.png "English"){kind=small}
|
Política "Si prefereixo que [a Madrid hi guanyi] el PP per majoria absoluta és, sobretot, perquè em fan por els nostres. Aquest pactisme que té, com a mòbil principal, la misèria dels interessos particulars individuals de caràcter econòmic i l'absolut menyspreu per la nació catalana". Xavier Roig, en un article publicat al diari Ara el 25 de març de 2011. Em volia estalviar de fer aquest apunt, però després de les declaracions d'avui de Joan Rosell sobre els funcionaris, no me'n puc estar. He arribat a un punt de la vida en què tant m'és coincidir amb l'opinió d'algú que no m'agrada habitualment. La maduresa rau a saber trobar defectes als amics i virtuts als adversaris, perquè el que s'ha de jutjar no són les persones sinó allò que fan o que diuen.  Fa uns dies llegia al diari Avui un article de Xavier Solano que posava el dit a l'ull a un mal endèmic de Catalunya i dels països mediterranis, en general: la tendència a multiplicar la burocràcia i l'admistració de manera injustificada. Parlava d'Escòcia, però és una manera de fer que es pot extrapolar -un cop més!- a la resta de països protestants. El seu article em va fer recordar de seguida un altre article que va publicar el mateix diari Avui fa cosa d'un any, que explicava la reducció dràstica de municipis que havien fet alguns països com Dinamarca o Suècia. Arran de la revolta dels "indignats" s'han fet córrer rius de tinta entre els quals he espigolat alguns articles molt interessants, com ara els de Salvador Cardús, Antoni Vives, Xavier Roig, Lluís Bou i Joan Ramon Resina. Les tesis que tots ells sostenen són que la revolta s'ha fet en clau purament espanyola, i que és intolerable que s'increpin els representants electes pel poble de manera violenta. Estant-hi d'acord, jo encara hi afegiria un tercer element: aquest tipus de revoltes bandegen completament el concepte de responsabilitat individual.  Avui encara estem vivint la culminació de l'onada de consultes sobre la independència que van començar el 13 de setembre de 2009 a Arenys de Munt. I com a cirereta del pastís, òbviament, la capital del país. Sense voler-ho, el nostre alcalde ens ha fet un gran favor amb la consulta sobre la Diagonal, perquè ens va posar un llistó de participació tan fàcil de superar, que no podrà menystenir
qualsevol resultat que hi estigui per sobre. M'he llegit el famós informe redactat pels especialistes del Consell Assessor per a la Reactivació Econòmica i el Creixement i, tot i que no sóc economista, el subscric de dalt a baix. És un informe clar, concís, no gaire extens, i que incideix en els dos aspectes fonamentals que faran que Catalunya surti de la crisi i vagi a velocitat de creuer: la millora de la productivitat i de l'eficiència, i la demanda del concert econòmic.  Un dia d'aquests l'expresident espanyol Aznar feia novament una de les seves arengues on deia que calia tancar el mapa autonòmic perquè és un sistema massa car per a l'erari públic. Ahir i avui Zapatero i el govern del PSOE diuen que l'Estat es reserva el dret d'intervenir les autonomies si no controlen la despesa. No cal ser cap ment brillant per adonar-se que PP i PSOE diuen el mateix amb paraules diferents. Aquesta setmana s'ha parlat a bastament de la conveniència d'obrir el meló del copagament sanitari. Personalment hi estic totalment a favor. Malgrat que penso que el que caldria és atacar el problema de base, és a dir, aconseguir la sobirania fiscal (com a mínim), encara que Catalunya la tingués, tampoc no descartaria el copagament, i no tan sols a la sanitat, sinó a tots els serveis públics.  Fa uns mesos es va parlar a bastament de l'enèsima proposta per a l'elaboració de la llei electoral que Catalunya no ha tingut mai. Hi havia -i hi ha- dos flancs principals a abordar: la representació territorial i l'elaboració de les llistes. Després de molts dubtes, he acabant donant el vot a Solidaritat Catalana per la Independència. Amb el cor a la mà, he de dir que fins a darrera hora m'he estat debatent entre CiU, RCat i SI. Estic convençuda que CiU guanyarà àmpliament i que podrà fer govern de manera folgada, encara que sigui amb suports externs puntuals. Mas serà un bon president, amb l'austeritat i l'elegància pròpies dels països de cultura protestant. De fet, jo el considero el David Cameron català. Ara bé, tot això no ens ha de fer oblidar que CiU necessita que les forces independentistes la lliguin curt. És aquí on entren en joc RCat i SI. Hi ha coses que em semblen força patètiques del panorama electoral de cara al diumenge propvinent. En citaré dues: que Solidaritat Catalana i Reagrupament no concorrin junts a les eleccions, i que Artur Mas esperi que sigui la societat la qui faci el pas cap a l'independentisme, per davant seu (sense contribuir-hi ni ell ni el seu partit?). Hi ha diverses respostes a aquesta pregunta. Des dels qui estan convençuts que votaran la independència en un futur més o menys immediat, fins als qui creuen que el més important a decidir és la manera com sortim de la crisi. A mig camí, també hi ha els qui decidiran, de manera més conscient que mai, que no es vagi mai a la independència. De fet, no són opcions irreconciliables. No crec que cap independentista no vulgui sortir de la crisi. Simplement, la independència és la recepta que proposa per sortir-ne. Fa dies -setmanes, de fet, que Artur Mas anuncia als quatre vents que una de les accions principals del seu govern, si guanya i pot governar la Generalitat, serà reclamar el concert econòmic al govern de Madrid. El PSC, per boca de Corbacho, va dir que això no és possible, atès que perquè Catalunya pogués aconseguir el concert, caldria modificar la Constitució. Això és fals, ja que la Constitució no diu enlloc com s'han de finançar les comunitats autònomes. El finançament queda regulat a la Llei Orgànica 8/1980, de Finançament de les Comunitats Autònomes (LOFCA). Segons va dir Oriol Pujol, només es tracta de modificar aquesta llei orgànica perquè Catalunya pugui gaudir del mateix règim de finançament de què gaudeixen el País Basc i Navarra. La setmana passada hi va haver un gran enrenou al Parlament de Catalunya en prohibir les curses de toros arreu del territori català. Els antitaurins esgrimien arguments "animalistes" (encara ara aquest mot no normatiu em sembla surrealista), mentre que els protaurins n'esgrimien de nacionalistes (espanyols), majoritàriament. Aquest apunt va una mica tard, però és que no he tingut temps abans d'escriure'l. L'endemà de saber-se la sentència del TC sobre l'Estatut, Vilaweb va convocar tres personalitats de la societat catalana per fer-los debatre sobre el tema. Concretament eren Alfons López Tena, Salvador Cardús i Ferran Requejo. Les intervencions em van semblar tan encertades i brillants, que jo aquí em limito a reproduir-ne els extractes més bons, a parer meu.
Heus ací el vídeo: Debat especial sobre la sentència de l'estatut  Cada dia és una certesa més palpable que molts dels mals del nostre país vénen del fet de no tenir un Estat propi. Qualsevol disposició legal, qualsevol iniciativa del govern, si fóssim un Estat, ningú no ho qüestionaria. Aquí hi cabrien des de les delegacions catalanes a l'exterior fins a la imposició del català en la llei del cinema avui aprovada. Això és precisament el que plantejava Carod-Rovira a l'entrevista que li han fet avui a can Cuní. Fa pocs dies Artur Mas va dir que seria contraproduent convocar un referèndum d'independència a Catalunya per por de perdre'l, perquè el país encara no està prou madur per votar-hi en sentit positiu. Avui Carles Ribera escriu un article a l'Avui en què rebla força el clau sobre la qüestió. Unes pàgines més endavant, Agustí Colomines signa un article extens on posa negre sobre blanc les tesis del líder convergent.  Cal parar atenció a aquest nom. Manuel Valls és l’antítesi de Zapatero. Actualment és alcalde de la ciutat francesa d’Evry, amb la particularitat que és nascut a Barcelona, parla un català correctíssim, i es va naturalitzar francès el 1982. Té la intenció d’arribar a presidenciable de la República francesa pel partit socialista, i seria molt bo que ho aconseguís. Davant del discurs de tòpics suats que exhibeixen tots els partits socialistes, però especialment el francès, Valls diu coses com que l’Estat no ho ha de fer tot, sinó que l’individu és el més important. Contraposa l’esquerra comunista a la democràtica i reclama el llegat cultural de la burgesia. També diu que no hi ha classes socials com abans perquè la gent està molt informada, i per això el que ha de fer la política és trencar esquemes i obrir-se a la societat. I sobre el tema de la burca, s’ha posicionat clarament a favor de prohibir-la, ja que reivindica el feminisme i la dignitat de la dona com a valors de l’esquerra. Acaba de publicar el seu darrer llibre, Pouvoir, a Éditions Stock, que, per cert, he cercat infructuosament a Barcelona. No l'he trobat ni a l'Fnac ni a la Casa del Llibre. Haurem d'anar a parar a la Jaimes, com sempre, o optar per Amazon.  Dijous proppassat la televisió pública catalana va emetre un documental tan esplèndid com polèmic (!) del qual encara avui es parla, i se'n parlarà en els propers dies. Tant en el fons com en la forma em va recordar moltíssim aquell altre documental d'Isona Passola, Cataluña-Espanya, que es va estrenar als cinemes. Aquesta setmana hi ha hagut notícia per part de les dues Espanyes, és a dir, protagonitzades per un artífex (o artífex successor en la ideologia) de cadascun dels bàndols de la guerra civil: Garzón i Samaranch. Pel que fa a això, recomano vivament la lectura d'un article de Francesc Canosa a El Singular digital. Ho explica amb ironia, com és habitual en ell, i també amb mestria i habilitat de comunicació. De Garzón en vaig parlar en un apunt anterior. Aquesta setmana vull ocupar-me de Samaranch. |
Accés de l'autor
Categories
Els meus enllaçosEL MEU ALTRE BLOG
TEATRE I CINEMA
Últims 40 canvis
Notícies VilaWeb
|
MÉSVilaWeb és una producció de Partal, Maresma & Associats
|
