Hi ha un temps en què no temem les nits fosques, l’ombra del buit i el trajecte desolat que és oblidar. Defugim la memòria, paret nua on l’última passió cremà la dolça boca el desig que va caure, pell endins, sobre l’avenc dels cossos.
I oblidem...
Trenquem el fil que subjecta tot el que començà i esdevé espai dispers, cicle interminable, punt de fuga on dormim quan sentim l’assajament de l’oblit.
Aquest no res és un destí que grava la paret de foc on el temps passa. La claror mou ingràvids matins coberts amb la pell nua de l'hivern sense pes, d'una porta tancada, de les àtones paraules, un revolt oblit que s'estripa en filaments obscurs de la memòria. Estavellat, el cos sent que és ara el moment de salpar i ser, mar endins, raó que es reconeix, més enllà del dol i la seua ombra indecisa.
Declare l'interior que sóc darrere del somriure, una ferida que el temps ha convertit en indolor signe que m'habita. Declare la transparent escletxa que també sóc, més enllà de les paraules on de vegades m'arrecere del pensament, d'uns ulls o de l'ànima incrèdula i esquiva. Declare el meu cor, sense pudor, perquè és ell, i no jo, qui s'atrevix a respirar en mi quan és certesa. Declare que tem, sent, plore, sé el sabor de l'ahir i com desgasta la memòria i ens nega el pensament, els llavis i els ossos. Em declare ànima víctima propícia dels somnis. I alegria. I veu que recorre, apressada, les voreres de la teua boca si l'escoltes. I paraula. I un gest que mai explicaries. I llum, vehemència, amor, tendresa sense límits ni mesura. Declare que en aquesta realitat, figuradament falsa, jo sóc vida.
Abans d'intentar creuar el passadís efímer de l'oblit, em vull cobrir el cos amb la cendra canviant que és fer memòria. Estaves. Vas ser dins l'única estança on les mans eren pell que paladejà l'amor, l'ascens del sentiment que ara fuig i és dol, bressol de l'ombra. Vas ser un tot en el temps, l'aixeta on les esferes brollaven, besades, boca benigna, bromera blanca, aliment dels meus llavis destí, al fi, on encendre la vida. Habitares la terra que a hores d'ara és un desert d'oblit. Ara és un temps sense temps. No vull escriure't paraules per ferir-te. No desitge exclamar el desamor amb què em vestires, només vull que aquest brunzit d'idees es rendisca al pou inclement de l’adéu i les paraules.