josep_blesa |
dimarts, 31 de gener de 2012 | 19:58h
Som la família de la Sílvia. Us volem dir que aquesta nit s'ha anat a dormir i ja no s'ha despertat. Demà a les 5 de la tarda, al Tanatori de Salt, li farem l'últim comiat. PS: el colp per sorpresa ha estat tan inesperat per a mi, que no puc articular res de coherent. N'escriuré més tard. Era com l'hi deia, en privat, la malalta eterna.
La traducció del sentit correcte de The ski's the limit, fòra 'Sense límit'. Aquest vídeo que aportem il·lustra el treball de l'autora del gratacel AQUA TOWER. Obra de Gang Studio liderat per Jeanne Gang de Chicago.
La introducció situa Gang a la seua ciutat, Chicago, i la relació dels seus precedents que han fet d'ella la Mecca -com hi diuen- de qualsevol arquitecte.
Prossegueixen amb unes referències a la seua educació, la influència de son pare enginyer civil (que ací diem de camins, canals i ports) en relació amb les seues estructures construïdes. També passa lleument sobre la seua educació a Nova York, la relació amb Rem Koolhaas i l'impuls a treballar -en pràctiques- al seu estudi que ve a dir 'que ella mateixa l'espentà a que la deixàs treballar-hi" per a adquirir certes idees sobre les megàpolis actuals de l'ideòleg de "Delirious of New York"; avui el més influent en el panorama urbanístic.
A diferència d'En Koolhaas, Na Gang mostra una preocupació per la gent que hi viu en les ciutats, no com a massa anònima. Mostra una afinitat envers els que 'han descobert alguna cosa'. La fotografia repenjada contra el mur de contenció inferior de la porxada del Park Güell que sosté l'esplanada i banc ondulant gaudinià no és gens casual.
És molt tendra la presentació de la seua parella com a "my life manager" i alhora com a "manager of studio". Beslluma que "ell es dedica als negocis i a mi em deixa dissenyar". Un fet que es repeteix en els estudis de moltes figures de l'arquitectura actual que fan que una persona gestione l'estudi mentre ells es dediquen a projectar i a representar.
Hi ha una valoració per la recerca guiada per la descoberta i experimentació amb l'ús de materials a través de la forma. Un ús molt exhaustiu d'elaboració de maquetes per a assimilar espacialment els volums i els buits.
El reportatge mostra, a més, com es treballa de manera col·legiada dins de l'estudi. No rebutja cap possibilitat d'actuació en funció de l'escala d'operació.
Des de la petita de cases unifamiliars fins a la gran escala. Visualitzem un parell d'insercions d'edificis de nova planta i un parell de dissenys industrials com és una estructura cel·lular feta amb fusta laminada i l'altre, una altra una manera de compondre un mur cortina a base de plaques de marbre autoportants encastades entre elles per a compondre una dutxa. Fàcilment podem imaginar-la en d'altres aplicacions.
Especial esment cal fer sobre la ideació que porta dels entorns de Chicago en pro de la inserció de passeigs, zones boscoses, canals, riberes, zones humides, fronts lacustres, etc. tenint la cura de l'abraçada conjunta a través de la sostenibilitat. No rebutja el passat heretat des d'una visió contemporània. L'incendi que arrassà Chicago en 1871 mostra com podem aixecar-se poderosament després de la destrucció total.
As a boy growing up in working class Brooklyn, Robert A. M. Stern would gaze across the river at the gleaming towers of Manhattan. To him the city looked like Oz. Today, this former outsider is arguably one of its wizards.
Amb motiu del XXV aniversari de La Capella de Ministrers, la Universitat de València-Estudi General prepara una exposició que es dirà "El Cicle de la Vida", la curadora de la qual ens ha proposat dissenyar un cartell gràfic direccional que n'indicarà les obres exposades.
L'exposició es produïrà al claustre de la Universitat en un moment en què s'està restaurant el mateix a hores d'ara. L'espai de l'exposició seran les ales claustrals que en quedaran lliures i resguardades a ambdues bandes en protegir les columnates. L'estàtua d'en Joan Lluís Vives serà evacuada.
Una exposició és també una obra d'art en si mateixa. ¿No sé perquè s'ha perdut el sentit espaial en les exposicions darrerement?. Ni tampoc perquè no hi ha tot un sentit audiovisual en aquesta activitat. Muntar una exposició, performance o instal·lació requereix de molta imaginació i capacitat de 'visualització i sensorització' del conjunt, així com la determinant manera d'il·luminar. N'és tot un repte artístic. Pluridisciplinar.
A TOMB D'AÇÒ Recorde una exposició total de Joseph Beuys a la Stäat Gallerie de Berlín (National Gallery), on fins i tot podies sentir un "Jaaaa" seguit d'un "Neinnnn" de cadència impertorbable mentre anaves descendint per les rampes al soterrani d'aquell immens espai suportat per sols vuit columnes gegants metàl·liques. Tota una experiència sensitiva.
QUID PRO QUO Una de les intencionalitats evidents rau en el xoc 'contrast' entre la música medieval de tendència misògina front a la selecció d'artistes actuals de fort sentit clànic femení.
El resultat final és el producte de més mitja dotzena de 'provatures' que pogueren addir-se amb el 'sentit' que hom vol impregnar-hi la curadora.
Al vull llegir més hi ha uns d'ells. Massa tendenciosos per l'elecció del color.
I també alguna de les fotografies a ésser exhibides
Aquest és el tercer apunt que aportem a la nova categoria d'apunt: INDEPENDENT URBAN PLANNING. M'agradaria conèixer les vostres impressions crítiques sobre els temes tractats. En el primer apunt ja vaig fer al·lusió sobre el capgirament dels principis koolhaasians de joventut amb el pas del temps. La qualificació fou de 'Venedor ambulant d'idees-fum' que alguns companys d'ací intenten d'imitar. Sobretot a Barcelona, i en menor mesura a València seguint el fil conductor de les escoles d'arquitectura de València i Madrid empesos per un sentit metropolità sense fonaments humanistes. PS: Des de fa 25 anys, quan encara era estudiant, que Rem Koolhaas m'encisa, però d'una manera crítica. Sense prendre en consideració -o discutint- les banalitzacions justificatives que produeix darrerament.
Tenim un museu que ha quedat petit i obsolet per als requeriments actuals.
Existeixen uns jardins que constitueixen un passeig escultural que conforma ciutat en forma d'una gran L.
Hi ha dues places importants: una urbana i una altra de espectacles taurins o d'altra índole.
Ens trobem en una àrea residencial, a més a més, fortament caracteritzada.
Les imatges poden conduir a una errònia percepció de l'avantprojecte. Un error d'escala comprehensiva. Per a situar-vos, us done aquesta informació:
La superfície construïda total proposada és de 3.741'34 m2, en dos cossos. El primer de 2.715'99 m2 i el segon de 1.025'35 m2.
La L de la parcel·la és de 27.000 m2 i els jardins abasten una superfície lliure d'edificació aproximada de 18.000 m2. La longitud dels tancaments de vidre són de 789'11 m i en general tenen una alçària lliure de sis (6) metres en la major part en d'altres resta encaixat en el terreny, tenint una superfície encristal·lada total de 4.734'66 m2.
Estem parlant d'un museu més gran que l'IVAM o MACBA actuals, tot i que no ho semble, per a una població de la grandària i població similar a Paterna de l'Horta més o menys.
Els fons escultòrics que motiven l'ampliació són aquells què no poden ser-hi estotjats pel Centre d'Art Reina Sofia. El topall de pressupost són sis milions. Nosaltres ho hem deixat en 5.350.000 € deixant l'escreix, 650.000,00 € per a poder adobar i reformar l'edifici actual (l'antic) al programa resultant.
Si voleu llegir i veure el recull fotogràfic que explica els conceptes vos convide a passar al " Vull llegir més..."
En el present avantprojecte es condensa la nova edificació en un medi rural d'alt valor col·lectiu.
Concreció espacial d'un hàbitat per a tot tipus de persona quina sia sa Mobilitat, en un medi natural a respectar i compartir.
Tot pensant en sa viabilitat econòmica futura.
Cost de manteniment baix.
SITUACIÓ:
La parcel·la d'emplaçament se situa a un poliesportiu de Quesa (La Canal de Navarrés).
Entre la falda de la muntanya i les instal·lacions de frontó, tennis i camp de futbol. La topografia de la parcel·la és plana, està situada en una espècie de terrassa abancalada del pendís de la serralada. Enbolcallada d'arbres mediterranis que matisen les vistes panoràmiques quedant amagades entre llurs capçades, el trasdós del frontis del frontó té tallades les visions en planta baixa. Els arbres de la costera del nordoest impideixen les vistes envers el POBLE I EL PAISATGE DE LA VALL. El costat est té les vistes cap a la muntanya i sa esplèndida visió natural.
Existeix un pronunciat desnivell entre els diversos elements del complex.
A la parcel·la s' accedeix des dels nivells inferiors d'accés al poliesportiu, per una zona atasconada que separa el camp de futbol proper.
URBANITZACIÓ EXTERIOR A LA PARCEL·LA.
La intervenció és aprofitada per a fer-la accessible a tothom, àdhuc als minusvàlids, que en aquest moment és innaccessible. Per això s'hi proposa un desmuntatge i inserció de rampes suaus d'accés i escales fins el nou alberg i camps de jocs. En acompliment de la llei vigent. Els diversos paviments, voreres i zones enjardinades ens condueixen cap a la recepció de l'alberg-hotel.
EMPLAÇAMENT:
La parcel·la de l'antic camp de bàsquet té forma romboïdal.
Hem fraccionat els usos del programa.
Trapezi petit de recepció i direcció junt a l'accés. Cos
en dues plantes.
Trapezi gran extrem de recolzament logístic amb dos dormitoris, 1 i 2, dedicats a disminuïts. Cos d'una planta baixa.
Un paral·lelepíped de vida comunitària amb dues plantes. La baixa oberta visualment sobre l'espai d'encontre anterior a l'oest. I una posterior a est a la què s'accedeix per sengles espais oberts. En planta baixa tenim cuina, menjador-i-estar amb possibilitat de modificar llurs límits o unir-los. Endemés de 2 lavabos de recolzament. La planta superior s'hi dedica a situar 8 habitacions dobles i un xicotet magatzem logístic.
El paral·lelepíped genera dues terrasses. Una davantera vers ponent junt al menjador i l'estar. I una posterior vers llevant més arrecerada amb paeller, barbacoa, etc. Inserció paisatgista amb materials propis de la comarca i terme.
Entre el paral·lelepíped i la recepció s'ha creat un corredor deambulatori que recull els elements de comunicació vertical. Una escala i un ascensor exterior que desembarquen ambdós a un corredor-balcó de distribució d'accés a les habitacions i a una “passera” sobre el trapezi de l'extrem per a generar el manteniment dels sostres vegetals incloent-hi l'evacuació ràpida en cas d' incendi. Per tal d'evitar aglomeracions en cas de perill.
A partir dels seus extrems hem regularitzat mitjançant dos romboïdes que ens deixen un ‘rectangle’ central més net i profitós. Nos separem dels obstacles com el frontó i els murs de contenció de terres de la falda muntanyenca. Sobre el trapezi nord sobre muntem un paral·lelepíped d'hostes. On diferenciem les funcions de la intervenció.
S'hi aconsegueix la regularització de la superfície de la parcel·la plana i la incorporació de les preexistècies topogràfiques. Mitjançant buidats de pendents excessives actualment.
TIPOLOGIA EDIFICATÒRIA:
Es genera a partir de l'aprofitament màxim de l'espai i mínim de construcció per a regularitzar la peculiar forma.
Tipologia edilícia típica d'hotel-motel amb dormitoris encadellats pels banys en sèrie. Ventilats directament a l'exterior
Tot distribuïnbt funcions. Comunitàries a planta baixa. Zona de dia. Privades en superior. Zona de nit. Tret de les dues habitacions de disminuïts físics en planta baix.
Programa
Recepció. Despatx de gerència i apartament-estar en planta alta.
- 8 dormitoris dobles.
- 2 dormitoris en planta baixa de minusvàlids.
10 dormitoris totals
El cos de recepció i direcció és fàcilment adaptable a apartament-habitatge. La planta baix del cos central dedicat a cuina, lavabos, menjador i sala d'estar oberta tota envers la terrassa de ponent, protegida per l'arbreda. Existeix una terrassa posterior que serveix de lloc de trobada arecerada per a reunions, dinars camperols, etc. habilitada amb graelleres, piques, cadires i bancs.
Construcció semi-autosuficient d'energia i residus.
-Zona d'instal·lació de plaques fotovoltaiques a cobertes futures.
-Instal·lació de col·lectors solars tèrmics per llei per a funcionament d'Aigua Calenta Sanitària i en part de la calefacció.
-Recollida i acumulació d'aigües de pluja per a reús en recs, neteja, etc.
-Reciclatge d'aigües grises i grogues.
-Il·luminació pública de captadors de bateries solars i eòliques previstes en un futur proper.
-Cobertes vegetals que augmenten la inèrcia tèrmica considerablement i el manteniment de la construcció.
Incluu ambdues terrasses, dos passos entre elles, l'obert i el túnel. A més del triangle vegetal de la zona d'ccés front la recepció
Urbanització exterior de parcel·la:
Incluo la 'falca' d'accés des de la platja d'aparcaments inferior, el seu desmuntatge i la construcció de la nova escala i la rampa d'anada i tornada per a minusvàlids. I la nova escala que salva el desnivell creat junt al frontó.
AVANÇ GLOBAL DE PRESSUPOSTOS DE LA INTERVENCIÓ
Les valoracions inclouen tots els factors i l'IVA del 18 %
OBRA CIVIL………………………………………….......…261.960,00 €
EQUIPAMENT I URBANITZACIÓ EXTERIOR…..48.140,00 €
HONORARIS TÈCNICS……………………………........18.880,00 €
TOTAL…..330.340’00 €
Especificacions:
-L'obra civil consisteix en l'edificació de l'alberg però no inclou el sistema de la instal·lació de plaques fotovoltaiques.
- L'equipament i urbanització inclou la rampa d'accés des dels aparcaments de cotxes i buidatge de dita 'falca' fins el nivell de la parcel·la d'emplaçament.
- Es honoraris tècnics inclouen la intervenció d'arquitecte superior (projectes i direcció d'obra), arquitecte tècnic (direcció d' execució i seguretat i salut), enginyer de C.C.C com assessorament estructural, la intervención d'engenyer agrònom en assistència en jardineria i paisatg i una engenyera tècnica industrial per a control d'obra d'instal·lacions diverses.
CAPITUL RESUM EUROS D'OBRA CIVIL
CAP1. MOVIMENT DE TIERRAS......................................1.500,00 €
We are inside a heterogeneousenvironment. It caters for a general urban infrastructure system. A suburban zone. We are going to create a new urban centre. We will transform the ancient memory into a new contemporary architectural landmark.
Sublime forms of Istanbul.
The dome of Hagia Sophia is the only central point that promotes the mosques looking for the nuance of natural light.
A piece that expands like a tsunami in the middle of the area that extends its waves throughout the city. Here is the location within the site.
The centre is a capacitor of science and wisdom. It is also a tourist attraction.The building itself spins around dragging items in an orderly pattern. We are reversing the general concept by sending the spaces of public space, conference hall and planetarium upwards to attract people toward the last floor.In this way the building will have a continuous circulation of visitors.
In the central courtyard we focus attention on a performance simulation of earthquakes in a glass case visible from every floor. The addition of multipurpose spaces on the various floors for both hardware store, lecture theatres, special exhibits or samples on the movement of tectonic plates. There is a peripheral ramp (slope 6%) that surrounds the outside in helix forms that provides a panoramic view across the city. All installations are conducted in two circular trapezoid-shaped towers of reinforced concrete next to the entrance lobby which houses two panoramic lifts that are visible from the entrance hall. These two cores host two fire escapes, a peripheral ramp and also bathrooms.
The central space is completed with a glass dome thatrecalls mosques. This central space is dramatic in two ways. Firstly it aims to subvert the accentuated rise in Wright's New York Guggenheim building. Secondly the supporting structure of the entrance hall is designed in the form of ribs inserted into the radius circular concrete slabs holding horizontally and radially on the exterior ramp to offset loads. The building opens in its ascent as if a bouquet of flowers were tied around the perimeter of the floor-level deck. The design also incorporates overhangs that cover the entire base of the building and receive delivery of the metal beams for the dome's glass.
An external layer is motorized and computerized and is controlled by solar incidence and photovoltaic power generation. The second inner layer is a glass skin that protects against the elements: heat, rain, snow, etc.. The floors have technical floors and ceilings for the passage of all installations: installations of water, fire, home automation, electrical services and air conditioning systems. The sustainability of the building is complemented by the existence of solar panels, photovoltaic panels and the inclusion of air conditioning heat exchangers based on geothermal heat pumps.
It also incorporates the reuse of rainwater for use in toilets, garden irrigation, general cleaning and in fire fighting systems (sprinklers and hoses etc.).
The parking area symbolizes the fall of an object in the middle of the zone which is surrounded by concentric waves. It accommodates 204 cars and 20 buses between a green area surrounded by shrubs and trees
The trees and shrubs will be jasmine (jasminum), weeping willow (salix babylonica) and Judas trees (cercis siliquastrum).
Estem dins d’un entorn heterogeni. Trinxat per infrastructures del sistema general urbà. Una nova zona. Creem una nova centralitat periurbana. Transportem la memòria antiga transformada en una nova fita arquitectònica contemporània.
Formes sublims de Constantinoble.La cúpula de Santa Sofia, el buit únic central de les mesquites que ascendeix buscant el matís de la llum natural.
Una peça que s’expandeix com un tsunami enmig de l’àrea que perllonga la seues onades per tota la ciutat. Heus ací l’emplaçament dins del solar.
El centre és un condensador de ciència i de saviesa popular. També un pol d’atracció turística.
L’edifici giravolta arrossegant els elements del programa de manera ordenada. Inverteix els elements, d’espectacle públic, de conferències i de planetari cap l’últim planta per a que l’edifici tinga circulació i vida contínuament. Concentrem en el pati central l’espectacle de simulació de terratrèmols dins d’una urna de vidre visible des dels deambulatoris abocats a l’espai central des de totes les plantes.
Afegim uns espais polivalents en les diverses plantes tant per a guardar ferraments, dedicar a classes, exposicions particulars o mostres sobre el moviment de les plaques tectòniques origen de tots aquests fenòmens.
Hi ha una rampa perifèrica que circumda en hèlix i exteriorment l’edifici que permet la visió panoràmica de tota al ciutat.
Totes les instal·lacions són conduïdes dins de dos nuclis estructurals amb forma de trapezis circulars junt al lobby d’entrada que acull dos ascensors panoràmics que es veuen des del vestíbul d’entrada. En els dits dos nuclis s’acull les dues escales d’emergència i fugida en cas d’incendi.
Així com la rampa perifèrica. Junt als dits nuclis inserim els lavabos.
L’espai central finalitza amb una cúpula de remembrances formals de mesquita-otomana.
L’espai central sols és dramatitzat en dues ocasions: el l’última planta on el planetari envaeix el nucli circular caient cap avall la seua forma en equilibri inestable; i en l’accés principal on el gran lobby ascendeix fins la coberta i on podem veure-hi passar els trams de rampa de quatre metres d’ample en voladís suspesos en l’aire per on circulen els visitants amb un pendent suau d’un sis per cent (6%).
S’intenta subvertir l’ascens wrightià del Guggengeim novaoirquès en externalitzar visualment i efectiva l’ascens.
L’estructura portant està dissenyadade forma de costelles inserides en els radis circulars de formigó armat que subjecten radialment els forjats horitzontals i la rampa per l’exterior compensant les càrregues. L’edifici s’obre en el seu ascens com si fóra un ram de flors que és lligat perimetralment a nivell del forjat de coberta per a que no s’òbriga superiorment i alhora –per al seua forma- reculla els voladissos que cobreixen tota la base de l’edifici i reben l’entrega de la coberta metàl·lica de perfils amb dues capes.
Una exterior, motoritzada i computeritzada, de control de la incidència solar i generació d’energia fotovoltaica. La segona capa interior que és una pell de vidre que és de protecció a la intempèrie: tèrmica, pluges, neus, etc.
Els forjats posseeixen terres i sostres tècnics per al pas d’instal·lacions d’aigua, contra el foc, d’aspersors a pressió, boques d’incendi, d’instal·lacions domòtiques, elèctriques, electròniques i tubs d’aire condicionat, situant les toveres dirigides als diferents espais servits i tancats, com els de circulació pública oberts.
La sostenibilitat de l’edifici passa per l’existència de plaques solars, de plaques fotovoltaiques i la inserció d’aire condicionat a base d’intercanviadors de bombes de calor geotèrmics.
També s’incorpora la reutilització d’aigües pluvials recollides en dipòsits soterrats en el subsòl que serà usada per descàrregues de lavabos, neteja i aspersors d’incendi contra el foc, mànegues de boques d’incendi, rec dels jardins, etc.
La zona d’aparcament simbolitza la caiguda d’un objecte enmig de l’àrea amb ones circulars on hi ha cabuda a 204 vehicles particulars i vint autobusos voltats entre zones verdes de matolls (llessamins) i arbres de l’amor (cercis siliquastrum) i salzes plorós (salix babylonica).
En el "vull llegir més ..." hi ha un poc més de l'evolució del projecte..
Fem una aproximació abstracta al tema des d'una perspectiva de l'urbanisme independent de les grans idees epistemològiques centrant-nos en la seua evolució pràctica fins a l'actualitat. I una proposta final per a la contemporaneïtat. Ho hem desenvolupat en quatre capítols.
1. Evolució de la ciutat.
2. Societat i ciutat.
3. Quina ciutat ?
4. Ciutat del segle XXI.
1. Evolució de la ciutat.
La Torre de Babel és el mite fundador de la ciutat. No és casualitat que en
l’antiguitat, els sectors religiosos més conservadors, hagen mantingut una
ferrenya malfiança envers ella. Aquests, en una societat teocràtica, constituïen
una elit amb un status quo gens menyspreable dins l’entrellat social, doncs,
representaven els mitjancers entre els déus i la població.
La mateixa existència i construcció de la ciutat, desvelava –palesament- la
seua coartada histriònica, posat, que la ciutat era un fet elaborat pels homes
sense l’aquiescència divina. Constituint-ne un desafiament als déus, segons
deien. La ciutat és un món construït per les persones. Prèviament, per a
construir una ciutat, cal tenir una idea generatriu i primigènia. Radicalment,
la ciutat, també és producte de la imaginació.
A tall d’exemple: els romans feien una cruïlla, on encabir el fòrum, allà on
es tallava el Decumanus i el Cardo; els espanyols a Amèrica feien una plaça, on
emplaçar-s’hi, segons la llei d’Índies; ací fèiem bé una cellera, bé una
sagrera, per a després, bo i evolucionant emmuralla-les amb cercles topogràfics
psedoconcèntrics envoltant l’església, el Comú-batlia, palau, etc. i el castell,
com ara Morella, Montferrer, La Roca de les Alberes, etc.....temps a venir i més
madurs, una ordenació hipodàmica a l’estil de Vila-real o Vilassar. Com fra
Eiximinis proposava a semblança de Pequín.
Joseph Rykwert en la seua The idea of a town ens fa tot un recorregut per la
història de les fundacions de les ciutats, -tot interrogant-s’hi, al final del
llibre: Si hi ha una invariable universal, perquè en són tan de diferents unes
de les altres?
2. Societat i ciutat.
La ciutat és la creació més complexa de la humanitat. Possiblement són les
invencions humanes de més durada. I, amb allò i per açò, les ciutats, també són
el producte de l’intercanvi, sincrònic i diacrònic. Antigament era on hi havia
el mercat, i no és casual que, llavors, ciutat, mercat i comerç fossen sinònims.
Us remet a la resta de llengües europees. Quan a les terres de Ponent i també,
devora la mar aneu a plaça a què se’n referiu ?. I la paraula “mercadal” a Reus
i les Illes ?
Hi convivim gents d’al•luvió vingudes de diferents parts del món. Això també
ens serveix per a relativitzar el tribalisme. Hi convivim, secularment, en
diverses llengües i cultures. Les societats, en el seu conjunt, creem els mites
de cadascuna. Per contra, els estats nacionals vinguts del segle XIX, i
ideologitzats des de l’anterior XVIII, estan en procés de dissolució
irreversible ja.
Les ciutats, pel contrari, són cada volta més persistents i tenen més futur
cert. Ningú no es planteja si Elx, Perpinyà o Manresa serà o no d’ací tres
segles. Ho donem per ben segur. La ciutat no es pot idear sols des de
l’especulació intel•lectual.
La ciutat és el resultat de la interacció sostinguda entre el seu medi
naturartificial i la seua gent. És la simbiosi entre les estructures físiques i
el teixit social que hi habita.
Què en tenen de comú ? La gent. Les persones són les que fan l’espai públic.
I, amb això, som hereus de Goethe, Shakespeare, Aristòtil, Cortázar, etc. Tots
ells han coincidit a assenyalar-ho. Algú va dir: una estructura d’un pont no
és res. Un pont és una persona que el creua. Simbiosi entre estructura física
dissenyada i teixit social associat. És, per tant, la dialèctica entre les idees
i els desigs. És conjuminar allò que és necessari amb allò que és bell (forma) i
vell (antic o patrimonial). I és aquí on apareix la component de participació
ciutadana.
Perquè la ciutat és el camp de batalla de la complexitat i de la democràcia.
Deia el president A. Lincoln “....un home pot equivocar-se moltes vegades, uns
pocs homes poden equivocar-se’n bastants també.....però mai molts homes poden
equivocar-se moltes vegades i per sempre”
I ací retrobem unes pràctiques que hem anat oblidant en les darreres dècades:
el diàleg. Les converses i el tarannà negociador de les parts. Tant de les
administracions com de les associacions veïnals, esdevingudes corretges de
transmissió de partits polítics burocratitzats.
Tenim l’experiència que quan es posen problemes concrets sobre la taula, es
resolen de manera més racional i efectiva. Des de l’abstracció i l’enfrontament
polític partidista- és a dir, des dels interessos i programes- no hi ha mai
solució adequada, i escaient, pactada. Bo i en detriment de la gent (societat) i
la pròpia ciutat física.
3. Quina ciutat ?
És depriment i desorientador veure-hi les mateixes construccions,
xiringuitos, passeigs marítims i disposicions urbanes, kitsch o no, a Benidorm,
Cambrils, Calvià, Las Vegas i Miami. Quan més ens globalitzem més ens calen les
boies i fars de referència ciutadanes.
Observar que alguns dels problemes –segons escala i barris- són iteratius a
Lleida, Brno, São Paulo, Bogotà, París o Londres també ens pot ajudar o
ajudar-los. Defugint-hi de punts de vista “meliquistes”; és a dir, advocant-n’hi
per uns altres, de més globals.
Amb un avantatge: som hereus d’un pensament pregon de la ciutat mediterrània.
Compacta i contínua a diferència de la provinent del món anglosaxó de caràcter
difús i extensiu. I una tradició provinent d’Eiximinis, els grans projectes
haussmanianns, ring vienès, teoria general de la urbanització, que ens arriba
fins a la Vila olímpica.
Perquè Cerdà proposa que la suma de l’ample de les voreres siga el mateix que
l’ample de la calçada per on discorre-hi el trànsit?. Perquè l’equip de na Rita
Barberà està recuperant aquest concepte en els darrers temps?
Ultrapassats els temps en què es pretenia unir la Gran Via, carrer Sepúlveda,
etc. amb el port de Barcelona i transformar les Rambles com a via ràpida, a
l’igual que unir les Grans vies fins el port de València pel llit del Túria,
comencem a repensar-nos des de la nostra coherència urbana. Aquella colla de
tecnòcrates ministerials dels seixantes de Gran València, etc. estaven
rebordonint el que havia estat el concepte general de ciutat.
En ambdós casos fou la pressió ciutadana la que recondueix les barbaritats
que pretenien perpetrar. Avui el llit del Túria és l’espai urbà que articula
tota la ciutat –d’oest a est- i les Rambles conformen juntament amb el Passeig
de Gràcia uns dels espais urbans més reeixits de tot el món. Com hem dit
adés, la ciutat és un espai del patrimoni, de l’herència. És l’espai que conté
el temps, ha dit algú. Bàsicament, si és detentora i roman del seu poder. No de
l’aliè.
Malament, si ho fem contra la societat i l’herència, com s’ha esdevingut amb
l’opció triada en el cas d’El Cabanyal en la prolongació de l’avinguda de Blasco
Ibáñez. O bé, encertadament, segons la solució adoptada amb el manteniment de la
trama urbana industrial d’El Poble Nou a Barcelona. L’herència és això fa
que cadascú siga cadascú i se’n diferencie de la resta. Per tant, la ciutat
també és el lloc de la diferència. I ací és on està la dialèctica i el conflicte
d’interessos. Un espai és més urbà quan més diversitat d’usos té i amb això més
significats curulla. I per ço, s’esdevé públic. I n’agafa més significats.
¿Què tenen en comú els Barris del Carme i el gòtic? O les Rambles i la Gran
via del Marquès del Túria?
Puix gairebé denou hores d’activitat diària ininterrompudes. Comerços al
detall, cinemes, botigues de queviures, mercats, i molts bars, restaurants, etc.
On la gent conversa i intercanvia informació. La informació com a matèria
primera del món actual. Possiblement quan els processos industrials emigren cap
a d’altres verals, llavors, i ara mateix, aquesta és la primera indústria que
ens resta. La del coneixement. I disculpeu la “boutade” histriònica però, la
cosa, va envers ací.
Amb l’urbanisme que heretàrem del segle XIX ve redossat el zonnig d’en Tony
Garnier. La distribució territorial per zones en funció dels diversos usos.
Aquest concepte i pràctica porta larvada la segregació i la negació de la ciutat
com a una síntesi de geografia i història social. Aquesta concepció és
contraposada a la ciutat mediterrània. On d’una manera més o menys dissimulada
totes les capes socials anem trobant-nos i agombolant al voltant de l’espai
públic.
Encara la matriu –romana i atenea- que ens ha parit ens ofereix això. En
llocs més saxons i d’elitistes colonials, com ara Londres, Lisboa, Madrid,
Hamburg i certa part alta de Barcelona la segregació social és més que evident.
Al respecte, i com a memento, podem recordar dues exposicions no massa
llunyanes en els temps que tenien unes concomitàncies paleses. L’una, a València
sobre el “L’arquitectura gòtica mediterrània” comissariada per n’Eduard Mira on
començava per dibuixar les conformacions de les ciutats valencianes de València,
Xàtiva, Sagunt, Oriola, etc...com a llavor de les ciutats gòtiques comparant-les
amb la resta d’europees. I una altra, a Barcelona, al CCCB comissariada per en
Garcia Espuche, sobre la “La reconquesta d’Europa” que consistia a reconquerir
les ciutats d’Europa. Les grans, les mitjanes i les petites. Reconquerir o
“raptar Europa” de nou, era recuperar la civilitat i tornar-la, d’alguna manera,
a l’illa de Creta. Els serveis, els transports dels tramvies, la creació de
noves centralitats i llur connexió amb la resta. La sutura de les diverses parts
que hi havia quedat difoses i segregades per a reincorporar-les.
Contraexemple: El cas paradoxal de Brasília, encomanada per un govern
conservador i dissenyada –ex novo- pels arquitectes –comunistes confessos- O.
Niemeyer i L. Costa que imaginaren una ciutat estratificada per capes socials.
Representació momificada i revivida de la lluita de classes. Tota ella és una
malla de nucs allunyats els uns dels altres i connectats per immenses avingudes.
Des dels nuclis de governança centrals fins a les sets viles satèl•lits
autoconstruïdes de l’extraradi. I entre elles els barris que esbossen la
degradació econòmica i social. Ghettos per a rics més propers als ministeris i
ghettos més proletaris com més dellà. En definitiva una ciutat per a no
viure-hi.
4. Ciutat del segle XXI.
La ciutat és bàsicament ESPAI URBÀ. És allà on manifestem la cohesió social.
Manifestem les demandes, els desigs, on es combrega comunitàriament. És on es
manifesta que formem un cos social. Des de la diversitat. I és l’escena del
conflicte i de la conquesta social.
Volem el llit del Túria i el volem verd, Les festes de Gràcia i Benimaclet
que manifesten llur condició de vila no volgudament annexionades. És Sants i
Extramurs (el jardí del Botànic) que impedeixen l’enclavament de sengles
gratacels forassenyats de lloc i de referència ciutadana a costa de zona verda.
Deien, i diuen, les consignes dels múltiples Salvem.
Si hi ha una qüestió que ha malmès la participació i la col•laboració
ciutadana, on podríem concentrar-ho tot, és en la manca de diàleg. D’una banda,
la prepotència de les Administracions que s’han autoatorgat el dret
plenipotenciari a decidir per sobre de la ciutadania, i d’una altra, la
immaduresa dels moviments socials que hi han estats usats com a arma llancívola
– però desarmada- no fóra cas que canviés la situació dels no governants contra
els governants, segons cada moment.
Fent-hi ús, entre nosaltres, d’allò tan nostre i humà, en general: PARLEM-NE.
XERREM-NE, ENRAONEM-NE.
Dues idees properes que ajuden: A) La Catalunya-ciutat, embrionària,
vinguda des de la Mancomunitat i el Noucentisme. Lògica perquè venia des de les
Diputacions i llur assemblatge. Ensarronada amb el tall de l’aixeta de doblers
de la caixa. I B) una més moderna elaborada pel sociòleg-urbanista Eduard
Mira. És a partir dels anys ’70 que col•labora en la redacció del Pla General
d’Eivissa, que li sereveix de base i idea per a elaborar una concepció
innovadora i conceptual en considerar la comarca de la Marina com una ciutat. On
les centralitats són els propis nuclis municipals. Els carrers que recorren
entre verds i camps són les connexions talment com a si a Berlín, Karlsruhe,
etc. ens trobéssem. Tothom col•laborant per organitzar ciutadanament la
comarca.
Tot enllaçant-les i mallant el territori en definitiva: la comarca natural,
vegueria, etc. com a unitat de civilització i de ciutadania.
Comptat i debatut: el país com a xarxa de xarxes. I això lliga amb el debat
actual de la urbanística. Sembla que ja sabem “construir sobre el construït”
fins i tot a València, que ja és dir !
Però no sabem construir sobre la ciutat que està dispersa o que estem fent.
La bogeria a declarar tot el sòl urbanitzable de la mà de la resta de
liberalitzacions en l’època del sr. Rato va ser brutal i una bestiesa. No cal
haver llegit Ricardo, Marx, Smith, etc. per a saber que capital és treball
acumulat. I urbanitzar costa diners. I no podem permetre’ns l’urbanisme foll
dels ’60 que sols condueix a l’esclat, a la manca d’ordre. Dit en el sentit més
profundament àcrata.
Per això cal utilitzar les infraestructures de la manera més eficaçment
possible. No sempre aquestes tenen correspondència amb agressions al territori.
Si sabem com aprofitar-les i debatre-les. Molts pensareu que no toquem dempeus a
terra. Però pensem-hi: no hi ha alternativa. I això no és renunciar a res.
Sempre cal cedir de les parts per a arribar a acords. L’alternativa és “muts i a
la gàbia” i tragueu les piconadores i excavadores.
Perquè, penseu-hi, que a ningú no interessa que la ciutat reste difosa. I
que, al remat, és insostenible: ni en serveis ni en infraestructures. I genera
nuclis de rebel•lia.
Tenim un actiu inqüestionable: els caps de comarca i ciutats mitjanes:
Ontinyent, Alcoi, Manresa, Alacant, Terrassa, Sabadell, Olot, Lleida, Elx,
Villena, Llíria, Castelló, Calvià, Maó, Ciutadella, Girona, etc. L’entrellat que
suporta el hinterland del país. Però sense les capitals tampoc no n’hi ha, de
país.
Tornem-hi: Com fer ciutat tot recuperant i esbandint la “capita diminutio
ciuita” de molts barris segregats i allunyats de cap centralitat? Altrament:
com retornar la centralitat dels barris del Crist d’Aldaia, de la Llum de a
València, de st. Andreu, La mina etc. a Barcelona ? Crec que és possible:
Monumentalitzant la perifèria, creant-hi connexions i noves centralitats,
visualitzant-s’hi mútuament. Usar de les grans infraestructures en una quota
obligada a favor de l’espai públic. Crear un sistema de transport públic adient.
Ací ens trobarem possiblement que els ecologistes –classe mitja
professionals, etc.- advoquen per això, mentre qui va a la perifèria a la
fàbrica l’hi calga, del cotxe.
Conclusió: intentar d’anar de nuclis densos a nuclis densos. València és
el contraexemple negatiu i aterridor. Anar de Manises a Burjassot que estan
gairebé tocant-se cal baixar a València.
A tomb d’això han aparegut una sèrie de fenòmens que dilueixen la ciutat: els
centres Comercials que et “segresten” temporalment amb fins comercials, lúdics,
etc. i de difícil accessibilitat amb “dret d’admissió” o sia, amb “dret
d’expulsió”. Que són un càncer en la perifèria que intenta recrear una civilitat
falsa. Al remat un altre ghetto despenjat. I també en les perifèries de nova
implantació de blocs sense equipaments comunitaris que viuen reclosos dins d’una
illa pròpia, amb els serveis esportius, d’esplai, etc interiors a l’illa de
cases. On es reuneixen els de la mateixa classe amb els propis, sense relació
amb l’exterior.
Cas paradigmàtic n’és l’avinguda de Corts Valencianes que tantes voltes ens
hem queixat per ser una operació urbanística fallida. Curta de gambals: Cal un
Nou Mestalla el doble de gran, però situat més a prop del by-pass, doncs el
València CF, és un referent mític d’aquesta part del país. A diferència dels
grups violents com ara els Yomus que en volen la meitat per alenar sobre els
bescolls dels jugadors adversaris. Ciutadania també és educació, correcció i
respecte.
Per finalitzar, a tall de recull, manllevem del llibre d’en Josep Oliva i
Casas “LA CONFUSIÓ DE L’URBANISME” una sèrie de criteris per a fer ciutat:
1. Els projectes cal que siguen polivalents. Que resolguen diversos
problemes alhora. Que no siguen estrictament funcionalistes. Independentment que
siguen d’acupuntura, cirurgia, o macros. 2. Vigilar amb l’escala i baixar al
detall en certs casos. 3. Dissenyem el buit en urbanisme. No el ple. Fugim
de l’urbanisme de les maquetes que sols hi veuen el massís. L’espai urbà públic
és el buit, no el ple. 4. Integrar-hi diverses coses i inputs, aprofitant
els diversos governs i administracions de proximitat. 5. Connectivitat de
l’espai públic. Suturar les parts de ciutat. Recrear grans avingudes i vies que
suturen simultàniament, com ara, els exemples: Camps Elisis-Défense, Rambles,
G.V del Marqués del Túria, Avinguda de França, etc. 6. Crear simultàniament
molt d’equipament i molt d’habitatge barrejats: multiplicitat d’usos. 7.
Crear i dissenyar espais perifèrics amb forta càrrega simbòlica: l’interès
actual es troba en els espais intermedis. 8. Dialogar amb el passat.
Transformar-lo i fer-lo créixer per a mantenir-lo. 9. Fer ciutat és en molts
casos és anar contra el mercat. Però no sempre. p.e. l’illa Diagonal. Deixar que
el mercat faça allò que no pot fer l’administració de proximitat. Reconduint-lo
i assessorant quins tipus d’activitat en són més adients. 10. Estar força
atents al disseny i a la forma. Perfilar l’escala a la què hom es treballa.
11. Defugir de l’atomització dels continguts: No tenim dret a l’habitatge,
ni a la qualitat de vida, ni al transport públic ni al privat, ni a les escoles,
ni a l’educació, ni a les biblioteques, ni als parcs, ni als jardins, ni al
patrimoni, ni a la cultura, nia la bellesa, ni a la sanitat, ni al comerç, ni a
la diversió, etc. TENIM DRET A TOT PLEGAT, CONJUNTAMENT ALHORA I SINTÈTICAMENT.
12. Tornant a la invasió de tecnòcrates dels anys seixantes i setantes
aterrats de mà de la metròpoli. Fer ciutat també és redissenyar les regles del
joc democràtic. Pensem en la confederació helvètica. On té més poder decisori el
batle que el cap de torn de la mateixa Confederació on ningú se’n preocupa de
qui és per ser rotatori. Pensem perquè van a referèndum a quasi tot allà i ací
sols cada quatre anys. La democràcia amb criteris i guiats pel principi de
subsidiarietat. Allò que puga gestionar el de baix que no ho faça l’organisme
administratiu de dalt. ¿perquè es vota igual a València que a un petit poble
? Salvant les condicions generals democràtiques, de sufragi universal, és
ben il•lògic, i irracional, no? I per últim, simplificar la gestió: si ja està
tot aparaulat entre ciutadania i governs de proximitat i ens apareix el
funcionari de torn de la metròpoli a fer la guitza. Com li passa als nostres
batles: Alduy a Perpinyà, a Barberà en els darrers temps, etc. amb independència
de qui siga “allà”. Com resoldre-ho sense ingerències alienes?
SOM UNA XARXA DE XÀRCIES CIUTADANES I SOCIALS EN TRÀNSIT DINTRE DE LA
REALITAT.
It is very interesting to analyze thoughout all of two videos. By both we can understand what we are expecting about the city planning (metàpoli?) almost respect and willingness towards their inhabitants. The despotic enlightenment is killing Democracy. Willpower, needs, participation, sharing or annoucements of inhabitants-users are not rather important onto star-hypotheses. The least for social conditions. I have even remembered the Bohigas' speech who said there far "qui hi sofreix la degradació urbana n'ha de rebre-hi les plusvàlues generades". La reconstrucció de Barcelona. Edicions 62. 1980. These deep throughts were a wholly declaration of war against Barcelona's speculators. There is also unaware items about that issues at this snobbish vultures. See you second video when he had been telling about Sociópolis on the equalitaty sharing of benefits to build. This is the newer boss in planning Barcelona. We will be aware toward lacks owing to disappointment with another old leaders like Bohigas, Borja, etc. and current thinckers. Our urban planning, like someone, must be another ways. From the indignant inhabitants rising up. Sharing and consultant from citizens-users. I will want paying attention. Sociopolis was shown first few years before to Pobla de Vallbona's Council, but it was rejected. Afterward was presented at Generalitat for staying on a suburban zone named La Torre, small village next to València City. Valencian Generalitat needs at that moment cleans up its folcklorical image. Valencian Generalitat thought over the project themself. Always both friendships get on with when they put on contrysides good at agriculture production. Never when there are problems. At the beginning,at first they have created the abstract solution, later they come back to look at about few places for implementing their shady thoughts. A lot of their ideas were alredy in Russian Constructivists early of twentieth century or Le Corbusier's, or rather in movement of Bauhaus' artists amongs everyone. There's nothing never under sun. You don't see them in any conflict that people suffers attacks from the powerful Hand. Forever together within It. The speed on urbanism works against willpower of people, in fact, against Democracy. They hardly allude in concrect for human beings, but if would be able, that was only like the alibi of guilty. What the pity Barcelona....and poor València ! When I was a student named them, the mixed group, more or less, as The reactionary avantgarde.
I am not alone..there are a lot of European architects that are getting hate at this fals state of aims. TRUE INNOVATION needs to project on matter more human collective and single than a reason oneself. For me, the raw material in architecture is human being inside the whole world. Arts needs social pleasure, the opposite is only a holding of games to masturbate. Keep on to read more..in " Vull llegir més..:"
Avui hem fet una prova de testeig d'heterogeneïtats i discontinuïtats sobre el murde contenció de terres que calia impermeabilitzar del qual ja vam enraonar i explicar fa uns dies. Després de les dues proves podem constatar que tenim una solució global bastant adequada des del projecte. Tanmateix, i no vam tindre en compte, quines eren les falles d'una execució feta aproximadament 35 anys arrere. Un projecte, és sempre, un procés obert de prova/error. Tampoc disposàvem dels mitjans econòmics per a poder encarar-se a una solució final. Avui ja diposem d'una empresa constructora amb qui hem de caminar plegats i els diners pe a fer-les. Fa tres anys no. Per ço, n'érem a l'aguait. El dubte ens va sorgir en veure que pels forjats corria aigua acumulada per dins dels revoltons de morter de ciment i per les biguetes cap a l'interior dels vans. Hem procedit a realitzar trepanacions cilindríques de 10 mm de diàmetre amb un angle d'inclinació de 60º i una profunditat de 40 cm. que traspassava la corretja perimetral d'encadellament de sostre i mur. Hem introduït unes vàlvules antiretorn mecàniques amb maneguet de neoprè, que, en roscar-se, s'expandeixen i s'ajusta a les irregularitats de la cavitat tancant les -possibles- acanaladures per a poder evitar pèrdues de pressió. Tot tancant el circuït per a que en connectar la mànega d'aigua bombejada (entre 12 a 15 litres sols) penetràs dins de les concavitats del mur. La bomba de pressió llançava aigua a 20 atmosferes. Hem conclòs que hi ha falles importants que caldrà obturar, doncs, quan els van executar hi ha bosses d'aire que no van reparar en el seu dia d'execució fa més de tres dècades. També ha fallat la capa d'impermeabilització del trasdós que dóna a un jardí municipal que tots els dies és regat. La impermeabilització precària avui fou feta a base d'unes plaques de fibrociment reblides d'argila que ha funcionat bé durant molt de temps però que en l'actualitat ha perdut la seua eficàcia. L'argila té el problema de retenció de l'aigua intersticialment, que absorbeix o deixa anar segons l'època de l'any. Amb els subsegüents canvis de volumetria. En injectar-li hem pogut comprovar com eixia aigua pels revoltons i mur barrejada amb argiles deixatades i altres sòls que han tacat la paret interior, com podem constatar en fotos i vídeos.
Per tant, la conseqüència és que a més de la metodologia proposada des del projecte, caldrà procedir a realitzar infiltracions de resines per tal d'obturar aquestes 'buidors' amb injeccions (infiltracions al mur ençà l'extradós) des de l'interior de l'intradós del mur a base de morters amb resines epoxídiques. El hàndicap de les infiltracions radica en que obturem entrades conegudes i l'aigua sempre cerca -i en troba-, de nous conductes de penetració a distàncies impensables.
Pengem una sèrie de fotos amb d'altres dos vídeos del procés en el "vull llegir la resta..."
La crítica arquitectònica de la intervenció en el patrimoni* ha creat dos pols de tensió divergents des d'un punt de vista epistemològic. D'un costat la intervenció filològica (erudita en el sentit arquitectònic) que arriba a emmascarar l'antic amb la impossibilitat de diferenciar lo nou i reproduir i reconstruir peces a un estat que mai no va existir. Qui comanda aquest tipus d'intervenció és Viollet-le-Duc. Retindreu en la retina Notre-Dame, Vezelay, Carcasona, etc. Suscitant un debat posterior al voltant de l'autenticitat. Per una altra banda està la línia conservacionista propugnada per John Ruskin que proposava un manteniment continuat dels monuments i que en cas de no arribar a temps la seua conversió en ruïna. Prenent aquesta línia discursiva s'ha introduït l'actuació per constrast per tal de diferenciar allò antic del nou, amb una intervenció de faiçó contemporània. Ruskin fou un influent pensador, dibuixant, escriptor moralista i crític victorià que ens llegà uns llibres meravellosos: "Les set llànties de l'arquitectura", "Les pedres de Venècia" i un petit llibret al qual li tinc força estima: "Les tècniques del dibuix". Una sorprent evolució des d'un aristocraticisme estètic fins a veure's enrolat en posicions filantròpiques i obreristes sota els auspicis d'una contrarrevolució industrial antimanchesteriana.
Si passeu al "Vull llegir més ..." podreu veure un extracte de "The stones of Venice" animat des d'un retrat d'en Ruskin que li fa honor per la lectura del text molt enginyosa.
PS:(*) em pense que sempre hi actuem en el patrimoni, mai estem entremig d'un no-res, per pura consciència sostenible i panteista.
Per l'actualitat i persistent existència en els darrers temps d'aquestes patologies hem cregut oportú publicar aquest post. Les fltracions en soterranis és una de les patologies constructives que més estan sovintejant en els darrers anys. Possiblement perquè en les darreres dècades hem fet més soterranis que jamai abans. Tot i que, caldria afegir amb una gran mancança de coneixement de com funciona la mecànica del subsòl. Sols a partir de mitjans dels seixantes comencem a tindre un aparell de càlcul mitjanament fiable conjuntament amb l'estructural. Dos sistemes basats en concepcions 'model' que evolucionen i interaccionen continuament.
En les darreres dues o tres dècades en els plans generals s'ha inserit l'obligaritorietat de fer-ne places d'aparcament percentualment segons els habitatges existents. Com el sòl és car, cal situar-les on no consumisquen edificabilitat com és al subsòl. I que hi acomplisquen els requeriments establerts per la normativa urbanística.
En certa època, tret de les grans promocions, no hi havia la possibilitat d'emprar mètodes de realització 'in situ' demurs pantallacontinus de formigó armat amb excavació amb murets-guia que canalitzaren les culleres bivalves d'extracció i llots tixotròpics bentònics. En aquelles situacions d'emplaçament àmples on es podia fer a cel obert podria donar-se el cas que calguera la dessecació mitjançant bombes introduïdes en el subsòl amb la voluntat de rebaixar el nivell d'aigua existent dels estrats inferiors per succió mitjançant el bombeig per a poder treballar com si fóra en sec. Això s'aconseguia aplicant el mètode wellpoint.
Tampoc, encara, teníem els actuals prefabricats palplanxes inserits per acció mecànica de vibració o colpeig. Provinents de la construcció civil de grans infrastructures.
Cal dir que hem anat aprenent pel tradicional mètode de prova i error. Aprendre a construir dins del camins del mercat de la manera que pogueren encabir els costos dins d'ell. Sempre s'ha pogut construir bé amb molts de diners. Per contra, el difícil és fer-ho amb recursos límitats. Des dels anys setantes del segle passat començaren a sovintejar i a cercar-s'hi mètodes estesos entre el promotors i constructors per a complimentar tal requeriments. I l'encàrrec de trobar resposta recaigué sota responsasbilitat d'arquitectes i d'enginyers. I no ha estat gens fàcil, doncs era considerada una acció de bescanvi entre el diner esmerçat a construir-los i el diner obtingut per la venda de les places d'aparcament fins que els preus s'han enfilat amunt.
Per a desencallar tal situació, calgué usar mètodes artesanals com ara anar fent anells de formigó armat i deixar armadures en espera, bé en superfície del mur, o bé soterrades en sorra, que en continuar l'excavació desplegàvem per a lligar en l'anell inferior superposant-les amb les noves. Tot això, òbviament fet a trams o batatxes. Amb tot és entretingut vore les fileres de vellets que segueixen els moviments d'una obra d'aquesta mena. Recordava el que s'anomena 'pous indis'.
Hem aprés que en els inicis es formigonaven els murs per etapes. Per anells que s'anaven cosint verticalment entre ells i enllaçant als forjats horitzontal mitjançant armadures en espera. En comptades ocasions era possible
Antigament calien uns percentatges de cotxes o a voltes ni tan sols això. En la darrera tongada de plans d'ordenació urbana calia una plaça per habitatge més un percentatge d'elles en funció de la superfície dels altres locals per a usos diversos.
Ara tenim un coneixement científic dels sòls més o menys elaborat. L'estudi dels sòls és ben recent. D'unes quatre dècades ençà. Així com del moviment dels nivells freàtics del subsòl en funció de les estacions anuals, el règim de pluges, etc.
En quant a les tècniques constructives en les dues dècades finals s'ha esmolat i desenvolupat. Tanmateix ara ens troben en quantitat de casos que foren construïts entre els setantes i els inicis del segle actual. En la construcció de murs de contenció de terres ens trobem amb algunes problemàtiques espècífiques com són:
1. La pràctica impossibilitat d'impermeabilització dels murs per la cara exterior quan els fem amb culleres bivalves i llots tixotròpics, en què la cara de formigó armat està en continu contacte amb el nivell freàtic d'aigües subterrànies i la seua afecció continuada.
2. si poguérem impermeabilitzat caldria una pèrdua d'uns 5 cm al voltant del tota la perifèria murària i això suposa molts metres quadrats que són necessaris per a incloure-hi les places que estan mesurades en dimensions mínimes i llur accés.
3. El sistema constructiu usat normalment consisteix a realitzat buidats i anellat per plantes connectant-los mitjançant el forjats intermedis el que pressuposa la realització d'un parell de juntes de formigonat entre la part inferior i la superior de cada forjat. És el que hom diu 'junta freda' en general i que avui pot ser evitada amb la imprimació d'una resina epoxi entre el formigó vell i el nou fresc que 'tanque' i impermeabilitze la dita junta. Eixos materials procedents de la indústria química orgànica de tancament són recents i que apareixen en la dècada dels noranta del segle passat. Així les 'oureres' de pvc, poliuretà, etc. amb els tubs drenant de sota dels murs i la reblida exterior per extractes de sòls que vagen drenant els líquids en descens a causa de la força de gravetat.
Fa tres anys ens van encarregar un projecte de reparació que vam haver de elaborar a corre cuita i que suposa la impermeabilització dels soterranis de nou (9) torres d'un complex residencial de més de 270 habitatges que en breu començarem a realitzar. El dit complex es va edificar durant els setantes promogut per una de les grans promotores de la ciutat i que quedava entre mig de les hortes i estava aïllat dels seus voltants erigint-se tot sol com si fóra un terra de ningú. A hores d'ara ja ha estat connurbats per grans avingudes. Conscients de la problmàtica van alçar dues caixes estanques la dels garatges, la dels jardins i una que se'ns ha afegit consistent en la realització d'un mur que recorre pel mig de l'avinguda destinada a albergar el metropolità en un futur. Amb dita acumulació de barreres se'ns fa molt difícil la dessecació dedels terrenys immediats al soterrani. Som conscients de que l'aigua subterrània constitueix un acompanyant no desitjat però perenne. En un primer moment volíem buidar el terreny i impermeabilitzar l'extradós del mur i implantar un mur nou de protecció drenant...però amb el pas dels pressupostos la quantitat de diner se'ns anava de les mans, amb la qual cosa en els darrers mesos ha calgut ajustar-se a solucions més econòmiques. Després de molts dubtes sols se'ns va acudir que traspolar les pràctiques de la impermeabilització de les juntes dels trams de túnels dels trens metropolitans i per l'interior actuar com si volguérem impermeabilitzar una piscina o dipòsit de líquid. La solució que hem redissenyat és la següent i vos expliquem el seu funcionament:
La solució consisteix a conèixer el sistema constructiu emprat aleshores, sabe rel seu punt feble d'entrada d'aigua sota la pressió hidrostàtica exterior que fa que acabe intersticiant-se i deixatant la junta. Provoca la penetració i major diàmetre virtual dels canals. Tot sabent que la junta generalment es produeix a la part inferior he optat per fer una regata longitudinal amb tronxadora que elimine el formigó sense afectar les armadures del mur. Netejar i pasivitzar de la corrossió aquestes. Aplicació en el fondo de la regata una massilla hidroexpansiva que quan penetra l'aigua i entra en contacte amb ella produeix un augment de volum i un esforç que cal que siga coartat tant pel forjat superior i el pla inferior irregular. Per a la qual acció cal fer una pel·lícula longitudinalment que faça de pont d'unió al reblit longitudinal de morter de reparació amb particules de fibres de polipropilé. El punt clau consisteix a que si expandira la massilla espentaria fora de la secció el reblit de morter. Per tant, per a subjectar i evitar la dita acció, cal contrarestar-la amb la inserció de petits ancoratges en forma de L inserit-los amb resines epoxi prèvia trepanació inclinada per a poder insertar els trepadors de cap multidireccionals.
Donada la irregularitat i heterogeítat dels murs després de 30 anys, hem projectat a més a més, actuar com si d'una cara interior de piscina o dipòsit de líquids. És a dir, eliminar les pintures dels murs, sanejar-los, emplastar-los i donar dues capes de productes l'enginyeria de túnels. Una de morter osmòtic cristal·litzador a base de ciment especial i minerals reactius de silici que ens faria de taponador en superfície. I una segona capa i més exterior un impermeabilitzant especial, que ens permetreu de no revelar.
L'única manera de dialogar críticament en les arts és fer-ho des de fets concrets des de la pròpia art. Com és el camp de l'arquitectura. Vos mostrem un exemple ubicat en El Cabanyal, on tanta violència i dolor s'ha generat. La proposta alternativa ve de la mà de la tranquil·litat, la calma, la viabilitat i l'amor concret a una societat i llurs materialitats que conformen un tot únic. Insubstituïble. Davant d'una reacció agressiva, una resposta amable, amorosament suau. PS: El Cabanyal no és un fet immaterial, per això ens hem permés la llicència gramatical d'usar el genetiu saxó. Un fenomen paradigmàticament viu. Un toll de petits diferencials anònims que en el conjunt de l'agressió perd l'anonimat. El vídeo, el missatge i eixa rehabilitació és la nostra petita contribució a la propaganda pel fet humà. Per a ésser acurats, caldria parlar més prompte, de Poble Nou de la mar. Tot esperant que vos agrade. Un homenatge també per a l'arquitecte suís-americà, Bernard Tschumi, qui des de Londres estant durant els anys 1970' ens explicà casos semblants en Irlanda del Nord.
With the appearance of new technological elements that we have to insert in our buildings we have to think of another way to explain them. With this competition we have started to move toward that goal. Now we present only a slideshow of photos. How we are working. Without any preconceived sense of what is right. It is an hazard. But not too much of the risk, if we want to develop a discourse about some body of architectural building, we must establish an appropiate conceptualization within which that regard can unfold. We must have a strategy for segmenting architectural compositions into parts and a way to refer to parts by name. As in the tradition of classical architecture, for example, there is a standard system of segmentation and naming. We must also have sufficiently extensive and finely differentiated vocabulary relation between relations and function symbols for use in specifying the properties and interrelationships of parts of building systems. We need a system for constructing assertions from names of parts, in the new buildings, relation symbols, and function symbols. To be understood. We should construct a new set of first-order logic sentences, or we could allow the discourse to unfold as a sequence of constructive sentences. In the future we will make our own personal choice among every photo. Therefore, at the moment there is only a previous chaotic discourse. To be continued... Here you can watching the slideshow.
Aquesta és una restauració de dues vivendes d'un edifici
construït al voltant de 1880 a València. Aquest edifici pertangué al poeta,
periodista, polític i patrici de la Renaixença catalana en terres valencianes,
en Teodor Llorente i Olivares.
This is a restoration of two flats in a
building built around 1880 in València. This building was belongged to poet,
journalist, politician right wing and Catalan Renaissance' patrician in
València's kingdom, Lord Teodor Llorente i Olivares. We have wished to make
up that spirit that the building has lost afterward some bading or wrong adds on
its renewed.
"RESTAURATION, s. f. Le mot et le chose sont modernes. Restaurer
un édifice, ce n'est pas l'entrentenir, le réparer ou le refaire, c'est le
rétablir dans un état complet que peut n'avoir jamais existé à un moment
donné." Page 14. Tome huitième. Dictionnaire de l'Architecture médiévale.
Viollet le Duc.
The guerilla building was architecturally just a shelter, a barrack on a building site, but it was called "The House of People" and thus referred to meaning of freedom, equality, power, and so on. The space in itself was neutral, but in order prove that it had a political meaning, specific signs to this effect were necessary so as to give it a name or, less crudely, to perform political acts involving building (in this case, erecting a building for the people on private or state property) It was a rhetorical act, and the only possible one, for the main reason for suchacts was their symbolic and exemplary value in the seizure of the land, not in the design of what built.
POLÍTICA EDUCACIONAL. Ho dic amb orgull de company d'ofici. Sense un bri de gremialisme. Avui en que les paraules han perdut el significat per a caure en meres formes sense un sentit sentit. Se'ns ha tornat tan difícil treballar en allò en què gaudim que qualsevol fita és un poc miraculosa. No sols per als arquitectes. En general. De sempre m'ha molestat l'atribució de "genialitats" a joves procaços. Joves o no tan joves que amb penes sabien fer la O amb un canut. La banalització de les actituds socials ens vénen des d'aquest cantó. Pot semblar més estimulant en un món múltiple com l'actual el capteniment d'en Salieri que el d'en Mozart. Un Amadeus Wolfgang apareix cada tres segles. Amb la proliferació de la informació sembla que en tinguem un, o un Leonardo cada any. La correcció en la tasca diària és el bé que al conjunt de la societat més beneficia. La genialitat és l'epígon que en beneficia a tothom al llarg dels segles. En eixir del PFC amb l'aprovat ben alt, els meus professors em digueren que no era un geni, però que faria arquitectura amb correcció. Llavors m'ho vaig prendre a mal, però amb vint-i-cinc anys i els mitjans que tenia a l'abast em sembla tot un elogi. Ells tampoc feien classe amb la metodologia creativa d'avantguarda de l'Architectural Association School of London i el seu caràcter innovador. No, no són l'Escola d'Alacant, ni tan sols la de Barcelona per posar exemples propis. Ací, a l'Escola d'arquitectura de València, ens condueixen per 'la disciplina'. La seua disciplina. Amb el pas dels anys hom pot comprovar que on han excel·lit és precisament en doblegar l'espinàs amb la consegüent mostra de natges. Hem vist en el Canal de tv.de la Poltècnica fer abraços a Consellers, d'urbanisme i habitatge, dir-los que 'los querían muchísimo' de ressonàncies escatològiques...que farien envermellir a qualsevol ciutadà mínimament decent.
POLÍTICA ARQUITECTÒNICA. Com el professorat d'arquitectura de València, els polítics ens condueixen per la 'política'..., és a dir, per la seua política. Tots i cadascun dels grups. Que el partit dominant en el país faça cacicades té la component que corromp el conjunt del territori social gestionat, al punt de que els altres han de seguir les pautes impregnades per aquells. El cas que ens ocupa es produeix a la mítica ciutat de Sueca, on encapçalen el consistori les forces progressistes. Un company no es presta a doblegar l'espinàs perquè hi ha un bon projecte i una bona execució. Quatre cinquenes parts executades. Una inserció posterior d'un transformador de mitja a baixa tensió inserit en un edifici públic de permanència per part de la ciutadania i l'arquitecte no combrega en portar-ho a cap. Perquè no hi hagué una previsió anterior per part de l'ajuntament? L'arquitecte ha prioritzat la funció social de la sanitat de la població per sobre dels ineressos particulars dels polítics i els propis d'ell. Heus ací on la professió i el civisme compromesos es dignifiquen.
L'ARQUITECTURA DE LA REHABILITACIÓ I AMPLIACIÓ. Hem vist el projecte i la funció que és impecable així com la fluència dels espais. L'estudi de la inserció urbana de manera respectuosa. Es nota que l'ús dels materials ha estat menant per la contenció pressupostària. Ha predominat més Siza que Calatrava. La sostenibilitat hipotètica d'arrancada en quant a recursos d'il·luminació i ventilació. Uns tocs wrightians en les façanes i uns volums de l'expressionisme alemany en l'estètica del conjunt de les infografies que resulten adients en posar en valor l'element públic sobre el privat. A l'Ajuntament de Sueca s'estan equivocant i no donen explicació clara fels perquès de tot plegat. Quès 'amaga darrere de descavalcar l'arquitecte? Jaume Lloret, l'arquitecte destituït dóna els seus motius i explicacions.
Jaume gràcies per haver abocat tant d'amor en aquesta professió que és l'art de construir bellament i econòmicament. I vigilar sobre la salut dels teus conciutadans.
Vos dese les raons fonamentades a continuació en el "Vull llegir més..." i que ens convencen..i vos aconselle que lligueu els textos amb les infografies i fotografies del construït fins ara.
Demà presentem els resultats de les mesures d'insonorització acústica a l'ajuntament de València. Els resultats són favorables però mereixen una reflexió al voltant d'ells. Com es pot comprovar al vídeo, resulta del tot impossible en la ciutat de València mantindre els murs, les fàbriques, arcs, etc. i d'altres elements patrimonials puguem trobar-nos-hi i mostrar-los tot posant-los en valor com a element referencial i memoralístic o senzillament decoratiu. Aquesta situació ve donada perquè a la ciutat de València cal complir, a més a més, de la normativa de la Generalitat l'específica municipal de "Sorolls i vibracions" que abarca un ventall de freqüències amplissím entre 50 i 8.000 herz. O calbs o dues perruques, ha estat la tònica municipal. O no es pot dormir, com passà fa uns anys a la zona de la plaça Xúquer i que la denúncia contra el consistori arribà fins a Brussel·les i els van haver de fer acotar el cap o s'inventen unes lleis que ultrapassen el comú europeu i sembla quasi-impossible d'aconseguir el seu compliment, amb les pèrdues patrimonials que resten amagades darrere dels panells d'isolació acústica.
Per a que se'm puga entendre: la intervenció feta en la fusteria per a encabir Vilaweb a dins de l'antiga fusteria del carrer Ferlandina fóra impossible a València a no ser que hom compre l'edifici sencer i s'aïlle ompeltament pels fonaments, mitgeres, etc. En aquest cas que és un local pertanyent a un edifici, ens calgué construir una capsa isolant dins d'una altra com si fossen nines russes. En el nostre cas ha calgut, a més a més, excavar més de trenta centímetres el terra per a renovellar tota la xarxa de col·lectors soterrats de l'edifici.
Architecture
Urbanism
McDonough
New Perspectives on Sustainability
A New Paradigm
Cradle to Cradle Case Studies
Industrial Design & Sustainable Commerce
Re-inventing the World
Talks and Statements
Podràs comprovar que en té fortes implicacions militars sobretot, però cada vegada se'n troben més aplicacions civils donat que la finançament en defensa/guerra va decreixent amb el pas del temps.
The future now.
Popular Science magazine, your first stop in what’s new and what’s next in technology, has teamed up with Megatouch Games to create the ultimate find-the-difference game for science and tech fans!
POLÍTICA EDUCACIONAL.
Demà presentem els resultats de les mesures d'insonorització acústica a l'ajuntament de València. Els resultats són favorables però mereixen una reflexió al voltant d'ells. Com es pot comprovar al vídeo, resulta del tot impossible en la ciutat de València mantindre els murs, les fàbriques, arcs, etc. i d'altres elements patrimonials puguem trobar-nos-hi i mostrar-los tot posant-los en valor com a element referencial i memoralístic o senzillament decoratiu. Aquesta situació ve donada perquè a la ciutat de València cal complir, a més a més, de la normativa de la Generalitat l'específica municipal de "Sorolls i vibracions" que abarca un ventall de freqüències amplissím entre 50 i 8.000 herz. O calbs o dues perruques, ha estat la tònica municipal. O no es pot dormir, com passà fa uns anys a la zona de la plaça Xúquer i que la denúncia contra el consistori arribà fins a Brussel·les i els van haver de fer acotar el cap o s'inventen unes lleis que ultrapassen el comú europeu i sembla quasi-impossible d'aconseguir el seu compliment, amb les pèrdues patrimonials que resten amagades darrere dels panells d'isolació acústica.
