A Holanda Geert Wilders, líder de l’euroescèptic partit de la llibertat, amenaça d’esdevenir el primer polític a les properes eleccions generals anticipades del mes de juny. Amb un discurs clar i directe en contra de la islamització i de la inseguretat ciutadana, Wilders no només ha penetrat en els barris populars (desplaçant els partits socialistes), sinó que també amenaça de prendre molts vots de les classes mitjanes als partits liberals i conservadors holandesos. Es curiós observar que, mentre a tot Europa els partits euroescèptics van a l’alça per insuficient capacitat dels partits tradicionals de donar eficients respostes als problemes de la gent, a Espanya no apareixen partits antieuropeus. PSOE i PP es proclamen nominalment més europeistes que ningú, però la realitat és que l’Espanya decadent de Zapatero s’allunya d’Europa: en no compartir l’esperit reformista europeu el govern espanyol és incapaç de formular propostes solvents per a sortir de la crisi, i ni tan sols compleix les seves pròpies lleis (des del nou Estatut fins a la llei de morositat). El passat 3 de març Antoni Abad, president de la patronal CECOT de Terrassa, escrivia a La Vanguardia que “o canvia el país, o canviem de país”. El dèficit de lideratge i d’esperit europeu generen des de Madrid una política paternalista i intervencionista, que trasllada a la població una visió màgica i irreal del camí de sortida de la crisi i que ni tant sols tractat d’imitar les millors pràctiques dels països líders. Per què, doncs, a Espanya no hi han florit, si més no fins ara, partits explícitament euroescèptics o eurofòbics a l’estil d’altres països europeus?

Aquest diumenge s’ha celebrat a Catalunya la segona onada de referèndums sobiranistes a 80 municipis catalans. Per bé que la participació ha estat del 22%, amb un descens de sis punts en relació a les consultes del passat 13 de desembre, cal sumar els 60.000 vots favorables d’ahir als 193.000 obtinguts llavors, una xifra gens menyspreable si es valora la manca de complicitat dels poders públics espanyols i catalans i dels grans mitjans de comunicació a l’hora de difondre la consulta de diumenge. Ahir vaig acompanyar a votar la meva família de Molins de Rei i vaig dir als mitjans de comunicació que el centralisme asfixiant que practiquen des de Madrid els alts funcionaris de l’Estat, amb total complicitat de PSOE, PSC i PP, donen a un nombre de catalans cada vegada més gran incentius creixents per a separar-se: en la mesura en què l’Estat espanyol es resisteix en ple segle XXI a europeïtzar-se (tant en descentralització política com en pràctica econòmica: reformes de mercats i transposicions de directives amb esperit europeu...), la supervivència de l’economia catalana passa de manera creixent per aconseguir quotes de sobirania. En aquest sentit, unes declaracions meves d’ahir (“la independència és la teulada que corona l’edifici: el primer pis de la casa és la gestió de les infraestructures, el segon pis és el concert econòmic i el tercer pis són les seleccions esportives”) van generar a l’Avui.cat alguns comentaris que voldria respondre, al voltant de si primer és la independència o bé si aquest procés es pot obtenir de la manera gradual tot just ara comentada, i que vaig desenvolupar ara fa un any en el meu llibre “El sobiranisme necessari” (entrevista de Miquel Macià, Editorial Malhivern, 2009).

He llegit molts articles en els darrers dies al voltant de la crisi grega i les seves possibles conseqüències a casa nostra. De tots els que he llegit, però, n’hi ha un que no em puc treure del cap per la inquietud que em va causar i aquest és un bon indicador d’impacte: un article que recordes al cap de molts dies és senyal que ha superat la rabiosa actualitat conjuntural del dia a dia per a plantejar qüestions estructurals a llarg termini. L’article del què us parlo avui va aparèixer al Financial Times el passat 11 de febrer, es titulava “Una crisi grega està venint cap a Amèrica” i era signat per Niall Ferguson, editor del diari esmentat i autor del llibre “A Financial History of the World”. Lluny de fer llenya de l’arbre grec caigut, i encara més lluny de posar més en qüestió les contradiccions de la zona euro (esport massa fàcil de molts opinadors anglosaxons, encantats de disparar contra la potencial feblesa de l’euro sense parlar mai de l’ensorrada de la lliura esterlina o de la bastant probable decadència del dòlar), Ferguson fa un avís a tot el món occidental. La “mare de totes les bombolles”, la del col·lapse del deute públic, ha començat a mostrar els primers impactes a Atenes, però aquest moviment sísmic... ¿pot créixer de magnitud i pot afectar de manera consecutiva altres països occidentals? Us adjunto en aquest apunt un resum extens de l’article esmentat, atès que aporta dades i reflexions que he trobat molt interessants.

La setmana passada ha estat molt intensa al Parlament Europeu: si les sessions plenàries a Estrasburg són sempre estressants, perquè s’hi convoquen alhora reunions de grup, de comissions, de “rappourters” (informes i propostes de directives) i s’han d’estudiar les múltiples esmenes de les moltes votacions, aquesta setmana hi havia també entre passadissos les reunions i les converses al voltant de la crisi grega. Tot i que l’anunci d’actuació de la Unió Europea en un primer moment va semblar calmar els mercats financers internacionals, la no concreció de les mesures de la pseudo-repesca els va tornar a decebre al cap de ben poc. Aquest febrer també s’ha debatut a Estrasburg el controvertit acord de lliure comerç amb Corea del sud (que ha posat tota la indústria europea de l’automòbil en peu de guerra) i el Parlament Europa ha votat sol·licitar la prohibició d’exportar la tonyina vermella: per bé que la votació no era vinculant i que algunes esmenes es van guanyar per pocs vots (en un parlament on les unanimitats medi ambientals són molt freqüents), aquesta mesura pot afectar centenars de llocs de treball directes i indirectes a l’Ametlla de Mar. Completen aquesta crònica les dues rodes de premsa que hem fet a Estrasburg: una tots els set ponents de les propostes de directives sobre regulació financera i una altra amb Martxelo Otamendi, per tal de donar a conèixer la injustícia del tancament del diari Egunkaria.

Mentre aquest dijous ZP resava a Washington, la borsa espanyola patia la caiguda més gran des dels inicis de la crisi, tan gran que va arrossegar a la baixa les altres borses europees i la cotització de l’euro. Aquest daltabaix borsari té el seu punt irònic, com si una fúria bíblica s’hagués desfermat en contra de la hipocresia i de la frivolitat de tan anticlerical personatge, que és capaç de tot per una foto amb Obama. La coincidència dels millors economistes internacionals sobre el desastre econòmic espanyol és total: des de Nouriel Roubini, el primer que va preveure la magnitud de la crisi (“Espanya ja és una amenaça per a la zona euro”) fins al premi Nobel Paul Krugman i economista demòcrata i pro-Obama (“Espanya està en col·lapse econòmic”), l’any 2010 ha mostrat cruament la buidor retòrica de ZP com si del rei despullat del conte d’Andersen es tractés. Tan sols una dada addicional, que em facilita l’amic Jordi Molins, jove financer català amb molts anys d’experiència en finances internacionals: mentre aquest dijous el comissari Almunia igualava Espanya amb Portugal i Grècia, el cost en els mercats internacionals d’assegurar el risc d’impagament del deute públic (els famosos CDS, “credit default swap”) del Regne d’Espanya va superar.... el del Regne del Marroc!! I mentre ZP seguia resant, en aquells mateixos moments pujava en gairebé mig punt percentual (del 2,1% al 2,6%) el tipus d’interès que el Tresor espanyol havia de pagar per col·locar les seves emissions de deute públic espanyol del dia. Mai una pregària, certament, havia tingut un impacte tan negatiu en els mercats financers internacionals.

Al Parlament Europeu aquesta setmana han passat, amb més pena que glòria, els ministres espanyols a presentar les seves prioritats per a la presidència rotatòria semestral espanyol de la UE. He seguit les dues audicions de les comissions de les quals en sóc membre, Economia i Transports, per on han passat respectivament la ministra Salgado i el ministre Blanco, enmig de la indiferència de la immensa majoria dels eurodiputats. I mentre aquesta setmana s’han anat multiplicat les crítiques i les opinions negatives internacionals davant de la ineptitud del govern espanyol per a fer front a la crisi econòmica (Nouriel Roubini, l'economista que va predir la crisi de les “subprime” al 2007, acaba de dir que Espanya ja es una amenaça per a la zona euro), a l'avió de Brussels Airlines veig que la portada de la seva revista titula amb lletres ben grans "Catalan cool", dedicant un ampli reportatge a la constant evolució de Barcelona. La sortida al desgavell econòmic espanyol ("Spanish mess") passa, ja m’ho han comentat alguns eurodiputats, per recuperar la capacitat d'influència catalana en la política espanyola. Tant en matèria econòmica com en la descentralització real el govern tripartit ha tingut influència a Madrid i per això hi ha interès internacional creixent en les properes eleccions catalanes (i també a les del Barça!). Aquí teniu una breu crònica de les compareixences, de les meves preguntes i de les respostes obtingudes dels ministres.

Avui el president Zapatero ha vingut a Estrasburg per presentar el seu programa per a la presidència europea del primer semestre de 2010. Davant d´una cambra buida, amb poc més de 100 diputats (la meitat dels quals de l´Estat espanyol), Zapatero ha repetit un dels seus discursos llargs, avorrits i genèrics, plens de bones intencions: cotxes elèctrics, noves tecnologies renovables i igualtat de gènere. A diferència de la presidència sueca de fa sis mesos, on la cambra era quasi plena per veure el jove president que havia acabat amb 40 anys d´esclerosi social-demòcrata sueca, la indiferència més gran ha acompanyat ZP en la seva posada de llarg al Parlament Europeu. ZP ha fet endarrerir les votacions posteriors 45 minuts amb les seves llargues i monòtones proclames. Cap dels seus centenars d´assessors no el podia haver avisat que al parlament europeu allò que més es valora és "lo bueno, si breve, dos veces bueno"?

Aquesta setmana han començat al Parlament Europeu les compareixences públiques (“hearings”) dels comissaris designats per Barroso per a la propera Comissió Europea. El futur comissari de Competència de la Comissió Europeu, Joaquín Almunia, es va comprometre en la seva compareixença a la Comissió d’Economia i Finances, i en resposta a una pregunta meva sobre aquesta qüestió, a estudiar la discriminació que pateix l’aeroport de Barcelona. Aquesta discriminació, originada fa anys per dotzenes de convenis bilaterals signats per l’Estat espanyol, rau en què s’obliga a companyies de molts països emergents a volar exclusivament a l’aeroport de Madrid, vulnerant les normes de la lliure competència i de la lliure circulació del mercat interior europeu. Tot seguit us transmeto el diàleg, així com les impressions de la compareixença d’Almunia, dels tres altres comissaris i del candidat a futur vicepresident del Banc Central Europeu que he seguit aquesta setmana.

Arribat a Brussel.les després de les vacances de Nadal tornem a la realitat, a la crua realitat. La Comissió Europea i el Banc Central europeu, entre molts d´altres organismes econòmics internacionals, preveuen per al 2010 un pitjor escenari per a l’economia de l´Estat espanyol, en lloc dels brots verds que seguexi anunciant el govern espanyol i en contrast amb la recuperació econòmica que ja s’ha iniciat en altres països europeus. En un clímax de frivolitat, i davant de Van rompuy i Barroso, Zapatero va arribar a dir la setmana passada que "Espanya ja estava sortint de la crisi, si és que no hi havia sortit ja"!! Enfront del capitalisme madrileny, que sempre ha basat el seu creixement en l´especulació financera, els catalans hem de fer el que sempre hem fet: laboriositat, seriositat, voluntat i rigor en el treball i màxima ambició. I això no és cert que no ens doni resultats: com diu l´anunci televisiu d´Estrella Damm, referit als èxits del Barça de l´any passat, "que la feina ben feta té un gran futur... i que no importa el que faci el rival".

Demà serà la diada de Nadal. Gràcies a la canalla petita, als fills i als nebots, a casa ressonaran cançons i es recitaran poemes a l'hora de les postres. Els camins del pessebre han estat recoberts de rocs i de sorra, de branques i de molsa, collida en uns boscos que aquest desembre han estat més congelats que mai, com els d'abans. I així, sense voler, ens retornarà la infantesa. Una infantesa on recordo el poble del meu pare, Areny de Noguera, nevat; tal com està aquests dies, tal com es veu en la foto que il·lustra aquest apunt de Nadal, presa des de les restes del castell d’Areny.

Vaig ser a la Moncloa fa dues setmanes, formant part d’una delegació de 20 eurodiputats del Grup Liberal del Parlament Europeu. El grup liberal, al qual pertany CDC, té com a tradició de fa molts anys una visita al govern que assumirà la presidència rotatòria semestral de la UE. La propera presidència espanyola, la primera devaluada pel nou president permanent del Consell Europeu previst pel tractat de Lisboa, encara no ha enviat a les institucions europees el seu programa detallat de prioritats i per això s’esperava amb més expectació la visita. En sessions d’una hora van passar un darrere l’altre quatre ministres i un secretari d’Estat. Aquí teniu la crònica d’una llarga tarda a La Moncloa, que amplia la notícia que va publicar l’Avui el diumenge passat.

ERC diu que està construint un Estat propi i que perdonem les molèsties. Certament, el darrer pressupost suposa la ruïna de la Generalitat per a molts anys, amb un endeutament que limitarà moltíssim la capacitat inversora del govern català en el futur. I mentre Montilla no fa res i ERC mira cap a una altra banda, l’Estat espanyol es disposa a desmantellar el model català de caixes d’estalvi aprofitant la nul·la influència del govern de la Generalitat a Madrid. Els tripartits van ser fets per a que Catalunya fes un salt endavant en l’autogovern, però cada dia ens assemblen a una comunitat autònoma espanyola (i no pas de les més dinàmiques).

Aquest dimecres Václav Havel, l’ex-president de Txèquia, ha vingut al Parlament Europeu. Havel ens ha fet un discurs vibrant, reivindicant la llibertat com a valor suprem i inviolable de l’home en el vintè aniversari de la caiguda del comunisme. El seu discurs ha fet les delícies dels eurodiputats, atès que ha reclamat més unitat europea i més poder per al Parlament com a expressió màxima de la voluntat popular dels europeus. Ha estat reconfortant escoltar-lo ara que es parla de tants noms per a ocupar la presidència permanent del Consell Europeu i del superministre d’exteriors: nosaltres no hi tenim res a dir i ho anem seguint pels diaris. Un vídeo commemoratiu i l’himne d’Europa han clos l’acte i per primer cop he sentit emoció per Europa, per la grandesa d’un ideal compartit i ja fet realitat: no oblidem que la Unió Europea té com a primer objectiu evitar noves guerres i divisions entre els europeus.