.png "English"){kind=small}
|
Sociolingüística No m'agrada repetir-me sobre el tema, però la situació lingüística a Catalunya fa unes giragonses tan esperpèntiques i ja han corregut tants rius de tinta, que, personalment, també vull posar-hi el meu granet de sorra. Em refereixo, òbviament, a la interlocutòria que ha emès el TSJC sobre la demanda de tres famílies que viuen a Catalunya per escolaritzar llurs fills en castellà.  Ho he dit algun altre cop però ho repeteixo perquè no en quedi cap dubte. No sóc sociolingüista ni filòloga, però sí que m'apassiona la llengua, tinc curiositat i sóc observadora. Actualment a Catalunya està força estesa la creença que el bilingüisme és natural, saludable i enriquidor [per a tothom]. Es considera que és una riquesa comptar amb dues llengües oficials, a saber, català i espanyol, i que ser poliglot és un do que ningú no hauria de menystenir. Ahir llegia un article -magnífic, com sempre- d'Albert Sánchez Piñol al diari Ara. Hi exposava el que molts pensem des de fa temps, i que Joan Solà no es cansava de repetir arreu: els catalanoparlants parlem un català molt empobrit, poc genuí i altament contaminat d'expressions castellanes, no traduïdes sinó directament calcades. És evident que així no podem anar bé de cap manera perquè les expressions, la sintaxi d'una llengua en són l'ànima, allò que la fa diferent de les altres del voltant. Denoten la cosmovisió dels parlants d'aquella llengua.  Dimarts vaig anar a veure una pel·lícula israeliana, "El viatge del director de recursos humans", basada en una novel·la d'Abraham B. Yehoshua, i un cop més, vaig pensar en l'enorme coratge, valentia i voluntat de ser del poble d'Israel en el tema lingüístic concretament. Un poble que fa seixanta anys va decidir i va ser capaç de desenterrar una llengua morta i convertir-la en idioma d'ús social, literari i oficial, no només em desperta una admiració immensa, sinó que ens hauria de servir de model als catalans per veure que no hi ha res perdut.  La Vanguardia és un diari dels més antics de Catalunya, el van fundar els germans Godó el 1881 com a canal d'expressió per als liberals, i ha arribat fins avui havent passat per vicissituds molt diverses, amb directors tan diferents com Miquel dels Sants Oliver o Luis de Galinsoga.  Déu n'hi do la tempesta que s'ha desfermat arran de la concessió del Premi Ramon Llull d'enguany a l'escriptora Nuria Amat! En primer lloc, he de dir que desconec la perícia narrativa d'aquesta escriptora, puix que no n'he llegit res, però m'agradaria fer un contrapunt a totes les opinions desfavorables a la concessió que se li ha fet del premi. Aquesta setmana hem assistit a un nou episodi d'esperança federal (espanyola) que, com és habitual, s'ha convertit en desesperació. Estic parlant de les sessions del Senat d'aquests dies proppassats, en les quals cada senador va poder emprar la seva llengua pròpia, és a dir, qualsevol de les quatre que són oficials a l'Estat. La setmana passada vam saber que el Tribunal Suprem espanyol havia donat la raó a tres pares que havien reclamat a les escoles dels seus fills que el castellà fos la llengua vehicular de l'ensenyament. Com a conseqüència d'una resolució que donava resposta a tres casos aïllats, ara tenim posat en dubte tot el sistema d'immersió lingüística, atès que la sentència emesa diu que el castellà també ha de poder ser llengua vehicular en l'ensenyament a Catalunya. Aquest dimarts vaig llegir al diari Ara un article d'Anna Grau, escrit amb una cruesa excessiva, però amb el qual estic força d'acord. Tot i que no del tot, atès que no em resigno a pensar que el català ja mai més no podrà tornar a ser la llengua normal de Catalunya, la llengua de comunicació i d'ús social majoritari. Sempre poso com a exemple el cas de l'hebreu a Israel: quan es va fundar l'estat d'Israel, el 1948, l'hebreu era una llengua morta i enterrada que no parlava ningú des de feia gairebé dos mil anys, i en poques dècades es va convertir en la llengua oficial i normal del país, en un idioma de prestigi que ha anat generant una literatura ben interessant (David Grossman, Batya Gur, Amos Oz, etc.). Fa temps que volia escriure aquest apunt, però no m'he decidit a fer-ho fins ara. Fa uns dies vaig veure una tertúlia d' "Els Matins" on el meu admiradíssim Manuel Cuyàs, cinèfil reconegut, feia una defensa a capa i espasa del doblatge. Tot i que entenc els seus arguments, no puc compartir-los.  Dimecres proppassat vaig sentir-me molt apesarada per la pèrdua del nostre filòleg de referència, Joan Solà. No sóc filòloga ni he llegit sencer cap dels seus llibres (en llegia fidelment els articles que publicava al suplement de cultura de l'Avui), però la meva preocupació vers la llengua em va fer sentir òrfena d'haver perdut un dels nostres puntals principals, i no tan sols com a lingüista, sinó també com a ciutadà i com a català. Acabo de tornar d'un viatge a Flandes. Faré un mínim de tres apunts sobre temes diferents a propòsit de tot allò que hi he vist i que es pot comparar d'alguna manera amb la situació sociopoliticolingüística de casa nostra. Pel que fa a la llengua, si es vol, hom pot dir que en sóc una maniàtica en general, i en particular, del català. Cada vegada que viatjo en un país estranger m'adono i em lamento del fet que el català no pot gaudir a Catalunya de l'estatus que tenen el noruec a Noruega o el neerlandès als Països Baixos, per exemple. Ahir a TV3 es va fer l'enèsim debat sobre la salut del català, al programa Els Matins. Heus-ne ací el vídeo Durant tota aquesta setmana hem assistit a una batalla semàntica de nivell escàs però que amagava molts continguts al darrere, el principal dels quals és la por. Em refereixo a la prevenció del PSC per acostar-se al verb 'decidir' en termes polítics. Per què no volen decidir? Prefereixen que algú altre decideixi per ells? Doncs a jutjar pel que diu el seu eslògan, 'segueixo creient', em sembla que sí. La normalitat improbable és el títol d'un assaig que va publicar el filòleg Albert Branchadell fa catorze anys, en què defensava la tesi que, en cas que Catalunya esdevingués un Estat independent, la normalització del català no seria una cosa gens fàcil, i fins i tot impossible, atès el domini del castellà en capes àmplies de la societat que viu a casa nostra. Ara bé, a aquesta tesi, jo en contraposo dues altres: 1) l'Estat propi és allò que ens garantirà la supervivència en condicions del català, per tant, un cop haguem aconseguit que els castellanoparlants es facin independentistes, podrem assolir l'Estat que ens permetrà fer una política lingüística potent i ambiciosa de debò; 2) com a element de comparació, l'Estat d'Israel ha aconseguit revifar una llengua morta com l'hebreu i convertir-la, no només en llengua literària, sinó en idioma d'ús comú i social habitual a l'Estat hebreu. Fa un parell de mesos Albert Pla Nualart, cap d'edició de l'Avui, va dir al programa L'Oracle de Catalunya Ràdio que el català no aconseguirà augmentar el reconeixement i l'ús social si no és mitjançant imposicions, i com a exemple, posava la llei del cinema, que obliga les distribuïdores a lliurar la meitat de còpies de cada pel·lícula en català a Catalunya. Té tota la raó. Com més deixem passar la situació actual de passotisme, més imposicions haurem de fer en el futur. Fa deu dies Patrícia Gabancho publicava un article a l'Avui, memorable, com tot el que escriu aquesta senyora, en què dibuixava una diagnosi acurada i precisa de la situació del català en l'actualitat i les condicions històriques que l'hi han portat. Avui, l'endemà de les eleccions a Bèlgica, m'agradaria fer algunes reflexions sobre la situació particular del català. Un dia d'aquests vaig trobar un vell amic pel carrer, amb qui havia anat a col·legi i posteriorment vaig coincidir a la facultat d'història. Es va doctorar fa un parell o tres d'anys i està ficat en projectes acadèmics a la universitat. Li vaig preguntar com li anaven les coses i em va respondre que al cap de poc temps se n'aniria en una universitat anglesa durant dos anys a fer-hi recerca i docència. Me'n vaig alegrar molt i quan li vaig demanar en quin idioma impartiria les classes, em va dir, amb un pèl de recança, que el primer mig any miraria que les hi deixessin fer en castellà i que després ja les faria en anglès. A can PSC no es cansen de dir que són federalistes. Molt bé. Avui tinc intenció de fer una translació a l'Estat espanyol de la política lingüística d'un Estat federal de debò: Bèlgica.  Pocs dies abans de Sant Jordi vaig assabentar-me mitjançant anuncis als autobusos de Barcelona que el diari Público trauria cada dia un quadern sobre Catalunya i en català, tal com deia literalment l'anunci. D'antuvi, és una notícia de la qual ens hauríem de felicitar. Ara bé, mirant aquest quadern en el conjunt del que és el diari, m'adono de seguida que d'un total de dotze pàgines que té, una tercera part és l'agenda d'espectacles, amb la qual cosa només n'hi ha vuit de "notícies de Catalunya". |
Accés de l'autor
Categories
Els meus enllaçosEL MEU ALTRE BLOG
TEATRE I CINEMA
Últims 40 canvis
Notícies VilaWeb
|
MÉSVilaWeb és una producció de Partal, Maresma & Associats
|
