Watch Profile of Robert A.M. Stern on PBS. See more from ARCHITECT ROBERT A.M. STERN: PRESENCE OF THE PAST.

Per tant, la conseqüència és que a més de la metodologia proposada des del projecte, caldrà procedir a realitzar infiltracions de resines per tal d'obturar aquestes 'buidors' amb injeccions (infiltracions al mur ençà l'extradós) des de l'interior de l'intradós del mur a base de morters amb resines epoxídiques. El hàndicap de les infiltracions radica en que obturem entrades conegudes i l'aigua sempre cerca -i en troba-, de nous conductes de penetració a distàncies impensables.

  


Pengem una sèrie de fotos amb d'altres dos vídeos del procés en el "vull llegir la resta..."

Per l'actualitat i persistent existència en els darrers temps d'aquestes patologies hem cregut oportú publicar aquest post. Les fltracions en soterranis és una de les patologies constructives que més estan sovintejant en els darrers anys. Possiblement perquè en les darreres dècades hem fet més soterranis que jamai abans. Tot i que, caldria afegir amb una gran mancança de coneixement de com funciona la mecànica del subsòl. Sols a partir de mitjans dels seixantes comencem a tindre un aparell de càlcul mitjanament fiable conjuntament amb l'estructural. Dos sistemes basats en concepcions 'model' que evolucionen i interaccionen continuament.




En les darreres dues o tres dècades en els plans generals s'ha inserit l'obligaritorietat de fer-ne places d'aparcament percentualment segons els habitatges existents. Com el sòl és car, cal situar-les on no consumisquen edificabilitat com és al subsòl. I que hi acomplisquen els requeriments establerts per la normativa urbanística.

En certa època, tret de les grans promocions, no hi havia la possibilitat d'emprar mètodes de realització 'in situ' de murs pantalla continus de formigó armat amb excavació amb murets-guia que canalitzaren les culleres bivalves d'extracció i llots tixotròpics bentònics.
En aquelles situacions d'emplaçament àmples on es podia fer a cel obert podria donar-se el cas que calguera la dessecació mitjançant bombes introduïdes en el subsòl amb la voluntat de rebaixar el nivell d'aigua existent dels estrats inferiors per succió mitjançant el bombeig per a poder treballar com si fóra en sec. Això s'aconseguia aplicant el mètode wellpoint.

Tampoc, encara, teníem els actuals prefabricats palplanxes inserits per acció mecànica de vibració o colpeig. Provinents de la construcció civil de grans infrastructures.
    
Cal dir que hem anat aprenent pel tradicional mètode de prova i error. Aprendre a construir dins del camins del mercat de la manera que pogueren encabir els costos dins d'ell.
Sempre s'ha pogut construir bé amb molts de diners. Per contra, el difícil és fer-ho amb recursos límitats. Des dels anys setantes del segle passat començaren a sovintejar i a cercar-s'hi mètodes estesos entre el promotors i constructors per a complimentar tal requeriments.
I l'encàrrec de trobar resposta recaigué sota responsasbilitat d'arquitectes i d'enginyers. I no ha estat gens fàcil, doncs era considerada una acció de bescanvi entre el diner esmerçat a construir-los i el diner obtingut per la venda de les places d'aparcament fins que els preus s'han enfilat amunt.


Per a desencallar tal situació, calgué usar mètodes artesanals com ara anar fent anells de formigó armat i deixar armadures en espera, bé en superfície del mur, o bé soterrades en sorra, que en continuar l'excavació desplegàvem per a lligar en l'anell inferior superposant-les amb les noves. Tot això, òbviament fet a trams o batatxes. Amb tot és entretingut vore les fileres de vellets que segueixen els moviments d'una obra d'aquesta mena. Recordava el que s'anomena 'pous indis'.

Hem aprés que en els inicis es formigonaven els murs per etapes. Per anells que s'anaven cosint verticalment entre ells i enllaçant als forjats horitzontal mitjançant armadures en espera. En comptades ocasions era possible


Antigament calien uns percentatges de cotxes o a voltes ni tan sols això. En la darrera tongada de plans d'ordenació urbana calia una plaça per habitatge més un percentatge d'elles en funció de la superfície dels altres locals per a usos diversos.









Ara tenim un coneixement científic dels sòls més o menys elaborat. L'estudi dels sòls és ben recent. D'unes quatre dècades ençà. Així com del moviment dels nivells freàtics del subsòl en funció de les estacions anuals, el règim de pluges, etc.




En quant a les tècniques constructives en les dues dècades finals s'ha esmolat i desenvolupat. Tanmateix ara ens troben en quantitat de casos que foren construïts entre els setantes i els inicis del segle actual. En la construcció de murs de contenció de terres ens trobem amb algunes problemàtiques espècífiques com són:

1. La pràctica impossibilitat d'impermeabilització dels murs per la cara exterior quan els fem amb culleres bivalves i llots tixotròpics, en què la cara de formigó armat està en continu contacte amb el nivell freàtic d'aigües subterrànies i la seua afecció continuada.

2. si poguérem impermeabilitzat caldria una pèrdua d'uns 5 cm al voltant del tota la perifèria murària i això suposa molts metres quadrats que són necessaris per a incloure-hi les places que estan mesurades en dimensions mínimes i llur accés.

3. El sistema constructiu usat normalment consisteix a realitzat buidats i anellat per plantes connectant-los mitjançant el forjats intermedis el que pressuposa la realització d'un parell de juntes de formigonat entre la part inferior i la superior de cada forjat. És el que hom diu 'junta freda' en general i que avui pot ser evitada amb la imprimació d'una resina epoxi entre el formigó vell i el nou fresc que 'tanque' i impermeabilitze la dita junta. Eixos materials procedents de la indústria química orgànica de tancament són recents i que apareixen en la dècada dels noranta del segle passat. Així les 'oureres' de pvc, poliuretà, etc. amb els tubs drenant de sota dels murs i la reblida exterior per extractes de sòls que vagen drenant els líquids en descens a causa de la força de gravetat.

Fa tres anys ens van encarregar un projecte de reparació que vam haver de elaborar a corre cuita i que suposa la impermeabilització dels soterranis de nou (9) torres d'un complex residencial de més de 270 habitatges que en breu començarem a realitzar. El dit complex es va edificar durant els setantes promogut per una de les grans promotores de la ciutat i que quedava entre mig de les hortes i estava aïllat dels seus voltants erigint-se tot sol com si fóra un terra de ningú. A hores d'ara ja ha estat connurbats per grans avingudes. Conscients de la problmàtica van alçar dues caixes estanques la dels garatges, la dels jardins i  una que se'ns ha afegit consistent en la realització d'un mur que recorre pel mig de l'avinguda destinada a albergar el metropolità en un futur. Amb dita acumulació de barreres se'ns fa molt difícil la dessecació dedels terrenys immediats al soterrani. Som conscients de que l'aigua subterrània constitueix un acompanyant no desitjat però perenne. En un primer moment volíem buidar el terreny i impermeabilitzar l'extradós del mur i implantar un mur nou de protecció drenant...però amb el pas dels pressupostos la quantitat de diner se'ns anava de les mans, amb la qual cosa en els darrers mesos ha calgut ajustar-se a solucions més econòmiques. Després de molts dubtes sols se'ns va acudir que traspolar les pràctiques de la impermeabilització de les juntes dels trams de túnels dels trens metropolitans i per l'interior actuar com si volguérem impermeabilitzar una piscina o dipòsit de líquid. La solució que hem redissenyat és la següent i vos expliquem el seu funcionament:








La solució consisteix a conèixer el sistema constructiu emprat aleshores, sabe rel seu punt feble d'entrada d'aigua sota la pressió hidrostàtica exterior que fa que acabe intersticiant-se i deixatant la junta. Provoca la penetració i major diàmetre virtual dels canals. Tot sabent que la junta generalment es produeix a la part inferior he optat per fer una regata longitudinal amb tronxadora que elimine el formigó sense afectar les armadures del mur. Netejar i pasivitzar de la corrossió aquestes. Aplicació en el fondo de la regata una massilla hidroexpansiva que quan penetra l'aigua i entra en contacte amb ella produeix un augment de volum i un esforç que cal que siga coartat tant pel forjat superior i el pla inferior irregular. Per a la qual acció cal fer una pel·lícula longitudinalment que faça de pont d'unió al reblit longitudinal de morter de reparació amb particules de fibres de polipropilé. El punt clau consisteix a que si expandira la massilla espentaria fora de la secció el reblit de morter. Per tant, per a subjectar i evitar la dita acció, cal contrarestar-la amb la inserció de petits ancoratges en forma de L inserit-los amb resines epoxi prèvia trepanació inclinada per a poder insertar els trepadors de cap multidireccionals.

Donada la irregularitat i heterogeítat dels murs després de 30 anys, hem projectat a més a més, actuar com si d'una cara interior de piscina o dipòsit de líquids. És a dir, eliminar les pintures dels murs, sanejar-los, emplastar-los i donar dues capes de productes l'enginyeria de túnels.
Una de morter osmòtic cristal·litzador a base de ciment especial i minerals reactius de silici que ens faria de taponador en superfície. I una segona capa i més exterior un impermeabilitzant especial, que ens permetreu de no revelar.

       

THE GUERILLA BUILDING:

The guerilla building was architecturally just a shelter, a barrack on a building site, but it was called "The House of People" and thus referred to meaning of freedom, equality, power, and so on. The space in itself was neutral, but in order prove that  it had a political meaning, specific signs to this effect were necessary so as to give it a name or, less crudely, to perform political acts involving building (in this case, erecting a building for the people on private or state property) It was a rhetorical act, and the only possible one, for the main reason for suchacts was their symbolic and exemplary value in the seizure of the land, not in  the design of what built.

Tres anys ens ha portat construir aquest restaurant situat al barri d'Extramurs. En agost de 2006 vam acudir per primera vegada. Quasi un any després se'ns encarregaria el projecte. Tres mesos després estava ja projectat al mil·límetre.





Problemes de finançament retardarien la seua arrancada. Un pressupost inicial que es reduïria en un 30 %. Una recerca de professionals per tal d'encabir un restaurant impossible. Creació d'una nova societat mercantil que se'n fes càrrec de la promoció i la continués, trobada d'un nou finançament i arrancada, amb tot lligat teòricament, abans de falles d'enguany. Cinc mesos d'obres intenses en coordinación i recta d'arrancada final. Estem cercant mobiliari, que està quasi triat i una decoració mínima ad-hoc. No en queden peles per a més. És una gran pèrdu la dels murs que hem de tapar a causa de la insonorització. Quedant-hi uns murs, que restaurats serien encisants. Més de cinquanta visites d'obra, a banda de les reunions amb diferents agents. I un miler de fotos del dia a dia.
El punts a atacar eren aconseguir alçada dins de la normativa. D'ací al gran excavació de 35 centímetres. La inserció de la renovació d'aire en menjador, obrador, lavabos i l'extracció de fums de la campana.  La despesa de la insonorització ha estat brutal. Crear una capsa insonora dins del volum on encabir-lo. I un fum d'inbstal·laciions d e seguretat i protecció, sondes, etcx. que resten amagades. Un bon grup d'amics, i professionals diversos que han patit aquesta obra i disseny, entre ells l'amic en Josep Selva (el rei de les solucions impossibles).
Farem un reportatge curtet quan inaugurem el proper dia un d'octubre d'enguany sense el rotllo de SLIDER que avui us hi dese.

A les CINC de la vesprada CONCENTRACIÓ entre Comèdia i La Borsa, PASSEIG DE GRÀCIA, entre GRAN VIA I DIPUTACIÓ.

OBJECTIU: PROCLAMACIÓ DE L'ESTAT CATALÀ.

S'ha acabat el pidolar.

Comencem, des d'arran de terra, a acaminar de BELL NOU.

Aquest cap de setmana l'hem passat a casa d'uns amics.

És la utopia i ucronia d'una parella feta topos i cronos.
Hi ha un detall imperceptible: l'accessibilitat natural. Transmet HOSPITALITAT I BONHOMIA.
És una llar feta per ells mateixos. No hi ha grans luxes però té la virtut i punt de dignitat de que gairebé tota ha estat edificada amb les seues mans.

S'hi percep en molts dels detalls. El trànsit vital. Vida en procés.

És allò que podríem dir una 'maquina de viure-hi', on s'hi alena bé per moltes raons, ajudat també pel lloc natural on s'emplaça.

La calidesa del jardí. fet per a embolcallar i romandre-hi.
Els motius ornamentals. Semblen com desats, però no.

Les flors, les ceràmiques, desades lla i ça, d'una manera oriental en què res no hi haja estat pensat de bestreta.

Fins i tot el forn de ceràmica ha estat fet per ells i no és industrial. Un d'ells és terrissaire.
Tot té un sentit de fer-te entrar-hi, guaitar i meditar.

La piscina és un instrument lúdic de relació grupal. De tot l'any puix han tingut  l'habilitat d'orientar-la a migjorn.

Els desnivells són un atractiu més d'aredossament sobre la costera de la muntanya.

.......i les formes de coberta assentada lleugerament sobre la corbada façana esbossen ombres que siluetegen la murada, creant-hi molta variabilitat volumètrica pel desplaçaments de la llum solar.

Dedicada a P. i J.

És una evidència que la xarxa d'internet no està feta per a treballs que requereixen molt de temps i dedicació. Tots anem curts de temps. Rehabilitar és tot el contrari a la rapidesa i immediatesa de la xarxa. Internet practica el 'facilisme'; ho vol tot comprimit: Temps, Espai i coneixement lleuger. Rehabilitar és com si fóra faena d'artesans. Fer obra nova  és més directe i tothom es pensa a si mateix capaç a fer-ho. I se n'equivoquen de cap a cap. Qui pot reconstruir, pot construir. I les escoles d'arquitectura no han fet aquesta pensada encara. La rehabilitació, però, caldria que fóra obligatòria en l'aprenentatge, no pas sols com a una optativa en la carrera. Possiblement, els que tenen una formació més clàssica, que l'actual, puguen entendre-ho. Tret de Suïssa i l'estat espanyol, en els quals les competències i responsabilitats en l'obra són totals, en la resta del continent s'ha aprimat tant el coneixement transmès per les universitats que la 'competència' arquitectònica s'ha reduït merament que a ser dissenyadors i dibuixants.
Ensenyament que condueix a fer arquitectura de paper i de pantalla multimèdia. Podem imaginar l'arquitecte suís Peter Zumthor, el premi Pritzer-2009, ficat en aquesta mena d'obres menudes. Però no imaginem molts d'aquells que tenen una gran estel·la mediàtica a prova de bomba. Als arquitectes se'ns està  oblidant l'art de construir, perquè sols acabem dibuixant, deixant la construció en mans dels promotors, dels constructors i de tot quisqui qui aparega amb algun interès per l'obra. De la resta ja se n'encarreguen els tècnics de les constructores, de les marques multinacionals, dels mega-estudis interdisciplinaris multi-ubicats que fan tot amb la seua marca personal i no amb la de la ciutat i la societat per a qui treballen.

El càlcul, el detall constructiu, les instal·lacions, la il·luminació, la dessecació de murs, els tractaments antixilòfags, la història de l'edifici, la seua ubicació en la trama urbana, els antecedents urbans, la composició i assignació a la seua època ja han passat a ser una rèmora del passat.
Ja no replantegen els tècnics. Els aparelladors s'han convertit en mers gestors de l'edificació -dins dels despatxos- segons la nova estructura de l'edificació europea. No hi cap ja ni tan sols el nom d'aparellador o arquitecte tècnic.

c. de les danses:
Aquest edifici que estem rehabilitant és una gran sort personal. Hi ha un constructor (que té el títol d'enginyer) però no sols té el títol sinó que la seua experiència exerceix com a tal. L'equip multinacional d'operaris de què disposa és d'un coneixement dels oficis molt gran. Ucraïnessos, romanessos, sudamericans i valencians és d'un nivell que no havia conegut en vint-i-cinc anys de professió. Com sempre topetem amb la manca de recursos de les comunitats de veïns. Això ja hosabem i ho assumim. Com a detall val a dir que primera vegada estem posant un morter de calç directament importat de la Toscana. L'escala de volta que hem hagut d'augmentar és talment feta com s'ha fet ací al llarg dels segles. L'edifici és de cinc (5) plantes: Ja apareix en el plànol del pare Vicent Tosca i Mascó en 1704, però amb sols dues plantes. Les altres tres superiors són una intervenció unitària durant el segle XIX, en profunditat que el sobreelevà i homogeneïtzà compositivament en l'alçat. Els edificis mentre els rehabilites te'n parlen, i cal tindre molt fina l'oïda per a comprendre'ls.  

Vegeu el següent SLIDER fotogràfic.

Un conyàs del 30 !

És avorridíssim. Però explica perquè la gent no vol ficar-s'hi a rehabilitar.
De pas explica -sensu contrario- perquè construïm l'obra nova tan malament. Qui no ha aprés del passat segurament errarà en el present. Calen un gran nombre de treballs previs i secundaris però imprescindibles per a fer el bo que ens interessa. També en parla dels perills intrínsecs que comporta. En aquest cas amb gent que ha continuat vivint fins que vaig haver de cridar els bombers perquè era impossible prosseguir així.

I per què l'obra nova és molt més agraïda. Ací, per contra, cada dia, apareix una novetat del tot imprevista i cal improvisar-hi i respondre'n amb celeritat en obra. És un treball del tot recomanable.

REHABILITAR EN GENERAL.
Obliga a 'passar-se' un edifici pels dits ajuda a comprendre la ciutat i la societat que l'ha feta possible. Internet està feta per a ser 'acurats, polits i elegants' no admet mostrar la realitat bruta de la rehabilitació. Contra el que hom pensa en general, requereix d'una gran càrrega tecnològica.
Com a mostra n'observeu com estem refent les motlures amb motles de resines i elastòmers.

(*) Recorde la Praga, abans de la separació d'Eslovàquia, on s'estava rehabilitant moltíssim. Avui, l'arquitectura txeca contemporània és de les més reeïxides del continent. 

Santiago Calatrava ha dissenyat cinc escenes per al que s'ha anomenat l'Arquitectura de la Dansa, per al Nova York City Ballet , que constitueix la nova coreografia del Festival de Música, que es celebra ara al Lincoln Center fins al 27 de juny. L'elecció de Santiago Calatrava i Valls per a aquesta iniciativa, rau en la predilecció que té l'arquitecte valencià, com a font d'inspiració, en el cos humà. En la cinètica present del cos humà en molts dels seus projectes i, per descomptat, per la seua projecció internacional. La interacció del cercles del fondo de l'escena per damunt dels actors aconsegueix superposar i activar l'escenografia donant-los als ballarins motiu de resposta en llur composicions successsives . Així com les figures mòbils que ha dissenyat expressament. Interacció entre mòbils i ballarins. Acció artificial i reacció humana.

Aquesta iniciativa ens recorda certs experiments teatrals d'avantguarda que es feren a l'escola Bauhaus a les acaballes dels anys vint, com aquelles d'Oskar Schlemmer i Moholy-Nagy, en l'època en què hi fou el seu director Hannes Meyer.
 
Mireu el vídeo al mini-lloc d'AOD per a comprendre els trets interns dels moviments dels dansaires i l'explicació donada per Santiago. El festival serveix, de pas, també per a commemorar el 50^è aniversari del Lincoln Center.

Si passeu al "Vull llegir més ..." us enllace el Slider i el vídeo d'explicació

Benimaclet. De vegades petites rehabilitacions comporten aplicar tot allò que hi ha a les grans, però sense mitjans. Els herois, uns molt joves, que s'enamoren del barri valentí. I s'hi arrisquen. Sabien de l'existència d'aquest bloc, i m'han dit que no els importava gens que publicara un apunt al respecte per a animar més gent jove a fer-ne de semblants.
Aquestes intervencions de reduït format són els minúsculs diferencials que ens mostren el paradigma de com podem mantindre un barri popular amb vida. Gent jove que injecta nova saba en un tros de ciutat que envelleix en la seua materialitat i llur gent. Renovellar material i gent, és la passa prèvia per a consolidar la pervivència d'aquells barris amb sentit de ciutat. És allò que els fa habitables. Que la seua gent siguen veïns de debò. Són trossos de poble dins de la gran ciutat. Allò que li dóna caràcter a aquella també, la fa diversa. Aquesta intervenció ha estat dura en quant a tots els ítems, però és d'aquelles que et toca el cor i el sentiment més fondament. T'eriçona la pell per la seua humilitat. T'enamora mentre treballes amb ells. M'he acoquinat en molts moments, però, ara, hi veig la alegria de veura-la ja per a entrar a viure-hi, pagava la pena. En arribar feia paura quedar-t'hi més de deu minuts seguits.
Heus ací el procés acomplert d'una que venim de finalitzar.

SLIDER

En aquest cas som a una intervenció molt semblant que l'anterior d'El Cabanyal que vos vaig mostrar. Més complexa perquè al pis de baix durant el procés de rehabilitació, els veïns, van continuar-hi vivint. La  qualitat urbana d'aquests trossos de ciutat són innigualables. Tenen vida pròpia. La seua pervivència depén d'aquestes petites intervencions. En aquest cas la seua valoració monetària està al voltant de 70.000 €. Difícilment la relació qualitat urbana/ cost és tan avantatjosa. És a Benimaclet on caldrà estar amatents de nou com a bossa de sòl. S'hi ha afegit portes corredores per tal d'evitar les pèrdues d'espais morts servits en abatre les fulles i deixar-les amagades a dintre dels envans prefabricats, parquet per a millorar l'aïllament tèrmic i acústic, i una molt millor isolació tèrmica dels murs amb lalnade roca, i en coberta amb poliestiré extruït d'alta densitat, energia solar per a aigua calenta sanitària i possibles radiadors. S'ha creat un espai per a guardar andròmines i instal·lacions entre coberta i sostre fals amb un entrellat lleuger. Cal dir que hem emprat un sistema molt lleuger per a fer el reforç estructural. S'ha reforçat el fojat del terra amb connectors metàl·lics units amb resines epoxi i alleugerit els revoltons de runa i sent-ne substituït per un formigó alleugerit d'argila expandida com a àrid i una capa de repartiment i col·laboració amb mallàs de filferros electrosoldat. Sempre hem estat partidaris de fer fort creant una estructura hiperestàtica, ací hem invertit el sentit, ja que ací hem actuat a l'inversa, fruit de que actuàvem sols sobre la part superior i això ens obligava a no transmetre'n gaire esforços que feren més fort el que hi havia dalt que l'estructura de baix, més antiga i tova. Val  a dir també, doncs, que les superficies eren molt petites i calia crear-ne aquest plus volumètric. Les subvencions estan al voltant d'un 25 % sobre el total de la despesa. Espere que us agrade. El Slidershow és una miqueta pesat, el procés també ho ha estat. La duració de la intervenció constructiva ha sigut de set (7) mesos.
L'encàrrec del projecte arrancà a finals de 2007.
Podreu veure l'slider amb música si passeu al  ( + )

        ^{Post dedicat a Víctor Gosàlves i Àngel Romaní vertaders arquitectes i artífexs de principis del segle XX a l'indret que ens ocupa.}

El Cabanyal i el Canyamelar. És a dir, els nuclis propers a La Vilanova del Grau (El Port). Al meu entendre hi ha una grossa errada en la perllongació de l'avinguda de Blasco Ibànyez. Perdem negoci d'entrada. El que volen fer no augmenta el patrimoni ni allò que és diferent. La banalització d'aquest espai comporta desfer un espai únic per a crear-ne un altre que hom pot trobar a milers de llocs del món. I el negoci, avui en dia, és tenir-hi coses diferents que en una altra part del món no se'n trobe.

Sempre s'ha d'intentar augmentar el patrimoni existent. Aquesta és una hipòtesi de partida en qualsevol actuació urbana. I qualsevol es pot demanar:

Amb l'esventrament que hom pretén fer-hi i la subsegüent intervenció de torres d'habitatges; la ciutat i amb ella la seua ciutadania n'ix millor lliurada per viure-la?

Si no se n'ix millor i, si n'hi ha, de dubtes seriosos, cal que siga la millor solució. Però...hi ha la conclusió de que no, i que ni tan sols de tocar.
En conjunt, tot plegat, ens apel·la a rehabilitar-ho. Rehabilitar no sols és reusar la materialitat sinó que ens restaura com a societat humana.
Rehabilita la gent que hi viu o podria viure-hi. Augmentant la seua autoestima. I la colgant sota les terres i runa que les exavadores pretenen sotsmoure, com passà no fa gens d'anys a banda i  banda del llit del Túria. A La Punta de França i Natzaret.

De Cabanyals i Canyamelars arreu del món, n'hi ha de ben pocs. Ara bé, esbudellaments amb torres anònimes com les que es pretén bastir, a tot arreu, n'hi ha a manta.

Els fets són els que avalen les idees. Vos pose unexemple petit, a hores d'ara estem acabant la rehabilitació d'un habitatge típic del barri. Sense gens de diners per part del propietari però amb molta il·lusió i necessitat.

Heus ací l'evolució:
Ho he preparat en dos sliders fotogràfics. És prefererible que parlen les imatges abans que les paraules. Des de 2006 fins a avui que ens queden els darrers tocs i adobs. Quan he deixat la manifestació m'he acostat per a veure-hi com anaven fent aquests retocs. 

Això sí, i n'hi diré més: que per a rehabilitar i conservar un edifici a punt de caure amb parets de mig peu (12 cm) i pilars d'un peu per un peu (25x25 cm²) que pugen tres plantes i mitja i els forjats eren ben corcats i perduts cal tindre els cordons arquitectònics ben lligats i les neurones ben folrades de 'vaqueta'. I no tothom els en té.

Slider fotogràfic primer del procés de rehabilitació
a finalització.
Slider fotogràfic segon ja en procés de finalització.

És evident que açò és més complicat que allò que hom pretenen fer esbudellant el barri.
Amb diners, torrons !
I sense?....amb neurones i cordons !

Describe the client and the program.

We build this house for ourselves, Britt Crepain & Stefan Spaens (previously CSO ontwerpers, currently CSD Architecten)

How does the design respond to the context?

A very small plot of land (4x15m / built 4x12.5m) in a narrow street in the Center of Antwerp, rear facade facing south. The design responds by opening up both facades to the maximum, split-levels and a void with a roof of glass on top. 3 levels house the main living areas bureau/library/kitchen/dining, and the highest split-level is the sitting room with open fire and views of the city and the sky. From there, you can access the roof-terrace (also split-leveled) with views over the entire city.

In total, the house has a basement, ground floor and 4 levels. The split-levels bring the light from the south through the house. A lot more than with a normal (or standard) racking of floors that most houses have. Sunlight comes through everywhere, especially in wintertime when the sun is low (ecologically, we benefit from a south facade in winter, in summer we can open op top windows and create a natural ventilation through the void and the opening to the roof-terrace. Currently it's snowing, and the top level is almost like an igloo with the open fire and snow that lays on the glazed inclined windows.




Describe the choice of materials for this project.

We chose all materials as natural as possible, colors flowing into each other, to create an otherwise monolithic character. Inspiration for the color pallet was found on a beach in France (driftwood, pebbles, the color of the sand).

What is the footprint of the house? How many floors?

Footprint: 50 sqm (outer wall), 47 sqm (inner wall). Where split-leveled: front = 27 sqm (void stairs/elevator, 4 levels), rear: 16 sqm ).

Levels: 6 and a half. Level -1: basement/storage; level 0: ground floor = polyvalent for bureau/commercial or as it is now 'carport', washing room and extra storage behind a curtain; level 0.5: vestiaire; level 1: front = main bedroom/master bathroom; rear = second bedroom + show room; level 2: front = bureau; rear = hobby + guest room; level 3: front = kitchen; rear = dining; level 4: sitting room around open fire and access to first roof terrace; level 5: main roof terrace

















Did you design any of the furniture or fittings for the house?

Britt Crepain designed all the furniture, completely integrated (functional and esthetically) in the architecture that Britt & Stefan both designed. Some of the fittings (for example the glazed doors) are also designed by her. The rest of the fittings are carefully selected.

Is there anything interesting about this project that is not evident in these photos?

The change of the colors by the sunlight that you cannot capture on photo (only on video), the warmth of the house, the igloo, the silence on the top floor and roof terrace, our favorite spots to sit, and the angle of view that you have from there.

In short: the actual and always changing atmosphere (but to capture this, you have to live here for a while).

At universities, we learn very inflexible rules regarding concrete.
I will explain it with a practical example of rehabilitation. This will be in two posts. This is first. In the next I will talk about reinforced concrete directly. Here I have only showed the issue. This  has very significant economic repercussions for the building. Those bad practices are caused by unsustainability and a lack knowledge.  








++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++


Here you will find a photografic Slide.

If you want to keep on reading about this experience just click on "Vull llegir la resta..."

Vos contaré l'anècdota particular de la jornada.

Som a un dels llocs on participar en la consulta. Hi entra un home negre de mitjana alçada i agafa les dues paperetes i un sobre. S'adreça cap al cubicle amb cortina per a introduir-ne una de les dues. N'ix de la garita. Trau el document identificatiu i el paper d'empadronament. Es posa davant de l'urna. M'adrece a ell. Ha triat la del Sí.  Li dic que, per favor, que la traga i la mostre abans d'introduir-la per a que puga fotografiar-li la mà amb la seua decisió. Ell, es posa nerviós i dubitatiu, i se n'ix cap al carrer.  Vic, el senyor Anglada i la seua colla són a escassos 12 quilòmetres d'ací. N'és comprensible.

Definitivament: qui s'inventà la discreció no pensava en mi. Precisament.

El seguesc de lluny, intente per la vorera posar-me a la seua alçada i m'adrece a d'ell en francès:

"Monsieur, monsieur, s'il vous plaît !"

Es gira i em mira. Li dic si parla francès, em respon que no, però sí anglès i espanyol. Li explique que sols volia fotografiar la força democràtica del vot immigrat com a ciutadà de ple dret al muncipi on viu. Li comente sobre la necessitat mútua de crear nous instruments de convivència conjuntament entre els ciutadans de segles de generacions ací i els nous vinguts.

L'home es tranquilitza. Li dic, com podreu imaginar qui em coneixeu, que quan fem la votació a  València, ens retornem l'oportunitat. Encaixem les mans i note una força especial amb què pressiona la meua, com aferrant-s'hi fortament. S'acomiadem amb un breu creuament de:

- Gràcies.
- Thank you.

L'home negre s'adreça unes desenes de metres més avall de la vorera on hi ha un grup de cinc homes negres més enraonant. Parla amb ells durant uns minuts. Jo me'n torne a la sala de votacions. I al cap de poc de temps, separadament i individual, van entrant a la mateixa sala on em trobe. Un a un, discretament, han anat dipositant el seu poderós vot dins les diferents urnes.  

 

ACLARIMENTS:

- La part final del vídeo posa de relleu, irònicament, el cas de la Cafeteria Jamaica (ara Cafè & Té) sita  a plaça de l'ajuntament de València, on per un enrocament entre els diversos agents quedà sense poder ser un local d'actuacions en viu, malgrat de tindre-ho tot previst i amb una despesa d'insonorització i d'un embalum important.
Donat que es distribuïa en dues plantes, una d'elles soterrània, amb la consegüent impòrtant instal·lació de seguretat front al foc.

- El powerpoint que serví per a fer una conferència a l'Escola Superior de Disseny de Castelló l'hem pogut  reconvertir en aquesta filmació. N'és obra i gràcia de la gran persona L. fet a correcuita en la vesprada d'un diumenge ja antic.

- Creiem que essencialment es conserva ben fresc.

CONFERÈNCIA SOBRE EL DISSENY D'INTERIORSfrom Josep Blesa on Vimeo.

Detectem des de fa uns anys ençà que no és suficient fer-ne sinó que cal presentar-ho embolcallat amb un format atractiu. I realment en aquesta escomesa estem molt verds. Durant gairebé una dècada acabàvem l’obra i marxàvem sense girar el cap ni tan sols a fer fotos en acabar cada obra. Acabàvem farts, perquè no dir-ho !

Al cap d'un temps  tornàvem per l’edifici construït per a veure com havia respost a les hipòtesis de partida i les solucions ad hoc; per tal de no tornar a cometre els mateixos errors en d’altres comandes.

Tot tenia una aplicabilitat directa i purament operativa en si mateixa sense transcendència posterior. D'aprehendre l'ofici de construir.

En entraren l’actual segle tot canvià de la mà de les noves tecnologies computadoritzades d’aplicació personal i d’empresa. Bàsicament impulsada per gent eixida de l'escola d'arquitectura molt jove que competia en concursos i d'altres quefers al marge del mercat lliure diari.

Tampoc no havíem tingut uns clients que ens permeteren moure’ns en el terreny experimental. Hem tingut la sort o dissort de que els encàrrecs ens venien sense esforç i confiadament. El que generava endogàmia i mandra de buscar-hi més. Volíem assentar un estudi.

L’arquitectura depèn del promotor/a i és el seu gran heroi. I amb això no faig desació de responsabilitat ni tampoc dic que calga tindre molta disponibilitat econòmica. De vegades gent amb menys recursos pot obtindre millors resultats artístics i més òptims econòmicament. És tot plegat fruit d'una actitud i una predisposició personal.

Al hinterland de València, on bàsicament treballem, és un perill que la gent de molts diners t’encarregue un projecte. És allò del fenomen de la coentor tan propera al kitsch.   

Camí d’una nova presentació ens trobem de les faenes fetes. Creiem que  les presentacions més acurades poden ser de gran ajuda. Sempre hem tingut grans dificultats a embolcallar la faena que fèiem amb un format mitjanament presentable.

Com ens movem en un món de lliure competència comences a detectar certs endarreriments en la nostra pròpia praxi. Caldrà fer-hi alguna cosa que vaja acompanyada d'una evolució del paradigma arquitectònic. No sols estètica, amb major escandall- conceptual i operatiu-, sinó com a guia ètica.

Aplicant-nos-hi: hem aconseguit convertir un Power Point Show en vídeo.
És poca cosa. Vam obrir canals de You Tube, Dailymotion, Picases, Flickr's, Slidershare, etc...fa un temps però sense continuïtat...tanmateix cal una reorientació metodològica. I per això...hem fet aquesta incursió.
Ací us dese un extracte d'algunes intervencions arquitectòniques de l’equip de l’estudi d’arquitectura durant els darrers quinze anys. N'hi ha molta d'eina, cibernètica, que desconeixem i que cal adoptar per a obrir nous modes en els treballs. Vos presentem una en què hem estat 15 dies fins a donar forma


* És un experiment senzill. Hem comprat el programa Wondershare PPT to Video  que no permet grans formats però que retallant el PPS pots encadellar de nou les parts. 


Amb tot això, les fotos antigues són escanejades de fotos a mitja construcció i gairebé descolorides. Amb pantalla gran s’hi veu fatal.

PS: Tinc el dubte lingüístic si hauríem de dir Microstory o Microhistory.
Vosaltres ho sabeu?



OUR SMALL MICROHISTORY

Ens agradaria saber què penseu, com ho veieu: defectes, música, tempo, interès, si s'entèn o no, que hi trobeu....resta tant per a transitar...

En el vull llegir més l'hem pujat per You Tube per a comparar les diferències.

I en aquest enllaç del Facebook també:
 http://www.facebook.com/video/video.php?v=1244180576900&saved

La crisi bancària pot obrir noves expectivaves i rèdits socials. La proposta  amenaçant del vicepresident Camps pot albirar un anhel que teníem alguns llargament esperat des de feia molts anys.

Això unificaria problemàtiques de totes tot cercant solucions menys complexes. I evitaria problemes d'absorcions alienes. El més greu serà el caure sota la fiscalització que l'estat (ço és: Madrid) imposarà. I ja que en l'actualitat pitjor no es pot estar, seria un mal menor. I això dit per un home de l'entorn alacantí és una passa important. 

Ací vos dese un recull fotogràfic de les sis unifamiliars. No sabria dir com ha arribat fins ací el constructor i promotor dins de la situació econòmica que travessem.

SLIDER FOTOGRÀFIC de l'obra finalitzada a l'espera de molts retocs.

Ací també teniu com era en l'inici de manera abstracta.

Tampoc no sabria dir si estic satisfet o emprenyat.

A la pròxima...millor....

Six housings in Bétera. from Josep Blesa on Vimeo.