anhelenorme |
divendres, 29 de gener de 2010 | 10:28h
Això fa dies que ho tinc escrit, però diverses feines i raons m’han dut a
publicar-ho força més tard. I ha donat la meravellosa casualitat que hi ha novetats de David Bowie!! Però jo el que deia era...:
Em poso a escriure una nit que m’han donat
‘plantón’… bé, sempre hi ha coses a fer! com un post pendent de fa
dies! I em poso un disc de David Bowie perquè una persona em va demanar
‘per què t’agrada David Bowie?’ i una amiga de l’adolescència em deia
per Nadals, quan va passar per casa, ‘encara t’agrada tant David
Bowie?’... No m’he posat cap disc genial de Bowie segons els entesos,
m’he posat el Tonight (Emi, 1984), perquè avui simplement em ve de gust
sentir que ‘Everything will be alright tonight (···) Everyone will be
alright tonight/ No one moves/ no one talks/ no one thinks/ no one walks
tonight/ tonight’... Una mica taoista tot plegat.
M’encanta David Bowie, però no em considero cap ultrafan ni cap
col·leccionista de David Bowie; tinc tot just quatre vinils, cinc o sis
CDs d’ell, un parell de llibres i algunes cintes de k7. Suposo que
l’aprecio perquè va ser el primer artista que em va agradar a mi (i no
als meus germans melòmans). Segurament l’hauria escoltat al Tarda Tardà,
però, sobretot, va ser gràcies que una persona del cau (Glòria, ni te’n
deus recordar) em va gravar unes cintes. Vaig descobrir-lo en
recopilatoris i em vaig empassar les lletres perquè amb elles podia
sentir certa rebel·lia (“Rebel, Rebel”), canviar d’estat d’ànim i regnar
amb la imaginació (de “Changes” a “Heroes”), volar cap a Mart (“Live on
Mars”) i saludar el Major Tom (des de l’enlairament d’“Space Odity”
fins a la caiguda a “Ashes to Ashes”)...
Va coincidir que vaig enganxar la gira nostàlgica Sound & Vision, i
va coincidir que aquest, el de l’Estadi Olímpic de 1991, va ser el meu
primer gran concert. Vaig cantar totes les cançons, com “Blue Jean” que
més que una ‘Jean trista’, amb el meu anglès limitat, per mi era més
aviat com entonar ara eufòrica ‘El poder de mis tejanos’ dels
Hidrogenesse. Era una connexió total (deformada, però total). I escoltar
Bowie em remet aquell esperit adolescent. També em recorda l’època del
primer enamorament.
I m’encanta la seva imatge camaleònica: aquelles elegants camises
blanques de mànigues folgades, que m’imaginava sorgides dels mercats de
Candem o Portobello... Com comentàvem fa poc amb uns amics, nosaltres, a
diferència dels nostres pares (fills de la postguerra i el franquisme),
hem viscut moltes vides. Hem estat camaleònics com Bowie, i hem assumit
i après per plaer (o per força) aquests canvis constants d’estudis,
amics, feines, parelles o amants.
Ara tinc tres fotos de diferents èpoques de Bowie, un parell en directe
del gran fotògraf i company Xavier Mercadé (una de preciosa, ben
emmarcada) i fa poc em vaig comprar el cartell de l’exposició Beatles to
Bowie The 60’s exposed, a la National Portrait Gallery, i un jove Bowie
presideix el meu menjador al costat de diferents cartells: de Perejaume
d’unes jornades dedicades a Joan Vinyoli, un de Max per al concert de
Pascal Comelade al Palau de la Música Catalana i un de Wassily
Kandinsky, de l’exposició Analogías musicales. Kandinsky y sus
contemporáneos, al museu Thyssen-Bornemisza de Madrid.
...Ara que cito Vinyoli i que parlo d’art, poesia i música, aprofito per
apuntar que el passat dijous 14 de gener a l’Horiginal vam presentar el
llibre-CD Terra i Cultura. II Premi Miquel Martí i Pol (EDR discos/
Cossetània, 2010). El llibret (fet en temps rècord) l’he cosignat amb un
altre company de fatigues enderrockaires que aprecio molt, Joaquim
Vilarnau. Va presentar l’acte ni més ni menys que Lluís Llach (perquè el
premi Miquel Martí i Pol l’endega el Celler Vall-Llach), que ja he
citat en altres ocasions en aquest bloc l’emoció que em genera escoltar
cançons seves com “El meu amic el mar”...
anhelenorme |
dilluns, 7 de desembre de 2009 | 11:18h
Hi va haver un temps en què vaig sentir que la poesia respirava d’una
manera menys programada que ara (suposo que perquè jo també ho estava menys...). D’aquella època, ja fa deu anys,
recordo una persona que tenia, en locals com l’Heliogàbal de Gràcia,
una segona casa: el pintor i poeta Sebastià Roure (1946-2006). Una
fotografia seva d’Albert Pijuan i alguna pintura del mateix Roure
encara el recorden, almenys als qui el vam conèixer, cada vegada que
passem pel bar del carrer Ramon y Cajal.
No sé quin dia vaig conèixer en Roure; de fet, el vaig veure sempre com
un personatge habitual: de moltes nits a la barra de l’Helio fins a
altes hores de la matinada, demanant una cigarreta o algun glop de més,
o bé en recitals de poesia d’ell amb els seus músics i amics, o bé en
recitals d’altres poetes amb la seva gravadora analògica, relligada la
tapa amb gomes de pollastre (què se’n devia fer de les cintes gravades
en k7?). També recordo un dia que me’l vaig trobar i el vaig saludar a
la porta del Museu Picasso. O arreu, quan parlava amb l’Enric Casasses
i la meva amiga Mireia...
Aquest any s’ha editat Fem fems. Sebastià Roure (Roure Records), un
‘disc d’amistat’ que recull ‘poemes que el roure volia gravar musicats
(i que) han estat obligadament fets sense la seva presència’. Hi
participen Julius Name, Marc Valls, Àlex Miró, Agnès Prats, Stella
Hagemann i Enric Casasses.
anhelenorme |
dimecres, 18 de novembre de 2009 | 16:27h
L’últim dia que estava a Londres (en una sortida de vacances fora de temporada), em vaig passar el matí passejant sola. Prop del Parlament vaig veure amagada una estàtua dedicada a Emmeline Pankhurst (1858-1928). Em va encuriosir la seva situació, lluny de les estàtues ben visibles, poderoses, de Ricard I Cor de Lleó i de Cromwell a pocs metres de distància. El rol polític (i patriarcal) es repeteix fins i tot en el bronze de la memòria. Un forjat que evidentment és reduccionista i que tanca amb forrellat mil matisos i històries...
I, encara que trets de context, em serveixo (per tal de començar a parlar de l’autor que té afinitat per una àrea anglesa, a qui dedico aquest post) d'aquests versos:
“Ombres brillants i llums profundes. Perquè la vida no desaparegui.
I encara tingui temps i fi. I sapiguem qui són els que han viscut.
D’aquests, que han vist l’indestructible i ens l’han promès tants cops, ¿què en farem, d’ells?
Que siguin, que sumin, que diguin, com nombres perseguint l’eternitat.”
(pàg. 73, dins La caça de l’home (Edicions 62, 2009), d’Albert Balasch)
anhelenorme |
dijous, 15 d'octubre de 2009 | 12:07h
Hi ha moments que superen qualsevol alegria, estàs content. Jo
col·lecciono en la memòria (i intento trobar a cada pas) aquests
moments; un d’ells va ser el concert de Leonard Cohen el passat 21 de
setembre al Palau Sant Jordi de Barcelona.
Us en faré un repàs, cançó per cançó [excepte cinc d’elles –una em va
semblar que era “The Partisan”, però no, aquesta és la que canta als seus directes n'Espaldamaceta...–; i no les he localitzat, però
si algú les sap, el comentari sempre serà benvingut ;-) Per exemple, entre elles, hi ha la
que va cantar sola la Sharon Robinson].
anhelenorme |
divendres, 2 d'octubre de 2009 | 13:38h
Hi torno després d'un mes sense escriure (amb els caps de setmana plens d'activitat), de deixar l’estiu enrere, de començar una tardor més.
I ho faré parlant de música i poesia, com no... Però avui una mica de
jazz... i també cinema i narrativa (em sembla que faré els posts
quinzenals o mensuals, perquè pogueu païr-ho l’amable gent que us ho
llegiu...)
El jazz s’ha anat creuant pel meu camí de tant en tant. I de vegades ha resultat ser una de les meves coses preferides...
My favorite things, John Coltrane
Però també hi ha la part fosca... M’ha comentat (gent que hi viu) que al centre de Barcelona estan
tornant a vendre a tort i a dret heroïna i altres drogues... em
preocupa. Heu vist la pel·lícula dirigida per Clint Eastwood, Bird?
Brutal l’escena on es diu l’edat real i l’edat viscuda de la mort del
músic... Una pel·lícula que diuen, té molt a veure amb Julio
Cortázar... i Charlie Parker, és clar. Doncs, a la poesia catalana hi
ha un poeta que es va atrevir a fer un contundent i gran poema (i en té
molts altres, i encara escriu, recita, tot i que li he perdut la pista
darrerament...). Us convido a fer una entrada a la poesia de Joan Josep
Camacho Grau, droga dura:
Black Bird
De la mateixa manera que el ionqui mor per inacció
quan els òrgans se li queden rígids i els intestins obstruïts,
el tel del neguit m’ha recobert l’estómac, paralitzant-me,
palpitant-me, com si una banda de free-jazz interpretés
la cançó de l’angoixa dins el meu cos en descomposició,
com si Charlie Parker s’hagués xutat heroïna a la boca i
el seu saxo ple d’orificis, punxades metàl·liques sués
drogues de sonoritat clarivident i, a ritme de be bop,
em digués: –Tots duem desesperació a l’interior.
Improvisa.
anhelenorme |
dimarts, 25 d'agost de 2009 | 11:29h
El llibre de Kalil GibranEl vagabundo. Arena y espuma. Dichos espirituales (Clásicos Losada, 2006) me’l van regalar el meu germà músic i la seva companya colombiana. Encara no l’havia llegit quan, fent caixes per al canvi d’ubicació de la redacció d’Enderrock (a partir de dijous, a Muntaner, 477 baixos) va aparèixer el llibre El profeta (Editorial Ibis, 1996), del mateix Gibran Khalil Gibran (en català, deu multiplicar-se...). Total, que el poeta libanès ha estat una de les lectures d’aquest estiu. Diuen que “la literatura de Gibran se define por su búsqueda mística de las materias más clásicas del comportamiento y el sentir existencial”. No sé si és mística domèstica el que m’ha despertat ben bé, però aprofito per recordar i colo la de Roger Mas aquí per fer un apunt musical...
Roger Mas, Mística domèstica (K.Industria, 2005)
Curiosament, buscant imatges de l'autor, m'ha agradat posar, més que el seu 'caretu' del tombant de segle XIX al XX, una obra seva que em recorda la portada del Metamorfosi de Gossos...
anhelenorme |
dilluns, 27 de juliol de 2009 | 13:50h
“–Treballeu molt dur –va dir en Serbínov, a veure si podia parar de riure–; però he vist les vostres feines i són totes inútils. En Txepurni observà en Serbínov amb aire amatent i greu, hi havia reconegut un home que havia quedat enrere respecte a les masses. –Perquè no treballem per al profit, sinó els uns per als altres. En Serbínov ja no reia, no ho entenia. –Què? –preguntà.” : pàg. 453, Txevengur, d’Andrei Platónov (Edicions de 1984, 2009. 486 pàgs. Traducció de Miquel Cabal Guarro)
Bé, aquest és el post d’abans de fer les sempre necessàries vacances... i és el que fa deu, o bé el que fa catorze si comptem els quatre que vaig fer al bloc de la Poc-moderna (i que també teniu els enllaços i el perquè de tot plegat a aquí). Ja sé, és més llarg que un dia sense pa... els que el llegiu, em sembla que establireu el rècord de paciència... però potser hi ha algun avorrit a qui li anirà bé una mica de lectura... Salut i bon agost mandrós x tothom!!
...El fet és que l’altre dia en una conversa després de sopar amb el meu germà músic (Caracola), m’explicava la història que corre sobre una inauguració d’algun mausoleu a càrrec de Jordi Pujol, el molt honorable, que en acabar el concert d’una gran orquestra els va dir als músics: “Vosaltres, en què treballeu per guanyar-vos la vida?” Era un exemple gràfic que mostra el desprestigi que té la feina de músic en aquest país, com si no fos una feina que requereix esforç, dedicació, constància, habilitats, remuneració, talent i tantes altres capacitats. I sobretot feina, molta feina. No és cap afició, ni és fàcil dedicar-se a la seva pràctica. La dificultat de viure de la música és una constant per a un músic o intèrpret en aquest país (i, de retruc, de tot el vessant cultural) i, per això, m’agradaria dedicar aquest post a un dels que ho ha aconseguit: Gerard Quintana.
L’últim cop que l’he vist va ser el diumenge 19 de juliol amb Jaume Vilaseca Quartet i el seu espectacle Jazznesis (Plaça del Rei, Grec’09), on Quintana va posar veu a les cançons de Genesis “Watcher of the Skies”, “The Musical Box”, “Firth of Fifth”, “The Return of the Giant Hogweed”, “I Know What I Like” i, a duet amb Vilaseca, “The Carpet Cranlers”.
Genesis (abans que jo nasqués...)– “I Know What I Like”
Et pot agradar més o menys la veu de Quintana, però crec que la seva feina és un bon exemple i un referent en aquest país. I això, amb el que té, tot s’ha de dir, de punt de mira també: d’enveges i comparacions odioses que recauen sobre ell, i alguns altres, perquè tenen la sort (atenció! a base de treball) de gaudir del reconeixement que tots anhelen i del qual pocs en gaudeixen i, sobretot, són capaços de mantenir. Cal dir que, a més, per mi té uns punts més, perquè la trajectòria de Quintana va començar escrivint poesia per al fanzine No hi ha crisi el que hi ha és molt de morro, a l’squat de Girona (tot i que local i fanzine sembla que va durar mig any, fins la primavera de 1986, i mai he llegit aquells poemes) i sobretot la poesia ha estat un interès en ell, de sempre. La roda va girant...
“Dona”, dins d'El llarg viatge. Sopa de Cabra a L'Espai (Música Global, 2003) Cd+Dvd
anhelenorme |
dimecres, 15 de juliol de 2009 | 12:18h
“...un cop tip, sentí encara més la pena de la seva solitud. Tenia moltes forces, però no estaven dirigides enlloc i li ofegaven el cor en va”: pàg. 436, Txevengur, d’Andrei Platónov (Edicions de 1984, 2009. 486 pàgs. Traducció de Miquel Cabal Guarro)
Sí, hi ha vegades que la solitud alimenta les llàgrimes. No sempre un es pot posar a cantar a la solitud feliçment com ho feien en Roger Mas i en Refree quan entonaven al disc de La Marató del 2006 la cançó de Georges Moustaki "Ma solitude"...
“La meva solitud”
Aquest dilluns vaig anar a veure La menzogna (La mentida) de Pippo Delbono al Mercat de les Flors, dins el marc del Grec. I hi havia un personatge, Bobò, que era una persona que a la vida real (i és clar, a l’escenari) era sord i, explicaven, havia passat cinquanta anys en un manicomi. S’hi defensava al final de l’obra, que la seva mirada era neta (de les mentides que hem construït social i íntimament). Com sempre que veig l’ús de certes malalties per fer metàfores del que ens passa a la societat, em ve al cap la crua realitat i el dolor que suposa viure-les de ben a prop. Ara bé, la tendresa i el posat del personatge també em va fer recordar Charlot i aquella cançó meravellosa de Charles Chaplin que, a l’últim disc de la Marató de TV3 (2008) cantaven Santi Balmes (Love of Lesbian) i Marc Ros (Sidonie):
“Somriu”
Hi ha un poeta i pintor, Lluís Gràcia Canela, a qui vaig comprar un cop el llibre La revolta de la Psique. Ell sap de què parla perquè, com diu al seu prefaci: “L’ús i potser l’abús de les drogues –haixix i LSD–, juntament amb una predisposició educacional arrelada amb l’anarquisme del qual sóc hereu, definiren, l’any 1978 i següents, un brot psicòtic greu que arribà a desembocar en una crisi catatònica amb l’absoluta pèrdua de relació amb la realitat, fins i tot amb el propi cos”. A Lluís Gràcia, l’havia vist en algun recital i encara en fa, com també el veig prop del barri dels meus pares. El recordo sobretot la primera vegada, fa uns anys, en un recital del Sidecar, en aquelles nits del G’s Club, on recitava (em sembla que acompanyat d’algun músic), i com diu Lis Costa al pròleg recitava poemes clàssics d’ell com “Pàries de la terra”. Però, és clar, el que recordo més d’ell en directe és el seu crit, que té més força que el reiteradament reproduït quadre de Munch.
anhelenorme |
dimecres, 8 de juliol de 2009 | 10:35h
“En lloc del sol, que és l’astre del comunisme, de l’escalfor i de la camaderia, a poc a poc al cel anà brillant la lluna dels solitaris, l’astre dels vagabunds que erren debades”: pàg. 389, Txevengur, d’Andrei Platónov (Edicions de 1984, 2009. 486 pàgs. Traducció de Miquel Cabal Guarro)
Fa deu anys una amiga em va regalar pel meu aniversari tres poemaris de Maria-Mercè Marçal (Ivars d’Urgell, 13 de novembre de 1952 – Barcelona, 5 de juliol de 1998). Eren Bruixa de dol (1998), Desglaç i Sal oberta (1997 i 1998; primera edició dins Llengua abolida 1973-1988, editat per 3i4 l’any 1989), editats els tres per Edicions 62/ Empúries. Abans, jo només tenia el llibre que es va editar en motiu de la mort de la poeta, Homenatge a Maria-Mercè Marçal (Empúries, 1998) i després he adquirit també El meu amor sense casa (Proa, 2003) –que inclou un CD amb una tria de poemes i veu de Cinta Massip i música de Toti Soler– i la seva novel·la La passió segons Renée Vivien (Columna Edicions, 1995). Encara em falten alguns títols, com el pòstum, Raó del cos (Edicions 62-Empúries, 2000), o Cau de llunes (Proa, 1977; Premi Carles Riba 1976).
“El meu amor sense casa”, per Cinta Massip i Toti Soler
Aquest és un poema de Desglaç, precisament el títol que va prendre també el disc en català de Miguel Poveda, on el cantaor (entre la dotzena de poemes musicats) posa veu a “Cançó del bes sense port” i “Pare-Esparver” de Maria-Mercè Marçal (Desglaç va ser editat per DiscMedi, l’any 2005).
“Cançó del bes sense port”, per Miguel Poveda
I “Pare-Esparver” també apareix com una lletania al final de l’últim videoclip de Lídia Pujol, que curiosament canta en anglès:
anhelenorme |
divendres, 3 de juliol de 2009 | 11:37h
“–La història és trista perquè és temps i perquè sap que serà oblidada –digué l’Dvànov a en Txepurni”: pàg. 383, Txevengur, d’Andrei Platónov (Edicions de 1984, 2009. 486 pàgs. Traducció de Miquel Cabal Guarro)
Jo en sé ben poc (per no dir gens, ja que tinc estudis...) d’Història, d’Antropologia, i de tantes altres ciències i coneixements acadèmics. Tampoc no defenso la ignorància i m’agrada tenir amistats que em fan cinc cèntims del seu saber, com la Teresa Ferré amb la seva dedicació (de més de deu anys, després d'estudiar juntes a la facultat) per l’obra del fotògraf Agustí Centelles i de la qual darrerament ha recollit i recull alguns fruïts saborosos. Però és clar, com va dir-me una persona un dia que menjàvem un tortell de reis al bar Elèctric de Gràcia, un periodista té tot un mar de coneixements, però d’un pam d’alçada (i encara crec que és una exageració, tal com van les coses avui...). O, com em va dir fa molts anys en Gerard Horta, quan jo acabava de sortir de la facultat: ‘tu és que ets massa literal...’.
I crec que no he millorat gaire amb el temps en les meves anàlisi vitals, socials i de tota mena. Ara bé, tinc uns quants punts on agafar-me i intento anar corregint o millorant sempre, a base de mirar-me als miralls de les persones (i les seves obres) que em vaig trobant i m'he trobat pel camí.
Avui vull dedicar aquest post a en Gerard Horta. Un bon amic, tot i que les trobades ara són més que esporàdiques... Poeta i antropòleg, gràcies a ell, per exemple, vaig conèixer durant una època el també antropòleg Manel Delgado, o també, em va regalar llibres d’una editorial desapareguda com va ser L’Aixernador Edicions [el primer títol de la col·lecció Veles e Vents la va inaugurar el poemari O res, d’Albert Mestres]. A L’Aixernador, Horta hi va publicar els seus ¡Queda’t a Macau i aprèn-ne! (1990) i L’erecció de l’instint espiritual (o l’amor dels trobadors) (1995).
Del seu primer poemari, us en mostro un parell de poemes il·lustratius:
Un pòrtic fosc de l’heroisme
Del seu cos visqueren un macarró la filla adolescent i un gos de cap rabiós. Amb la seva ira embolcallaren Mart, la Terra i el Sol.
(L’amant. Folladora d’un món en flames.)
En morir no plorà ningú, però. De les putes assassinades continuaren dient-ne democràcia i de les roses roges calcinades, bosc.
(pàg.29)
Arlequí
Són dos els colors i és una la naia obscura on la carn fretura i peten els fils trencats per desamors més incúria.
(pàg.38)
De L’erecció... cal dir que hi ha un pròleg d’Albert Mestres i un postfaci d’Enric Casasses. I hi ha diversos poemes que també havia vist recitar molt a en Gerard, com alguns d’aquests:
Cançó popular gallega
No sóc pas barquera, no sé, doncs, remar; moriré formosa i sola, aquí, en alta mar.
(pàg. 59)
El que he donat, això és el que tinc (adagi llatí)
Cremar estendards rics en mesquineses. Pugno per trobar-me. Vull embanderar de nou llunes blanques, fràgils, abismals.
(pàg. 76)
Déu entre els homes
¿Per virtut de quina tan estranya epifania em visites? Sento l’ardor de la solitud, l’amor de la companyia.
(pàg. 82)
Divisa
De la sang malsana dels humans en farem plor de vida, estany en boscos bords, la sortida dels amants, amor sens mida.
(pàg. 102)
I diu Casasses, entre altres coses boniques, de la poesia d’Horta, al post-faci: “La força energètica de tota aquesta poesia gravada amb foc als espadats infernals del paradís no s’ha pogut demostrar mai, ni mala falta que li fa. L’únic que hem volgut i hagut de fer sempre, amb aquesta energia, és celebrar-la: perquè sí, perquè és ella, ella, perquè és el material del nostre esperit (que com se sap és majorment fet d’heli, d’electricitat i d’hidrogen, amb un u per mil de buit absolut i certes quantitats variables de llet de gripau, anhel, petits moments i aigua d’arròs); i la matèria aquesta de l’esperit el que ella vol és cantar, que mal que bé ja ho va fent, ja”.
