'Espanya i França. Exèrcits que segueixen ocupant el territori des de fa més de 350 anys... Tampoc ens ens en feia quan va morir Franco, i vosaltres pactàveu apretar les cadenes que els segadors de 1640 segaven per acabar amb la desigualtat de classes i l'ocupació militar de Castella... No ens fa por i sabem que és l'única garantia per acabar amb l'explotació social que patim els homes i les dones dels Països Catalans. Sapigueu que anem a guanyar, a guanyar per tots els que han deixat llurs vides als nostres carrers, muntanyes, boscos o trinxeres, i molt especialment per els que han de venir. La nostra lluita va lligada a la dels nostres avis i avies que aquests dies fa 73 anys que creuaven les fronteres imposades per Espanya i França, camí de l'exili, per haver defensat el poble enfront del capital, el feixisme i el nostre dret nacional a ser lliures. Nosaltres senyoret Pujol, com bé ja sap, fa molt temps que li demanem la independència, si recorda bé pensarà amb aquell dia a la plaça major de Vic pel Mercat de Música Viva, amb aquella plaça a petar, quan encara tenia el poder de la generalitat i un jove maulet davant de tota la premsa comarcal li va exigir; "per la independència pujol, dóna les armes al poble..." Si ara s'omple la boca amb les paraules màgiques, pq no va fer cas d'aquell jove maulet l'any 99?!!!! Perquè senyoret Pujol, has prioritzat una visió cultural catalana que no té en compte la major part del territori que formen els Països Catalans? Perquè t'has mantingut ferm al costat d'una constitució, que reafirma el paper de l'exèrcit en garantir l'ocupació militar dels Països Catalans? Potser no som els més rics, potser ens equivoquem, potser tenim defectes i de grossos, però sabem que la llibertat no té preu i només pot ser plena i justa. Sabem que això és la lluita històrica de classes en el moment històric que ens ha tocat viure, i que vosaltres sou els rics i botiflers al servei d'Espanya, França i el capital, que al 1705 s'inflava com us infleu avui, posant els fonaments de l'Europa del capital. Nosaltres el poble català, tenim la tranquilitat de saber que som coherents amb la nostra lluita i la nostra història, i cal que sapigueu, vosaltres, que per més que manipuleu, per més que desinformeu i preteneu acabar amb la nostra opció socialista popular i revolucionària, cada dia som més, i ara ja sabeu que no retrocedirem. Per la primavera falten menys de 20 dies i aquesta l'anem a guanyar.. Visca la lluita revolucionària de Salses a Guardamar i de Fraga a maó! Pas a pas, amb encert i errors però amb la dignitat de la nostra coherència ideològica, farem camí fins a la llibertat nacional i la construcció del socialisme... La llibertat no té preu...
Per tot el mal que heu fet i que seguiu fent, mai em perdonaré haver-te deixat morir al llit cabró! I és que quan penso amb els joves que heu executat l'odi, la ràbia i l'IRA, em crema els nervis i omple els pulmons de foc per escupir a questa falsocràcia que tu i els teus us vau fer a mida... Avui ha mort un feixista i això s'ha de celebrar, però demà cal continuar la lluita, el combat per la memòria dels lluitadors i lluitadores que han donat llurs vides en defensa de la llibertat social i nacional dels pobles d'europa i el món!A la memòria de la Blanca, del Jordi martinez de foix, del Miquel grau, del Gustau, el Fèlix, el Martí i tots els qui el feixisme ha intentat arrecar les ànimes... Visca la dignitat dels que lluiten! Mort al feixisme!
Avui recordo com la Bea de Barna em donava la notícia, tornant de Roda conduïnt... Avui 4 anys després de l'assassinat del carlos a Madrid, torno a recordar aquells calfreds, aquelles llàgrimes salades i amargues i aquella impotència de no poder estar amb els amics i amigues de Yesca i de Madrid, que perderen una flor d'aquelles que dona esperança. Aqui també vam veure com l'arrencaven a colp de punyal com altres vegades haviem sofert... Després em demenareu que cedeixi i que no em deixi portar pels sentiments, i que això era part del passat i que son casos aïllats i que ja vivim en pau i tranquilitat, que no val la pena continuar per sendes d'un combat que va morir el 20-N del 75 al llit, amb el dictador... I respondré que no hi ha altre Pau que la justícia que vol dir dignitat! Que MAi deixarem aquest combat, que seguirem estimant als nostres i ens farem grans amb els nostres, i que nostres son tots, tots els que no callen i malgrat la pena, la ràbia, la tristesa de perdre moltes coses en aquestes trinxeres, cada dia guanyem més, perquè creiem més en nosaltres i creiem més en ells i elles que ja no hi son, però, que encara viuen en el nostre caminar, somniar i disfrutar. I lluitarem fins aquell matí, que el sol sortirà, i a sobre d'ell un podrà veure, un estel roig que lluirà encès pels que han caigut lluitant... Per el Carlos i per tots i totes...
Com diuen els amics de València ens cal coratge, i correrem descalços sota un cel de mil estrelles, a les nits d'hivern de pluja i fred, sentirem la fúria corrent per les nostres venes la noció salvatge contra el vent, clavarem les mans a les arrels d'aquesta terra, omplirem carrers amb les riuades d'alegria i guanyarem la nostra llibertat.
Espanya la claveguera del Franquisme, segueix el seu camí cap a la seu propi extermini, el problema és que està decidida a exterminar tot el que se li posi per davant. Per davant té milers i fins i tot milions de ciutadans i ciutadanes que no ens arronsem malgrat la duresa de la repressió que desferma.
Avui crec més fermament que mai, aquest mal mon capitalista pot començar a acabar... Vull animar i donar força a les revoltes populars de Tunísia on el poble treballador ha sortit al carrer unit, per acabar amb un model imposat pels EUA arreu dels països del Magrib i el nord d'Àfrica. Es desperta dins meu una esperança per una terra molt propera a la meva, molt comuna i alhora distanciada per unes diferències socials imposades per occident. La resposta popular dels saharauis a la politica opressora de l'estat del Marroc, s'ha fet més evident quan aquests han estat capaços de deslliurar-se de les polítiques traïdores i corruptes que han marcat el Front Polisari els darrers anys, i obligant a retornar el debat en els drets del poble i no en pactes autonomistes i de renúncia. El campament independentista muntat als afores d'Al-Ayun, simbolitza un punt d'inflexió en el camí de la sobirania d'aquest poble que no només reivindica una sobirania politica, sino que deixa clar als estats occidentals que els saharauis no renunciaran a la seva cultura ni a cap dels seus drets com a poble, i no acceptaran cap estat imposat per occident. Els punts més clau del trencaclosques Africà ara mateix es troben, en la clau d'Egite i el pany Algerià. La lluita d'aquests pobles no només ens ha desperençar per la fi de règims dictatorials sinó que ens ha de fer reflexionar sobre la necessitat de que la politica passi a ser d'una vegada per totes popular. Un altre afer postitiu de les revolucions nord-Africanes, és la fi d'Al-Qaeda i de l'excusa yanki per mantenir l'ocupació de palestina, ja que un estat no influenciat pels EUA, possiblement apliqui polítiques socials que donaran sortides a la juventut dels barris més humils d'Alger, Tunis, El Caire, Rabat... Cal tenir clar que els militants islàmics radicalitzats, surten de les situacions de pobresa més extrema, provocada per la corrupció dels governs dictatorials imposats per EUA i Israel. I la fi del règim de Mubarack podria provocar un canvi politic en tot l'orient mitjà que desitjo faci veure la llum del llarg túnel que pateix el poble palestí.
Avui recordo com la Bea de Barna em donava la notícia, tornant de Roda conduïnt... Avui 4 anys després de l'assassinat del carlos a Madrid, torno a recordar aquells calfreds, aquelles llàgrimes salades i amargues i aquella impotència de no poder estar amb els amics i amigues de Yesca i de Madrid, que perderen una flor d'aquelles que dona esperança. Aqui també vam veure com l'arrencaven a colp de punyal com altres vegades haviem sofert... 
Com diuen els amics de València ens cal coratge, i correrem descalços sota un cel de mil estrelles, a les nits d'hivern de pluja i fred, sentirem la fúria corrent per les nostres venes la noció salvatge contra el vent, clavarem les mans a les arrels d'aquesta terra, omplirem carrers amb les riuades d'alegria i guanyarem la nostra llibertat.
Espanya la claveguera del Franquisme, segueix el seu camí cap a la seu propi extermini, el problema és que està decidida a exterminar tot el que se li posi per davant. Per davant té milers i fins i tot milions de ciutadans i ciutadanes que no ens arronsem malgrat la duresa de la repressió que desferma.
El dia 24 tots a Barcelona amb la Cup! Per la construcció nacional dels Països Catalans!
Avui crec més fermament que mai, aquest mal mon capitalista pot començar a acabar...
