.png "English"){kind=small}
|
Llibres i literatura  Si hagués de qualificar aquesta novel·la amb un adjectiu ho tindria claríssim: tel·lúric. És una novel·la rural en la qual tan important és allò que es diu com allò que no es diu, perquè el silenci dels vilatans és tan o més informatiu que els mots que diuen. El dia de l'ós és la primera novel·la que he llegit d'aquest autor, ja que anteriorment n'havia llegit Conversa amb el meu gos sobre França i els francesos i ara mateix tinc a mitges la seva cèlebre Xocolata desfeta.  Feia molt de temps que tenia ganes de llegir algun llibre d'aquest autor i, no se per què, no m'he decidit fins ara. L'he anat seguint en els mitjans de comunicació: premsa i televisió sobretot, i gairebé sempre he compartit -i comparteixo- les seves opinions polítiques. És un home abrandat, amb un caràcter aparentment ingenu que el fa d'allò més atractiu. És una mena d'home del Renaixement 2.0: professor de dret constitucional a la UPF, poeta, narrador, polític, articulista i tertulià.  La narrativa curta sempre ha estat un gènere més aviat denostat, en favor de la novel·la, i jo, en canvi, el vull reivindicar. Hi ha qui diu que escriure contes és una bona manera que té un futur novel·lista per forjar-se, i pot ser que en algun cas sigui així, però cal dir que estem parlant de dos gèneres diferents, amb dinàmiques i característiques diferents. No fa gaire vaig llegir que un conte és com un poema: un text curt i concís, perfectament equilibrat, on no falta ni sobra res. Aquesta és, exactament, la definició d'un bon conte.  "Matar un home no és defensar una doctrina, sinó matar un home". Sébastien Castellion. Aquesta frase lapidària plana per tot el llibre que Zweig dedica a... de fet, a moltes coses: a les figures de Calví i de Castellion, a la pugna a mort que van tenir, al segle XVI, i al valor de la tolerància com a base perquè la humanitat pugui entendre's i sobreviure. No he llegit, ni de bon tros, tots els llibres de Zweig, però fins ara, aquest és el que més m'ha agradat i m'ha colpit. Més que El món d'ahir, la seva autobiografia.  Dec ser una de les poques persones que no vaig descobrir Haruki Murakami amb Tòquio blues, sinó amb After Dark. Crec que és millor que hagi anat així la cosa, perquè mentre que After Dark és una novel·la en l'estil més genuïnament japonès, Tòquio blues està força occidentalitzada. Vaig copsar-hi el gust dels orientals pel buit, que ja coneixia a través del zen i de les filosofies orientals en general, i em va dur a interessar-me per altres autors nipons, a banda de trobar-hi una connexió amb les novel·les d'Amélie Nothomb, l'escriptora belga que va viure la infància al Japó.  Una vegada en una entrevista, Sergi Pàmies va explicar que construeix els contes a partir de la premissa "What if", és a dir, què passaria si... alguna cosa fos d'una altra manera de com és a la realitat. És un plantejament que sempre resulta original, perquè l'únic que cal és deixar lliscar la imaginació i anar per pendissos ignots.  No sóc una persona gregària però a nivell de llibres m'agrada estar més o menys al cas de les novetats que es publiquen. És per això que, quan ja duia temps com a èxit de vendes a casa nostra, em vaig interessar per Federico Moccia. Havia sentit a dir que les seves eren novel·les simples, fàcils de llegir, i sense gaire profunditat. Però a vegades, tots necessitem llegir alguna cosa lleugera, que ens faci volar la imaginació però sense pensar gaire.  Junichiro Tanizaki, Elogi de l'ombra. Traducció d'Albert Nolla. Barcelona: Angle, 2006. 94 p. Des que vaig llegir After dark, d'Haruki Murakami, i posant-lo en relació amb les novel·les d'Amélie Nothomb (que va passar tota la infància al Japó), em va quedar el cuquet de la literatura japonesa. Fa anys que em vaig començar a endinsar en la filosofia i la manera de pensar orientals, i ara m'ha donat per la branca literària. És curiós i sorprenent veure quina manera més diferent que tenen de nosaltres a l'hora de mirar el món i les coses.  Quim Monzó és un dels meus clàssics. És un autor que fa molts anys que m'agrada, tot i que ara feia molt de temps que no en llegia cap llibre. Recordo que quan vaig començar-lo a llegir, fa uns setze anys, quan acabava d'entrar a la universitat, vaig llegir un darrere l'altre tots els llibres que havia escrit fins aleshores. Jo era una joveneta inexperta i plena d'il·lusions davant d'un món per descobrir, i la literatura de Monzó em va captivar, especialment els seus llibres d'articles periodístics, que trobava divertits i corrosius. És la darrera novel·la que he llegit, i m'ha deixat alhora estranyada i desconcertada. Explica històries paral·leles des de punts de vista diferents, amb narradors diferents. Aquesta tècnica, que en la literatura occidental es faria servir per a novel·les amb una trama complexa i on es vol jugar amb la intriga, Murakami l'usa per explicar una situació molt senzilla, com és la nit en blanc que passa una noia en un bar del Japó. Avui em ve de gust parlar d'un llibre que fa un parell de mesos que vaig llegir i que em va sacsar fortament, com feia anys que no ho feia cap llibre. N'havia sentit a parlar molt però no havia llegit pràcticament res d'Orwell (si exceptuem "La revolta dels animals", que vaig llegir a escola quan tenia dotze anys i de la qual no vaig copsar el significat polític). Sempre que he viatjat a l'estranger ho he fet en països monolingües, on tot s'expressa en un sol idioma, que és l'oficial de l'Estat: des de la justícia fins a les converses de carrer, passant per les cartes dels restaurants o la retolació dels comerços. Per això tenia molt d'interès a veure com s'havia resolt el tema lingüístic en un Estat amb tres llengües oficials, com Bèlgica, especialment quant als llibres, fonamentalment les traduccions. Abans d'anar-hi em preguntava si a les llibreries hi hauria tants llibres en francès com en neerlandès i quin tipus de llibres. Més que res, per saber com n'era de diferent la situació de la que tenim a casa nostra, on el llibre en català ocupa com a màxim un 30% de les llibreries. He escrit un parell d'apunts parlant de les novel·les policíaques escandinaves que ara estan tant de moda, però avui m'agradaria anar més enllà i fer una reflexió sobre el gènere, incloent-hi també les sèries de televisió, a les quals darrerament m'he afeccionat molt.  És un llibre que resulta d'una lectura agradabilíssima, gràcies a la perícia de Rahola per saber dosificar bé els continguts i també a una escriptura àgil i amena. Dit això, el llibre esdevé un panegíric més o menys encobert del candidat convergent a la presidència de la Generalitat. Malgrat que ella ha dit a tots els mitjans que escrivia al seu aire, amb el seu criteri i al seu gust, el resultat deixa entreveure que, o bé Rahola té simpaties convergents, o que Mas és el superhome nietzscheà. A mi m'ha aconseguit vendre el producte, encara que no el voti. Avui tinc intenció de barrejar literatura i música. Divendres vaig anar al Liceu a veure La dama de piques, de P. I. Txaikovski, una òpera meravellosa basada en un conte romàntic deliciós de Puixkin. I quan dic 'romàntic' em refereixo al fet que s'insereix dins el corrent literari del romanticisme, al costat de Lord Byron, Maupassant, Edgar A. Poe o Mary Shelley. La música descriu a la perfecció les tribulacions dels personatges, especialment de Hermann, el protagonista.  Torno amb les novel·les policíaques escandinaves. Aquesta autora diuen que va tenir l'altre Larsson en vetlla. Es pot entendre. La força que dóna la tel·luricitat d'una congregació religiosa, barrejada amb diners, sexe i repressió, forma un còctel bastant explosiu.  És l'obra guanyadora del darrer premi Sant Jordi, com sap tothom. Tenia moltes ganes de llegir-la per dos motius: perquè sóc seguidora de la trajectòria periodística de Xavier Bosch, i perquè, havent llegit força novel·les policíaques estrangeres, em venia molt de gust llegir-ne alguna de catalana.  Avui tenia la intenció de parlar del llibre de Xavier Bosch, Se sabrà tot, guanyador del premi Sant Jordi, però no puc fer-ho perquè el tinc a la pàgina 50. No és que tingui un gust especial per comprar adotzenadament -i després llegir- els llibres que tothom compra, especialment per Sant Jordi, però em feia gràcia descobrir com a autor literari un periodista que m'agrada i m'interessa molt. Encara recordo com havia xalat amb els articles que escrivia dilluns a la contraportada de l'Avui, abans de ser-ne director. Com que el tinc a mig llegir, doncs, el comentaré la setmana vinent.  Dimarts proppassat el sempre admirat Carles Boix publicava un article a l'Avui en què es queixava del poc ressò que s'ha fet de l'aparició de la traducció catalana del llibre de Giovanni Guareschi El petit món de Don Camillo. Una servidora ha de confessar amb tota modèstia que mai abans no havia sentit a parlar ni de l'obra ni de l'autor, però darrerament n'havia sentit a dir força coses, gràcies al seu editor, Quim Torra, intel·lectual i patriota que tinc el gust de conèixer personalment. L'article de Carles Boix, però, va acabar de posar-me la mel als llavis i abans-d'ahir vaig comprar el llibre.  Feia temps que tenia ganes de llegir algun llibre d'aquesta autora txeca afincada a casa nostra, i he aprofitat l'avinentesa del premi Mercè Rodoreda que ha obtingut per llançar-m'hi de cap. Vaig descobrir Monika Zgustova en aquella tertúlia magnífica anomenada Àgora, que s'emetia a la difunta Catalunya Cultura (snif), moderada pel no menys magnífic Agustí Pons, que justament ara també acaba de treure llibre, Cartes a Clara, que ben aviat compraré i llegiré. |
Accés de l'autor
Categories
Els meus enllaçosEL MEU ALTRE BLOG
TEATRE I CINEMA
Últims 40 canvis
Notícies VilaWeb
|
MÉSVilaWeb és una producció de Partal, Maresma & Associats
|
