.png "English"){kind=small}
Ahir vaig assistir a un dels millors concerts que podrem sentir enguany. L'orquestra de la Staatskapelle de Berlín, dirigida pel seu titular, Daniel Barenboim, van interpretar el concert núm. 26 de Mozart, dit de la "Coronació", amb Barenboim al piano, i la simfonia núm. 3 de Bruckner. Un programa rodó en una interpretació encisadora, sublim.
Dimecres proppassat vaig assistir al concert que el pianista rus Arcadi Volodos va oferir al Palau de la Música en el marc del cicle Ibercàmera. L'havia vist un parell de cops abans, i en tenia un molt bon record. És un pianista abrandat i summament expressiu que toca com vol, defugint qualsevol academicisme, però amb un resultat plenament satisfactori. En aquest darrer concert, però, em va robar el cor com no ho havia fet en cap dels anteriors que li havia sentit.
Sé que ja fa dies que es van acabar les representacions de Parsifal de Wagner al Liceu, però així i tot, encara m'agradaria escriure'n la meva impressió, que fou alhora molt favorable i molt estranya. Favorable, evidentment, perquè, confirmant la impressió que em vaig endur l'any passat amb Tristan und Isolde, la música em va semblar excelsa, d'un altre món, espiritual i divina. Estranya, perquè la qualitat grotesca de l'argument és inversament proporcional a la bellesa de la música.
Ahir vaig assistir a una de les millors funcions que he vist mai al Liceu a nivell vocal: una Anna Bolena amb un trio estel·lar format per Edita Gruberova, Elina Garanca i Josep Bros. Aquesta fou precisament l'òpera amb la qual la diva eslovaca tan estimada al Liceu va descobrir Josep Bros, un tenor que em té el cor robat per la manera impol·luta que té de cantar, i que va ser tot un plaer tornar a escoltar. I cal no oblidar Garanca, una mezzo en plena expansió que canta amb una veu esplendorosa i una facilitat insultant.
Ahir vaig anar a sentir la que a mi em sembla la millor orquestra del món: la Reial Orquestra del Concertgebouw d'Amsterdam, dirigida per Semyon Bychkov, amb el violinista Joshua Bell com a solista. Com a programa, el concert per a violí núm. 1 de Max Bruch i la simfonia núm. 11 de Xostakóvitx.
Dimarts passat vaig anar al Gran Teatre del Liceu de Barcelona a veure-hi una de les darreres funcions que es fan de l'òpera Falstaff, de Verdi, la darrera que va escriure. Es tracta d'una òpera còmica, és a dir, radicalment diferent de totes les que havia fet abans, que són drames rotunds (llevat de la segona, Un giorno di regno).
Ahir vaig assistir a un concert absolutament espectacular a l'Auditori de Barcelona. Els intèrprets, habituals del cicle Ibercàmera, foren l'Orquestra Simfònica del Teatre Mariinski de Sant Petersburg, dirigida per Valeri Gergiev, i el pianista brasiler Nelson Freire. No n'havia vist mai cap dels tres i sentia vera curiositat per sentir-los, perquè són d'aquella mena de músics que desperten passions entre els melòmans.
Nietzsche pretenia fer reviure la tragèdia grega al segle XIX. Així ho va manifestar al seu llibre El naixement de la tragèdia, i va pensar que el compositor escollit per dur-ho a terme seria Wagner, mitjançant un tipus d'òperes on la lletra quedés al mateix nivell que la música, i alhora magníficament amalgamades totes dues. Per als qui no hi estigueu familiaritzats, cal dir que l'òpera italiana, en la seva major part, compta amb unes lletres horroroses al costat d'una música sublim, però sembla que tots els melòmans ho considerem normal avui dia. Nietzsche també ho sabia i per això volia canviar el curs d'aquest gènere musical.
Dilluns proppassat vaig assistir a un concert que prometia ser magnífic, especialment pel programa: les dues primeres partites per a violí sol de Bach i la sonata Kreutzer de Beethoven. El solista, Sergei Khatxatrian, acompanyat a la segona part per la pianista Lusina Khatxatrian. Aquest violinista ja l'havia sentit en un concert dels que fa l'OBC en el seu cicle a l'Auditori, i recordo que em va causar molt bona impressió. Amb només 25 anys, és un gran concertista. Però les partites de Bach demanen alguna cosa més que virtuosisme.
El dilluns proppassat vaig tenir el goig d'assistir al concert anual (o gairebé) que la diva romana fa a Barcelona. Tot i que n'hi ha casos, no és habitual que una cantant d'òpera es comporti seguint els patrons de les estrelles de pop-rock. I no ho dic pejorativament, sinó com una constatació. Bartoli elabora i enregistra un disc cada any, i el presenta en gira per tot el món (occidental, suposo). Es dedica bàsicament a fer concerts i, segons va dir ella mateixa, només fa una òpera a l'any.
Sóc una dels múltiples admiradors d'aquesta mezzo-soprano romana. L'he anat a veure gairebé sempre que ha vingut a Barcelona, des del primer dia, fa vint anys, quan va encarnar la Rosina d'Il barbiere di Siviglia al Gran Teatre del Liceu. La temporada propvinent no estava previst que vingués per cap cicle de grans concerts: ni Ibercàmera ni Palau 100, però la setmana passada es va anunciar que farà un concert extraordinari a l'Auditori el dia 11 d'octubre, al costat d'Il Giardino Armonico, dirigit pel seu titular, Giovanni Antonini, i amb un programa íntegrament de Händel.
Aquest títol no és cap referència religiosa, sinó que és el sobrenom amb què es coneix la segona simfonia de Mahler. Aquest diumenge vaig assistir al darrer concert de la temporada de l'Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya, el darrer que dirigia el seu titular fins ara, el japonès Eiji Oue. Mahler va compondre deu simfonies amb les quals pretenia crear deu mons diferents i complets, autoabastits. Certament, encara que només sigui per les dimensions, cada simfonia mahleriana és tot un món.
