.png "English"){kind=small}
|
Filosofia Ahir vaig llegir un article de Xavier Roig al diari Ara que em va semblar magistral. Ras i curt, ve a argumentar una tesi que fa molts anys que comparteixo: que l'individu, com a tal, ha de ser responsable i que no ha d'esperar que l'Estat li ho resolgui tot, perquè això el convertiria en un paràsit. Feia dies que volia fer un apunt sobre la filosofia moral que hi ha al darrera de la gratuïtat dels serveis públics, i l'article de Roig m'ha donat l'empenta necessària per escriure'l.  Dilluns proppassat sentia la notícia que el conseller d'Interior vol eradicar la prostitució de les carreteres catalanes. Una tertuliana deia a Catalunya Ràdio que el que cal fer és legalitzar i regular aquest negoci, perquè és el que més diners mou, no només a Catalunya, sinó arreu del món, i, per tant, gravant-lo impositivament, s'aconseguirien molts diners per a les arques exhaustes de la Generalitat. No tinc cap dubte dels beneficis fiscals que suposaria regular el negoci de la prostitució a Catalunya, però en aquest apunt vull parlar del que suposa exercir-lo, tant per part de les dones com dels homes.  Fa anys em va captivar Lluís Racionero i vaig llegir-ne uns quants llibres d'una tirada. Gràcies a ell em vaig endinsar en el món de les filosofies orientals que tant m'agraden. Recordo bé que una de les primeres frases de les Memòries de Califòrnia deia que si hom vol convèncer un xinès perquè es converteixi al cristianisme, primer l'ha de convèncer que és culpable, atès que aquesta és la noció bàsica sobre la qual es fonamenta tota la ideologia cristiana. Fa temps vaig escoltar l'opinió més original que he sentit mai sobre la pena de mort, en boca de Xavier Sala i Martín. Quan li van preguntar si hi estava a favor va argumentar que en el pla teòric sí, perquè si matar algú ha de servir per evitar més morts, és una cosa bona. Ara bé, tot seguit va afegir que aquesta posició no la podia mantenir en el pla pràctic, atès que és impossible tenir la certesa absoluta que no s'executa un innocent.  He triat aquest títol perquè el tema que vull tractar m'ha fet pensar en el llibre clàssic de Jacques Monod que es titula precisament així. Del que vull parlar és del significat que moltes persones miren de donar al número de loteria que han comprat, especialment el dia de la grossa de Nadal. Aquestes darreres setmanes he estat veient els 22 capítols de l'única temporada que s'ha fet de la sèrie FlashForward, i he de dir que, a banda de ser una sèrie impactant, trepidant i altament addictiva, planteja moltes qüestions filosòfiques i fins i tot religioses que tots els mortals ens hem formulat algun cop a la vida. Ras i curt, hi ha un moment que tots els habitants de la terra es desmaien i veuen el futur durant dos minuts: allò que els passarà al cap de mig any. Òbviament, les preguntes que aquesta situació genera són moltes, amb respostes molt complexes. Tinc entès que aquesta definició és d'Albert Einstein. M'imagino que es referia a la concepció convencional que hom té del temps, és a dir, com el pas dels dies, les hores, els minuts, a través del control d'un instrument de mesura tan precís com un rellotge. Ara bé, la lectura d'un rellotge ens pot indicar el temps que l'ésser humà percep subjectivament? El pas del temps, objectivament és igual per a tothom, però en l'interior de cadascú no transcorre a la mateixa velocitat. Dilluns proppassat vaig anar al Palau de la Música Catalana a sentir-hi l'Orquestra Simfònica de la Radiodifusió de Baviera, dirigida per Adam Fischer, que va interpretar obres de Ligeti, Haydn i Beethoven. D'aquest últim, concretament la cinquena simfonia, anomenada "simfonia del destí". És precisament d'aquest tema que vull parlar, perquè, bo i escoltant la simfonia atentament, vaig copsar-hi una evolució en el missatge que transmet, que va del destí (determinisme) a la voluntat (capacitat de l'home per autodeterminar-se). Ahir el Parlament de Catalunya va votar prohibir les curses de toros al territori català per 68 vots a favor, 55 en contra i 9 abstencions. A hores d'ara no cal reiterar que el tema està polititzat fins a extrems insospitats, i, doncs, com que d'això no cal parlar-ne més, el que jo voldria és fer un petit aclariment filosòfic sobre els motius dels "animalistes", paraula que poso entre cometes perquè no és normativa, al DIEC no hi és. Només hi consta 'animalístic', que defineix com a 'relatiu o pertanyent als animals'. Fa setmanes que es parla a bastament de la prohibició del burca en el marc de la societat occidental, i més concretament, europea. A Catalunya hi ha diversos consistoris que han decidit legislar el tema i prohibir burca i niqab en espais públics, tret del carrer.Fa uns dies llegia un article arran de les retallades que vol fer Zapatero per tal de disminuir el dèficit. L'autor apuntava al copagament, no només en matèria de sanitat, sinó també d'ensenyament, en cas que les mesures proposades pel govern central quedessin curtes.  Dimecres el Barça va jugar una de les semifinals de la Champions. No sé si els experts predeien que havia de guanyar o de perdre, però vist que la temporada passada ho va guanyar tot, era factible pensar que aquest any no havia de ser diferent del passat. Si hagués guanyat, ara seria un dels finalistes. Per què començo per aquí? Per fer una reflexió al voltant de la certesa i de la incertesa que comporta la vida.  Ahir Josep Cuní va entrevistar l'arquebisbe de la Seu d'Urgell, Joan Enric Vives, i la conversa va ser sucosa. El prelat va dir algunes coses que indueixen a la reflexió, no religiosa, sinó ètica. Va afirmar que al món hi ha pecat, i que és precisament gràcies a aquest concepte que l'home sent la necessitat de salvar-se, cosa que només pot fer a través del mitjancer de Jesús a la terra, l'Església Catòlica.  Em permeto de manllevar-li el títol a la columna d'avui de l'Albert Pla Nualart, perquè m'ha donat una idea magnífica per a l'apunt setmanal sobre filosofia. Fa referència, òbviament, a la frase "anar d'Herodes a Pilat", en una deformació ben graciosa. L'autor ens il·lustra sobre la nostra incultura actual en matèria religiosa (cristiana), i ho fa d'una manera irònica i elegant, bo i trufant la columna d'expressions que contenen referències religioses explícites de les quals molts no som conscients.  Tinc un iPod classic de 80 Gb on puc emmagatzemar una gran quantitat de música per escoltar anant en transport públic o pel carrer. Amb tanta capacitat d’emmagatzematge, sempre puc triar quina música vull sentir perquè hi podria fer cabre tota la discografia que tinc a casa. Els reproductors portàtils d’mp3 estan pensats per escoltar-los mentre hom es mou, especialment a l’espai públic. Però al carrer sempre hi ha soroll i per tant, tots els que fem ús d’aquests aparells, inconscientment n’apugem el volum per tal de sentir la música per damunt del soroll. Però resulta que hi ha una normativa europea que impedeix que els iPods puguin ultrapassar un límit determinat de decibels, per tal de protegir l’oïda del ciutadà. Una conversa diferida amb un parell d'amics del facebook m'ha fet pensar en un tema que crec que vaig "resoldre" fa temps però del qual m'agrada parlar, perquè em fa sortir la meva ànima de llicenciada en filosofia. Es tracta del tema sobre les creences religioses. Hi ha qui es diu catòlic, o protestant, o jueu o musulmà. O ateu. Fins i tot agnòstic, que sembla que és el que ara està de moda. Jo em considero agnòstica però no perquè estigui de moda sinó perquè ho he meditat molt de temps i he arribat a la conclusió que és l'única solució possible.  Giordano Bruno és un personatge que ja em tenia fascinada molt abans d'entrar a la facultat de Filosofia. Pel poc que en coneixia, el seu panteisme i el seu vitalisme m'atreien d'allò més. Quan vaig començar Filosofia frisava per agafar l'assignatura de Filosofia del Renaixement i quan la vaig fer, no tan sols la meva percepció de Bruno es va consolidar i magnificar, sinó que vaig redescobrir el Renaixement en una nova dimensió, desconeguda per a mi. En filosofia, el Renaixement és més a prop de l'edat mitjana que de l'edat moderna. Hi ha la recepció de l'obra de Plató completa després de la caiguda de Constantinoble el 1453, però també hi ha la recuperació de tractats de màgia medievals que tenen poca cosa a veure amb el racionalisme modern. Giordano Bruno és qui fa una filosofia més original i més extravagant amb tots aquests elements. Ahir vaig llegir a l'Avui un article sensacionalment diàfan, titulat "Naturalisme artificiós", sobre la moda de les coses naturals per damunt de les elaborades per l'home. El signava Salvador Cardús. Això sol ja és una garantia de solvència, car jo en aquest home no li he llegit mai ni un sol article mediocre. |
Accés de l'autor
Categories
Els meus enllaçosEL MEU ALTRE BLOG
TEATRE I CINEMA
Últims 40 canvis
Notícies VilaWeb
|
MÉSVilaWeb és una producció de Partal, Maresma & Associats
|
