Em van comentar que estaves malalta, que estaves molt malalta. Em van comentar, tanmateix, que encara vas rebre les companyes de feina. I et recorde amb l’alegria que mostraves cada dia en classe, la il·lusió de cada matí d’entre 2001 i 2003, les ganes de fer el bé en cada jornada de la teua llarga tasca. Recorde que, amb tu, vaig saber quin “és” portava accent (el del verb “ser”) i quin, no (el pronom reflexiu); vaig aprendre a distingir el subjecte del predicat; vaig descobrir com es pot estimar una professió. Vaig sentir que teníem una mare a l’aula, que ens ajudava en tot el que podia, que ens cedia la seua casa per a practicar per al teatret o el ball de final de curs. Vaig notar com es gaudeix escoltant a algú, com les classes de Coneixement del Medi, que odiava, es podien fer entretingudes. Inconscientment, em vas obrir els ulls i vaig saber que el que m’agradava era la llengua. Ens vas preparar excel·lentíssimament per a l’arribada a l’institut: només cal veure que gran part d’aquells 5é i 6é de primària fem carrera. Vas saber adreçar el camí de molts jóvens, ja no de la meua generació, sinó d’altres del teu poble, del nostre poble, l’Olleria. Vas deixar tot un llegat de gent que t’admira, que t’idolatra. Eres molt gran, ho sabíem, però tu mai ho hagueres reconegut.
Algú em va explicar un dia que si no haguera sigut pel teu esforç i pel d’algun docent més, hui no existiria l’IES Vermellar. Eres molt gran, repetisc, ho sabíem, però tu, humilment, mai ho hagueres reconegut. Defugies el protagonisme que altres s’han volgut posar. I què? Al cor dels teus alumnes, t’hi has quedat incrustada, t’hi has fet un lloc, t’hi has quedat per a sempre. No he escoltat mai ningú malparlar de tu: no poden! Però ja en aquells temps et queixaves dels renyons. I alguna mala cara? No. Només et preocupaves perquè se’ns quedaren les coses, perquè sabérem com manejar-nos amb els numerets. Ens parlares en valencià i tinguérem un ensenyament en valencià. Reflexionaves en classe i ens feies reflexionar. Ens feies pensar. Ens feies opinar. Vaig comprovar que exercies a la perfecció totes les característiques que formen l’etiqueta de “mestra”. I que molts tenien molt a aprendre de tu. Et fixaves en el que quedava per ensenyar i fins que tots no ho havien comprés, no seguies. Miraves pels que no ho havien entés del tot i t’hi preocupaves, tant, que recorde haver-te vist sofrir. Et sabia a tu més greu que no a ells. I, al final, tots anàvem al mateix nivell.
Eres i seràs un exemple per a tots, en qualsevol àmbit, en el de persona i en el de mestra. Sabies animar, sabies escoltar, sabies aconsellar, sabies atendre’ns, sabies... sabies tantes coses, Tere, que no saps quant t’enyorarem. No ho saps; potser t’han faltat homenatges. O reconeixements. O actes en què es donara a conéixer la teua figura. Però ja saps com és aquesta societat: les bones persones, les que de veritat s’alcen cada matí amb coratge per a canviar les coses, gairebé mai no compten. No obstant això, demà a les 11 del matí, quan finalment te n’aniràs de vacances, no estaràs sola. Moltes generacions anirem a dir-te un “fins ara”, perquè mai desapareixeràs, perquè el teu record sempre estarà dient-nos un “mecaguen la sombra d’un pato negre”, perquè has deixat una petjada que ni Cronos ni ningú podrà esborrar mai. Eres molt gran, dic per última volta, ho sabíem, Tere, però també sabem que tu mai, modestament, ho hagueres reconegut. Moltes gràcies per transmetre’ns tot el que coneixies. Moltes gràcies per la teua dedicació, pel teu esforç, per ser una de les millors mestres de tot un poble. Moltes gràcies.
Si fa un mes i escaig escrivia que ens n'havíem anat a la "Vila Pipo", hui torne a escriure que, en aquesta ocasió, n'hem tornat, però, ara, de la "Vil·la Pipo". L'amic Pep Albinyana, en aquella entrada, m'explicà que al que jo em referia no era una "casa més o menys luxosa, situada fora de la ciutat, generalment voltada de jardí" (diccionari.cat). Com que vaig anar a preses i correres -la qual cosa no és aconsellable-, només vaig buscar "vila" i, és clar, com tenia accepcions, em vaig quedar amb eixa. Mea culpa, per a variar. I, aleshores, el pare i jo ens vam posar a la feina. Sols calia llevar uns pocs taulellets i dibuixar un cercle entre una "ela" i l'altra. Remei molt cassolà, sí, però, al cap i a la fi, tot compta a l'hora de normalitzar els rètols. Ens en vam baixar al poble el passat dimarts, amb la sensació d'haver gaudit d'un gran estiu, del qual faré un resum la pròxima setmana. Moltes gràcies, Pep, una vegada més per l'ajuda!
I ahir, com que ja s'aproxima el nou curs, vam viatjar de nou a València, on no m'he assomat en tot l'estiu. Bé, el dia de les fogueres de sant Joan no compta. El que deia: ahir vam anar al nou pis. Està molt millor que l'anterior i no ens peguen cap bufetada en el preu; la casera ja no té cap semblança amb Rita i és basca. Ara bé, quan li vaig dir que faig Filologia Catalana em va mirar en una cara... "eso es para la docencia, ¿no?". No exactament, però. Si abans tenia l'habitació per a la planxa, ara m'ha tocat una espècie de saleta acondicionada per a ser dormitori. És un progrés. És un sèptim i el número de la porta és el 13. Alguna superstició? Ah, i un fet digne de comentar, tot i que en qualsevol indret seria una cosa normal: en Tòquio, escoltar les dependentes en japonés; en Rússia, escoltar els oficinistes en rus; en la jungla, escoltar els animals en idioma animal. Al bar Zeus, la dona major que ens hi atengué ho féu en un perfecte valencià de l'Horta. I, damunt, l'esmorzar va eixir molt bé de preu. Ep, i els entrepans estaven molt bons!
Mentre el pare muntava alguna taula, vaig decidir anar a l'FNAC a per alguna coseta. "Per favor, Noves glòries a Espanya, de Vicent Flor?". "Sí, sí, ara". Encara estic esperant. Però, buscant-lo i buscant-lo, vaig arribar a l'apartat de 'Literatura Latinoamericana'. Amb la "G", amb la "G"... Galeano... Eduardo Galeano. El Libro de los abrazos o Vagabundo y otros relatos? Començarem pel Libro de los abrazos. A més d'un regalet per a una data que ja no queda tan llunyana. Mitja hora després, el llibre de Flor davant meu. Hi hauria passat cent trenta-cinc vegades i no l'havia vist. Au, cap al pis a per mon pare i tornem a l'Olleria.
Ara que s'ha acabat el parèntesi vacacional en què he fet més aviat poc literàriament, encara que he hagut de prendre una forta decisió pel que fa a l'assignatura d'Història de la Corona d'Aragó, tornem a la normalitat quotidiana dels llibres (que hi haja posat "quotidiana" no resta que siga una de les coses que més m'agrade). Fronteres de vidre, obsequi del seu autor, Francesc Mompó, i Els caçadors salvatges, de Salvador Jàfer, seran els pròxims llibres amb la corresponent ressenya literària. Tornem, també, als horaris i a les noves assignatures, entre les quals hi ha noms que motiven. I, per tal d'adornar una mica més aquest bloc que va quedant-se pobret, hi posaré una nova secció. Com que m'agradaria publicar alguna columna d'opinió setmanalment, em crearé l'apartat, que serà per a dissabte o diumenge segurament. És una manera, d'altra banda, d'autoobligar-me a mirar el món i a escriure. A més d'uns projectes que hi ha per a llarg termini. D'això ja en parlarem.
Hi ha unes quantes entrades pendents que al llarg del que queda de setmana aniré posant, com la crònica del meu aniversari, els 2 anys d'"El nét del tio Pipo" o l'homenatge a Vicent Andrés Estellés. Però cada cosa al seu moment.
De Plató, en sé alguna cosa. Al batxillerat vam estudiar el seu llibre seté de la República, on el filòsof, per mitjà de Sòcrates, demana els requisits necessaris per a l'ideal del bon governant. Allò de les matemàtiques i etcètera, però, sobretot, una bona educació per a la política. Podrem estar més o menys d'acord amb ell en certes coses, però allò d'una bona formació per a portar avant un país, nació, Estat o, simplement, un poble, es notarà, vulguem o no.
Freqüentment, sent la necessitat de lloar-la, d'afalagar les seues grandeses. Al sud del País Valencià -jo també sóc Del Sud-, hi ha una comarca famosa, de nom àrab, la Vall d'Albaida (o la Vall Blanca). Dins d'aquesta, una població, la segona més gran per darrere de la capital, Ontinyent. Els pobles que l'envolten són Alfarrasí, Montaverner i Aielo de Malferit, pel que fa als de la mateixa comarca; i Xàtiva, per part de la Costera. És una vil·la de gairebé 8000 habitants, de tradició vidriera i consumista d'oli d'oliva. No té cantants famosos, com és Aielo de Malferit; no té tenistes coneguts, com és Ontinyent; no té el títol de ciutat, com és Albaida; no té rutes medievals, com és Bocairent; no té zones de càmping, com és Rugat... I la pregunta és, què té?
De vegades, tot no té per què ser material, encara que també té les seues virtuts. Té gent lletrada i culta, com si diguérem, un cercle intel·lectual dels clàssics grecollatins; té artistes i pintors; té escriptors consagrats; ha tingut grans mestres de la guitarra; té places i carrers històrics; té dos grans teatres -la llàstima és que tinguen noms de personalitats castellanes-; té l'avinguda del rei en Jaume, a la qual alguns volien canviar-li el nom; té els seus camps i bancals (la terra per damunt de tot). És això, ser un poble, el que té d'especial. Perquè hi ha els rics, i molts d'ells fins i tot tenen eixe carisma popular.
I és una tranquil·litat la que sent cada vegada que xafe el terra d'aquesta honesta i càlida alqueria, l'Alqueria de les Olles! Diuen que quan més lluny estàs del teu poble natal, més gran és l'afecte que tens per ell. Jo no ho creia, pensava que si estimes una terra, sempre l'estimaràs de la mateixa manera. Però no, després de quasi cinc mesos a la capital m'adone que no. Que allí, cada granet del sòl, cada cara coneguda, cada somriure i cada xerrada aspirant l'aire de la llar, es troba moltíssim a faltar. I ja no del poble, si no de la mateixa comarca. És un patriotisme tancat, sí, però patriotisme al cap i a la fi. Quan al concert dels Obrint Pas cantaren la cançó "Camins", se m'il·luminaren els ulls. El tros de "A la Vall Blanca em vaig deixar" va poder amb mi, m'hi vaig deixar tot el meu esma. Pel que significa, i pel nom de la meua terra.
Perquè sí, perquè allà on vaig dic que sóc de l'Olleria. Molts es quedarien a gust dient que són de Xàtiva o d'Ontinyent, però no és cert. Eixa pàtria que hi ha enmig, la qual molts jutgen sense haver-hi estat mai o sense haver-la coneguda, apareix als mapes. I que no me la toquen, perquè d'ella sí que puc dir que és d'allò meu, el més meu. Al Tall ja cantava l'Elegia Valenciana. Jo me l'adaptaré a l'Elegia l'Olleriana, perquè "Ser la pàtria d'un infant obliga a estimar-la sempre"...
Aquest any, el meu -ja antic- institut, l'IES Vermellar, fa deu anys de vida. Portaven molt anys d'embaràs, fins que el 1999 va vindre a aquest món. En motiu de tal fet, ací us deixe un article que vaig escriure per a la revista commemorativa. Teòricament, açò hi ha d'aparéixer...
L'institut de “poble”
“En general, no són els nostres prejudicis que ens obliguen a obrar d'una manera o d'una altra: ens hi obliguen, ben mirat, els prejudicis dels altres”. (Joan Fuster)
Quede clar per davant de tot que aquestes modestes paraules no són defensores de cap tipus d'institut. Quede clar per davant de tot que aquest humil text no pretén atacar la “privacitat” dels instituts. I quede clar, finalment, per davant de tot que aquests mots mal lligats i enrevessats no intenten influir en la conducta dels lectors perquè aposten per un institut públic... Posats a jugar amb la retòrica “privada”, una mica d'estètica per a l'article mai ve malament, no?
M'he passat anys -pocs, que no sóc tan major- discutint contra gent de col·legis o instituts privats què és millor per als xiquets i les xiquetes, per als més majors i més majoretes, si una educació gratuïta i amb la religió alternativa o una educació pagada (bé, ara en diuen concertada. El que déiem, tot molt bonic i molt estètic) i bíblica. I la conclusió no ha tingut trellat. Hi ha qui es basa en un “son unos paletos, no tienen disciplina y están todos zerriles”. Amén.
Parlava l'altre dia en una persona que ha estat 12 anys en un col·legi d'ací a prop -no diré noms per si de cas em reclamen drets d'imatge- i em deia que la relació allí amb els professors és d'un “usted, siéntese y calle” o “señorita, salga a la pizarra y exponga el resultado de la siguiente operación”. Sí, molt formal tot, però sense eixa atmosfera que et fa estar còmode amb els teus companys i amb la persona destinada a ensenyar-te el temari marcat des de dalt. També és cert que en eixes aules els professors són elegits, mentre que als instituts com el meu si no tens certes titulacions no hi pots entrar. A més, els estudiants d'universitats privades tenen el dret a anar a l'escola més pròxima a fer les pràctiques, quan els de les públiques se n'han d'anar lluny, ben lluny. I deien que tots teníem els mateixos beneficis... Visca l'Edat Mitjana!
I és que en raó els instituts privats també s'anomenen popularment instituts de “pago”. Però ja no únicament instituts; si vols fer una carrera i no tens la nota que et reclamen, fas un rebut a la universitat amb uns quants zeros, acceptes que l'única assignatura gratuïta serà la de retrobar-se amb el Nostre Senyor i hi entres: “Açò ho pague jo!”.
Per no parlar-ne del paletorisme (sistema o moviment ideològic que realitza tota aquella persona adaptada a les costums del poble, ja siga una qüestió de llengua o d'indumentària). Això sembla que està mal vist a les presons d'educació capitalista. Van tots uniformats: jersei i pantalons per als xics, jersei i falda llarga per a les xiques. Clar, són tots molt “coquetos”. A veure, que jo no tinc res contra els vestits, però si els hi preguntes et diran que preferirien anar com els joves normals: vaquers, camiseta... I si ens referim a la llengua ja, som uns esquizofrèncis incults i ignorants, provincians, poblerins i tota la isotopia relacionada. Per la majoria dels estudiants és conegut que a València, per exemple, la Junta Qualificadora de Coneixements de Valencià fa la vista grossa als habitants de la “capi” que intenten traure's el grau mitjà o superior, perquè “no saben hablar bien el valenciano”. O quan t'has de relacionar per qüestions d'estudis amb gent d'allí et diuen un “háblame en cristiano, que no te entiendo”. Qui tindrà més intel·ligència o cultura, qui sàpiga una llengua o qui ne'n sàpiga dues? Ai! Se m'oblidava, que ara està l'anglés, que també hi ha escoles on es parla només en anglés! I mira que no me'n recordava? No pot ser amb açò del trilingüisme, eh?
En conclusió, que em dóna igual que em diguen “paleto”, que no m'importa anar en vaquers i camiseta, que tant em fa que hi haja pares que paguen l'educació als fills quan hi ha una de qualitats més que suficients que és gratuïta (sempre em vindrà al cap la frase d'una xica que anava a col·legi concertat que deia “mosatros hem estudiat el doble i triple que vosatros” i que després no diferencie la varietat oriental del català de l'occidental. A més, del seu col·legi tres alumnes suspenen la selectivitat, un per copiar, mentre que dels públics, tots aprovats. Ara els pares pagaran per les “xulles” dels fills, i sense anar a la carnisseria!), que li reste importància al fet d'entrar als llocs sense haver arrimat colzes, simplement per posar diners sobre la taula, ja que el que més ompli és el treball ben fet. Seguiré parlant en valencià, seguiré vestint com m'agrade, seguiré agraint als pares que m'animaren i em recolzaren a arribar a la universitat en compte de pagar-m'ho, seguiré estimant l'educació pública, seguiré estimant el meu institut.
I és que aquest ja té deu anys de vida, i no va ser fàcil de construir. Quan moltes mares de nosaltres eren menudes, ja estava en procés, però van caldre moltes ajudes per a què seguiren endavant, i quan dic ajudes em referisc als esforços de la gent, no dels que han de posar els diners. Els alumnes van passar d'anar a Canals a fer-ho a la seua pròpia casa (Alfarrasí i Montaverner, com si fóra també la seua casa). Per això, i tornant al fil argumentatiu, el que de veritat em rebenta és que hi haja milers d'instituts a casa nostra que es mantinguen en barracons, mentre que els que s'han de preocupar miren cap a un altre lloc i subvencionen la “privacitat”.
Què hi ha contra la “publicitat”? Tot és privat ara? La platja la pagarem, i d'ací poc quan anem pel carrer pagarem una mena de peatge per caminar. Parlarem tots en anglés, menjarem al McDonals i escoltarem Pop. I tots els xiquets aniran en el cabell ben pentinat i vestiran amb la mateixa camisa de botons. La globalització acabarà amb tot, i l'institut públic el dia de demà potser siga com una espècie de museu, on els “güelos estudiaven”. No deixem que el gris ens envaïsca, que l'alegria s'acabe. Per això hem de seguir lluitant, com a mínim, per deu anys més de vida del meu institut, del nostre institut,de l'institut de l'Olleria, de l'IES Vermellar. Pels d'ara i abans, i pels milions d'alumnes que queden per entrar. I és que, prenent el pretext d'un poeta de Burjassot, “no podran res, davant d'un institut unit, alegre i combatiu”...
Segon any consecutiu de ploguda el dia de l'entrada, segon any consecutiu de suspensió de l'orquestra -la Montecarlo, com sempre-, segon any consecutiu de diners perduts... això sí, ells s'ho poden permetre.
Com cada any, el primer dissabte de setembre se celebra l'entrada de Moros i Cristians. No és ni com la d'Ontinyent ni, molt menys, com la d'Alcoi, però al cap i a la fi, són les festes del meu poble, l'Olleria. Una cosa sí que tenen de paral·lelisme, qui paga, mana, o, millor dit, qui té diners "gaudeix" de la festa. Aquest any s'ha notat això de la crisi, perquè les comparses han disminuït en nombre de participants. Una gran filà ha passat de tenir 60 persones a quedar-se en 27, i per a beure ara calia uns tickets de dos euros. Es nota la pressió monetària.
Bé, des que tinc ús de la raó he vist que en cada cercavil·la han desfilat molts diners per part dels capitants, tant cristià com moro. Que si ara un ballet per ací, que si ara tres bandes de música per allà, que si ara elefants, matxos o camells. Ho paròdia l'humorista Xavi Castillo, però no exagera: "açò ho pague jo" (ja he dit que té la simil·litud amb Alcoi). I després estan les festeres -i aquest any també festers- que es gasten els jornals dels pares en la festa per a eixir amb el tratge de nòvia i amb el de valenciana. El que no m'explique és per què les reines majors i infantils porten a la banda de regina els colors de la bandera de l'Estat Espanyol. No són festes de la cultura valenciana? La bona qüestió és que tenen els seus dies de glòria, ja que les mirades de tota la població estan posades en elles. Això sí, en cap moment he dit que ho fagen en bona intenció, que les crítiques volen. I la hipocresia, perquè aquestos dies tots són amics.
De totes maneres, l'entrada no es va suspendre. Queia aigua, però les filaes van passejar, i les capitanies, arriscant la seguretat física dels cavalls, també. Que va ser bonica? No ho sé. Que hi van haver dones majors cridant "bonico, preciós"? Tampoc ho sé. Que hi havia paraigües? Segurament. I que els capitans no havien de fer gal·la del seu pressupost? Això mai, clar que van eixir!
No tinc res contra un bàndol o l'altre, ni contra els qui es gasten els diners perquè s'ho poden permetre. El que passa és que la privacitat festera és de tal manera que els humans de carrer només podem gaudir la festa tres dies, perquè a la mínima gota els cantants de la Montecarlo, liderada pel seu totpoderós Eduard Forest, pleguen vela. A veure si es costipen, no?
Així i tot, l'avorriment i el malestar és el que va regnar, i no el capità de Jesús ni el capità d'Al·là. Hi havia un sentiment de buit, com si faltara algú. Acompanyat d'un minicostipat que hui sembla més gran. En fi, l'any que ve més i millor. Si la crisi ho deixa, clar. Si no, que vinguen els polítics governants i opositors i que mantinguen ells la festa. Però una cosa: de qui es burlarien, doncs, als alardos? Dels pobres? Això ja ho fan cada dia al Congrés...
