El viatge a Pushkar és tot un tsunami. L'autobús que en principi ens havia de portar còmodament de Jaipur a Pushkar, comença a fer escales i parades on li dona la gana. Arriba un moment en què som tanta gent la que viatgem dintre , que ens emprenyem i li cridem l'atenció als de l'empresa que l'únic que fan és somriure, com volent dir: és el que hi ha... Al final de tot ja son els propis indis els que comencen a emprenyar-se, ja que estan patint igual que nosaltres la falta d'espai i les trompades de la gent que viatja de peu. Nomes han sigut 4 hores, peò imagineu-se quan n'has de fer 15...(continua)
L' eixida d'Agra es quasi igual de complicada que l'arribada, molt pesada. L'andana de
l'estació està plena de gom a gom i em costa trobar un lloc on seure, ja que el tren va
amb una hora de retard i com que estem a l'Índia podria ser que l'assumpte s'allargara
encara més.
Conec uns anglesos d'origen Afganès i a una parella d'australians, però no tarde en
desconnectar de la conversa que com no podria ser d'altra manera em resulta massa
complicada. De sobte senc uns crits i em passa per sobre un xic corrents seguit d'uns
policies. Deu haver furtat alguna cosa i és reduït per la massa a pals. De debò,
acollonant...(continua)
Som uns frikis, però ahir a Bagsu (Daramsala) ens vam ajuntar alguns amics per veure el partit. Vam encarregar una estrelada i tot. Molt bon ambient al Bar tot i ser massa tard. El partit va començar a les 00:15. Ací a les 22:00 comencen a tancar i a les 00:00 normalment ja estem tots dormint. Teníem fins i tot seguidors del Manchester, amb molt bon rotllo. Este matí no deu haver anat ningú a Ioga. Va ser una nit especial i màgica.El partit era enAnglès, però nosaltres estàvem com a casa.
De bon matí me'n vaig cap a Fatepur Shikri, antiga capital construïda per Akbar i abandonada anys després. A la mesquita s'hi troba la tomba del sant Sufí Salin Chisti. A la sala de la tomba conec un matrimoni mixt, ell musulmà i ella hindú, que m'expliquen que aquest sant és venerat també per alguns hindús i alguns cristians. Si el sufisme en si ja és estrany dintre de l'Islam, els sants encara més.
Després de visitar la mesquita, l'Hèctor i jo ens endinsem en el barri més popular, on gaudim de l’expectació de tothom. Pareix que no són molts els turistes que passegen per estos carrers, ja que generem una atenció excepcional. Tots volen ser fotografiats i no dubten a demanar-nos-ho.
Xiquets jugant i corrents pels carrers, i homes i dones treballant els teixits, a xicotets tallers o a casa, que després eixiran cap a les zones més turístiques.
De tornada amb l'autobús torne a veure un dels oficis que més
curiositat em desperten, ho dic amb certa ironia,el de recol·lector de
bonyigues de vaca; es veu que les utilitzen com a combustible, i dones
i xiquets s'afanen allà on n’hi ha a convertir-les en una espècie de
pizza de botifarra. Vos portaré unes quantes, a tots...(continua)
Ja estic dalt del tren assegut al meu seient segona classe sleeper”, que per una mica més, no molt, millora prou les condicions de la tercera, on a vegades és complicat trobar seient a terra o un tros de ferro on agarrar-se. Jo diria que fins i tot és difícil respirar. Encenc el mp3 i el tren es posa en marxa. Sona Lau Teilatu dels Itoiz.Feia molt de temps que no l'escoltava i ara mateix encetant altra vegada el camí sol, et posa una mica melancòlic.
Mire per la finestra i flipe amb l'espectacle. La ciutat es va desfigurant cada vegada més, del centre comercial als suburbis en tan sols uns minuts. Delhi compta amb 18 milions d'habitants i jo només he conegut el que podríem denominar el centre.
A l’mp3 ara sona la Polla: “Vuestro mundo es el consumo y ellos tienen hambre. Bajaros en marcha, queremos nuestra parte”...(continua)
Torne a repassar la guia i algún llibre que trobe al Cafè Everest,
restaurant nepalí on esmorzem tots els dies, ara que m'he canviat a
l'hotel Downtown, el millor dels què hi he estat fins ara.
La religió hindú és molt complicada d'entendre per mi. Be, al igual que
l' Índia en si mateix. Un concepte dels que entenc però perfectament és
el del Karma. No és difícil de comprendre gràcies a un material
d'investigació que només controlem uns quants: la serie "Me llamo
Earl" (en la primera època quan encara no era tant comercial)...continua
Avui i des de la distancia vull acompanyar al meu amic Miquel i a la seua família en la despedida a la Mavi.Una d'eixes persones que deixen empremta, que deixen molts i molts amics.
Enèrgica, alegre i lluitadora.
Tot el que has fet pel País Valencià i totes les vegades que has ajudat amb tanta gent a construir espais de llibertat.Tantes i tantes coses que no oblidarem mai i menys la gent d'Obrint Pas. La nostra millor fan, la nostra millor ambaixadora.
Torne als bars d'enfront de l'estació. Tinc molta fam. Intente explicar-li al xic que, per favor, no em pose gens de picant en l'esmorzar. "No spice please, no hot, without spice..." no se si està ben dit, supose que no perquè el "pulao" (arrós) que em serveixen m'encén la boca i una mica mes tard altra cosa...A banda, són les 10 del mati i com que no em fa massa un arroset per desdejunar... Be, ara ja sabem tots què vol dir "pulao". No tinc mal de panxa, però poc a poc vaig notant que alguna cosa comença a funcionar malament dins del meu estomac.Un so confús però amb una direcció ben clara. Pense que no em queda altra que alçar-me tranquilament i anar cap a la meua habitació, a pas ferm però segur, sense precipitacions absurdes i arriscades, ja que un mal presagi recorre els meus intestins: l'adveniment d'una cagalera imminent...(continua...)
M'alce a les 11:00 del matí i cride a uns amics. Estan prenent el sol, a València, i xarre un a un amb tots ells. Es veu que fa molt bon oratge i han anat a esmorçar. Xe, quines ganes m'han donat que em mossegue el sol del mediterrani! Ací de moment fa calor, malgrat estar sempre ennuvolat. Hui ja dorc a Pajargang en un hotelet molt humil, el Krisna Guest House. Recollisc tota la meua maleta i agarre un Rickshow fins Main Basar, on m'instal•le al nou hotel. Me'n vaig a la meua cita amb el xic de Jaén que ve de l'ambaixada d'arreglar-se el visat i el passaport que li van furtar junt a 2.000 dòlars. Cal anar amb compte amb eixes coses quan un viatja. De totes maneres ací a la Índia no és tan habitual el robatori com en altres parts del món. Em sembla més perillosa Barcelona qualsevol nit. El de Jaén arriba amb un valencià que ha conegut a l'ambaixada. Casualitats de la vida, viu al carrer Navellos, al costat de Roters (Barri del Carme) on jo vaig viure molts anys, fins als vint-i-tants. Evidentment la conversa, després de les preguntes de rigor, com quant de temps portes a l' Índia, quantes vegades has vingut, Malària, Dengue, i tot allò que sorgeix, acaba passant per València, i tractant-se d'algú de la meua edat i del meu barri, no és massa complicat trobar referents i amistats comunes. Xe, València és un “mocaor” .
(continua)...
M'alce a les 11 del
matí i estic animat, tinc ganes de vore coses. Em canvien a un hotel
millor, jo no ho he demanat, però em comenten que hi estaré més
agúst. Pel mateix preu. Doncs per què no?
Me'n vaig cap a la
meua cita amb els dos xics anglesos, al "Rodeo bar", un
lloc molt caspós on les cadires son de muntar i els cambrers, indis
com no, porten barret vaquer. Arriben puntuals i amb gana. Demanen el
típic dinar per a anglesos i dues cerveses grans, jo no menge res,
encara és prompte. Em comenten que volen anar directament a Goa, on
està la festa. Son realment joves i es veu que tenen prous
diners...(continua)
L'arribada a l'aeroport de Londres ha sigut molt divertida. El meu nivell d'anglés és tant patètic que he anat a comprar un manual de conversa espanyol-anglés i me n'han donat un anglés-espanyol, impressionants les transcripcions fonètiques.
Porte tres hores de vol pensant que no podré aguantar tres mesos i mig jo sol pel mon, només tinc ganes d'arribar a Delhi i cridar per telèfon però este no pot ser el plà del viatge si vull gaudir de la meua estada. L'índia comença ja, plantejant dubtes i això que encara no hem aterrat.
M'acabe de despertar i només queda una hora de vol...(continua)
Avuí he arribat a Barcelona a casa dels meus amics Ferran i Júlia que demà m'acompanyaran a l'aeroport des d'on partiré a la Índia per fi. Esta vesprada hem baixat a la Virreina amb el seu fill Martí que ja camina.Supose que quan torne,si va a la mateixa velocitat que fins ara, ja xerrarà pels colzes. M'ha vingut bé el relax després d'una setmana molt intensa; He gaudit de falles com feia anys,sobretot al concert de La Gossa i he acabat una dels treballs musicals que més mals de cap i feina m'ha donat aquest últim any El disc dels meus amics i companys d'esquadra (Avant Xurros!!!): El nou disc dels Ontinyentins Red Roja.
És la primera vegada que faig una producció musical. Bé, en realitat amb Obrint Pas ja hem realitzat feines de producció tots, encara que fins a Benvingut al Paradís no hi havíem segut conscients de la importància d'aquesta tasca. Va ser el primer treball on ens aventuràvem a assumir tot el pes de la producció sense cap més ajuda que Jaume figueres el nostre tècnic, que ja fa anys que forma part d'Obrint Pas,molt al seu pesar ja està massa valencianitzat;ens ha costat tractant-se d'un gironí del plà de l'estany(un altre dia si de cas tractarem amb més profunditat aquesta contradicció personal que viu el nostre estimat i entranyable company)...........(continua)
El passat dia 20 de Febrer, vaig traspassar la barrera psicològica dels trenta, i tot i que em conserve fantàsticament, calia fer algun canvi; Un canvi de plans.
Ens ha costat, però per fi ens hem decidit a fer un gir a les nostres vides:
Obrint Pas atura la maquinària.
Després de molts anys d'ací cap allà, jo en concret ara en Abril faig 14 anys en Obrint Pas,hem pres l'humil i complicada decisió de descansar. Per si algú ho dubta, pensem tornar, no ens hem cansat del nostre projecte, simplement pensem que ha arribat l'hora de mirar aquests anys amb perspectiva i fer balanç de tot aquest temps.Ens vindrà bé a tots, i no només al grup. Quan portes tant de temps dedicat a alguna cosa que t'apassiona, corres el risc de perdre la passió. Nosaltres continuem sent uns enamorats de la música, però necessitem un descans, per poder tornar amb prou garanties i amb energies renovades per a afrontar els nous reptes...
El viatge a Pushkar és tot un tsunami. L'autobús que en principi ens havia de portar còmodament de Jaipur a Pushkar, comença a fer escales i parades on li dona la gana. Arriba un moment en què som tanta gent la que viatgem dintre , que ens emprenyem i li cridem l'atenció als de l'empresa que l'únic que fan és somriure, com volent dir: és el que hi ha...
L' eixida d'Agra es quasi igual de complicada que l'arribada, molt pesada. L'andana de
l'estació està plena de gom a gom i em costa trobar un lloc on seure, ja que el tren va
amb una hora de retard i com que estem a l'Índia podria ser que l'assumpte s'allargara
encara més.
Conec uns anglesos d'origen Afganès i a una parella d'australians, però no tarde en
desconnectar de la conversa que com no podria ser d'altra manera em resulta massa
complicada. De sobte senc uns crits i em passa per sobre un xic corrents seguit d'uns
policies. Deu haver furtat alguna cosa i és reduït per la massa a pals. De debò,
acollonant...(continua)
Som uns frikis, però ahir a Bagsu (Daramsala) ens vam ajuntar alguns amics per veure el partit. Vam encarregar una estrelada i tot. Molt bon ambient al Bar tot i ser massa tard. El partit va començar a les 00:15. Ací a les 22:00 comencen a tancar i a les 00:00 normalment ja estem tots dormint. Teníem fins i tot seguidors del Manchester, amb molt bon rotllo. Este matí no deu haver anat ningú a Ioga. 
Torne a repassar la guia i algún llibre que trobe al Cafè Everest,
restaurant nepalí on esmorzem tots els dies, ara que m'he canviat a
l'hotel Downtown, el millor dels què hi he estat fins ara.
Avui i des de la distancia vull acompanyar al meu amic Miquel i a la seua família en la despedida a la Mavi.Una d'eixes persones que deixen empremta, que deixen molts i molts amics.
Torne als bars d'enfront de l'estació. Tinc molta fam. 
M'alce a les 11:00 del matí i cride a uns amics. Estan prenent el sol, a València, i xarre un a un amb tots ells. Es veu que fa molt bon oratge i han anat a esmorçar. Xe, quines ganes m'han donat que em mossegue el sol del mediterrani! Ací de moment fa calor, malgrat estar sempre ennuvolat. Hui ja dorc a Pajargang en un hotelet molt humil, el Krisna Guest House. Recollisc tota la meua maleta i agarre un Rickshow fins Main Basar, on m'instal•le al nou hotel. Me'n vaig a la meua cita amb el xic de Jaén que ve de l'ambaixada d'arreglar-se el visat i el passaport que li van furtar junt a 2.000 dòlars. Cal anar amb compte amb eixes coses quan un viatja. De totes maneres ací a la Índia no és tan habitual el robatori com en altres parts del món. Em sembla més perillosa Barcelona qualsevol nit. El de Jaén arriba amb un valencià que ha conegut a l'ambaixada. Casualitats de la vida, viu al carrer Navellos, al costat de Roters (Barri del Carme) on jo vaig viure molts anys, fins als vint-i-tants. Evidentment la conversa, després de les preguntes de rigor, com quant de temps portes a l' Índia, quantes vegades has vingut, Malària, Dengue, i tot allò que sorgeix, acaba passant per València, i tractant-se d'algú de la meua edat i del meu barri, no és massa complicat trobar referents i amistats comunes.
L'arribada a l'aeroport de Londres ha sigut molt divertida. El meu nivell d'anglés és tant patètic que he anat a comprar un manual de conversa espanyol-anglés i me n'han donat un anglés-espanyol, impressionants les transcripcions fonètiques.
Porte tres hores de vol pensant que no podré aguantar tres mesos i mig jo sol pel mon, només tinc ganes d'arribar a Delhi i cridar per telèfon però este no pot ser el plà del viatge si vull gaudir de la meua estada.
20 de Febrer, 30 anys.
