El PSOE celebra congrés i em sorprèn el tuf d'autarquia econòmica que desprenen moltes declaracions dels seus dirigents, en contra de l'austeritat pressupostària i de possibles imposicions de la UE en la política fiscal. Carme Chacón ha dit que "el PP s'agenolla davant de la dreta europea": se li ha de recordar que, sense les compres de deute públic espanyol per part del Banc Central Europeu, l'Estat espanyol que ella ha governat ja hauria fet suspensió de pagaments a l'agost de 2011? se li ha de recordar la reforma "exprés" PP+PSOE de la Constitució espanyola, el nou article 135.3 de la qual diu literalment que "el pago de la deuda pública gozará de prioridad absoluta?" També la Carme Chacon s'ha mostrat públicament en contra del concert econòmic, però aquest dijous els eurodiputats del PSC Obiols i Badia han votat a favor del federalisme fiscal (concert econòmic), esmena presentada per CiU, ERC, ICV, PNB, l'escocès SNP i el flamenc NVA. El desprestigi internacional del PSOE també afecta Rubalcaba: en el seu debat amb Rajoy, va dir literalment que si ell esdevenia president espanyol demanaria a la UE "dos anys d'ajornament de reformes i ajustos". El ministre alemany Wolfang Schäuble el matí següent, a la Comissió d'Economia del PE, va contestar-li: "aquest senyor no sap encara qui li permet pagar les nòmines a final de mes?". Quin constrast amb Martin Schultz, nou president del PE!! Aquest socialdemòcrata alemany, bon coneixedor de literatura catalana en alemany, acaba de dir que "reduir el deute públic és també una qüestió de justícia intergeneracional". Quin contrast amb l'esquerra irresponsable catalana i espanyola!! Ells han fet que avui se senti a dir a Brussel·les que "Sud-amèrica comença als Pirineus": la retirada de les primes amb efectes retroactius al sector fotovoltàic o un sector públic espanyol que deu 50.000 milions a PIMES i autònoms i és el principal causant de ‘atur deixen astorats els europeus, que veuen que la paraula responsabilitat no existeix a l’esquerra espanyola i catalana.

Avui en Raül Romeva ha decidit retirar la seva signatura de la pregunta “Valors de l’esport” que vàrem presentar conjuntament a la Comissió Europea (CE) el dimecres passat. En ella preguntàvem a la CE què li semblava la  inhibició del Comitè de Competició espanyol en el cas de la trepitjada de Pepe a Messi. En Raül és un gran eurodiputat, jo he après molt fixant-ne com treballa, com parla en els plens; l’escolto sempre amb atenció i li dic sovint que és una llàstima que no vulgui seguir fent vida parlamentària o política activa, atès el gran capital polític que està acumulant. En Raül és un molt bon parlamentari i el seu prestigi és reconegut al Parlament Europeu, si més en el meu grup liberal-demòcrata, amb molts diputats del qual treballa des fa temps. Només cal que mireu els webs www.votewacht.eu o www.mepranking.eu per veure que és un dels eurodiputats més actius del parlament i a mi em sembla que tots aquells que ahir l’acusaven de no treballar o de dedicar-se a coses banals fan populisme de la pitjor espècie. El fet és que el seu escrit d’avui (impecable com sempre, però del qual m’hi sobra completament el to de penediment que desprèn) exigeix que jo en faci avui un altre, atès que va ser meva la iniciativa de la pregunta parlamentària, i és per això que vull expressar el següent.

Avui he presentat una pregunta parlamentària a la Comissió Europea, conjuntament amb en Raül Romeva, com tantes altres n'hem fet. No he parlat encara, en dos anys i mig que tinc aquest blog, de futbol però avui toca fer-ho. Vaig veure el passat dimecres el Madrid-Barça a Estrasburg, amb altres diputats, nòrdics la major part d'ells. Al final del partit vàrem celebrar la victòria del Barça però aquests eurodiputats estaven astorats pel fet que el Real Madrid havia acabat el partit amb onze jugadors, tot i la reiteració d'entrades violentes d'alguns dels seus jugadors. Especialment greu els va semblar la trepitjada de Pepe a Messi quan aquest jugador estava encara assegut al terra, després d'una violenta entrada d'un altre jugador: la mirada de Pepe al peu de Messi, prèvia a la trepitjada tal com mostra clarament el vídeo, delata la intencionalitat d'aquest jugador. "No crec que el Comité de Competició espanyol actuï per castigar aquesta acció" els vaig dir jo i encara van restar més astorats. "Ara entenc millor moltes coses de la història del Real Madrid", em contesta l'eurodiputat finès de la minoria sueca Carl Haglund.

Aquesta setmana a Estrasburg hem escollit el nou president del Parlament Europeu i els 14 vice-presidents de la Mesa, atès que ja hem arribat a la meitat de la legislatura 2009-2014. El popular polonès Jerzy Buzek, que el dilluns es va acomiadar cometent el gravíssim error de fer guardar un minut de silenci conjunt per Václav Havel i per Manuel Fraga (última manipulació del vicepresident Vidal-Quadras?), deixa pas al social-demòcrata alemany Martin Schulz. Aquell minut de silenci, que tanca una grisa presidència de Buzek que s’ha anat desdibuixant amb el pas del temps, va generar molts correus electrònics i comentaris de rebuig entre molts diputats liberals i verds, que van acabar castigant Vidal-Quadras amb una sonada derrota a la votació final del dimecres: de conseller principal de Buzek Vidal-Quadras ha passat a obtenir la vice-presidència quarta, en no aconseguir ni tant sols tots els vots del seu grup. Vidal-Quadras ha vist també com els tres primers vice-presidents més votats eren tots ells socialdemòcrates, votats massivament per molts diputats liberals i verds. El PP ha comprovat una vegada que no disposa de la majoria absoluta de la cambra (és la minoria majoritària) i que qualsevol acord entre socialdemòcrates, liberals i verds conformen una clara majoria guanyadora. Martin Schulz, llibreter de professió, és un gran coneixedor de la nostra llengua i literatura, fins al punt que s’ha mostrat públicament partidari de ús de la llengua catalana en el plenari... això ens anima a tornar a intentar, com ja vam fer al 2010 amb motiu de la presidència espanyola de 2010, normalitzar l’ús del català a l’hemicicle. Aquí en teniu més detalls.

L'Estat espanyol va aconseguir entrar a l'euro en la seva primera fase gràcies a l'esforç de Catalunya, especialment per les polítiques en favor de l'economia productiva i de la internacionalització que va saber impulsar entre 1993 a 1999. Espanya va entrar a l'euro sense fer cap anàlisi de cost-benefici i ara l'euro ja és per a ella un camí de no-retorn. La moneda única ha permés a l'economia catalana, en només 10 anys, exportar més als mercats europeus que al mercat espanyol (el corredor mediterrani europeïtzarà definitivament la nostra economia i, per tant, la desespanyolitzarà encara més). I ara la millora de la política monetària única passa per eliminar les ineficiències seculars de la política fiscal espanyola: morositat immoral del sector públic, discrecionalitat en les inversions en infraestructures, mercats laborals ineficients, rígids i discriminatoris amb els joves i els aturats... Vist que Catalunya, en els darrers anys ha estat incapaç d'influir decisivament en la política econòmica i autonòmica a nivell espanyol (com ho va fer als any 90) ara els futurs "Estats Units de l'Euro" tornen el favor a Catalunya i es disposa a "interferir en els pressupost espanyol" segons expressió recent del ministre alemany Schäuble. Efectivament, per als catalans, és molt millor dependre de Berlín que no pas de Madrid i l'euro ha estat el gran gol marcat des de la Catalunya productiva, industrial i exportadora, al secular centralisme ineficaç dels alts funcionaris de l'Estat espanyol.

Avui ha estat aprovat al Parlament Europeu l'informe del Banc Central Europeu (BCE) de l'any 2010, del qual n'he estat el ponent, per 496 vots a favor, 109 en contra i 26 abstencions. Abans del debat amb el nou president del BCE, Mario Draghi, he pogut parlar amb ell uns breus minuts i li he regalat un llibre de Màrius Torres, "Paroles de la nuit", una excel.lent i molt completa edició en català i francès de les poesies del gran poeta de Lleida, "el poeta de la nova Catalunya", que deia en Raimon Galí. El nou president del BCE compareixia per primer cop davant del plenari del parlament i ha estat brillant, especialment en la rèplica final. Aqui teniu alguns apunts sobre algunes de les coses que he dit sobre les actuacions del BCE i sobre el futur de l'euro i perquè les he dit, amb una especial extensió sobre si el BCE ha de comprar o no massivament títols de deute públic dels països membres (cosa que prohibeix el tractat de Lisboa i els estatuts del BCE). Si teniu interès en veure el vídeo de les meves intervencions en el debat d'avui, el trobareu al meu facebook i al meu twitter. Mario Draghi és un acadèmic brillant format als EUA, que ha dirigit el Banc d'Itàlia i que ha treballat a Goldman Sachs (coneix "la bèstia" per dins), que ha presidit el Finantial Stability Board i que sap que avui en dia la política monetària és comunicació i és sorprendre positivament els mercats, tal com va fer baixant el tipus d'interès per sorpresa en la primera reunió del BCE que va presidir. A diferència de Trichet, format i experimentat només a França i i amb actuacions massa sovint massa franceses,  Draghi sembla avui l'home adeqüat per salvar l'euro i salvar-nos de passada a nosaltres. Més que mai, com he clos el debat, "in the ECB we trust".

Aquest diumenge, contra la majoria dels pronòstics, CiU va aconseguir una victòria històrica a Catalunya amb un 30% del vots, guanyant per primera vegada des de 1977 unes eleccions generals (al mapa en color groc els municipis, inclòs Barcelona capital, on CiU ha estat primera força). Només l’enquesta del CEO dirigit per Jordi Argelaguet (únic centre que publica les respostes absolutes dels votants i que per tant no “fa cuina”) va anticipar la victòria de CiU. La federació nacionalista s’ha imposat amb el discurs més clar i contundent que ha fet mai sobre un pacte fiscal basat en el concert econòmic en unes eleccions espanyoles: fins i tot Duran Lleida ha parlat d’espoli fiscal a la campanya electoral i tot els mítings de CiU han estat presidits per un marcador electrònic gegant, que incrementava en 512€ per segon el dèficit fiscal de Catalunya de l’any 2009 (16.500 milions €). Aquest marcador, a imitació del que jo havia vist el 1996 a Nova York a Times Squares (llavors un diari econòmic volia sensibilitzar la població contra el llavors creixent dèficit públic dels EUA) el vaig proposar al 2005 a diferents partits catalans per a denunciar l’espoli fiscal, però llavors vaig trobar la indiferència per resposta. Com han canviat els coses!! Per cert, el PP ha fet majoria absoluta? Que els espanyols ara se salvin sols a ells mateixos.

Els darrers dies de la campanya electoral coincideixen amb un creixement de les possibilitats d’intervenció de l’economia espanyola. La catastròfica gestió econòmica del PSOE, combinada amb les indefinicions del PP sobre què farà si guanya, han posat Espanya en el punt de mira internacional tot just després que Itàlia fes fora Berlusconi. Des que al 2009 el comissari Almunia advertís que la manca de reformes portaria Espanya contra la paret (un comissari, per cert, quasi-censurat a la premsa des de llavors) el cel s’ha anat ennuvolant cada cop més. Aquests darrers dies la premsa conservadora britànica, que en unes altres condicions aplaudiria la victòria del PP, culpa la dreta espanyola d’indefinició i fins i tot li imputa el creixement de la prima de risc (The Times, The Economist). En aquest context d’atur en màxims i pujant, i de por creixent en les classes populars (molt més afectades que les classes mitjanes o altes per la crisi), el mapa electoral espanyol i català farà un tomb espectacular. El vot de la por trencarà com mai el vot ideològic i el transvasament de vots del PSOE al PP serà històric: quina ironia del destí, després del ZP més ideològic!! I en aquest context, què faran els partits catalans? Pèssim context per a denunciar el centralisme incompetent madrileny de PP i PSOE: és com Barça jugant a San Mamés amb pluja i fang... Aquest diumenge veurem coses mai vistes fins ara a Catalunya i, si es combinen tot els astres de manera desfavorable, no es pot descartar un PP com a primera força.

A Grècia el "referèndum de Halloween" li ha costat el cap al primer ministre Papandreu, que va gosar posar una pistola al pit a Mario Draghi el primer dia en què aquest passava la porta del Banc Central Europeu com a nou president (01.11, no va ser pas casual la tria de la data de l'anunci, que desconeixia tothom a la UE i fins i tot el seu ministre d'economia Venizelos). A Espanya es confirma que Zapatero va calcular molt malament la data de l'avançament electoral, subestimant la profunditat de la crisi. Fatal arrogància i gran frivolitat, negar durant dos anys la crisi per després actuar tard, malament i sense convicció. Així, com més por i incertesa hi ha per la crisi del deute sobirà dels països PIGS, més diputats treurà Rajoy amb una menor necessitat de mullar-se en cap proposta electoral concreta. Brutal paradoxa: com mai milers de socialistes votaran PP, ja que l'atur es concentra en bona part en un electorat socialista que fa dos anys que ha perdut la feina i, pitjor encara, que no veu en el PSOE cap possibilitat de recuperar-la. Un trasvàs de vots del PSOE al PP que superarà tots els murs seculars del PSC ("que vé la dreta") i que és fruit de la desesperació de molts votants seus davant d'un 2012 que es preveu encara pitjor per a Espanya. El populisme i la frivolitat acaba passant factura i sembla que el daltabaix del PSOE i del PSC serà históric (el CIS ja va sobrevalorar els diputats del PSC a les eleccions catalanes de 2010 i va subestimar els de CiU i PP). Sobre els costos del populisme a Espanya i a Grècia ("Zapandreu") adjunto alguns apunts breus, que acaben amb una reflexió sobre la darrera reforma express de la Constitució espanyola, en el seu punt curiosament més silenciat: "...el pago de la deuda pública gozará de prioridad absoluta...".

El 19 d’octubre de 2011 ja és un dia històric: per primera vegada la Comissió Europea ha esmenat els mapes de prioritats ferroviàries d’un govern espanyol enviats a Brussel·les. El comissari de Transports, l’estonià liberal Siim Kallas (a la foto), va dir en la roda de premsa de presentació de la futura Xarxa Bàsica europea (“Core Network”, abans TEN-T) que “les infraestructures a Espanya eren massa centralistes” i que “no tot havia de passar per Madrid. En un context en què Espanya està quasi-intervinguda i en què la Comissió Europea es reforça per posar en solfa els estats menys eficients de la zona euro (nou paquet de governança econòmica), el corredor mediterrani ha estat dibuixat en el mapa en tota la seva integritat. Més encara: la retirada del mapa de la travessia central dels Pirineus reblava l’esmena total al mapa presentat per Espanya al 2003: a la vista de les intenses pressions espanyoles per a evitar-ne la seva retirada, els catalans hem de saber posar en valor aquesta empenta europeu. Tenint present que res no tornarà a ser com abans (s’han acabat les grans infrastructures només finançades amb capital públic i sense rendibilitat ni retorn econòmic i social), els catalans estem més a prop que mai del “tren de la llibertat”: el corredor mediterrani és la infrastructura que, unint els ports catalans i valencians amb els grans mercats europeus, permetrà a les nostres economies integrar-se definitivament en el cicle econòmic europeu: molt possiblement és això el que no agrada als alts funcionaris de l’Estat.

Ahir dimecres, 12 d'octubre, el comissari d'Agricultura Dacian Ciolos ha presentat al Parlament Europeu la proposta de la Comissió Europea per a la reforma de la Política Agrària Comuna (PAC). Aquesta proposta es debatrà en els propers mesos al Parlament i està previst que entri en vigor el 2014 amb una vigència de sis anys. El romanès Dacian Ciolos (a la fotografia és qui té a la mà una ampolla d'oli de Les Garrigues que li vaig regalar fa uns mesos en una fira agroalimentària a Brussel.les) és enginyer agrònom, va treballar molts anys a la Comissó Europea (i per tant sap molt bé què té entre mans) i és considerat com el segon comissari francès: va estudiar a França i comparteix la visió productivista agrària francesa. Així, segons aquesta visió Europa hauria de ser potent i força autosuficient des del punt de vista agroalimentari, sense que aixó vulgui dir que s'hagi de tancar al comerç exterior. La PAC s'emporta avui un 40% del pressupost comunitari i de fet és la gran polìtica redistributiva que es realitza des de la Unió Europea, per bé que és molt menys potent que la política agrària comuna dels Estats Units. De fet, és una sort (o potser no és una casualitat) que sigui un comissari mediterrani, i no nórdic, qui estigui al capdavant de la reforma de la PAC: al nord d'Europa hi plou molt sovint, no cal patir pels cereals i la ramaderia campa sola per grans extensions; al sud, en canvi, cal fer regadius, les explotacions són petites i les plagues encareixen els costos de producció, les quals, per cert, són també molt diferents. En tot cas, i gràcies al tractat de Lisboa, el Parlament per primer cop té co-decisió en una reforma de la PAC: tot alló que no s'aprovi al plenari no va endavant i tot allò que voti el plenari pot acabar entrant en vigor.

Dels darrers dies, enmig de tantes notícies negatives, voldria destacar l’ampli suport del Parlament de Catalunya (84 diputats) a la proposta del concert econòmic, una votació que ha passat molt, massa desapercebuda i que té una gran transcendència històrica. La crisi econòmica del sud d’Europa (no pas del nord) segueix agreujant-se després de tres anys de davallada, moltes empreses viables no troben crèdit, l’atur bat tots els rècords, el rescat de Grècia està embussat i totes les previsions apunten a un 2012 encara pitjor per a l’Estat espanyol, mentre a Brussel·les augment la incertesa sobre si el dèficit públic espanyol augmentarà de volum un cop es produeixi el canvi de govern. Així, el despropòsit socialista sembla no tenir límit, superant-se setmana rera setmana: aquests dies hem vist que el govern del PSOE segueix demanant a la Generalitat que retalli encara més, mentre el PSC i els sindicats es manifesten més agressivament en contra de les “retallades” (perquè ningú no parla de l’absentisme al sector públic?)... i dilluns passat, davant de l’augment de l’atur del mes de setembre, un alt càrrec de la Seguretat Social acusa “les autonomies que retallen de ser responsables de l’augment de l’atur”... Dimecres passat, mentrestant, el ministre Blanco se’n va anar a París i va signar una carta conjunta amb el ministre francès de transports, en la qual els dos Estats reclamen a la Comissió Europea el manteniment del caràcter prioritari de la Travessia Central dels Pirineus: tot un pronunciament oficial per escrit (i no pas paraules que s’emporta el vent) que mai no s’ha fet pel corredor mediterrani... enmig de tanta desolació (cita textual de Germà Bel en llegir l’esmentat comunicat), que CiU, ERC i ICV hagin unit forces votant conjuntament a favor del concert econòmic per primera vegada al Parlament és una gran notícia, carregada d’esperança i de futur per a Catalunya.

Avui dijous, 28.09.2011, a Estrasburg el Parlament Europeu ha aprovat el paquet legislatiu de Governança Econòmica de la zona euro, conegut com a "six pack" (4 regulacions -reglaments d'obligat compliment- i 2 informes), després d’haver arribat a un acord tant amb el Consell Europeu com amb la Comissió. El paquet legislatiu s’ha aprovat amb majories més àmplies i transversals del que s’havia previst, atès que ha estat aprovat pels grups conservador i liberal-democràta gairebé al complet, així com també amb el suport diverses delegacions nacionals dels grups socialistes i verds (les dels països amb qualificació "triple A": Holanda, Finlàndia,...). Aquest acord representa un salt qualitatiu en la gestió de les finances publiques dels Estats Membres de la zona euro a nivell europeu, ja que obligarà a una major disciplina pressupostària i sancionarà durament la manipulació de dades estadístiques per part dels Estats Membres. En aquest sentit, suposa un primer pas cap a la unió fiscal i era la precondició que els països nòrdics demanaven als països del sud per a començar a parlar dels eurobons (paraula màgica en boca de tanta gent com ara Felipe González, però que no serà cap solució mágica a curt termini). Per als catalans, encara sense estat propi, aquest paquet fa vàlida l'expressió "més Europa vol dir menys Espanya", en limitar la discrecionalitat i ineficiència dels futurs governs espanyols pel que fa a la seva política fiscal... curiosament, avui en el debat del Parlament de Catalunya, el president Mas ha adreçat al PP aquestes mateixes darreres paraules.

Ahir dimecres, 20 de setembre de 2011, es va produir un acte històric a Brussel.les. Els presidents Artur Mas, Alberto Fabra i Josep Ramon Bauzà han protagonitzat una reivindicació histórica, en un acte conjunt en favor del corredor mediterrani. El proper 19 d'octubre la Comissió Europea presentarà el mapa dels corredors ferroviaris prioritaris ("core network dels TEN-T corridors"; TEN-T= trans-European transport network) i la música que prové de la Comissió és força esperançadora. En Raül Romeva i jo hem tingut l'honor, per invitació del president de FERRMED Joan Amorós, de fer els primers parlaments de benvinguda, en un acte on hi han intervingut entre d'altres alcaldes el de Barcelona, Xavier Trias. Veig amb opcions el corredor mediterrani, peró no podem llançar les campanes al vol: la UE no és un estat federal, sinó una unió d'estats, i els ministres entren massa sovint a la cuina de la comissió a tirar tant aigua al vi com poden. De tota manera, jo avanço la meva porra, per la informació que m'arriba: celebraré cada quilòmetre que baixi de Tarragona en avall; si arriba fins a València haurem salvat molts mobles i les sinèrgies del comerç intraindustrial català-valencià podran aflorar, a més de poder desplegar la porta d'entrada intercontinental en tant que sistema portuari en cooperació. I si arriba fins a Cartagena, com em sembla que pot arribar, la Comissió haurà arribat tan avall com  ho va fer Jaume I.