Mentre tafanejava per can Saltamartí veient les novetats, ha entrat una senyora gran que li diu a en Gerard, escolti jove m’han regalat un llibre elèctric i ara que he de fer, me’n pot posar uns quants?
En Gerard s’ha endut a la senyora al fons de la llibreria i ha començat amb la seva explicació.
Els de Saltamartí no deixen de sorprendre’m mai, s’han posat al davant i també venen llibres electrònics.
Ahir vaig veure el programa NINES RUSSEs (clica aqui per veure) de la nostra amenaçada TV Badalona que em va agradar molt. En el reportatge editors, lectors i llibreters, aposten per adaptar-se als nous mitjans. De la notícia dedueixo un objectiu comú: volen llegir, el format no és l’important.
De ben segur que és un plantejament voluntarista i segurament una mica ingenu. L’arribada del llibre digital planteja seriosos interrogants i és una sotragada al sector del llibre i al món de la creació: la copia idèntica i fàcil, la rapidesa de la transmissió, el preu, la globalització i l’aparició dels portals totals, són una amenaça al sector editorial i llibreter com el coneixem fins ara.
Estic convençuda que la Sílvia i en Gerard de Saltamartí llibres ho saben, però també és interessant la seva reflexió, volen ser llibreters de capçalera tan en paper com en digital, diuen, i és això que ens agrada d’aquesta llibreria, que mai tenen mandra per recomanar un llibre, per orientar en un determinat moment un seguit de lectures, i sobre tot amb aquest gust que fan les coses.
Als lectors ens agrada que la Sílvia i en Gerard ens recomanin llibres ja sigui en “unplugged” de paper o en elèctric en E-BOOK . Vaja com l’Eric Clapton que ens agrada en guitarra acústica i en guitarra elèctrica!
Fa gairebé un mes en Jaume Cabré va rebre el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes. Una amiga que va anar a la cerimònia em va explicar que l'acte va ser bonic i emocionant. M'ho vaig creure, és clar, però avui l'he volgut veure per internet. I he trobat que el seu discurs és magnífic: interessant, compromès i, és clar, molt ben escrit (el trobareu aquí). A més, llegeix molt bé, cosa que ja no és estrictament exigible a un bon escriptor. I mentre espero que els d'Òmnium editin un petit llibret amb les seves paraules per emmarcar-me'l, he transcrit un dels trossos on parla de l'acte d'escriure:
"Escriure és dubtar. Escriure és, com viure, entrar en el regne de les incerteses i prendre decisions sense saber si allò que fas és el que és correcte. I per què el dubte? Perquè l'escriptor empaita un ideal del qual no en coneix el rostre ni sap el camí per arribar-hi. I en la feina literària diària tot són cruïlles, eleccions, guanys, pèrdues, errors, marrades, encerts, epifanies. Fins i tot quan acabo un llibre no sé si l'he acabat. En el fons, sé que no. Sé que tots els meus llibres resten inacabats, i sé que un dia me'ls deixo prendre de les mans. Paul Valéry ho deia: "un poema no s'acaba: s'abandona". Hi estic d'acord. Amb ànima fràgil no saps si t'has acostat gaire a l'ideal que perseguies. Probablement per això, et poses a escriure un altre llibre."
Una parella gran tria llibres. Busquen lectura per a ells, cadascú la seva, i no tenen pressa. Es nota que per a ells és un moment de plaer, com per tots els que els agrada llegir. Repassen les lleixes i les piles amb la mirada, es fixen en un volum, l'agafen, miren la coberta, llegeixen el text de contracoberta. Si els atrau prou l'obren a l'atzar, o per la primera pàgina, i en llegeixen unes línies mentre, sense voler, acaricien el paper i n'aspiren l'aroma.
Mentre el deixen, segurament pensen "potser més endavant", o bé "aquest li encantaria a la Fina", o "massa trist per mi, ara". Els els costa rebutjar-los de ple. Però busquen el llibre que encaixi exactament amb el que volen ara. Potser ells no saben què volen, però estan convençuts que quan ho llegeixin, ho sabran. Els costarà tancar la pàgina oberta a l'atzar per anar a pagar, i frisaran per tornar-lo a obrir quan ja siguin al carrer.
Avui sóc jo la que tinc el coll inflamat i vermell com un tomàquet (suposo, perquè no me l'he vist però me'n sento). L'Àlex m'ha renyat:
—T'has llevat afònica, però segur que no has parat d'enraonar tot el matí, oi?
Si conegués el llenguatge dels sord-muts, li diria que oi.
Perquè té raó. He parlat amb molta gent, inclosos els de Saltamartí, que viuen els moments de pau abans de la tempesta de Sant Jordi. Els he fet un munt de preguntes, aquí en teniu el resum per si us interessa (més que tafaners!):
–No hi ha cap novetat de Ruiz Zafón ni similar, o sigui que preveuen que aquest any les vendes estaran "molt repartides", com el tòpic de la loteria.
–Segurament en català es vendrà molt l'Emili Teixidor, han afegit.
–Troben que hi ha molts bons llibres (visca!).
I xerrant xerrant, el meu pobre coll ha quedat fet una coca. Quina sort que algú va inventar els ordinadors: no em couen les comes, ni els salts de línia, ni les eles geminades, ni tan sols els pronoms febles!
Sembla que en temps de crisi, la gent compra tres coses a les llibreries:
1) Llibres d'autoajuda, per superar les penes sense haver de recórrer a psicòlegs ni psiquiatres que, desenganyem-nos, potser van bé pel cap però no per la butxaca, que és l'arrel del problema (ja ho deia el poeta "cuando la pobreza entra por la puerta, el amor salta por la ventana", i qui diu amor diu alegria);
2) Llibres d'economia elemental, per saber de quin mal hem de morir, o simplement per esbrinar si quan ens diuen que ens està pujant o baixant el pib en realitat ens insulten;
3) Llibres divertits, perquè sempre és més elegant i constructiu riure que no pas donar-se a la beguda (que, quinto a quinto, també acaba sortint molt més car que un llibre de 18 euros).
La cosa és que jo, a la llista d'enllaços de la Tafanera, hi feia sortir el bloc de l'Eva Santana i hi deia que no estava gaire actualitzat. I l'altre dia, els de Saltamartí em van fer arribar un missatge de l'Eva on em feia saber que havia fet reformes al seu bloc.
Em va fer il·lusió comprovar que ella em llegeix, però ara després de remenar una bona estona al seu nou bloc, que porta el bonic títol de "Casum la mar salada!", ja ploro d'emoció, perquè aquesta paia, amics, és un crac. Pel que havia sentit i el que m'han comentat (totes les tafaneres tenim una xarxa eficaç de fonts i espies per ser dignes d'aquest nom), doncs sabia que la Santana és divertida i enginyosa. D'acord. Però és que ara estic a punt de posar l'enllaç amb majúscules.
"Noi, suposo que deus dormir ben pla després de cada actuació perquè
quin trajín que et portes (ben bé com el meu, quan estic amb mi
mateixa)." Això diu la Montserrat a en Sergi López.
Qui és la Montserrat, no ho sé. He trobat aquesta frase al web de l'obra Non Solum i m'ha encantat. Aquesta barreja de parlar d'estar per casa (dormir pla, aquest trajín) amb un final profund (quan estic amb mi mateixa) és molt coherent amb l'obra que ha entusiasmat tant la Montserrat.
A Non Solum, hi ha alta filosofia amanida d'expressions com "digue-li hache!", que va fer partir de riure les meves veïnes de seient (una, la meva amiga Blanca, l'altra, una senyora desconeguda que es notava molt que necessitava compartir les seves emocions, però venia sola).
"Això és un actor!", va exclamar la veïna desconeguda. "Quin tros d'home!", vaig sentir (no descarto que això sortís de la meva boca).
Avui, un altra actuació d'en Sergi López. D'ell tot sencer, de la pilota a les extensions de baix*. No us la perdeu.
Una gran taula de llibres per a nens i nenes. Piles i piles de l'últim d'en Dan Brown. Unes comercials que ja tenen la feina feta que fan tertúlia a la taula del racó amb un cafè a la mà. La cara atribolada dels saltamartins que van amunt i avall buscant, recomanant, recol·locant, endevinant, embolicant. Milers de llibres amb cobertes immaculades, de llom ben tancat, de pàgines amb olor de nou que esperen.
No para d'entrar gent que busca.
En un racó, ben calentó entre flassades i llibres, un nadó plora.
Mireu! Dos llibres diferents amb la mateixa foto de coberta! D'acord que és molt maca, però no n'hi ha per repetir-la, trobo!
Me n'ha fet adonar en Gerard, que ho explicava a una clienta:
"Sempre sentim emoció quan arriben caixes amb llibres nous, i sobretot quan sabem que la caixa que tenim a les mans hi ha algun llibre especial. Doncs avui sabíem que hi hauria el nou de Paul Auster,Invisible... Just quan l'ha trobat, la Sílvia ha posat una cara que era tot un signe d'admiració, després del signe d'admiració ha passat a una cara de signe d'interrogant, per posar de cop els ulls cap a munt i a l'esquerra, senyal inequívoca que estava pensant... I el record ha enviat a la Sílvia com una bala amb el llibre a la mà cap a la lleixa on descansava un llibre.
El llibre objectiu de la Sílvia era El cafè de la joventut perdudade Patrick Modiano publicat per editorial proa el 4 de setembre de 2008."
Fa unes setmanes vaig reproduir un diàleg-tipus entre un llibreter (/a, etc etc) amb un client (/a, etc etc) que volia regalar un llibre però no sabia quin, perquè no tenia ni idea dels gustos de la persona a qui volia fer el regal, o simplement perquè aquesta persona a qui havia de fer el regal no havia obert un llibre des del Zoo d'en Pitus o Platero y yo (segons el cas), ni ganes. Doncs el que he sentit avui és més surrealista. Però molt, molt més surrealista.
Avui Saltamartí feia olor de lleixiu. En Gerard corria amb cara d'esverat i amb el pal de fregar a la mà. El mateix dia, una nena i després un nen s'han fet pipí. La gràcia del tema és que el nen venia amb la seva mare a buscar un conte que tractés sobre això de treure's els bolquers. La Sílvia li deia a en Gerard, dissimuladament: és milllor pipí que caca! I és que tots els pares de nens petits fan el mateix: a l'estiu, fora titins (una paraula que, de passada, aprofito per a reivindicar des d'aquí).
El divendres passat, els pobres llibreters de Saltamartí no podien ni anar al lavabo. No és només que tinguessin tanta feina que no els quedava ni un minut lliure, sinó que a més, les caixes plenes d'exemplars de la tercera part del Millenium desbordaven el petit magatzem i havien ocupat el bany i gairebé la tassa del vàter (si no us ho creieu, mireu la foto del post anterior). "Que bé", deveu pensar, perquè sou llestos i bona gent, "com que han venut tant, segur que per fi poden buidar la bufeta amb comoditat". Doncs no. Continuen amb el lavabo ocupat.
"Aquest llibre el vendràs moltíssim, moltíssim, ja ho veuràs." La Sílvia mira el comercial amb una cara que en podríem dir acollidora, d'aquelles que no diuen ni que sí ni que no però que et fan sentir que pots continuar parlant amb comoditat. De totes maneres, el venedor veu que s'arrisca massa i decideix matisar: "bé, no ho sé, segurament". Suaument, la Sílvia eixampla una mica el somriure.
Quin home tan cagadubtes, per ser representant de llibres d'autoajuda.