Els llibres d’Història parlaran de l’any 2009. I en faran un apartat especial. Mai no ha estat fàcil calibrar la importància històrica d’uns dies tot just quan s’estan vivint. Tampoc ara. Però comptem amb fets contrastats que permeten fer-ne una prospecció prou fiable.

2009 és l’any en què hem suportat la crisi econòmica més greu que la majoria de la població recorda. El fantasma de l’atur se’ns ha tornat a fer present, amb conseqüències duríssimes que només sap valorar en mida justa aquell que l’ha patit en primera persona.

També ha estat l’any del gran salt endavant del catalanisme polític amb l’adopció de l’independentisme, per primera vegada en la història, com a opció principal, majoritària i guanyadora d’un moviment ja més que centenari. En 2009 han fet la passa endavant els ciutadans aliens al catalanisme tradicional, aliens al sentit identitari que l’originà. Aquells que n’han de propiciar la majoria social i que han dit prou en adonar-se’n que un país millor és possible: més just, més ric, més democràtic, més digne. És el resultat de tants anys d’insults continuats. Fins la tita més freda, o la figa més molla, se n’ha afartat. El 13D només en suposa l’esclat simbòlic.

Hauran de ser els historiadors, i els analistes en general, els que hauran de descobrir el lligam ocult entre aquestos dos fenòmens socials: fins a quin punt estan relacionats, quin paper ha jugat la crisi en el creixement accelerat de l’anomenada desafecció.

Però això vindrà en el futur, quan s’escriga la història del present, qui sap si ja des d’un país lliure. I serà en aquell apartat especial de 2009, que llegirem amb goig, perquè es tractarà d’una història que hem anat fent, dia a dia, amb esforç i convicció.

PD: Al País Valencià, el 2009 passarà a la història com l’any que vam constatar allò que sospitàvem: que cap principi ètic de servei a la societat mou a aquells que ens governen des de fa tants anys. I com l’any que, sembla, la societat majoritàriament els va continuar donant suport. En conec molts dels seus votants. I en el fons no són diferents als que els/ens governen. El Consell és la viva imatge de la societat que el manté. Així de trist. Així de contradictori, 2009.

Fer bullir la cassola, o l’olla, com bé diu la Montserrat Badia. D’això es tractava. I l’intent ha estat certament reeixit. És clar que no podíem esperar un 50% de participació, i que a més a més votaren que SÍ. A Vilafranca em deien que és que jo sóc valencià, i vinc d’on vinc, però que Vila se suposa que és una altra cosa. Serà el que vulguen, però també porta 300 anys amb la rèmora d’Espanya xuclant-li del bescoll. Si el 50% de vilafranquins (i de catalans, en general) han de dir que SÍ en una consulta extraoficial, no sé jo perquè no fa dècades ens n’hem anat ja, d’Espanya.

Al cap i a la fi, els resultats han estat esplèndids, com bé detalla Vicent Partal –un altre valencià, potser som optimistes de mena. Ara sabem que podem guanyar, cosa afegida que em sembla no esperàvem ben bé. Perquè l’objectiu de les consultes era fer bullir l’olla, anar creant caliu per a una cursa que de segur serà llarga, però que ha de ser ferma per assolir-ne l’objectiu.

I s’ha aconseguit que Catalunya tinga qui li escriga, que no era gens fàcil. I així Le Monde, que segurament tindria coses més importants per parlar del panorama internacional en el seu editorial de diumenge, vés per on, va decidir parlar de Catalunya. I de forma prou elogiosa, per cert. Començar a fer forat en la premsa jacobina per excel·lència no està gens malament. I com Le Monde, tots els gran diaris de la premsa internacional, que curiosament oferien una visió prou allunyada de la de la Brunete madrilenya. Que s’ho facen mirar.

El 13D també ha aconseguit situar l’eix nacional al centre de l’agenda política catalana, per davant del seu gran competidor, l’eix ideològic esquerra-dreta. Tothom en parla, d’independència, de sobirania, de dret de decidir. I el que és més important, cada dia més i més gent es posiciona en favor del SÍ, i no precisament per motius sentimentals i identitaris, sinó per dignitat cívica. És el que passa quan porten 300 anys fotent-te per totes bandes i, després de 30 de democràcia, continuen fent-ho amb total desinhibició. La gent pot suportar que l’insulten un dia o dos, però tota la vida no. “Prou” és la paraula més sentida a hores d’ara. I s’entén que el prou només arriba amb la independència. Que ens deixen tranquils, i gràcies.

Però ara que per fi l’olla bull, cal mantindre-la. Que no li manque aigua ni foc. Calen les següents onades de referèndums, però també idees noves, iniciatives originals. La gent s’ha de mantindre en tensió, il·lusionada, amb la certesa que el camí s’està recorrent, que cada dia més i més gent s’hi afegeix. Però també cal ser intel·ligent i pensar bé les coses. Potser no siga el moment de fer un referèndum a Barcelona. Açò és més complicat i potser fóra contraproduent. Ens cal estratègia alhora que ganes i passió. Però qui sap si no ens convindrien quatre o cinc referèndums en llocs estratègics del País Valencià? Entenc que les velocitats són diferents, i que algú em dirà que faríem el ridícul. Però i si un 6% diu que vol ser independent a Sueca, Simat, Vinaròs, Gandia o Muro? Potser fóra una forma de marcar una minoria al sud. Som minoria, però mereixem un respecte democràtic. I sobretot, no tots els valencians som espanyols. Algú fins i tot se’n sorprendria. L’extrema dreta atacaria de valent, però així es desemmascarien. I la complicitat amb el Principat restaria certificada. El País Valencià no s’independitzarà amb Catalunya, però hem de ser còmplices del procés. Ens hi va la vida.

Si alguna cosa ha demostrat el 13D és que res no està escrit. Que tot pot passar. Ara bull l’olla, però a poc a poc bulliran més coses. Com va dir el valencià més universal: bullirà el mar com la cassola en forn. I la mar la tenim ben a prop, i és nostra.

No calia que férem cap consulta per comprovar que la participació seria “baixa”. I ho escric entre comentes perquè, tot i ser-ne la lectura majoritària, no és la meua, ni de bon tros. La premsa espanyola tenia de feia temps els titulars ben cuinats: pantomima, ridícul, akelarre... de quatre gats independentistes. Lamente tornar a la Brunete, però em sembla que és la demostració que a l’independentisme encara li falta superar una colonització –després d’haver-se desempallegat definitivament de la política, l’econòmica i la cultural–: la mental. Encara es pensa massa sovint en els termes i amb el llenguatge que marca Espanya.

Una participació d’un 27% és baixíssima, diuen. I ens ho empassem. Diumenge, tot fregant les huit de la vesprada, les meses electorals de Vilafranca lluïen cares com poemes. És que ha vingut molt poca gent, un 23%, lamentaven.

Però és que no es pot comparar amb unes eleccions oficials. Primer, perquè aquesta consulta no n’era, d’oficial. I segon, perquè una opció, el NO, directament l’ha boicotejada, precisament per fer-la fracassar, per menystindre-la. Per tant, no podem equiparar-les. Unes consultes no oficials, organitzades per la societat civil amb quatre duros –i encara en va sobrar un–, i amb el boicot explícit d’una de les opcions, que obté un 27% de participació, és un èxit manifest, com per altra banda han destacat els mitjans de comunicació internacionals –comparar-ne el tractament de la jornada amb el que n’ha fet la premsa espanyola, és com comparar el que el món diu al voltant d’una república bananera i el que diu la premsa fidel al dictador de torn.

I tenint en compte que gairebé tots els vots eren SÍ (un 95%), podem dir que u de cada quatre catalans que estava convidat a les urnes va donar suport explícit a la independència. Val a dir que u de cada quatre espanyols vota PP en les eleccions legislatives, i un altre de cada quatre vota PSOE. I tots dos plegats conformen les “dues Espanyes”, segons en diuen també. Llavors, podem afirmar que l’independentisme té la mateixa presència a Catalunya que cadascuna de les dues Espanyes sobre la pell de brau. No està gens malament, perquè a més a més, les consultes no eren oficials i les eleccions legislatives ho són, i molt.

Però és que amb aquestos resultats, gosaria dir que, en el global dels municipis consultats i en un referèndum oficial, el NO gairebé no tindria possibilitats d’èxit. És clar que el 73% que no ha votat no es decantaria en ple per l’opció negativa, com pressuposa la propaganda cavernària. Amb una participació al voltant del 70%, el SÍ guanyaria fàcilment, i caldria anar més enllà del 85% perquè el NO començara a tindre’n possibilitats, tot i que caldria veure com es mobilitza aquesta opció, perquè cívicament no té cap mena d’empenta.

És evident que tampoc no podem extrapolar els resultats a tot Catalunya. És una incògnita i desperta més dubtes el comportament d’àrees com Barcelona i el cercle metropolità o el Tarragonès. Però també és cert que estem en l’inici de tot. I les conclusions han de ser positives. A Espanya, els mitjans han de donar carnassa a la clientela, però els que en saben estan preocupats. I molt.

El 13D ha generat tot de comentaris, opinions, escrits, xafarderies… i els que en vindran. Hui comence un sèrie de posts amb els que vull explicar la meua vivència personal a Vilafranca del Penedès i les anàlisis que en faig, de tot plegat. Anem-hi, doncs.

El ressò del 13D s’ha escampat amunt i avall per la pell de brau com la pesta. Els punts de vista, comentaris i opinions de les Espanyes, des dels titulars de portada i editorials dels diaris fins als exabruptes més barroers que sovintegen per la xarxa, no per previsibles ens han de fer obviar-los. Ans al contrari, urgeix una reflexió sobre com es fabrica un discurs de realitat sense cap mena de fonament empíric i amb l’únic objectiu de menystindre, denigrar i fins i tot criminalitzar una opció política plenament legítima i, de retruc, escanyar definitivament el país que aquella defensa.

Si fem cas de la premsa i l’opinió pública majoritària (les enquestes en parlen a bastantment) espanyoles, el 13D a Catalunya poc menys que es va obrir la caixa de Pandora i es van escampar tots els mals de la humanitat pel triangle principatí. No perdré un segon en la repetició dels epítets histriònics que ens han adreçat uns i altres, progres i cavernaris. Per a això teniu Sant Google, que us farà bon paper.

Però sí voldria descriure, per contrast, el que els meus ulls van veure, i la meua càmera va gravar, des de les 07:45 del matí i fins passada la mitjanit. M’hi vaig trobar la gent del poble. Joves compromesos amb el seu passat, amb el seu present i, sobretot, amb el seu futur, que argumentaven racionalment i serena per què volien una independència. Odi? Ni un bri n’hi vaig trobar. No en parlaven, d’aquells, dels altres. Només parlaven d’allò propi, i del dret a decidir pel que es seu.

Famílies de pares i fills eixien al carrer en un diumenge fred i plujós, a ficar una papereta en una urna. El fill, amb un somriure a la boca, dipositava el sobre que la mare havia omplert amb una papereta. Aquell sense massa consciència del que feia, aquesta amb la consciència d’estar vetllant per un futur millor per al seu fill.

I gent d’esquerres i gent de dretes. I de centre si és que n’hi ha. De més enllà s’acostava una colla de iaios, companys generacionals que tot ho han viscut: una guerra i una dictadura, una transició i una democràcia, una estafa i, ara, una il·lusió nova, en la darrera estació de la vida. Aquell vellet que amb cara i mans de pagès vinyataire em deia que no sabria explicar-se davant d’una càmera, que no en sabia més. No calia. Per què ha vingut vostè a votar? Per la meva llengua lliure. Sembla que el Penedès també té el seu Tio Canya.

Només en són pinzellades, de la gent del poble, de la gent de Vilafranca del Penedès. Homes i dones normals, com els de qualsevol poble del món, de tots els espectres socials. Amb un mèrit afegit, però: que han estat capaços de mobilitzar-se per eixir al carrer i votar, pel que siga, però votar. Contra un Estat “democràtic” que no els deixava votar, que els criminalitza per votar. Però votaren. Votaren per demanar més democràcia, per demanar més llibertat, per demanar el dret de decidir que cada home i cada poble de la Terra hauria de tindre reconegut.

Davant això, què puc sentir en llegir la premsa espanyola? Ganes d’escopir sobre tant de fem, sobre tant d’odi (ací sí), sobre tanta ignorància, sobre tanta rancúnia, sobre tant de despotisme, sobre tant d’autoritarisme i sobre tanta mala fe. I encara els recomanaré el mateix consell que donen ells als “nacionalistes”: viatjar. La vostra burrera es cura viatjant: a Vilafranca, per exemple.

Si he començat la els posts amb el tema de la premsa espanyola no era perquè tinguera especial interès, sinó perquè volia parlar de la gent de Vilafranca del Penedès, dels meus amics.

Doncs això, que no es tractava d’uns simples vestits. Però això ja ho sabíem. Tot i que no tots, és clar. Tants i tants valencianets que excusaven els populistes valencians –total, per uns vestits, en deien- ara potser s’astoren de les novetats que aporta el serial Gürtel. Però no ens enganyem, qualsevol ciutadà que encara no haja dimitit de la seua responsabilitat cívica i democràtica sabia que un polític no s’emmerda per tres vestits i dues bosses. No calia un màster d’Oxford per deduir que això era només la punta de l’iceberg.

A nosaltres no ens han sorprès. Un partit que riu els comentaris barroers d’un Alfonso Rus, no ens pot sorprendre. Un partit que va arribar al cim de la mà d’aquell que s’anava “a forrar”, no ens pot sorprendre. Un partit que posa el crit al cel quan li paguen amb la mateixa moneda que empra dia sí, dia també –val a dir,trànsfuga sí, trànsfuga també-, no ens pot sorprendre. Un partit que menysprea la Universitat, la cultura i la ciència per oportunisme electoral, no ens pot sorprendre. Un partit que fa servir les institucions públiques –Corts, Generalitat- en benefici propi, no ens pot sorprendre. Un partit que controla amb mà de ferro i tarannà autocràtic els mitjans de comunicació públics, i també els no públics, no ens pot sorprendre. Un partit que estigmatitza la dissensió i reparteix carnets de valencianitat i renegats a tort i a dret, no ens pot sorprendre. Un partit que menysprea la intel·ligència i el diàleg més elementals, no ens pot sorprendre. Un partit que destrossa sense pietat el nostre territori, no ens pot sorprendre. Un partit que reforça l’assimilació espanyolista més rància mentre potencia l’esquarterament provincial del país, no ens pot sorprendre. Un partit que fomenta l’atonia crítica, no ens pot sorprendre. En definitiva, un partit que no ens tracta com a ciutadans, no ens pot sorprendre.

Però encara està a temps de sorprendre a moltíssima gent. A tots aquells que l’han votat amb fe cega. A tots aquells que encara es neguen a afrontar la realitat. En la deriva política del País Valencià s’ha posat molt d’èmfasi en la crítica als partits polítics. No seré jo qui els defense. Déu me’n guarde. Però em sembla que ha arribat l’hora de trencar un tabú, de criticar l’intocable: la societat civil. Aquesta societat que ha permès l’acció desvergonyida d’aquesta colla d’indesitjables posats a polítics. Un gran espectre social que els ha donat suport, perquè en el fons s’hi veuen identificats. Són com ells, en molts casos. Una societat malalta, amb dèficits democràtics, que tolera poc la divergència, individualista, egoista, antivalenciana i espanyolista.

31 d’agost. Acomiadem el mes i, a la pràctica, també l’estiu. Aprofite l’ocasió per acomiadar també les nostres amigues de temporada: les panderoles. Al País Valencià n’hi ha hagut de mítiques, com ara la que feia camí de Castelló a Almassora, un tren que vola, deia la cançó. I quan pujava cap a Onda, els viatgers havien de plantar peu a terra i continuar caminant al costat de l’esforçada màquina negra que amb prou feines podia fer la costera amunt.

Les panderoles de la ciutat de València són una mica més prosaiques. Ens acompanyen cada estiu, sense falta. En tenim de tota mena. N’hi ha de més grosses i de més petites, de més mogudes i de més esclafides, de fastigoses i de més fastigoses encara. La relació dels valencians amb els dictiòpters és també d’allò més variada. Des de la senyora que resta petrificada, incapaç de moure un dit o avançar una passa davant la presència de tot un exèrcit composat per una panderola, fins a la que enceta un cant ple d’aguts, passant per l’indígena agressiu i fatxenda que va sembrant la ciutat d’insectes aixafats o per aquell que n’ha acceptat la convivència i mira de respectar-les com a vós o a un servidor.

Faria bé la batllessa na Rita Barberà d’adaptar l’escut de la dues voltes lleial ciutat de València als temps moderns, renunciar al rat-penat d’ascendència medieval, i coronar les quatre barres amb l’animal que millor representa les essències del cap-i-casal: la panderola. També podria lluir-la el València CF al pit dels seus jugadors. Així sí que faríem por. Mentrimentres, distingides conveïnes, espere retrobar-vos l’estiu vinent.

PD: Em comentaven unes visitants italianes (gràcies, Unió Europea, per portar-nos-en el bo i millot de cada casa!!!) que les clavegueres de València fan pudor. Pobretes meues –les panderoles!-, així com no han de pujar al pis de dalt? Si és que no tenim consideració. Rita!!!

He volgut deixar passar uns dies després de la mort del conseller Garcia Antón per dir-ne la meua. Hem hagut de suportar els insofribles epitafis d’uns i altres, peperos i oposició, sobre aquesta “gran persona i gran polític”. Sobre la seua qualitat personal no em pronunciaré, perquè no tenia el gust de conèixer-lo en la intimitat –certament, en vida mai no em va semblar un personatge gaire interessant–, però ara caldrà començar a valorar la seua actuació en tant que càrrec públic al servei de la societat. I els comentaris al voltant del “gran polític” en boca d’alguns membres de l’oposició, alguns se’ls podrien haver estalviat. No pense sumar-me a la hipocresia dels funerals públics.

Han de passar anys perquè s’escriga la història del moment actual, però no és difícil aventurar que en dirà, d’aquest polític conservador. Només em limitaré a dos exemples. Va ser el conseller que va comandar tota la guerra de l’aigüa contra l’oposició i contra Catalunya amb un argumentari populista i grotescament manipulador, com aquelles tanques publicitaris que comparaven amb gots d’aigua el cabal que l’Ebre abocava a la Mediterrània. Però per damunt de tot, va ser el conseller que no va assumir cap responsabilitat política per un accident de metro amb 43 víctimes mortals que es podria haver evitat amb un sistema de seguretat més modern. De totes les referències a la defunció, em quede sens dubte amb una de gràfica: la vinyeta que reproduïm ací, de Harca i publicada al Pica’m. Tanta glòria tinga com pau deixa. DEP.

Ahir vam tindre un nou dia de treva estiuenca, amb tot de xàfecs i moderació del termòstat. Bon moment per enfilar cap a Xàtiva a visitar el gran Pep Gimeno “Botifarra”. Fins i tot en cotxe el viatge es fa agradable. L’A7 entre València i Xàtiva és de llarg el millor tram d’autovia del país: 60 kilòmetres de tres carrils i rectes llarguíssimes. Al remat, però, la Fira d’Agost dels socarrats em va fer perdre un temps preciós cercant aparcament i vaig fer una mica tard al dinar. La casa, a la part alta del poble és molt pareguda a la de Joan Fuster, o més aviat a la de la simpàtica veïna de la porta de l’esquerra, la senyora Dolors, perquè de la de l’escriptor només en resta l’embolcall. És clar, totes les cases de llaurador són iguals, amolla orgullós en Pep. Igual de precioses, caldria afegir-hi.

Amb la companyia de la família –la Míriam acabarà sent una estrella com son pare, al temps–, la conversa comença a girar al voltant de temes que ens interessen i apassionen: el país, el país, el país... i els projectes. El 23 i el 24 d’octubre serà la posada de llarg del seu segon treball en solitari, “Te'n cantaré més de mil”, al Gran Teatre de Xàtiva. La jugada promet, i la portada del disc, també. L’esperem amb candeletes.

Agafem el cotxe i marxem, Pep i jo, a la caseta de camp. Hi viuen una bona colla d’animals: galls i gallines, coloms, una haca, gansos, gossos, un conill, cabres i un porc... vietnamita! M’explica que de la corbella a Xàtiva de tota la vida en diuen falç, com al Principat. Apunt per ablaverats. A la vora de la casa arrela una figuera centenària, amb una soca que no abracem ni entre quatre amics. I més enllà el riu Albaida, mormolant feliç per tanta pluja recent, en el seu camí que mena al Xúquer.

Aixoplugats sota una porxada, la conversa continua. Em mostra una petita joia. Un cartell ben gran i ben negre, de fa trenta anys, editat per ACPV. Som una nació!, proclama blanc sobre negre a dalt d’un penó –enorme- de la conquesta. I més: la senyera de Jaume I, senyera dels valencians. El té ben emmarcat, però encara no li ha trobat lloc per penjar-lo. N’hi prepara el millor, mentre me’l mostra orgullós, perquè palesa la seua fidelitat al país des que era ben jovenet. A Pep que no li toquen la llengua, perquè és com si li toquen la mare.

Fa poc va triomfar a Castella, a San Sebastián de los Reyes. Algú, a qui no consta que l’apuntaren amb pistola per anar-hi, li reclamà que cantara en castellà. Tanmateix l’èxit hi va ser ben sonat. Ja li n’han tornat a cridar. Albert, si no m’ix ni parlar en castellà!, em diu més enorgullit que no pas avergonyit. Ni falta que fa! Caldrà començar a dir-ho amb totes les lletres. L’entenien sense un castellà de Salamanca, com miren d’entendre qualsevol estrella internacional que s’hi apropa a amenitzar-los la revetlla. A aquestos no els retrauen res, però.

Després donem menjar a tot el ramat. Dia rere dia, el Pep en repeteix el gest. I la feina, i el cant, i la família. D’on coi trau el temps aquest home? I continua la conversa: sobre Miquel Gil, geni i figura; sobre Alfonso Rus, tall no reproduïble; sobre  Xavi Castillo parlant d’Alfonso Rus, per pixar-se i no torcar-se; sobre Xavi Castillo, l’heretge de Xàtiva, anant d’Alcoi a València, alerta quan baixa el Port Nou de l’Olleria i les metralladores comencen a apuntar-li, i no l’abandonen fins que aixafa la Ribera; sobre tots els pobles amb fills de frares; sobre Carles Dénia i el duet urgentíssim que haurà de fer algun dia amb Pep; sobre l’amic que li demana que no es muiga, almenys abans d’haver abocat tot la memòria que atresora al cap en una gravadora. Aquest geni,però, no es pot enregistrar. Ha de ser ben viu.

Així se’ns passa la vesprada. El deixe a Xàtiva, perquè a la nit li toca cantar a Albalat, si Santa Bàrbara ho permet. Torne a agafar l’A7, tornen els xàfecs per Picassent. Ha pagat la pena, però. Ens caldran molts Pep Gimeno en el futur. I tant! Un per a cada dia de la setmana, si més no. Hem quedat en retrobar-nos aviat, i amb molta més gent. Serà el dia 29, serà a Benifairó, serà al COMcert. Tots hi estem convidats. A gaudir, que ja toca.

Aquestos dies hem assistit a una sorprenent i sincera demostració de catalanofòbia que ha desconcertat els senyors d’El Mundo. Després d’haver-se declarat, mitjançant un editorial, Montillàfob i Esquerràfob però no catalanòfob (és clar, odiar Montilla i Esquerra no està relacionat amb l’odi als catalans), Pedro Jota i companyia segurament deuen haver restat palplantats per una enquesta pròpia. Un 56% dels lectors que hi van votar es van declarar obertament. Tenint en compte que hom no acostuma a reconèixer-se xenòfob, el resultat esdevé revelador.

Ja han passat uns dies de les eleccions europees i al País Valencià tot continua igual, si fa no fa. El PP per damunt del 50%, el PSOE arrossegant-se per no superar dels 20 punts de diferència, i els partits nacionals valencians mirant de sobreviure com bonament poden. En resum, bipartidisme espanyolista i la minoria nacional valenciana escanyada mediàticament i impune. Perquè açò és el que es desprèn dels comentaris de la premsa oficial i afecta al règim.

La manifestació del dia 9 de maig a València va ser molt trista. Hi havia poca gent, sembla que cada any n’hi anem menys. Qualsevol observador mínimament atent ho podia preveure. Tothom coneix algú que havia anunciat prèviament que no hi acudiria: que si l’Eliseu, que si la data, que si el lema... La decisió, però, de trencar la baralla no sembla la més oportuna. No sé si El Temps fa el que toca publicant la inversemblant xifra de 30.000 persones. Potser siga la seua tasca. Però el ben cert és que hi van haver més catalans a Brussel·les que valencians a València. I puc assegurar que a Brussel·les no vam anar 10.000.

Ja ha passat la final esperada entre bascos i catalans, la que feia córrer iniciatives conjuntes entre els fòrums i les xarxes socials independentistes d’ambdós països. Certament, el ressò mediàtic a les Espanyes ha estat espectacular. Èxit total. L’espanyolisme de la ciutat de València també ha bramat, com era d’esperar. Els arguments, els de sempre, des dels que s’han sentit ofesos (un locutor esportiu local del la Cadena Ser els ha titllat de desgraciats en amunt) fins els que ens han recordat que el “valencianistes” anem a Mestalla a veure futbol i no a fer política, com els “radicals” aquells.