L'insomni és enemic del matí. O aliat d'aquest contra l'ésser humà. Qui sap. L'última cosa que recorda és un corredor obscur amb una llum al fons. Li vénen al cap les nombroses escenes semblants de les pel·lícules que representen l'anada al cel; però ell no va al cel. O, potser sí, hi va de visita, perquè, sense adonar-se'n, es troba a la mà esquerra una maleta. Pesa, redéu que si pesa! Tanmateix, no l'obri i segueix el camí fins a la llum. És allò que diem curiositat, el que mou el nostre protagonista. Curiositat, d'altra banda, mesclada amb por, amb la temor de no saber que s'hi trobarà. Se senten uns trets a l'altre extrem, i un calfred li recorre la columna. Què collons... Però, com un autòmat, com un treballador de plàstic esclau del rellotge, com un picapedrer que ha de desfer les pedres, segueix, atret per aquella veu mal traduïda, encara que familiar: "Nada ocurre que no esté escrito, hay que dar tiempo al tiempo." Una veu greu, amb aires de sobèrbia, però molt familiar. Hi pensa, hi pensa moltíssim, però no li ix el nom. "Entre nosotros no habrá puertos ni cerrojos, Mary Kate, excepto los que tú pongas en tu mezquino corazón." Sí, ja ho té: és John Wayne, l'actor nord-americà dels westerns de la vesprada! Però, que ha viatjat a un rodatge i no li ho ha dit ningú? No, no és això, i continua caminant. És una llum blanca, més blanca i resplendent a mesura que s'hi acosta. Arriba un moment que tot es fa blanc i ha de tancar els ulls. Roman així uns quants minuts, mentre la veu de l'actor no deixa d'expressar frases lapidàries. Crida, crida moltíssim, i de colp i volta tot és silenci. Un silenci profund, dels que s'escolten sense caldre atenció. Alça una parpella i, a poc a poc, hi acostuma la vista. Tot li sona més del que es pensava, és allà on ha passat gran part de la seua vida. Les parets rosades, aquells quadres amb figures geomètriques, una fotografia d'ell de menut, els pares quan es van casar, els avis... No, no hi ha cap fotografia d'ells. Per què? Què ha passat amb...? Però no li dóna temps a acabar la frase, perquè, mentre es gira, veu el sofà del costat del balcó ocupat. Xe, com estàs? Li diu amb un somriure. Bé... bé... i tu... güelo?, diu nerviós, incrèdul, encara que ja camina cap a ell plorant i amb unes ganes immenses d'abraçar-lo. Per què plores, home?, somriu. A la dreta té a la dona, la seua iaia. Güe... güela! Tu també! Plora com no ho ha fet mai, els abraça com no ho ha fet mai i no pot parar de tocar-los. Semblen reals. Són reals. Creu que són reals. Els vol gravar, conscient que no hi seran per a sempre, i busca a la butxaca, però ni hi troba el mòbil ni cap aparell per a guardar el moment. Pensa, ràpidament, que tampoc li cal, que la ment és millor que qualsevol instantània. Hem vingut per a dir-te que no has de témer per res, que tot té solució i que cal lluitar. No veus la güela? Díhuit anys lluitant contra la dama de la daga. O la mare, cinquanta-i-tants anys no deixant de caminar. O el pare, que es va haver de fer a ell mateix combatent les adversitats. I no van abandonar mai; altrament, tu no estaries ací. Ja, però... no ho sé, güelo, no ho sé, sembla que vinga tot ara i a grans quantitats. A grans quantitats? Que collons a grans quantitats! Esforç, voluntat, constància. A grans quantitats és una poliomielitis. A grans quantitats és un vessament cerebral. A grans quantitats és arribar a un poble que no és el teu sense cap gallet. Això són grans quanitats. Ja, però, vos n'heu anat i... On ens hem anat? Si no hi ha dia que estem amb tu! Sempre que ens recordes, et farem costat! Només hem vingut per contar-te una cosa; estaríem ací tota la vida, però no tenim temps. Només vull que sàpies una única cosa: tot, absolutament tot, en qualsevol dels aspectes, àmbits o com vulgues dir-ho, tot, anirà bé. Confia en nosaltres -i l'àvia li va somriure. Confia en els que cada dia es preocupen per tu. Et coneixen molt millor del que tu pots arribar a fer. Confia i recorda: tot anirà bé, tot anirà bé, tot anir..., tot an..., tot..., t... Aleshores, com una obra de Van Gogh, els colors de les pells i els vestits es van barrejar, van donar lloc a formes, figures i elements inimaginables, van fer espirals en l'aire, van girar sobre ells mateixos i tot es va tornar a quedar en blanc, la qual cosa l'obligà, de nou, a tancar els ulls. Ja no hi havia cap John Wayne, ni cap tret, ni cap xèrif, ni cap western. Ara el castellà televisiu havia donat lloc a un anglés jamaicà que, acompanyat d'un so reggae, repetia "Everything's gonna be alright, everything's gonna be alright now...".
L'endemà al matí, quan va sonar el despertador amb la melodia de l'himne del Barça, es notava cansat, fatigat, fins i tot unes ulleres li decoraven la part de baix dels ulls. No obstant això, sabia que dins d'ell alguna cosa era diferent. No ho sabia ben bé, però alguna metamorfosi hi havia hagut, tot i que tardaria un temps a adonar-se'n. Es va posar els auriculars i va buscar quina cançó li tocava aquell dia per a fer el recorregut fins a classe. Bob Marley va ser l'escollit...
I és aleshores quan el nostre protagonista s'imagina una habitació blanca, il·luminada per una llum sense origen, vestit amb una camiseta blanca i uns pantalons blancs que contrasten amb la poblada barba de més de dues setmanes. Porta sandàlies imitant algun personatge celestial. Però no, ell sap que la seua casa no és el cel. Coneix de sobra que el seu habitatge és alçar-se cada matí, amb els ulls mig tancats i caminar per sembrar el seu futur. Sap que sempre té el cap ple, ple de qualsevol detall minuciós que hom puga imaginar. Si dir "hola" és millor que dir "bon dia", si donar la mà és millor que donar una palmadeta a l'esquena, si posar primer el peu dret és millor que l'esquerre, si escriure una "a" amb la panxeta de la lletra més oberta o més tancada, si oferir una Coca-Cola o una cervesa, si. Per això, quan al nostre protagonista se li apareix eixa llum sense focus que tant ha imaginat, no sap què fer. La segueix, però tampoc sap cap on anar, perquè no en veu el lloc d'irradiació. Tanmateix, descobreix que si la busca, no hi pensa, en res. I li agrada tenir el cap buit durant uns minuts, encara que per falta d'hàbit ho veu com una cosa negativa. La part racional A li ho comenta a la part racional B, que s'empenya que és negatiu i és negatiu. Normalment, tendeix a seguir les opinions de la part racional B, sense fer cas de les indicacions de la part racional A. Però aquell dia és diferent, la llum li marca el camí i decideix tancar els ulls. La puresa de l'indret li aporta pau i se sent bé. No obstant això, mira el calendari i la llista de coses per fer i la camisa blanca esdevé groga, els pantalons blancs es transformen en els pantalons del pijama i l'habitació va prenent la forma de la seua habitació habitual. No se sent angoixat i això l'angoixa. Agafa un full en blanc i comença a fer en brut esquemes dels articles i treballs que ha de realitzar. El cap, com la maquinària d'un rellotge, no s'atura i n'està cansat. El nostre protagonista torna a fer-li cas a la part racional B i cerca informació sobre l'autor que ha d'estudiar. Desitjaria, a voltes, que li xuclaren tot el que li ronda per l'ànima. Ni que fóra, senzillament, per una estona.
Eh, eh! Eres tu? Mmm... no, sóc jo. Com que eres jo? No pot ser això. Jo sóc jo i tu eres tu. Jo no sóc tu, jo sóc jo, i tu, doncs, eres tu. Que jo no sóc tu, que jo sóc jo, redéu. Seràs refill de puta, com que tu eres jo? Jo sóc jo, i tota la resta sou vosaltres. Tu eres tu, malparit! Malparit? Desgraciat, que vols suplantar-me la identitat. Tu no eres ningú. Que no sóc ningú? Jo sóc jo, i ningú més, no com tu, que eres una merda.
Aleshores, tu va traure una pistola i li la va clavar a la boca. Qui sóc jo? Tu eres tu! Pam. Allí només va quedar ell.
La vida és allò que passa mentre els vianants creuen el pas de zebra. La vida és allò que passa mentre mires per la finestra i les gotes cauen. La vida és allò que passa mentre lliges un llibre del teu autor preferit. La vida és allò que passa mentre les vinyetes dels còmics et mostren dibuixos de la realitat. La vida és allò que passa mentre un cotxe passa ràpid maleint tot el santoral. La vida és allò que passa mentre la teua iaia va a per tu a l'escola. La vida és allò que passa mentre t'anotes quines activitats pots fer a la llibreta i quines al llibre. La vida és allò que passa mentre somrius amb un acudit. La vida és allò que passa mentre una llàgrima et marca una carretera des de l'ull fins la boca. La vida és allò que passa mentre t'afaites i et mires a l'espill. La vida és allò que passa mentre estimes la teua parella. La vida és allò que passa mentre beus una cervesa entre les blasfèmies dels amics. La vida és allò que passa a l'endemà d'unes eleccions. La vida és allò que passa quan les estacions giren sense aturar-se davant de res. La vida és allò que passa mentre viatges en el tren setmanalment. La vida és allò que passa mentre compres el menjar de hui i el berenar de demà. La vida és allò que passa mentre reflexiones i penses dins de tu. La vida és allò que passa mentre esgarres un paper. La vida és allò que passa mentre parles per telèfon. La vida és allò que passa mentre una cambrera et porta el compte. La vida és allò que passa mentre escoltes aquella cançó que et transporta a un món millor. La vida és allò que passa mentre penses en el passat i projectes un futur, sense centrar-te en un present. La vida és allò que passa mentre neteges una casa o et guanyes la vida. La vida és allò que passa mentre a l'altra part del món xiquets sense casa aprenen a disparar. La vida és allò que passa mentre els que governen es riuen de tu. La vida és allò que passa de manera submissa entre el blanc i el negre, sense fixar-nos en la gran quantitat de colors que hi ha. La vida és allò que passa mentre passeges des de la geladeria del teu poble fins a la plaça de Loreto. La vida és allò que passa mentre atens a les classes d'Ausiàs March. La vida és allò que passa mentre tecleges un text mínimament llegible per a publicar-lo al bloc. La vida és allò que passa mentre un arbre et saluda amb els seus fruits. La vida és allò que passa mentre gaudeixes sofrint o sofreixes gaudint. La vida és allò que passa mentre t'estàs amb els pares, una vesprada d'hivern, xarrant i amb un xocolate calent. La vida és allò que passa assegut davant del braser i tapat amb manta. La vida és allò que passa mentre algú toca a la porta. La vida és allò que passa mentre el teu iaio et conta anècdotes que mai viuràs. La vida és allò que passa mentre s'està trist o s'està feliç. La vida és allò que passa mentre t'has de posar corbata i no saps quina triar. La vida és allò que passa mentre tornes de València a l'Olleria i et cagues en la mare que va parir a tots els que porten les xarxes de la prostitució i les tracten com a objectes. La vida és allò que passa mentre comproves que no t'han estafat al supermercat. La vida és allò que passa mentre veus una pel·lícula dels anys setanta. La vida és allò que passa mentre recordes coses que hagueren pogut passar. La vida és allò que passa mentre dialogues amb tu mateix i busques quins problemes interns tens. La vida és allò que passa mentre has de creuar amb pastera la mar Mediterrània. La vida és allò que passa als suburbis de Paris o als de Nova York. La vida és allò que passa mentre atraques un banc. La vida és allò que passa mentre el banc t'atraca a tu. La vida és allò que passa mentre a la televisió s'estilitza un tipus d'ésser humà com a model i no t'acceptem si no compleixes eixos requisits. La vida és allò que passa mentre els minusvàlids intenten escalar les muntanyes diàries. La vida és allò que passa mentre la gent tanca els seus pares a la residència i se'n desentén. La vida és allò que passa mentre dius un adéu amb esperances que es convertisca en un fins després. La vida és allò que passa mentre et fas il·lusions i et poses somnis com a metes. La vida és allò que passa mentre vius, mentre respires i mentre observes. "Què passa?""El temps". I, efectivament, això que passa és el temps.
Ell li va exclamar que a quin sant t'he d'estimar, que no, que no sent res per tu. Ella li va respondre que què t'has pensat, que no eres el centre de l'univers, saps? Que no m'importes gens, oblida'm ja. Evidentment, els ulls explicaven una altra història guiada pel cor. Evidentment, acabarien fonent els llavis i fent l'amor davant la mirada satisfeta de Venus i de Cupido, a qui tampoc li havia costat massa esforç juntar-los. Evidentment, planejarien un futur ple de viatges, l'un al costat de l'altre, caminant pel World Trade Center, passejant pels Camps Elisis, ensumant l'aroma de l'Albereda, fent fotografies de la Rambla, navegant amb les canoes fins la Piazzale Roma, sincronitzant l'hora amb el Big Ben o aprenent del passat tràgic d'Auschwitz. Evidentment, al cap d'un any començarien a viure sota el mateix sostre. Evidentment, després de tres anys de convivència es casarien. Evidentment, unes còpies d'ells de mida menuda correrien amunt i avall, demanant-los que els explicaren un exercici de l'escola o que els contaren alguna historieta.
Dijous, quan tornava d'una massiva presentació literària, mentre caminava per l'avinguda Blasco Ibáñez, des de la parada de Facultats fins al pis, vaig alçar el cap per primera volta en les últimes setmanes. El cel no era taronja, era blau; i dos avions hi jugaven a no col·lidir entre ells. Van traçar dues línies perpendiculars, una apuntant cap al Mediterrani i l'altra, cap a l'interior. Em sinceraré: cada nit faig un exercici que pot semblar una mica de voyeur, però només dirigisc la mirada a l'infinit. I pense en tu, i pense en tu asseguda en eixa cadira, esperant que em despertara de la migdiada. I t'imagine, enmig de la mar, en una illa grandíssima, dormint, prenent un café o caminant amunt i avall. De sobte, necessite escoltar una cançó de Feliu Ventura, de Pau Alabajos o de Carles Pastor. La pose i em dedique, recolzat sobre la finestra, a deixar que el vent em colpege la cara. I veig a gent diversa: l'home major del quart que surt per fumar-se un havà; la dona que discuteix amb el marit per no deixar-li posar el programa de televisió que desitja; els joves revolucionaris que escolten música a volums elevats. Però no m'immute; ni jo ni la meua infusió. L'assaborisc, amb el mateix deler que ho faig amb els teus llavis, amb les teues galtes. I torne la vista al carrer, eixe carrer que només hem tingut una oportunitat de xafar junts. Els arbres, movent els seus allargassats braços en un ball desconegut, em criden l'atenció i exclamen el teu nom, que es barreja amb el soroll ambiental. Però jo l'arribe a escoltar. Mentre la melodia del cantautor del moment va finalitzant, vaig fent glops al got, ja no tant calent, que tinc a les mans. Passa un cotxe i se sent un crit de fill de puta, quasi em mates, però res aconsegueix distraure'm. És un exercici agradable, enèrgic. Busque, en la paret, una de les fotos on eixim junts. Somric, i el meu jo fotogràfic em pica l'ullet. Està molt ben acompanyat; res superaria eixa companyia.
Dijous, quan tornava d'una massiva presentació literària, mentre caminava per l'avinguda Blasco Ibáñez, des de la parada de Facultats fins al pis, vaig alçar el cap per primera volta en les últimes setmanes. La Lluna, tapada per algun núvol, tenia el teu bell rostre, amb el millor dels somriures que mai has posat, esperançador, apassionat, i uns ulls envejables. Desprenia el teu dolç aroma, el de tantes nits compartides. Reconec que vaig córrer cap a casa; allí, des de la finestra de la desconnexió quotidiana, tindria temps de gaudir d'una Lluna procedent de Sàsser. Vaig calfar l'aigua i vaig preparar una camamil·la; vaig alçar la persiana i m'hi vaig recolzar. Les línies del camí aeri encara hi eren presents, i un parell d'estrelles competien per veure quina feia més llum. La Lluna tornava a ser el satèl·lit de sempre, però hi havia alguna cosa d'estranya.
Dijous, quan tornava d'una massiva presentació literària, mentre caminava per l'avinguda Blasco Ibáñez, des de la parada de Facultats fins al pis, vaig alçar el cap per primera volta en les últimes setmanes. Et vaig veure, vas véncer totes les obscuritats i vas guanyar la lluita interestel·lar. I, en el cap, una ciutat: Girona.
La taula és plena de llibres, d'apunts, de manuals, de bolígrafs i d'etcèteres, mentre em dedique a buscar gairebé tres-cents geosinònims, no tots ells fàcilment trobables a Internet. Porte tres dies amb açò i encara vaig per la lletra 'e'. Del que estic segur és que, quan arribe al verb 'estimar', no em caldrà cap definició i no m'importaran la quantitat de geosinònims que puga haver-hi; només tancaré els ulls i desitjaré, com cada dia, eliminar les distàncies i fer-li trampa al temps per poder-te besar sense limitacions imposades per les obligacions quotidianes.
L'obscuritat l'impregna; tot és gris i fosc. Fora plou, però ell només sent les gotes que xoquen contra els vidres de les finestres. Té ganes d'estar-se al llit, tapat sota el cobertor. No vol veure ningú, no vol parlar amb ningú, no vol eixir al carrer. Té por: por de no saber actuar, por de dir alguna cosa que sente malament, por de ser abandonat, por de ser rebutjat. Té por de la vida. Al llarg dels anys, ha anat endinsant-se en una presó invisible, en la qual els barrots van impedint-li l'agradable visió quotidiana. N'esta fart, que cada volta els barrots s'ajunten més. Sap que no és el bon camí, però no hi veu solucions. Té pànic d'arriscar, té pànic de fracassar, té pànic de caure en l'oblit. Tot el fa pensar i mai en trau cap conclusió positiva. Li diuen "A" i ho capgira tot fins que creu que li han dit "Z". No li agrada la seua forma de ser; no viu. L'autoexigència l'ha nafrat; el passat, també. Fins aleshores, li havia trobat solució a tot, o això creia. Com engegar un ordinador? En llegia les instruccions. Com aprovar l'examen de Matemàtiques? En feia exercicis. Com superar la por? El pragmatisme no li serveix, la vida és una assignatura massa important per a tenir unes regles fixades. La vida, què és la vida?, pensa. No ho sabria definir. No menja, no dorm. Sovint té baixons i sua, sua molt, però és una suor freda. La panxa se li remou i l'obliga a contraure's. Quan creu que té el cap buit, inconscientment l'ompli d'algun fet negatiu. Fuig de la felicitat; creu que, quan algú és feliç, immediatament després li ocorren xicotetes desgràcies. Prefereix l'equilibri, però no viu. S'imagina al mig d'una balança fictícia, però ell mateix sap que està més a prop de l'infern. Tanmateix, no culpa ningú. Sap que la causa està en ell mateix, i el que més impotència li dóna és que veu els problemes que té, però no hi sap posar remei. Plora i es torna a gitar. Dorm i desconnecta del món, encara que, de vegades, la vida el visita als somnis. Són moltes les persones que l'intenten animar, que li volen fer costat, però, alienat, només fa cas de les mentires que el seu cap es fa. Li vénen a la ment escenes del passat i les mira amb nostàlgia; el viatge al futur és com un túnel sense llum. No li presta atenció al present, inconscient que és el vehicle que l'ha de portar a eixe demà. Les parets de l'habitació l'oprimeixen; cada dia les veu més juntes i la troba més menuda. Primer li aconsellaren til·la i valerianes, però ja no li fan efecte. Ho odia tot: odia el temor per qualsevol cosa, odia sentir-se sol quan no està sol, odia no saber actuar, odia la vida. S'odia. Busca sempre més enllà del que aconsegueix i no ho gaudeix. El somriure que tenia li minva a cada segon i, a sota dels ulls, unes ulleres es confonen amb les esferes visuals. Abans considerava que eren baixons; ara s'hi ha acostumat. No ho vol, però ja no sap què fer...
Aleshores, com si d'una pel·lícula de dibuixos animats es tractara, va a buscar una llima a la caixa de ferramentes. N'agafa de diverses mesures. Per primera volta en setmanes, les ninetes dels ulls demostren esperança. Sap que porta massa temps així i les persones que el volen no s'ho mereixen; no es mereixen sofrir per la seua por a la por. Ja n'esta fart, d'eixe comportament, d'eixa actitud. El primer pas, la voluntat. Sense comentar-li res a ningú i amb l'ajuda que li dóna saber que està rodejat de gent que l'estima, torna a entrar a la seua habitació. Puja la persiana, obri la finestra, fa el llit, endreça l'escriptori, arreplega la roba bruta i s'asseu en la cadira. Amb la llima més menuda, comença a polir un dels barrots. S'alegra en veure que sí que hi ha deixat marca, però en necessitarà una més gran. N'agafa una altra i hi segueix. El barrot va perdent la seua forma cilíndrica i un fil de llum hi entra. S'anima i se li humitegen els ulls. Amb la gran faré més treball, pensa. Efectivament, llima i llima, i es passa tot el dia llimant. Només ha aconseguit una xicoteta escletxa, però suficientment gran per tornar-li l'esperança que mai havia tingut. A la nit, descansa tranquil·lament, tot i que sap que li queda molta feina per fer. L'habitació també sembla eixamplar-se; la lluna li pica l'ullet.
La casa, la reconeix, tot i estar distribuïda d'una altra manera i pintada de color blanc. Ja no la recordava així; ara és groga i, per fora, roja. Encara que té dues habitacions, ara en troba infinites, unes al costat d'altres, amb la mateixa porta, amb el mateix lletreret, amb el mateix pany i amb el mateix de tot. Hi entra i no escolta res. Se sent estrany, però sap que és la casa de camp de sempre. La llum de la cuina està encesa; es dirigeix cap allí amb una mica de por, però amb la seguretat que li dóna conéixer aquell indret i no haver escoltat res. La cuina és immensa, amb tres forns, quatre neveres i seixanta caixons als armaris. Té set i beu aigua. De sobte, sent un gran enrenou al menjador. Una música dels huitanta envaeix l'ambient. Hi busca, però no hi veu ningú. I és, aleshores, quan hi apareixen els seus pares, molt més joves que ara. Ella amb una llarga cabellera rossa i una alegria eterna, i ell amb el cabell negre i un bigot perfectament arreglat, com si contara un acudit. Els saluda, però no parlen ni gesticulen. Són com personatges extrets de les fotografies que té guardades pels racons de casa. D'una altra porta ixen tots els amics dels pares, amb vint anys menys. Els parla, però no reaccionen. Només somriuen, com si posaren. De la tercera porta, dos persones adultes, ell amb ulleres i somriure sarnós i ella, més bonica que mai, amb una bata amb flors, sense cap indici de malaltia. Els reconeix a l'instant: són els avis, com si foren a una boda. Els troba molt contents. Corre a abraçar-los, però, només són una imatge en blanc i negre. Una llàgrima li humiteja els ulls. La música segueix; un jovenet -ho dedueix per la veu- Serrat els transporta al Mediterraneo, mentre Sabina els converteix en el Pirata cojo. De la resta de portes va sorgint gent coneguda, tots amb un somriure: ties, oncles, cosins, etc. I d'una ix ella, amb els mateixos ulls enlluernadors de l'actualitat, amb una il·lusió per viure immensa, corrent darrere d'un gatet negre. Fa cara d'entremaliada. Immediatament, la busca per agafar-la als braços, però no ho aconsegueix: és, novament, una imatge. Al fons, uns xiquets es llancen pedres, disfressats de pastorets, de valencians, de... són els amics de sempre. Els crida, però ningú l'escolta. Llavors, se li ocorre una idea. Agafa el cotxe, l'engega -no abans sense costar-li de ficar la clau al forat pel nerviosisme imperant-, fa marxa enrere fins que és a la carretera, li posa primera, segona, tercera, s'atura obeint el senyal, torna a posar primera, segona, puja el carrer fins a casa. Aparca el vehicle, obri la porta, busca la impresora, la posa en una bossa i torna, desfent el camí, a la casa de camp. Entra; tots estan al seu lloc. Programa la impresora per a d'ací cinc segons. Comença el compte... quatre... trau el mòbil... tres... el desbloqueja... dos... pitja el botó de la càmera... un... queda atrapat a la pantalla del mòbil. Ziiiiiiiiiiiiiiiiiiiiim... dos minuts després, una fotografia més queda plantada juntament amb les altres. S'hi pot veure un xiquet d'uns quatre anys amb un joguet a la mà que somriu amb tota la resta de la gent.
Obri la boca, refilldeputa. Li va somriure. He dit que l'òbrigues! Només somreia. No vols dir-me on està el cabró del teu amic i ho pagaràs car. Únicament li mostrava aquell somriure irònic. Estava a punt de morir a mans d'aquell cap del negoci de drogues en què el seu company i ell hi estaven embolicats, però no deia res. Es limitava a somriure. El torturador li pegà amb la culata de la pistola i caigué a terra. Una fineta línia de sang li regalimava boca cap avall. Li amollà un puntelló a l'estòmac que l'obligà a contraure's. L'estirà del cabell, el tornà a llançar a terra. Amb els ulls inflats i ple de blaüres, el tornà a alçar i el va asseure a la cadira. Una última volta abans que t'envie a l'altre bàndol, malparit: on està l'imbècil del teu amic? Entre les gotes de suor, que es mesclaven amb les de sang, la boca agafà la forma d'un somriure. Estava jugant-se la vida i estava somrient. Al botxí se li encengué l'ànima -si és que en tenia-, els ulls fregaven el punt d'explotació i la vena del coll clamava llibertat. Li escopí, cosa que no immutà el que anava a esdevindre víctima, llevà el botó de seguretat i li enfonsà el canó en la boca. L'altre, amb força, encara se la introduïa més, però no amagava el somriure. Col·locà bé el dit al gallet, mantingué la mà ferma i, mirant-lo als ulls i cridant-li que tenia el que es mereixia, disparà. Immediatament, aquell cos aterrà i provocà una gran bassa de sang. Contemplà el cadàver i aquell estúpid somriure no s'havia esfumat. Com si embogira, continuà disparant-li a la cara per a esborrar el seu rostre, però la boca no canvià de forma. Aquell somriure, el recordà tota la vida, ja que fou l'única cosa que tragué d'aquella operació en què ell només era un peó de tota l'estructura. Hagué d'ingressar en un psiquiàtric a causa de la visió dels diferents somriures de la gent. Afirmava, segons l'informe mèdic, que escoltava, fins i tot, rialles quan era físicament impossible que algú les provocara.
Ha plogut. No ho he vist, però ho intuïsc. Entrà l'olor de terra mullada per la finestra. Signe, símbol o indici? Sempre feien la mateixa pregunta quan començaves amb allò de la lingüística a l'institut. L'estrany individu ha vingut i m'ha deixat la botiga plena de petjades de fang. Portava barret negre, gavardina marró i guants de cuir. Pareixia extret d'una de les pel·lícules de gàngsters que veia Lluís. No m'ha dit res; hi ha arribat, ha deixat una carta en blanc i se n'ha anat. Misteriós. Misteriosa la carta. La gent està molt malament. Ni una senyal de qui podria ser. Ara bé, jo estava sol a la botiga i m'he acollonit. Veges! Però, per més que li pegue voltes a la carta no hi trobe res. A més, el rostre, gairebé no li l'he vist. Un altre client. Hola. Hola. Em poses un quilo de creïlles. Sí, home, de seguida. Aquell home que ha eixit d'ací fa mitja hora era una mica estrany, no? Tu també l'has vist? Sí, i m'ha donat una carta en blanc. Sí, a mi també; ha entrat a la botiga, me l'ha donat i se n'ha anat. Serà d'algun partit polític? Home, estos polítics de pa sucat amb oli estan tocats, però tant? Bé, fia't, fia't. Vols quelcom més? No, ja va bé. Són tres euros. Ací tens, au! Adéu. Isc al carrer; l'home extret d'una pel·lícula de gàngsters ix d'una altra botiga. I entra en una altra, de la qual surt als dos minuts. I a una altra. I a l'enèsima. I també va per les cases. I para a la gent del carrer i els dóna una carta. Es queden tots esglaiats, però ningú gosa recriminar-li res. Un cotxe passa corrents i m'esguita. Fill de puta! Però és autòmat de la velocitat. Uns metres més endavant, tira una boleta de paper, on hi ha una data i una hora: 03-10-2011, 12.32. Són les 12.31. Em gire, torne a mirar-hi i ja no hi és el cotxe. L'home ha desaparegut del meu carrer, perdut entre els gasos urbans, entre la boira de tardor, entre les blasfèmies locals, entre els saluts exagerats, entre... Se sent un soroll fort. 12.32. Un accident de cotxe. El vehicle està esclafat. A terra, una bassa de sang. Ràpidament, me'n vaig a vore la meua carta. Durant uns segons, es pot llegir: "Volia enderrocar uns cassalots de les afores per construir-hi tres gratacels. Volia destruir les muntanyes per fer-hi un parc". Ja no hi posa res. Ve Marc. Ei, t'ha visitat un home amb barret negre, guants de cuir, gavardina... Sí, a tu també? Sí, estava en ma casa i ha vingut. Pensava que era un testimoni de Jehovà i no anava a obrir-li, però ha insistit tant que li he obert, m'ha donat la carta i se n'ha anat. No hi posava res? No, res de res. El conductor del cotxe que ha sofrit l'accident havia llançat aquest paper, i en el meu, durant uns segons, s'havia escrit les pretencions que tenia. Es veu que volia enderrocar unes cases antigues i unes muntanyes. Vols dir que volia fer malbé la terra? Una cosa així. A saber què es portaven entre mans, l'home aquell i el misteriós. Ens acomiadem i li telefone a Joan, que és constructor i té un projecte entre les mans, amb el qual vol acabar amb tota la costa i part de la meitat oriental de la ciutat. Joan, com va? Has rebut una carta en blanc? Què? No, no solc rebre jo cartes. Ah, d'acord. És que ens n'estan enviant a tots, i hi ha hagut un accident, i es veu que guarda relació. Pos no sé, no en sé res. Anem anant com està el personal, no? Això pensava jo, però l'home que m'ha entregat la carta feia por. Bah, bobades, no hi penses més. Bé, jo ja t'he avisat, perquè sembla que està relacionat amb la naturalesa. Serà algú d'eixos del Greenpeace que volen evitar el progrés imminent. Serà, serà, però no ha dit res. No li pegues més voltes. No, si cas no li'n faig. Bé, dissabte ens veiem, au. Au.
Quan baixà del despatx per anar a dinar, preguntà si hi havia alguna carta. No, cap ni una. Pujà al cotxe dirrecció al Celest Restaurant, un dels restaurants més cars de la ciutat. Girà el cantó, i seguí recte. Quan mirà per l'espillet, veié una ombra a l'interior: una ombra amb barret, gavardina i guants de cuir. S'esglaià, frenà, accelerà, girà sobtadament el volant, fins que s'estrellà en un carreró. L'ombra es llevà el barret; una extensa cabellera corre gavardina avall. És una dona. Com la llibertat, com l'esperança. És dona. Aleshores, se'l queda mirant. L'observa, l'inspecciona. Joan té els collons de corbata. Saps? Per gent com tu existeix la pobresa. Per gent com tu, que juga amb la dignitat de la gent, existeix la misèria. Per gent com tu, que ara vol acabar amb tota la terra per obtenir uns beneficis efímers, existeixen les guerres. Vos creieu, vosaltres, que podeu fer i desfer a la vostra mesura. I no. No podreu mai acabar amb tot un planeta. Ni tots units teniu més força que jo, la mare naturalesa. Sóc Gaia, sóc Cíbele, sóc Gea, sóc Demèter. Per cada colp que em voleu pegar, jo vos el torne multiplicat per mil. Temps al temps, temps al temps. I li deixà una carta. Silenciosament, obrí el cotxe, baixà i es perdé entre els carrerons. Joan no podia parlar, no podia pensar. Es tranquilitzà, engegà el cotxe, que havia quedat un poc malparat, i seguí cap a casa. No es trobava bé.
Vaig tornar a mirar la meua carta. Un nou missatge? "Es creia déu i volia transformar la terra en mar". Com? Vaig telefonar-li, a Joan, però no l'agafava. Al telenotícies, la dona del temps, que parlava amb una lentitud que avorria, amb uns paronets amb què creia que podia captar més atenció, explicava que en els pròxims dies, unes fortes pluges podrien provocar moltes catàstrofes, que el mar produïa unes ones enormes i que la gent buscara refugi. La dona del temps, sense alarmar-se gens ni mica, concloïa amb un "La terra batega més que mai". Vaig apagar la televisió i vaig decidir dormir la migdiada. Uns lleus tremolors van moure algun llibre de la prestatgeria. Vaig aconseguir, però, poder dormir una estona. En despertar-me, la gent corria pels carrers, amoïnada, excitada. Està a punt d'acabar-se el món, refugiem-nos! Què? Em dirigia a la botiga. A poc a poc, els carrers quedaren deserts. Algun client, amb la serenitat d'un cirurgià, em comentà que la mar s'havia menjat part de la costa. Era greu, l'assumpte, però aquell senyor no s'esglaià. Era lògic, amb tant de mal com fan a la naturalesa. No era un expert en ciències i li vaig donar la raó. A la nit, després d'una vesprada desocupat, vaig tornar a engegar la televisió. Tot eren notícies sobre el mal temps, sobre la desaparició de part de la costa ací, als Estats Units, a Anglaterra, a etcètera. Sembla que sí que era greu, sí. Fent zàping, però, un polític no massa alt exclamà: "Ja vos vaig dir que vos portaria la platja!", mentre somreia, com aquell que fa la feina pendent amb alguna mena de trampa. Vaig apagar la pantalla; ja en tenia prou. Vaig mirar per darrera vegada la carta. Un missatge nou: "Vos queda poc, humans, si seguiu així". Cansat per tota la jornada, vaig obrir el cobertor del llit, m'hi vaig ficar i vaig tancar els ulls. Pel carrer sentia una remor de peixos.
Tenia ganes que caiguera la nit per poder robar el valuós tresor d'aquella casa de les afores de la ciutat. Es va preparar: camisa negra, pantalons negres, botes negres i barret negre. Sabia que, amb la foscor del paisatge, passaria molt ben desapercebut. Li va sonar el rellotge, però la foscúria encara no omplia la vida. Agafà el cotxe i, minvant la velocitat, arribà a uns cent metres del casalot. Quedaven cinc minuts perquè tot fóra negre. Mira el cel, les estrelles i algun cometa desviat de planeta. Era l'hora esperada, o ara o mai. Eixí del cotxe i... la nit li caigué al damunt, pesada, trencant-li la columna vertebral i convertint-lo en pols.
La meua vida sempre ha sigut
complicada, amunt i avall, rebent puntellons des de tots els racons. A més, els
humans, intel·ligents ells, exemplifiquen sovint la inutilitat amb una
comparació amb mi o les meues germanes. Bé, abans d’entrar-hi, però, vos
contaré una mica de la meua història. Vaig nàixer farà un segle, en un poblet
menut del nord d’Àfrica, concretament, en una muntanyeta el nom de la qual no
recorde. Havia nascut pegada a la besàvia, a l’àvia, a la mare, a la germana, a
la cosina, a... totes les d’aquella serra. Però, disposada a viure una vida més
digna, vaig decidir que havia arribat el moment de marxar, de buscar nous
horitzons, això sí, amb el cor lligat al continent. Llavors, em vaig entregar
al vent que, amb l’ajuda dels rius i del mar, em transportaren al sud d’un
xicotet país, a l’est de la Península Ibèrica. “País Valencià”, vaig escoltar
la primera volta, tot i que, amb el pas del temps, l’han anomenat més aviat
“Comunidad Valenciana”. Coses dels humans... De seguida, m’hi vaig instal·lar,
a sota d’un arbust que hi vaig trobar.
Els veia passar, els habitants;
els que pareixien més elegants solien criticar els que no sé per quina raó
havien de viure en terra, entre cartons. Alguns els escopien. Recorde quan un
xiquet xicotet em va escopir a mi; no em va sentar gens malament ni em vaig
emprenyar. La veritat és que em va ajudar a moure’m un poc fins que... fins que
el maleït em va pegar una puntada de peu i vaig anar volant a la carretera.
Des d’allí, pel vent que provocava l’elevada velocitat d’alguns vehicles, vaig
rodolar fins un banquet on uns homes majors parlaven de coses de l’edat, de
futbol i dels que governaven aquell indret. Veus? Jo no m’he de preocupar per
aquelles ximpleries; no hi ha res més lliure que ser una pedra! Ara, que,
alguns insinuen que no tenim sentiments. Ja, és clar, està bé que ho diguen
mentre estan deixant la seua parella per açò o allò altre. En fi, m’encenc cada
vegada que sent un comentari de menyspreu.
Com el que vaig escoltar-li a aquell
setciències: “Eres més inútil que les pedres”; o el de la panadera: “Això és
més inútil que tirar pedres a la Lluna”. Però açò què vol dir? Per què dubten
de la nostra inutilitat? Ells, que beuen sense tenir set, que mengen sense
tenir fam i que xarren sense tenir res a dir? Em limite a observar-los cada dia
i em fan gràcia: s’alegren quan s’enamoren –sense motiu aparent– i ploren quan
es desenamoren; es barallen per ser líders en qualsevol cosa, des de la feina fins
a les nacions; insulten els altres per no ser com ells, des del físic
fins a l’economia, i no saben veure’s les imperfeccions que tenen dins seu.
Sempre s’han fet els valents destruint la naturalesa, matant éssers
sense cap culpa, foradant la terra. Han oblidat, sembla, que els primers humans
i les pedres fórem molt amics: nosaltres els deixàvem trossos perquè poguéren
caçar, fer foc i més etcèteres. Però, què més dóna el que pense jo ara? Sóc una
simple i inútil pedra, que continuarà sent colpejada per cada infant amb
rabietes perquè la mare no li consenteix açò o allò, que continuarà anant d’un
lloc a un altre, fins que em desintegre i em transforme en pols. Com els
mateixos humans. Al cap i a la fi, no som tan distints, oi?
I si després de tot... No, no pot ser, és impossible. Mmm... impossible?... Sí, Pepet, oblida-te'n... Però és que... fotre! Que no pot ser... O sí? És tot tan confús... Als somnis és més real que a la realitat somniada de cada dia... Crec que sí que ho faré... però és tan complicat... Què més dóna? Si no ho intentes, no ho sabràs... Sí, m'armaré de valor i ho aconseguiré... Encara que l'hòstia pot ser... Uff, per què ho he de pensar tant? Sí, em puc fer mal, però si no ho intente... És que diuen que és tan costós... Que és un món, arribar-hi... Bé, tampoc tinc massa alternatives, i quedar-me aturat m'avorreix... Però i si em moc tant que... No ho sé, no vull sofrir cap revés... Redéu! A fer la mà tot! Ho aconseguiré!... Però demà, que hui ja he passat massa estona pensant-ho.
M'agrada la idea de desinhibir-nos amb la mirada, aquella que em produeix un tràfec melangiós cada vegada que s'entrecreua amb els meus ulls. M'encanta sentir el teu alé amb regust de dolçor primaveral cada instant que em parles, que em narres alguna anècdota de la teua joventut. És un plaer llegir-te els llavis, recorrent-los visualment, ara el de dalt, ara el de baix, amb el lent moviment del nervi xerraire. És un honor escoltar-te, amb tota l'atenció meditada, capficat amb els mots enrevessats que soltes amb unes pauses intencionades per a provocar el meu misteri. Tinc el desig jovenívol de passar la mà pel teu rostre, tocar-te els peçons d'una de les dues orelles, mentre la teua expressió roman inalterable a les meues intencions.
... I mai es va despertar, adormida com estava, aquella estàtua de bronze de no se sap quin període de l'Antiguitat, mentre el príncep blau del conte s'emprenyava, agafava una pica i la colpejava fins a arribar a l'extrem de quedar una enorme quantitat de polsim. Aleshores, la va preparar, la va alinear i, tot d'una, la va llepar, demostrant al món que s'havia pogut menjar el passat.
Créixer és aturar-se una estona, mirar el calendari, veure que estàs en el 2011, que en menys d'any i mig els esdeveniments han anat a foc seguit. Créixer és comprovar que tens barba, que lliges llibres que abans no hauries tingut en ment. Créixer és adonar-se que hi ha gent -a la qual aprecies- que fa anys veies per Internet, però que ara coneixes personalment. Créixer és descobrir que tens una família que ho val tot i uns amics i amigues que pareixen germans. Créixer és obrir la ment i contemplar que no hi ha quadratures, que els cercles giren millor. Créixer és madurar i, en certa manera, tornar a la infantesa. Créixer és tornar-se nostàlgic, però alhora esperançador. Créixer és valorar cada instant, cada moment, com si fóra l'últim de la teua vida. Créixer és tenir projectes, somnis, il·lusions que t'obliguen a caminar. Créixer, en definitiva, és veure com les agulles del rellotge giren en el sentit de les agulles del rellotge; com no tens el poder sobre elles; i com gent a qui estimes se'n va a l'altre món, d'on necessita el descans, com fa un mes, com fa poc més de mig any. És per això que, per a créixer, m'agradaria tornar a escoltar aquelles històries fantàstiques que de xicotet em contava el meu pare, asseguts al sofà de casa, mentre véiem alguna pel·lícula, mentre la mare somreia a la taula on brodava alguna tela bonica i soltava alguna anècdota graciosa, o quan m'acompanyava a per algun joguet que el fill capritxós demanava, o quan em tocava el cabell i em narrava acudits. És per això que, per a créixer, m'encantaria tornar a escoltar la meua iaia cantar-me cançons per a animar-me i el meu iaio preguntant-me coses de l'instiut, els dos entusiasmats de veure el nét així, creixent. Créixer és, sens dubte, saber barrejar el verb 'recordar' i la perífrasi 'seguir endavant'. Créixer és viure acostumant-se a la vida i a un mateix. I jo vull seguir creixent.
El dia que vaig conéixer la Subjectivitat va canviar la meua vida per complet. Vivia en un món on el cel és cel, la terra és la terra, els diners són bitllets de paper de diversos colors que s'intercanvien per materials, les paraules volen dir el que diu el diccionari, la maldat només existia als contes infantils, la ignorància i la innocència regien el dia a dia... Però quan va entrar en el meu cercle vital la Subjectivitat, tot va fer un tomb. El cel va deixar de ser cel per a esdevenir el pou on van a parar tots els residus tòxics; la terra es va convertir en un full en blanc on uns empresaris anaven dibuixant edificis, gratacels, magatzems, multinacionals, palaus, la Moncloa, la Zarzuela, etc.; els diners van passar de comprar materials a comprar càrrecs, institucions i, fins i tot, persones; la maldat es va encarnar en un cos i va ser persona per un dia, cosa que va provocar que es reproduïra per milions i milions d'indrets; i la ignorància i la innocència es van transformar en inutilitats a partir de certa edat. Crec que sí, que la Subjectivitat va fer canviar moltes coses de la meua vida; em va ajudar a vore que la senyora Objectivitat era una falsa, per la qual cosa vaig deduir que calia saber llegir entre línies totes les accions de l'ésser humà i que el vertader mal venia per considerar que aquesta darrera era objectiva. Ara bé, aquella nit vaig prendre unes copes amb la Subjectivitat; m'hi vaig enamorar! A l'endemà vaig obrir el diccionari per buscar el terme 'català' aplicat a la llengua, i la resposta era clara: "Llengua romànica del grup de la Romània occidental, amb trets comuns a les llengües iberomàniques i a les llengües gal·loromàniques, molt afí a l'occità, pròpia dels Països Catalans". Després, indagant, vaig trobar que els Països Catalans eren tots els territoris que parlaven català: el Principat, la Catalunya Nord, les Illes Balears, Andorra, a la Franja de Ponent, a l'Alguer, al Carxe i el País Valencià. Aleshores, vaig pensar que la meua llengua, la llengua amb què dic "boca", "ulls" o "cadira" s'anomenava així, tot i que també es considerava correcta la denominació de 'valencià'. Després, tot va ser molt confús; em vaig posar a redactar una carta per a enviar-la a Canal 9 i exigir que hi haguera una programació en exclusiva en valencià (concretament els vaig dir 'català', que sabia que els sentaria millor, que ells hi estan molt familiaritzats). A més, la Subjectivitat em va malvar tant que els vaig enviar un correu a Camps i Barberà. Crec que els deia que deixaren de fingir que el castellà és una llengua millor, que el valencià és tan bo per a tot com l'idioma de Quevedo. Com no em feien cas, en vaig enviar quaranta més, fins que al pròxim telenotícies de Canal 9 em van dedicar uns minuts: "Un terrorista vol imposar el català a aquesta cadena i a la Generalitat. Ha sigut condemnat i li poden caure trenta-dos anys de presó. Les seues declaracions han sigut: 'El catalán i el valenciano son lenguas diferentes, y yo quiero que aquí se hable catalán, cojones'". La pròxima notícia em sembla que explicava que una nova assassinada a mans del seu marit li havia costat a aquest any i mig d'encarcerament. I ara escric des d'ací, des d'unes reixes que resen el títol de: Cerrado por Subjetividad. Ja m'havien avisat, la Subjectivitat em portaria algun disgust. Encara que la Subjectivitat pareixia tan relativa...
Es va gitar. Veles e vents han mos desig complir. Però va pegar la primera volta. La flama de tot un poble en moviment. Va obrir els ulls i ho va veure tot fosc. A València viuràs apalancat en qualsevol bar. Va tornar a tancar-los i es va posar de costat. Què vos passa, què vos passa, què vos passa valencians? Començava a posar-se nerviós perquè eren les dues i mitja de la nit i s'havia d'alçar prompte. Senyorama, els 'quintos'. La voluntat per a la paella. Es va destapar, va esbufegar i es va estirar. A mi em diuen com em diuen, em diuen com m'han posat, si vols saber com em diuen, busca qui m'ha batejat. Agafa els llençols i es recobreix. Ara sí. Ítaca t'ha donat el bell viatge, sense ella no hauries sortit. Càguensos! No hi ha manera de dormir o què? Deixa la ment en blanc, però. De sobte, un abisme, plou i l'aigua no mulla, de sobte, un abisme, paregut al no-res. Uff! Diners de tort fan veritat, e de jutge fan advocat. Savi fan tornar l'hom orat, puix que d'ells n'haja. Es torna a alçar, es fa un got de llet calenteta, es menja una valenciana i se'n va de nou al llit. Em creureu mort, jo no hauré mort, faré vacances. Ara Ovidi? Huit metres de mur en el terme perquè la plebe jugue al frontó. Ja no sap com posar-se, ni cap per amunt, ni cap per avall. Es lleva el coixí del cap i se'l col·loca als peus. Hui estàs molt guapot, molt guapot, en el teu bigot. Fotre, fotre i refotre! Mira el despertador, són les quatre i mitja. Lloraré las penas de mi corazón enamorao. Abans del segon vers ja ronca.
La gota Tyjggg s'enfrontava, mig de broma, mig seriosament, amb la gota Hygjjj. Eren amigues des de fa centenars d'anys, quan les dos s'havien conegut en un riu ara sec d'algun poble perdut entre les comarques centrals. Sempre havien anat juntes; des del riu, amb l'evaporació i la consegüent pluja. Ara queien en un solar i es reien, una de l'altra, mentre discutien quina havia guanyat més terreny. La gota Tyjggg, per mil·límetres de mil·límetres de mil·límetres, havia vençut, però, un cop més, li estenia la mol·lècula d'hidrogen en senyal d'amistat perquè s'ajuntaren de nou. Després, les altres gotes van formar una bassa de dimensions considerables que van provocar els blasmes més malsonants dels conductors dels cinc cotxes que hi van passar. Les gotes, silenciosament, s'alegraven i s'abraçaven unes amb altres. La pluja les va ajudar a arribar al rierol més pròxim, un rierol que s'unia amb un riu gran que anava a parar al mar. Les gotes Tyjggg i Hygjjj es contaven acudits mentre viatjaven juntes, unides, com a germanes. També es feien la guitza l'una a l'altra, amb pessics ací, espentes allà; però s'ho passaven molt bé i en gaudien, de la travessia. L'última volta que les vaig poder veure va ser quan, enllà en l'horitzó, mentre ocupaven el seu país infinit, van brillar a mode d'acomiadament...
... Saps, Pepet? Què, iaio? De vegades, cal saber ser gotes d'aigua. Això què vol dir? Mira com s'allunyen, però saben que hi tornaran. Elles saben que el sol les absorbirà, que els núvols se les menjaran, però que acabaran queient i tornant a viure. Es coneix com al cicle de l'aigua. Sí, sí, iaio, alguna cosa d'eixes ens ha dit la mestra de Coneixement del Medi. Doncs el mateix cicle de l'aigua és aplicable a les persones: hem de saber fluir pels mars del cap, sense por, tranquil·lament i comprensible. I quan cregues que el sol t'absorbirà, no et preocupes, perquè els núvols et tornaran a crear. I tindràs novament tot l'oceà per a tu, per a continuar sent gota, per a continuar avançant. Tindràs tot el país als teus peus, sense cap frontera que et discrimine per portar més partícules d'un o de l'altre component, sense cap llei que et prohibisca expressar-te amb les teues amigues gotes. Ara bé, no pots creure't Posidó, si no, despertaràs les fúries de la resta, que t'apartaran del grup i, potser, sí que t'acabes secant.
El nétet havia afirmat a gairebé tot que sí, encara que es va perdre a mitjan explicació i es va adormir. No obstant això, aquella nit ningú li llevaria el somriure infantil que se li havia dibuixat als llavis. Dormia i somiava plàcidament.
El nostre naixement té una certa similitud amb un encenedor. Bé, amb el funcionament d'un encenedor, en el qual la mare, després de molt de sofriment -fins i tot en la biologia humana?-, pitja el botonet i n'ix foc. I no m'ho negueu. Quan eixim del ventre maternal, a part dels plors, de la sang i de tots els líquids, una petita espurna se'ns encén al cor. L'espurna del primer dia que amb el pas del temps esdevé la flama de la vida. La flama. Des del moment zero fins al moment infinit, que aleshores passa a ser finit, tenim una flama groguenca i vermellosa al nostre interior, una flama que ens obliga, primer, a posar-nos drets i a començar a moure un peu davant d'un altre: a caminar. Una flama que intentarà consumir-se diàriament, ja siga per la poca potència del foc o per elements externs, com els mals vents que bufaran per mestral i ponent o per les males pluges que intentaran apagar-la. Però no. Així com el got que intenta apagar el ciri més llarg posant-s'hi damunt, però que sempre rep alguna mà innocent que l'acaba descobrint, la nostra flama només s'acabarà un dia: el dia definitiu i inevitable. I aquest jorn arribarà, sí, encara que està en les nostres mans, com he dit, saber allargar-lo més o menys. La flama, l'hem de portar sempre a una temperatura constant, lluitant contra tots els obstacles permanents, combatent per un món millor, tant externament com interior. La flama ha de servir per a eradicar la violència de gènere, el maltractament infantil, la intolerància a les persones majors; ha d'acabar amb la pederàstia, amb les dictadures, amb les opressions, amb la fam i amb la guerra; ha de portar-nos alegries, il·lusions; ens ha de fer viure, ens ha de fer riure, tot i que no passa res si plorem; ens ha d'escalfar les idees i fer les coses amb passió; ens ha d'entregar la racionalitat que moltes vegades ens cal, el seny que solem oblidar. La flama ens ha d'ajudar a ser portadors, això és, a ser persones. Cada dia, algú o quelcom ens la intentaran apagar; viuen per a això, no tenen més feina. La nostra tasca és la de seguir el relleu que la mare, quan naixem, fa amb nosaltres: continuar apretant el botonet de l'encenedor i fent de paret per si algun ventet es filtra i arriba a l'objectiu. Utilitzem la flama per a viure; utilitzem la flama per a fer viure. Si ens ajuntem tots, la flama individual acabarà sent una foguera col·lectiva amb què podrem guanyar-ho tot. Està en les teues mans, està en les nostres mans. Què hi ha més poderós?
