A Presència núm. 2060 (del 19 al 25 d'agost), llegíem el dossier d'Andreu Mas "De la xocolata a la consola", un reportatge sobre la passió pel col.leccionisme de cromos i l'evolució "des que [els cromos] els regalaven les empreses xocolateres fins ara". Citava els àlbums de cromos educatius de Chocolates Torras, com ara Cosmorama de Africa, si bé jo recordo especialment Panorama zoológico (1975-1978), àlbum que encara conservo i amb el qual vaig descobrir Linné (Linneo, al cromo) i una pila d’animals... Quantes rajoles de xocolata havíem de comprar per enllestir la col.lecció! La llàstima era que, naturalment, eren àlbums en castellà, malgrat que l'empresa era de Banyoles i de Cornellà de Terri... Potser el meu article quedarà absorbit per l’enrenou de la sentència del TSJC sobre la immersió lingüística, una qüestió molt més seriosa i preocupant. Però hi ve a tomb. Serem una país normal, també, quan els infants puguin col·leccionar cromos en català. 

Fa pocs mesos que va sortir el volum V de de l’Atles lingüístic del domini català, un projecte lexicogràfic dirigit pels filòlegs Joan Veny i Lídia Pons i editat per l’Institut d’Estudis Catalans. Són 436 pàgines, de grans dimensions, dedicades a cartografiar, amb transcripció fonètica, els mots i conceptes relatius a les “Indústries relacionades amb l’agricultura” i “Els vegetals”, que complementen el lèxic dedicat a “El camp i els cultius” del quart volum (2008). El nou volum inclou un total de 315 mapes, 126 dels quals dedicats a les indústries agrícoles, des del cep fins al suro; i 189 als vegetals, des del roser fins als pinyons. De fet, amb aquest cinquè volum, ja podem consultar 1.254 mapes, a partir de les enquestes a 190 localitats seleccionades dels territoris de parla catalana, des de Salses a Guardamar, des de Fraga a Maó i a Alguer.

El ladí és una llengua romànica parlada a les Dolomites, a les dues províncies que conformen la regió autònoma del Trentino-Alto Adige: Trento i Bolzano. Juntament amb el friulà (al Friül) i el romanx (a Suïssa) conformen els parlars retoromànics. D’una banda, el ladí dolomític és parlat a la província autònoma de Trento, a la Val di Fassa (Fascia, en ladí), als municipis de Campitello, Canazei, Mazzin, Moena, Pozza di Fassa, Soraga i Vigo di Fassa (Vich), amb uns 7.500 parlants de ladí; i a la província de Bolzano, a nou municipis més, a les valls Gardena i Badia, amb uns 18.000 parlants. Finalment, a la zona del Veneto, també es parla ladí a tres municipis de la província de Belluno. 

Recordo, essent president del consorci del Parc de la Serralada, Litoral haver-me entrevistat amb els actuals amos de la finca de Can Riera, a Sant Mateu, per explicar-los que aquell paratge era un dels eixos del Parc, amb l’ús públic de pas consolidat cap a l’ermita i la font, i que estava sotmès al pla especial de l’EIN. El problema és que quan els anteriors propietaris de Sant Mateu van posar la finca en venda, d’unes 55 hectàrees, va faltar valentia política a la Diputació de Barcelona per fer una oferta de compra. És clar que la propietat en demanava una fortuna. Malgrat la meva insistència al president de l’Àrea d’Espais Naturals, la Diputació no s’hi va interessar gaire, al·legant que el preu era massa alt. Els municipis del Parc van perdre una oportunitat d’or d’adquirir la finca, de bastir-hi el punt neuràlgic del Parc, amb serveis de turisme mediambiental.

Quan algú s’ha dedicat a la política municipal de manera intensa (durant deu anys, sis dels quals com a alcalde) i n’ha viscut de tots colors en la defensa dels interessos locals davant les institucions públiques supramunicipals, especialment la Diputació de Barcelona i la Generalitat de Catalunya, llegir l’article d’opinió de Joaquim Nadal “Els fils del patriotisme” (El Punt, 24/6/2011), donant lliçons de visió patriòtica governamental, produeix perplexitat, precisament perquè predica allò que no va aplicar com a exconseller de PTOP. “Hem diluït el valor dels símbols i hem trencat algun dels fils prims del patriotisme que hem de reconstruir”, afirma, tot apel·lant a una autoestima del productes nacionals vinícoles i a la seva promoció, per exemple, en autopistes, a l’estil francès.

Tret de sortida del complex Arenas de Barcelona. I ho ha fet amb mal peu lingüístic, que també és un dels aspectes de la nostra quotidianitat sociocultural, del nostre ecosistema, per variar. Costa d’entendre (per qui no estigui curat d’espant) que en els temps que corren l’empresa que dirigeix l’explotació d’aquest “espai avantguardista que integra comerç, oci i cultura i que ha sabut conjugar passat i present per retornar-li a la Ciutat Comtal un dels seus edificis més emblemàtics” (cito del seu web), no hagi dedicat una ínfima dotació d’un pressupost milionari al tractament de la informació i dels usos lingüístics. Novament, quan es tracta del català, tant se val escriure com un ignorant, amb desdeny, no ve d’aquí... Les relliscades en matèria de correcció lingüística no se les haurien permès en castellà. Amb tot, el fet també evidencia que el grau de domini (escrit) del català continua socialment per sota del del castellà.

Llegeixo a El Punt (26/2/2011) que la visita al Centre d'Acollida Turística (CAT) de Teià complementarà la Ruta de La Riera de TV3 centrada en tres dels municipis d'ambientació de la sèrie de TV3: Mataró, Arenys de Mar i Sant Pol. Aquesta visita al CAT de Teià servirà "per conèixer la influència que van tenir els romans a la comarca i, també, per delectar-se amb un dels productes gastronòmics més valorats del Maresme, el vi". Aquesta notícia, combinada amb altres de recents, sobretot d'iniciativa pública, situa l'equipament museístic de Teià, amb el celler romà de Vallmora, com a exemplificació o il·lustració del discurs museogràfic del CAT, centrat en la romanització a Catalunya i en els orígens del vi en època romana fins a les actuals DO catalanes, amb el protagonisme territorial dels cellers de la DO Alella.

Com que ara s'acosta la campanya electoral de les eleccions municipals, comencen a proliferar, més del compte, flastomies manipuladores, malintencionades i barroeres contra de la biblioteca de Teià, generalment en boca de persones que no hi posen o no hi han posat els peus (no fos cas que els llibres, la lectura i l'estudi els impregnés d'una pàtina o d'un vernís que els fes més lliures i cultes). Ho dic ras i curt: la biblioteca de Can Llaurador de Teià és un model d'equipament en tots els sentits (arquitectònic i paisatgístic, funcional, energètic i de sostenibilitat, i naturalment amb un finançament públic impecable i de manteniment molt ajustat). No debades, tant l'exconseller de Cultura, Joan Manuel Tresserras, com el president de la Diputació de Barcelona, Antoni Fogué, en van lloar la inversió quan van presidir-ne la inauguració el juny de 2007; i, per si no fos poc, l'obra ha estat recentment finalista dels III Premis Mediterranis del Paisatge, al costat de quatre projectes europeus més.

Fa pocs dies vaig assistir als actes de commemoració dels estudis catalans a la Universitat Federico II de Nàpols. “20 anni di catalano a Napoli” era el títol del congrés internacional organitzat per celebrar l’efemèride. Entre els convidats, romanistes i catalanistes italians de pes com Alberto Varvaro, reconegut medievalista i dialectòleg, Nicola De Blasi, expert filòleg i historiador de la llengua italiana, Stefano Asperti i Patrizio Rigobon (Premi Pompeu Fabra 2009); i també l’especialista de novel·lística catalana del XV, Anton Maria Espadaler, de la Universitat de Barcelona, que va conduir un recorregut literari a través de la modernitat de les tres novel·les cavalleresques catalanes de l’època: Jacob Xalabín, Curial e Güelfa i Tirant lo Blanc. Un lectorat que fa 20 anys —com el de la Universitat L’Orientale de la mateixa ciutat (o com el de Cracòvia i Poznan, a Polònia)— és com fer el cim, i encara més quan al darrere hi ha hagut la trajectòria de dues professores compromeses amb la causa acadèmica catalana: Núria Puigdevall i Anna M. Compagna.

Resolució del síndic de Greuges de 22 de desembre de 2011

Amb data de 22 de desembre de 2011, el síndic de Greuges es referma en la seva  resolució de 17 de març de 2011, tot explicitant que "la realització de colònies hauria d'estar regida únicament per criteris educatius i de necessitats i composició de l'alumnat, i deixar de banda altres qüestions com puguin ser les relatives a la realització de la jornada intensiva dels docents, que van prevaldre en aquestes queixes, i que tot i legítimes no mantenen relació amb la tasca educativa".

I la resolució conclou amb un suggeriment al conseller d'Ensenyament:

"D'acord amb l'anterior, i tenint en compte que la Llei d'educació té entre els seus principis rectors l'afavoriment de l'educació més enllà de l'escola i l'equitat com a garantia d'igualtat d'oportunitats, us suggereixo des del Departament que dirigiu:

1. S'adopti mesures per assegurar que la realització de colònies i sortides es realitza en funció de criteris educatius, en el marc del projecte educatiu de centre i garantint l'accés dels alumnes en condicions d'igualtat.
2. En aquest sentit, i per fer-ho efectiu, us suggerim que s'adopti mesures per reconèixer els docents i personal que participi en la seva realització.
3. S'estableixi ajuts per fomentar l'accés dels centres i dels alumnes en situacions socials o econòmiques desfavorides".

La resolució és prou clara i reforça que la nostra queixa va ser fonamentada. Tanmateix, ha passat un any i quatre mesos i encara és l'hora que rebi una resposta dels Serveis Territorials del Departament d'Ensenyament o de la Direcció del CEIP El Cim, ni una disculpa ni una justificació...

Fa pocs mesos vaig pronunciar una conferència a la Universitat Ca' Foscari de Venècia, als estudiants de català i d'espanyol del professor Patrizio Rigobon (Premi Pompeu Fabra 2009 a la projecció exterior del català). El títol de la xerrada era "Il catalano di fronte al plurilinguismo in Spagna e in Europa". Acabada la conferència, els estudiants van obrir el debat amb preguntes i reflexions.