Avui m'estava plantejant (no per primer cop) una cosa que em passa des de fa anys. Diria, si no vaig errada, que des de que era joveneta. És a dir, de tota la vida. Em pregunto si es podrà considerar malaltís. És clar que algú pensarà, i no sense raó, "A buenas horas mangas verdes". Però, per continuar amb els refranys, jo vaig i replico: "Més val tard que mai". Per aquest motiu, no em fa res de demanar-vos, amics, el vostre ajut. Potser hi haurà algú que llegeixi aquestes quatre ratlles i em pugui respondre. El cas és que, quan viatjo en transport públic (preferentment ho faig en metro), topo com sabreu amb un munt de gent que va llegint. Llegeixen diaris gratuïts o de pagament, revistes diverses i, sobretot, llegeixen llibres. El meu problema consisteix en la curiositat que m'envaeix per saber quins llibres tenen entre mans totes aquelles persones desconegudes. La temptació és terrible i es concreta en canviar de lloc dissimuladament, moure el coll adoptant positures ortopèdiques, intentar aguditzar la mirada, baixar o pujar el cap... En fi, tot un conjunt de gestos estranys que semblen més aviat propis d'algú que necessita una camisa de força. En primer lloc, m'agrada saber la llengua del llibre. Català, castellà, un altre idioma... Així, he observat que força gent llegeix en anglès (bàsicament estudiants). També he descobert coses sorprenents, com un noi que anava devorant l'Ulisses de Joyce i un altre l'Eneida de Virgili. Va haver una temporada que no passava un dia sense trobar algú amb El Codi da Vinci i, darrerament, la cosa ha canviat a algun dels lliuraments de la trilogia d'en Larsson. Trobo senyores (sembla sexista, però és així) amb tota classe de novel·letes roses i moltíssima gent amb llibres d'autoajuda, la qual cosa no deixa de ser preocupant. Amb tot, el pitjor són les vegades que no aconsegueixo esbrinar la lectura de l'efímer i innocent company de viatge. Quina frustració!. Fa molta ràbia això de sentir: "Pròxima parada: Plaça Universitat. Correspondència amb Línia 2" i haver de sortir del vagó amb la incògnita no resolta. Total, que no me'n puc estar de fer-vos la consulta: A vosaltres també us passa? O m'he de preocupar? Moltes gràcies, amics.
manelmora |
dimecres, 2 de desembre de 2009 | 17:19h
Descobert a Gandia un original fins ara desconegut de Vicent Andrés Estellés. Datat l'any 1966, conté un bon nombre de poemes inèdits del poeta de Burjassot. Evidentment, "El fil d'Ariadna" no podia deixar de fer-se ressò de tan bona notícia.
Penso en l'emoció indescriptible dels investigadors que han fet la troballa, que s'ha produït mentre estaven confegint un recull de l'obra de l'autor. La veritat és que em poso al seu lloc i els felicito de tot cor.
Anna Maria Villalonga 2 DE DESEMBRE DE 2009
Adjunto un enllaç per si algú vol aprofundir en la notícia:
manelmora |
divendres, 27 de novembre de 2009 | 00:51h
L'altre dia vaig parlar del plaer dels llibres compartits, explicant l'experiència d'anar a la biblioteca a cedir alguns exemplars que vam voler donar a algú a qui li fessin més servei.
El cas és que, fa un parell de tardes, vaig passar a la vora de la biblioteca per fer unes gestions. I se'm va acudir entrar a mirar si a la pila de l'intercanvi hi trobava quelcom que em fes el pes.
I així va ser. Vaig trobar un petit llibret de Pere Calders intitulat "De teves a meves. 32 contes que acaben més o menys bé". Jo, admiradora incombustible de l'escriptor, del qual suposava que ho tenia tot, no coneixia aquest volum: una edició de Laia, de 1984. I de seguida va ser meva.
Conté alguns microcontes i, com que aquesta nit em ve de gust, us en copio un parell.
manelmora |
dimarts, 10 de novembre de 2009 | 23:22h
Avui hem portat a la biblioteca del barri, el Vapor Vell, un munt de llibres juvenils de la meva filla, de la seva època d'adolescent. Ho hem fet a cegues, sense saber del cert si els acceptarien. La veritat és que no teníem clar si aquesta pràctica era possible i més aviat pensàvem que faríem el camí de tornada sense haver buidat la bossa. Tanmateix, no ha estat així. En arribar, hi havia un lloc habilitat per opcions com la nostra. Alhora, tothom podia accedir-hi sense problemes i triar tranquil·lament allò que li semblava interessant. Abans de deixar la meitat de la càrrega, ja hi havia un bon nombre d'usuaris que agafaven els nostres exemplars. Com que jo sóc molt fetitxista pel que fa als llibres, patia una mica per l'inconegut destí de tots aquells volums, que havien format part de la vida de la meva filla i de la nostra biblioteca. Però no hi havia cap motiu, perquè ha resultat una experiència fantàstica. Em fa molt feliç saber que ara estan en unes altres mans que els gaudiran novament. No us ho creureu, però tot el dia que hi penso. I m'alegro internament de la nova existència dels vells amics que hem decidit deixar. Imaginar el plaer que proporcionaran a altres persones és també per a mi un plaer, propi i renovat. Compartir el coneixement, com ja sabia, resulta sempre, sempre, una aventura apassionant.
manelmora |
dijous, 5 de novembre de 2009 | 21:11h
Aquest matí, en Quim Monzó, de la mà d'Anton Maria Espadaler, ens ha delectat a l'Aula Magna de l'Edifici Històric de la Universitat de Barcelona amb una mena d'estranya trobada amb alumnes, professors i tothom que hi ha volgut anar. Ha estat tan divertit i interessant, que no me'n puc estar d'escriure un petit article.
manelmora |
diumenge, 25 d'octubre de 2009 | 21:22h
"El fil d'Ariadna", en la seva línia de defensa de la cultura catalana, recolza al 100% l'exigència de la paritat del cinema en català. Ja n'hi ha prou de mitges tintes. Ja n'hi ha prou d'haver d'anar a l'altra punta de la ciutat per veure una pel·lícula que només fan en català en dues o tres sales dels afores. Ja n'hi ha prou d'haver de mendicar allò que ens pertany, el cinema doblat o subtitulat en la nostra llengua.
Des d'aquest bloc, no podíem deixar de fer-nos ressò d'una llei insuficient i que-perdoneu la desconfiança- no tenim clar que s'acabi aplicant en la seva totalitat. Per això pensem que cal lluitar plegats per la dignificació del català en tots els àmbits.
HE RUMIAT MOLT SOBRE QUIN TEXT PODIA UTILITZAR PER RECORDAR LA TRISTA DATA DE LA MORT IMPUNE I COVARDA DE LLUÍS COMPANYS.
FINALMENT, PER HONORAR UN POETA EXCELS I PERQUÈ EL TEMPS QUE ESTEM VIVINT CONVERTEIX EL POEMA EN ABSOLUTAMENT ACTUAL, HE DECIDIT PUBLICAR L'ODA A ESPANYA DE JOAN MARAGALL.
N'HI HAVIA MOLTS D'ALTRES DE POEMES, ALGUNS PRECIOSOS, PERÒ CAP QUE ACABÉS AMB LA MATEIXA CONTUNDÈNCIA.
UNA CONTUNDÈNCIA VALENTA QUE EXPRESSA UN DESIG QUE TAMBÉ ÉS MEU:
En un bloc on tenim com a fita treballar humilment però sense treva per la llengua catalana, no podem deixar d'esmentar una publicació que ens arriba del País Valencià.
S'intitula La lluna en un cove. El títol, a banda de suggeridor, no admet dubtes. Malgrat que sigui legítim que el català assoleixi la presència, l'ús i el coneixement que li pertoca en la nostra societat, el sol fet de desitjar-ho és tan utòpic com intentar ficar la lluna en un cove. Tanmateix, hom pot lluitar.
La publicació pretén donar a conèixer relats, contes i articles inèdits, escrits únicament en llengua catalana. S'ha marcat el propòsit de publicar en paper i d'arribar al màxim de gent possible. I ja ho està fent.
És relativament nova. Va néixer el gener passat, però creix de manera imparable gràcies a l'esforç dels seus responsables i, esperem, gràcies a la contribució de tots els que estimem la cultura, la literatura i la nostra llengua comuna.
Benvinguda aquesta iniciativa i moltes com aquesta, especialment si procedeixen de les terres valencianes, on la situació del català és realment complicada i trista.
POEMA DEDICAT A LA LURDES, L'HEURA, L'ARNAU I EL BITXO.
Dedicat al meu tiet Jordi Esterri.
