|
EXPERITEXTS  DIÁLOGO DE LUCES EN EL ANDÉN by GROC Esfondrà en la nit la calidesa del testimoni del fruit que temptegen els amants. Les restes de la lluna transformaran l’antic temps en arbredes nues on és inútil la melangia. Una fulla s’enlairarà mentre destil·larà la foscor un dolç llençol de nit, desig i calma.  IMATGE by Pura Maria Garcia A tocar de la llum salvatge, ben a prop dels ulls, hi viu la pluja teixida sota el gust de l’instant de color que ens duia.  YOU BY LIZA M S’han disposat les ombres traçades. Ara creixen mentre combaten l’enyor i el vent de flors marcides. Des de la imatge desada en blanc i negre pels ulls anhelants que adés glatien, sóc jo qui s’abraça a l’horitzó, imaginant el fred que viu al dia que em despulla, duent-me enllà de tu.  IMATGE by ANTONIO MONLEÓN Tu que m'obres el goig quan fas brillants constel·lacions sobre la corriola còsmica del no-res que es la vida. Tu que sures sobre la terra molla del record impassible, dolç presó on desenbaste versos. Tu i el teu rostre, voluble dibuix on tria el matí allunyar-se d'un món gris. Tu que em fas creure que la lluna ens bressa, cada nit si somiem un contorn predisposat als llavis. Tu que ets, també, gest divisori com el fil invisible que és un tròpic sobre la carn de terra del planeta. Tu tenies, tens, una marca de guix als ulls de llum amb què ara em mires.
IMATGE by CARLOGIROGLIOSO En el sòl, esquinçalls d’una estora que més que una realitat és una suposició. Res s’interposa entre el vidre, brodat de cércols de gotes que han de ser les empremtes de pluja en el passat, i la sala: les cortines han quedat reduïdes a restes de teixit, suspés de les anelles de metall oxidat que, com a passos encadenats, abracen des d’un temps indefinible, ordenades, el riell que ha fet d’imaginari horitzó, desplegat, d’un extrem a l’altre de la paret. La tassa sobre el plat groguenc. El plat sobre un paper sense traços, d’un blanc blanc en què el signe era un espai sense signes. Sobre el paper, la cullera, boca per avall, rendida al temps, abandonada a un ús diferent del que li havia encomanat l’atzar de la matèria. Sobre la cullera, una formiga immòbil, adherida al reflex que la llum es permetia sobre el metall de la cullera. Sobre el negre cos de l’insecte, l’última interrogació, una pregunta, adherida també al pensament. El moviment de la seua mà s’inicia i es deté abans de tocar mínimament la cullera. Ell està assentat sobre la cadira. Ha oblidat el seu nom. En el carrer, els gossos trenquen el silenci amb els seus lladrucs Ha oblidat qui és, qui va ser, abans de sentir-se abandonat, d’esquena als que, ara, tanquen la porta de l’habitació amb una clau gran. Ell està assegut sobre una cadira. Ha oblidat el seu nom. Al moble li falta el respatler, a ell li falten els records.  IMATGE BY ESGUARD_321 Regirada la vida sobre els seus peus invisibles. Trencat el ciment estúpid que fixa el temps al calendari inhòspit que rebutja somiar. Desperta, ara que l’ànima ja no és el suburbi assolat de la desesperança, res manté la seua aparença, res es mira sinó és en les pupil·les de cristall de les nostres siluetes. Juguen, juguem, a donar puntades inamovibles sobre les ombres, a reptar entre els instants per a convertir-los en feixos singulars, llum i presència. La vida voleteja al voltant de les ciutats, dels silencis aparents, d'una plaça amb arbres muts, d'un racó, de la vorera infinita sobre la qual ara passeges, sobre els anells platejats dels astres llunyans, del teu llavi, de la pluja que mulla la pell de terra del planeta.
Hi haurà un dia,
assenyalat en la pell amb la seua indeleble marca, que les teues mans
avancen sobre la meua esquena sense detindre el seu irrepetible
creixement. No necessitaràs mirar-te en el fons dels meus ulls. Teua serà la meua llengua, sense pudor; teus els meus llavis entreoberts, la calma escampada entre els meus braços, el vaivé tumultuós del meu sexe. Teua la raó per a ser teua. Les nits arribaran com a
anelles, succintes cordes nugades de la teua boca al meu pit,
doblegant la raó fins a véncer-la. Teua serà la veu que mai vaig dir i el mar seré d’aquest cos que, buscant un ara distint, en el teu cos naufraga.
 IMATGE BY ANDRÉ BRITO
Era, com la nit, un cúmul de sons amagats entre la tela absurda dels núvols errants. Era, com va ser sempre, l'empremta inesborrable amb què es vestia la pell que em cobria. Era, com un instant, la fugaç emoció, la punxada profunda del desig per ser de les teues mans el buit de foc amb què, entre els somnis, ocupar-me.
IMATGE by Pura Maria Garcia Aquestes parets imaginaries, on s’acobla la vesprada que tensa el gest per trobar-te, dibuixen les onades amb una llum suau que fuig de les carenes. Parlem del tacte, donem-nos la plenitud secreta fins l’esclat del deler innegociable. Acostem-nos. Vine i acarona la boca que ara et crida. Juga amb el rastre ferit que ha deixat el teu llavi nu sobre el mon escindit de la meua memòria. Sigues illa en mi. Juga a viure, ara que la mar s’esberla. Estén sense por el buit de claror amb què em desitges.
 Als terrats, s’amaguen les serps sense significat que ahir foren paraules. Traspua, al cos de la nit, l’atenta boira que envolta aquest silenci ple de sons on sóc ara, adormida. No em cal un zenit immens per esbrinar la música petita de mon ànima.
LIGHT by SEBASTIAN NIMPTTSCH
Tan belles foren les pedres desdibuixades al color del capvespre que un munt de somnis restaren dormits abans de la tempesta. La lluna fou un miracle engolint les ínfimes espurnes on la meua boca jeia. Un fil d’aram nugà els records amb ganivetades de llum.
FOTOGRAFIA de ANTONIO MONLEON
La passió té quelcom de secret descobert, única manera d'ordenar, desordenadament, els retalls d'una emoció que vibra. Miratge, veu esquitxant els llavis d'innombrables sinònims de la humitat i el foc. Febril viatgera que erra pel cos que dorm un somni entre les mans. Passió que assota els minuts que recorren la vida quan la vida supura terbolins de vida.
 SENSE DESTÍ by Pura Maria Garcia Ni l'esperança, ni les belles paraules conclusives, ni la complicitat dels desertors dels somnis: res queda ja en en la costa buida de l'oceà senzill on s'encallen els vaixells que esperen salpar, un dia, sense destí.
 MATERIA by PURA MARIA GARCÍA És cert. La vida és un ull vers ella mateixa. Contempla el temps com un quadern d’hores enllestides al moviment contrari a la quietud. Observa els arrels on el pensament sura i naix el palpitant perquè que creua l’emoció immensa i nua. La vida és un signe veritable, intens bronze que cega les pupil·les l’endemà de l’amor, quan l’estima acatxa el cor i se’n va, bromera de records contra les ones. És cert. Viure és també deixar morir la vida, fer d’allò intrigant una mar plana, estimar i ser vençuda també pel desamor que en el ventre de la vida es deixa sentir com metralla.
|
Accés de l'autorCategories
Visites al blocVisites a la portada
Visites a les entrades
Els meus enllaçosELS MEUS BLOGGS
ENLLAÇOS INTERESSANTS
FOTOGRAFIA
LICENSES
MÚSICA
Últims 40 canvis
Notícies VilaWeb
|
MÉSVilaWeb és una producció de Partal, Maresma & Associats
|
