Sabeu ja el què ha passat? En a mi em sembla molt fort, que un altre franquista ha mort sense haver-lo pas jutjat. Vet aquí el meu comiat: Fill de puta, adéu siau i si puges al cel blau o a l'infern has de baixar troba't amb qui vas matar i mai descansis en pau.
Els demagogs exigeixen que acatem una sentència judicial per una rabieta de 3 famílies de dubtós sentiment democràtic, en canvi volen recórrer una resolució del Parlament que ve d'una Iniciativa Legislativa Popular amb 180.160 signatures de ciutadans del país. Aquests són els que defense la tortura en nom de la llibertat, de la mateixa manera que advoquen per la dictadura omplint-se la boca de democràcia.
A tots els pobles de l'estat francès hi ha un monument amb els morts a les dues grans guerres del segle XX. Curiosament, com més al sud, més noms hi ha als monuments i Occitània és plena de pobles on hi ha més noms al monument dels morts que no pas cases. Aquests monuments són la prova evident del genocidi francès contra el poble occità, "nòstre enemic èra pas l'alemand" canta, amb raó, Claudi Martí. L'estat francès,
enlloc de reparar el mal a les víctimes, a la llengua occitana i al
poble occità, es dedica a fer cinisme i enaltir en monuments els noms
d'aquells occitans obligats a anar a morir fent de carn de canó.
Aquest
genocidi, tant o més greu que el que va dur a terme durant la creuada
contra els càtars (també enaltits en monuments), és una de les causes
principals del decreixement sobtat i brutal de la llengua occitana.
Ningú no ha demanat explicacions a la República Francesa. Els morts, i el poble, segueixen sent objecte de burla i de cinisme.
[català] Divendres dia 6 de maig moria el meu germà a l'hospital Sanchinarro de Madrid. Va ser un cop molt dur veure el germà morir després d'una llarga agonia i veure la mare que no es va voler moure del seu costat fins el darrer moment.
El dolor de la meva cunyada, les meves nebodes, la meva germana, cosins, nebots i resta de família se suma al meu. Tot i així, qui més em preocupa és la mare. Visc amb ella, me'n cuido d'ella, la porto als grups de dol, a passejar i a fer-la una mica feliç. Per sort compto amb el recolzament de tota la família.
Dos dies abans que el meu germà morís, el fill d'un amic meu, un nano que m'estimo de debò, era ingressat a urgències i va passar dues setmanes hospitalitzat. Ara ja es troba bé però no vull deixar d'ocupar-me'n. Per sort compto amb el recolzament de bons amics.
Tinc molta feina acumulada, de tots els dies que no he fet res, i perquè amb el desànim la meva capacitat de treball ha disminuït. La meva economia ha quedat també trasbalsada.
Sé que me'n sortiré malgrat no tingui aquesta sensació. Se'm fa tot una muntanya però no penso renunciar a l'infòc, a l'occità, a Occitània, a l'esperanto, al violí, a les corrandes...
Aquesta tarda vaig al metge a demanar ajuda psicològica. Mentrestant faig públics aquests moments que estic passant, per tal de compartir-ho.
Divendres vaig anar amb uns amics d'excursió a Montserrat. Abans de fer
una meravellosa ruta de senderisme, vam fer la obligada visita a la Mare
de Déu seguint la tradició de qui va a la muntanya santa. Allà, darrere
el cambrí de la verge, un grup de catòlics francesos feien una missa en
francès. Vaig cometre l'error de fixar-me en llur manera de celebrar la
missa, sobretot perquè hi vam passar quan acabaven i preparaven el
càntic final: una cançó en castellà a ritme de flamenc on entre crits a
la ressurrecció de Jesús cridaven "'¡olé!" de la mateixa manera que hom
vitoreja el botxí de braus en una sanguinària tortura i matança de
bovins que tant fa trempar certs sectors de l'Espanya de caspa i
pandereta. El sentiment de vergonya aliena va ser enorme. No vull ni
pensar què en devien pensar els monjos que els acullien.
El dia abans, en canvi, vaig tenir una vivència radicalment oposada.
Vaig anar a la Ciutat de la Justícia a declarar en un judici. Vam haver
d'esperar una estona molt llarga abans no ens va tocar entrar a la sala.
L'espera em va produir la sorpresa de trobar-me inesperadament un amic
que treballava allà de lingüista. Però l'anècdota d'aquella estona la va
protagonitzar un noi que també feia cua, que parlava en castellà, amb
aquell accent andalusí de barri i aquella prosòdia típica de
drogoadicte. Un advocat que parlava amb ell assegurava que podria
declarar en el judici. El noi no les tenia totes i creia, per condició
social, que no el deixarien declarar. L'advocat li va dir que ell tenia
dret a fer-ho car era espanyol. El noi, amb el seu castellà de barri i
amb la descrita prosòdia va respondre: "yo no soy español, soy catalán".
Aquest cap de setmana tenia un compromís prou complet amb el moviment
esperantista a Occitània: diumenge de pasqua Kaj Tiel Plu tocàvem a la
sala Georges Brassens de Seta i l'endemà, en el marc del mateix
esdeveniment esperantista, hi feia una xerrada sobre la llengua occitana
i posteriorment en guiava un fòrum. He tornat molt satisfet, tot ha
anat bé i la reacció del públic ha estat emocionant.
L'apocalipsi nuclear al Japó, arrel de la tragèdia sísmica que s'hi ha viscut, ha rellançat el debat nuclear. Als Països Catalans ens sentim inquiets davant la presència de les centrals de Cofrents, Vandellós i les dues d'Ascó. Tanmateix, les centrals d'Occitània no estan gaire més lluny i ens amenacen tant o més.
En aquest sentit, els partits occitans Libertat! i Partit Occitan han emès comunicats contra l'energia nuclear. Cal dir que Libertat! és un moviment que pren el relleu d'Anaram Au Patac, el qual no va cessar en condemnar aquest barat però perillós sistema de produir energia.
Les centrals que tenim a Occitània són:
Blaiés (Blayais): a la comarca de la Gavacharia, al nord de Bordeus
Golfuèg (Golfech): al municipi del mateix nom, a l'Agenés
Cruars (Cruas): al País Gavòt, a la vora del Roine quan toca els Alps
Tricastin: a la comarca del Tricastin, també a la vora del Roine
Marcola (Marcoule): a Banhòls de Cèse, a la Provença
Cadaracha (Cadarache): centre d'estudis nuclears prop d'Ais de Provença.
Nebrija va afirmar que la llengua sempre fou companya de l'imperi. I l'imperi no ha cessat en urdir trames per fer-la desaparèixer.
És evident que per promoure la secessió lingüística, una de les moltes estratègies que tenen per fer callar la nostra llengua, cal impedir que interactuem. Que TV3 es vegi al País Valencià els és una brossa a l'ull, com ho era que es veiés la televisió valenciana al Principat. Per això van deixar d'emetre per satèl·lit, per això no han parat fins que han tancat TV3.
He de reconèixer que avui m'he fet un fart de plorar. I tanmateix, a l'entrar a http://trendsmap.com/ i veure el mapa del hashtag #sensesenyal, he descobert que encara no han destruït la consciència del meu poble, que puc comptar amb els meus.
Em mantindré fidel per sempre més, al servei d'aquest poble. Ara digueu....
Eth Tribunau Suprèm espanhòu, en tot emparar-se ena senténcia de Tribunau Constitucionau sus er Estatut d’autonomia dera comunitat autonòma de Catalonha, preten impausar era lengua castelhana coma lengua veïculara ara comunitat autonòma en tot anullar ua luta de desenes d’ans des pòbles catalan e aranés peth modèl educatiu en lengua territoriau. Era aplicacion d’aguesta senténcia portarie er aranés ar estat de patoés entà passar lèu ara sua extincion.
Eth modèl educatiu des darrèri 25 ans contemple er occitan coma lengua veïculara enes escòles dera Val d’Aran, alavetz, era decision deth Tribunau Suprèm Espanhòu non ei sonque un atac ath pòble catalan e ara sua educacion mès qu’ei un atac a toti es aranesi e araneses, e per estenduda ath pòble occitan.
Era equipa der infòc que mo n'anèrem entara Val d'Aran a arremassar es opinions deth Conselh Generau, de mèstres d'escòla mairau e superiora.
El Tribunal Suprem espanyol per mitjà de tres sentències coherents entre elles ha distorsionat severament el model lingüístic usat a les escoles catalanes des de fa 30 anys. La legitimitat del sistema català es fonamentava en l'Estatut d'Autonomia de Catalunya, que té rang de llei orgànica. Durant la seva vigència, el sistema català va demostrar la seva validesa i era reconegut com molt recomanable per part de diverses instàncies europees. Per exemple, concordava amb l'informe ‘Multilingualism: an asset for Europe and a shared commitment’, votat al Parlament Europeu el 24 de març de 2009. Sobre el model lingüístic català a les escoles, a l'estudi d'alt nivell presentat pel comisari de Multilingüisme Leonard Orban en el marc de la Comissió Europea el 27 de setembre de 2007, es deia "és un model a seguir per la resta dels països de la Unió Europea."
Per tal cosa el Tribunal Suprem es basà en una recent i antidemocràtica sentència del Tribunal Constitucional, sentència que canviava una llei feta pel Parlament Espanyol i posteriorment aprovada en referèndum pel poble català.
L'Associació Catalana d'Esperanto protesta energicament contra aquesta sentència que ataca la voluntat del poble català i que posa en perill la nostra cohesió social. A més, la nostra associació, coherent amb les altres organitzacions de drets humans i lingüístics, considera la desobediència civil com la resposta més democràtica. Associació Catalana d'Esperanto, 24 de desembre de 2010.
farri |
divendres, 24 de desembre de 2010 | 15:26h
A casa, com cada any farem cagar el tió. Durants uns anys pensava que la meva família era peculiar, més endavant vaig descobrir que molts veïns i amics també ho feien malgrat no fos festa comercial ni televisiva. Darrerament veig tions a les fires malgrat encara arreu prima el Nadal de l'imperi, amb un Santa Claus estil Coca-Cola i avets guarnits.
Voltar món i conèixer les cultures veïnes des de dins és un exercici de descoberta humana del món. Més enllà de la tradició oficial, la festa del Caga Tió es troba a Occitània "tidon, sòca, cacha-fuòc", a Aragó "tronca, troza, tizón", i fins i tot més enllà: "Olentzero-enborra" al País Basc, "kef Nedelek" a Bretanya, "chouque" a Normandia, "Trefoué" a Bessin, "Christbrand" a Westfàlia...
Malgrat tot, no deixa de ser una festa molt familiar i casolana fins el punt de trobar verisons personalitzades a cada llar, tions personalitzats i diferents cantarelles.
Un miler de persones segons l'organització s'han manifestat aquest diumenge dia 12 de desembre a Vilanòva de Magalona (Occitània) després que un tribunal administratiu de Montpeller ordenés retirar els rètols en occità instal·lats a l'entrada del poble.
Càrrecs electes i representants de col·lectius polítics i culturals d'arreu d'Occitània, convocats per la Confederació de les escoles Calandreta s'han concentrat en suport al batlle Noël Segura, que no ha acatat la sentència. Segura ha afirmat que arribarà fins on calgui però que no retirarà la senyalització en llengua occitana.
Alukeria hutsa
A tots els pobles de l'estat francès hi ha un monument amb els morts a les dues grans guerres del segle XX. Curiosament, com més al sud, més noms hi ha als monuments i Occitània és plena de pobles on hi ha més noms al monument dels morts que no pas cases. Aquests monuments són la prova evident del genocidi francès contra el poble occità, "nòstre enemic èra pas l'alemand" canta, amb raó, Claudi Martí.
Divendres vaig anar amb uns amics d'excursió a Montserrat. Abans de fer
una meravellosa ruta de senderisme, vam fer la obligada visita a la Mare
de Déu seguint la tradició de qui va a la muntanya santa. Allà, darrere
el cambrí de la verge, un grup de catòlics francesos feien una missa en
francès. Vaig cometre l'error de fixar-me en llur manera de celebrar la
missa, sobretot perquè hi vam passar quan acabaven i preparaven el
càntic final: una cançó en castellà a ritme de flamenc on entre crits a
la ressurrecció de Jesús cridaven "'¡olé!" de la mateixa manera que hom
vitoreja el botxí de braus en una sanguinària tortura i matança de
bovins que tant fa trempar certs sectors de l'Espanya de caspa i
pandereta. El sentiment de vergonya aliena va ser enorme. No vull ni
pensar què en devien pensar els monjos que els acullien.
L'apocalipsi nuclear al Japó, arrel de la tragèdia sísmica que s'hi ha viscut, ha rellançat el debat nuclear. Als Països Catalans ens sentim inquiets davant la presència de les centrals de Cofrents, Vandellós i les dues d'Ascó. Tanmateix, les centrals d'Occitània no estan gaire més lluny i ens amenacen tant o més.
A casa, com cada any farem cagar el tió. Durants uns anys pensava que la meva família era peculiar, més endavant vaig descobrir que molts veïns i amics també ho feien malgrat no fos festa comercial ni televisiva. Darrerament veig tions a les fires malgrat encara arreu prima el Nadal de l'imperi, amb un Santa Claus estil Coca-Cola i avets guarnits.
