AVíS A NAVEGANTS I COMENTARISTES: ÉS POSSIBLE QUE TINGUEU DIFICULTATS PER A DEIXAR COMENTARIS SI UTILITZEU INTERNET EXPLORER. SI ÉS AIXÍ, AGRAIRIA MOLT QUE M'HO COMUNIQUEU A labelendemadrid@gmail.com, SI US PLAU, I ME'LS ENVIEU SI VOLEU QUE ELS PUBLIQUI. ALTRES NAVEGADORS COM GOOGLE CHROME, MOZILLA FIREFOX, SAFARI, O LINUX-UBUNTÚ, NO DONEN PROBLEMES.
La llengua em brolla cap a dins i m'empasso les paraules que se m'amunteguen als llavis, humits (no de libidinosa humitat, sinó de saliva verborreica). Fer 2 ó 3 cursos d'idiomes a la vegada és com interioritzar el caos de la torre de babel, en versió 2.0.
I així el name (name) alemany se'm confon amb el name (neim) anglès, i impulsivament se'm va el dit al front per dir-ho en llenguatge callat (o LSC). Si afegim les meves hores com a profe particular de català... El cacau meravellau és monumental.
Havia pensat a més, fer una repassada al meu francès, però no estic ara per pornografies lingüístiques, i a la llengua de Voltaire de moment li poden dir aurrevoire, que diria l'ídem (i el "voire" ja voirempa cuando)
En aquestes cabòrium linguae estava jo, quan ahir em trucà mi señora madre per donar-me un notición periodístic d'última hora: estem en hivern i fa fred!!! (també em va avançar una primícia en exclusiva: a l'estiu segur farà calor!)
Ella, previsora qual el govern quan ens recomana que ens abriguem que fa fred (ja té nassos!), em va trucar per saber si aquí, tant lluny, tenia prou roba d'abric, com si la distància fos consubstancial a la posesió o no dels draps hivernals. Amoïnada, em deia que ja estaven veient els experts com entrava el fred (per la porta? no, por allí arriba..!!!)
I volen creure que no l'entenia? Ni ella a mi! Mama, què hi ha? Cómo, hija? Que què vols? Qué? Ai! Perdona, que qué dices? No sé, qué dices tú? Hija, que no te entiendo, que me hablas en catalán.... Nada, mama, que... eso, que qué quieres. Saber si ya te ha llegado el frío; que dice la tele que por allí es siberiano. Sí, mama, ha venido en persona a visitarme a casa. Qué graciosa que eres hija, abrígate bien que luego vienen los sustos. All right, mama. Cómo? Que very good, gut, sehr gut! Ah! Quieres decir trésbien! Megüí! Of course! (ma mare li dóna més al francès... que a l'anglès) Oh! Yes. Ah! Yah, ya... ya si eso
Avui he començat un curs de LSC, que no és cap droga de síntesi, sinó la Llengua de Signes Catalana. Molt i molt interessant i útil quan vols treballar en la docència, obrint la possibilitat d'ensenyar també a nanos amb aquestes necessitats educatives específiques. I molt útil també per poder comunicar-te sense barreres ni limitacions.
Em venen al cap moltes qüestions a reflexionar: lingüístiques, indentitàries, interpretatives, processos visuals, altres percepcions cognitives desenvolupades alternativament, expressió corporal, llenguatge no verbal, barreres i accessibilitat comunicacional, manca de professionals i intèrprets, integració social, educació, família, eufemísmes políticament correctes i absurds...
Podria fer-ne apunts i apunts i no me l'acabaria... I ben segur que n'escriuré uns quants més.
Avui de moment faré un primer exercici d'empatia i percepció. Em posaré un parell de taps a les oïdes i percebré el món com ho fa un sord (allò de persones amb discapacitat auditiva... en fi, que no).
Obriré ben bé els ulls i la percepció sensorial per una estona abans d'anar a dormir. I restaré en silenci.
Em permetran que copiï del facebook els comentaris suscitats al respecte de d'aquest "absurd" cartell (o potser no tan absurd).
Hi ha comentaris per tots els gustos. Des d'aquells que intueixen que es pot interpretar com a diverses varietats dialectals, o diatòpiques, o fins i tot diastràtiques, o de diferents registres (encara que no sàpiguen ben bé que en realitat parlen d'això als seus comentaris); fins els que, atònits, no donen crèdit sense cap mena d'intuició metalingüística.
Però la conclusió real no és altra que l'estupefacció que causa un cartell que insinua que potser la santa llengua catòlica, apostòlica i romana -romana de la roma de Séneca que era natural de la Corduba Bètica de la Hispània Romana- no sígui finalment llengua tan "una, grande y libre" com pretenia paquito el chaparro (alies el codillo) i altres institucions carcandèmiques, en el seu afany de mantenir la unitat de la llengua comuna de la raça també comuna d'allendes los mares i d'aquí d'intramurs.
Ben mirat, efectivament l'absurd no ho és tant, i aquí y acullá es parla espanyol, en diversos idiomes.
Els catalans d'això, però, "ya estan curaos de espanto" i no els vindrà d'aquí. Que el català com tothom sap, és llengua trinitària: "una i trina", com la santíssima trinitat de déu; i així es pot parlar sense cap rubor en català en diversos idiomes, alguns reconeguts fins i tot a la constitució espanyola. El català, una i trina com les tres regions glorificades per la santa CE.
Però passín i gaudeixin directament dels comentaris de la xarxa, que -com deia mi abuela en barajeño de l'Alcarria (un dels idiomes de más tronio y renombre de l'espanyol, segons ella)- són "pa ir a mear y no echar gota!"
Que pica! Don Felipe que pica! Y más que te va a picar! Ay, ay, ay que duele! Si es que no sabes dividir! Es que no lo entiendo si me lo explica así...! Pareces tonta! Toma, por tonta. Otro capón no! Don Felipe, otro no! No? No, con el anillo no... ay, ay... El pelo, no me tire del pelo...
Va muy rápido Don Felipe... A ver, divide esto, no te he dicho que al resto se le pone un cero y luego... No me lo ha dicho... La coma allí! Que inútil que eres! No has bajado el número siguiente! Decimales, decimales!!! Pon un cero delante en el cociente y pin pan, y ahora esto aquí y ya está! No ves que fácil? No lo haga tan rápido Don Felipe, que me pierdo... Que quiere decir usted con "esto" y con "pin y pan" y "lo otro"? Mira que eres tonta, no llegarás a nada...
Está ocupado? Eh, creo que... Nooo! Don Felipe? Glup! Que no em reconegui... No funciona este ordenador. Ah, gracias. Gràcies? 25 anys després Dooon Feliiipe em dona les gràcies? Ver para creer! Que vell que està. Espero que pel bé de la docència i les matemàtiques (i de la salut mental i física dels xiquets i els pares) s'hagi jubilat ja. No tindrà ordinador a casa? Que cony fot als ordinadors de la Biblioteca del poble? Si no li agradava ajuntar-se amb la chusma! Va d'esnob i per això hi ve?
Mira'l, no ha canviat l'anell! Malaït anell!! Igual! Igual de fastigós!!!! Més vell i encara més lleig però igual de prepotent i xulo... Em pica el cap! Me pica, me pica, vuelvo a sentir su horrible anillo-nudillo golpeando mi cabeza después de estirarme del pelo, y de un mechón fino que pica más! Estoy teniendo una regresión... Uf, quines ganes de tornar-li-les totes juntes!!! I dir-li:
A: ola B: jelou! A: Kom anem? B: Stava miran güebs... A: Fritos? B: Ui, xica kin acudit + dolent, jo si kestic "frita" A: Sí, com 1 patata! k enkra tens problemes am la grasa...? B: He, he, k graciosa... A: Re, + gimnàs, k testàs posan com una... B: Ui, kescrius? he perdut la connexió, perdona no et rebo... Tàs connectà? A: Sí, ja, segur... deia qe ... la grasa... en fi és igual... Sembla kestàs "ida" B: Ai, és kestic esperant al guapetón del 5è primera... A: de primera! B: Ns vam fer amics l'altre dia i q sí a veure si ens veiem per aquí, que si tal... i una cosa va portar l'altra... A: I stà disponible? O ja n'has disposat tu? B: lo que? A: Que s¡ ja heu... ja saps...
1716 "Que
se consiga el efecto sin que se note el cuidado" *
"...pero como a cada
Nación parece que señaló la Naturaleza su idioma
particular, tiene en esto mucho que vencer el arte y se necesita de
algún tiempo para lograrlo, y más cuando el genio de la
Nación com el de los Catalanes es tenaz, altivo y amante de las
cosas de su País, y por esto parece conveniente dar sobre esto
instrucciones y providencias muy templadas y disimuladas, de manera
que se consiga el efecto sin que se note el cuidado..."
*De la "Instrucción
secreta" que el fiscal del Consejo de Castilla, don José
Rodrigo Villalpando, trasmeté als corregidors del Principat de
Catalunya el 29 de gener de 1716.
Fa un mes vaig gaudir de l'hospitalitat hospitalària, hospiciosa i urgent, del sistema de salut català. Bé, no us diré res que no sapigueu, n'he vist de millors, i tanmateix de pitjors. El menjar, doncs d'hospital, que voleu que us digui, el puré fred, la llet bullint, l'amanida de llegums... bona, l'amanida estava molt bona, si senyor, felicitin el cuiner. Llàstima que el meu apetit no li va fer justícia adès.
L'atenció, això sí: molt personal, personalíssima, és a dir, segons la persona que t'atengués, com en tot. A les quatre de la matinada em volien fer fora corrents i deixar-me al carrer adormida i defallida, em vaig negar, és clar. Només faltava això. Al matí, però, les preses havien volat i van trigar tres hores en donar-me l'alta: la paperassa, els canvis de torns...
Abans d'abandonar les instal·lacions que durant uns quants dies m'havien acollit, un metge peruà va venir a explicar-me que tenia, que m'havien fet, que havia de fer i com... En definitiva, a tranquil·litzar-me, que sovint és la millor medecina: una dosi intravenosa de informació justa, equil·librada i ben intencionada, clara, concisa i concreta.
Per tal de fer-me l'explicació, el meu metge peruà, emprà un català més que acceptable, científic i apropiat...
Tal qual m'imaginava -que a casa del Rober no pot ser d'alta manera, i menys si és la seva festa- una bandeira de Galiza Ceive presideix enmig del saló, i per extensió, enmig de Madrid.
La seva samarreta, ni el millor anunci antitabac: O povo galego advirte: falar espanhol provoca cancro de língua.
Miro de parlar-li en català que amb el càncer no s'hi juga, ell em parla en gallec, la resta de la colla no se cogca de la misa la mitad, vaja, que no entenen ni jota, i nosaltres dos ens entenem a mitges; i com que al Rober se l'ha d'entendre en tota la seva extensió (que és molta) tornem a la llengua franca, que no tenim diners per intèrprets...
Darrera la comunicació interpersonal escrita (o transcrita) -cartejada, xatejada, emailejada, smsejada...- hi ha tot un món perdut de percepcions invisibles, dífcils d'esbrinar; un món de signes gràfics que a cops no són prou per desxifrar-ne el codi -propi, personal, i intransferible- d'interpretació.
Una clau interpretativa, de vegades insuficient, que exigiria anar més enllà de la transcripció gràfica per poder percebre -com per osmosi interpersonal- la clau kinésica i/o paraligüística adient i a mida de cada situació conversacional. Una clau que ens en donés el sentit (sens-sensum) amb el que sentir (escoltar-llegir) i amb el que sentir (sentir i percebre). Una clau per força interactiva i de doble direcció.
Difícil faena aquesta: ja és prou complicat de vegades trobar el descodificador oportú en una situació comunicativa ideal on tots els elements (emissor, receptor, missatge, codi, canal, situació i context) funcionen de manera tanmateix ideal; però si a més hi afegim elements distorsionadors, o alguns dels canal ens limita segons quines parts de la comunicació, les situacions es poden tornar d'allò més absurdes.
La comunicació cara a cara tampoc no se'n lliura, però és en la comunicació escrita virtual i a distància, on la cosa, sovint, es complica veritablement...
Igual que un jueu (jueva, que és pitjor) fent aquelles ben rectes i de-finitòriesfileresd'aspirantsa finats, tot esperant el seu torn per demostrar -davant d'un funcionari del Fürer assegut tot poderós a una minúscula tauleta i amb una màquina d'escriure- que eren treballadors aptes i "necessaris".
És a dir, (des)esperant per fer entendre que no eren uns pobres desgraciats -més encara- que havien malgastat sa vida en professions sense trellat: humanitats, música, literatura, història, filosofìa...
Doncs així em vaig sentir l'altre dia a l'oficina de l'atur -on després de 7 anys he anat a parar tota re-estructurada i flexibilitzada laboralment- quan aquella funcionària em va preguntar:
Ja vaig parlar-ne allà pel més de març a la primera part d'aquest post i avui no em puc estar de tornar-hi de nou i de donar les gràcies:
Gràcies Sr. A, avui m'ha fet vostè emocionar-me a la feina, i això ja
és ben difícil: quan et passes la jornada laboral entre comptes,
targetes de crèdit, transferències i d'altres qüestions bancàries; l'emoció no té cabuda.
Però vés per on avui el Senyor A, m'ha alegrat el dia, i m'ha tret un somriure (telefònic) mutu i ple de complicitat.
El meu departament es dedica a atendre telefònicament en català als clientes del Banc. Però, l'operativa ens indica que segons quines operacions bancàries les han de fer altres departaments especialitzats als que hem de derivar als clients; departaments, però, que només atenen en castellà. Però si el client, en informar-li que aquest altre departament només parla castellà, ens diu que vol continuar essent atès en català, llavors hem de fer-ho tot nosaltres mateixos - i en català, és clar- i no transferir la gestió ni la trucada.
En aquests casos, encara que normalment estem preparats per fer qualsevol operació, n'hi ha d'algunes gestions especialment delicades que requereixen l'ajuda del departament corresponent i atès que no podem derivar al client, hem d'anar simultanejant la gestió tot fent de traductors on line entre ell i el departament. I si la cosa es complica sempre podem demanar ajuda a un supervisor que ens va guiant mentre nosaltres mantenim el client al telèfon.
Tot plegat fa que el client català que vulgui fer país i mantenir la seva llengua, hagi de tenir paciència i duplicar el temps normal que trigaria en fer una operació directament amb el departament corresponent. Seria més fàcil si hi haguès algú que poguès atendre en català a cada departament, però no n'hi ha...
Normalment, però, ningú té cap inconvenient en ser transferit i atès en castellà i així estalviar-se temps i diners. Normalment dic, perquè avui... avui el senyor A m'ha tocat el punt.Cat i molt ben tocat!
Servei d'atenció al client en Català del Banc S, avui mateix:
Diuen que si un gos mossega una persona no és notícia, però sí ho és qué un home mossegui un gos... Juan Marsé no ens ha dit res de nou, no ha mossegat cap gos i ni tan sols ha estat ell el mossegat.
Hi estic d'acord, no hi ha gens anormal en ser un català que escriu en castellà... Per desgràcia és la cosa més "normal" del món, si per "normal" entenem "comú" i "habitual".
Tanmateix ens sembla "normal" que un català canti, parli, llegeixi, vegi la televisió o el cinema ...és a dir, que visqui, en castellà... no és pas notícia. Ningú en faria un estudi antropològic d'això.
La notícia és, però, quan el català es rebel·la i mossega al gos, i fa allò que en teoria hauria de ser el més normal per qualsevol comunitat: parlar i viure en la llengua pròpia- teoria, però, que paradoxalment aquí sembla invertida com en un mirall deformat que ens torna la realitat segons els ulls de l'altre, alienant-nos-hi i fent-nos veure la normalitat com anormal.
Potser llavors la "anormal" sigui jo (o no) mossegant al gos, tot fent "buf-buf" i no pas " guau-guau" com seria "normal" i "habitual" a casa meva...
En fer la meva tesina doctoral per a la Complutense, ja fa un anys, sobre la...
Diuen que parlant la gent s'entén; però, tanmateix diuen que val més no trencar el silenci si les nostres paraules no el milloren. I sovint no ho fan.
Sovint ens traïxen i ens fan espatllar allò que realment sentim o pensem, i és que no sempre la traducció verbal -dialogada o en solitud- d'allò que ens remou per dintre, és del tot fidel.
No sempre sabem expressar el que sentim o pensem i la interacció o la falta d'ella ens atabala tant que acabem per endinsar-nos per camins i converses que no volem.
Altres cops,però són els silencis els que ho amarguen tot, i ens aclaparen tant que angoixen.
Trobar-li el punt a les paraules, i/o a la seva absència, no sempre és fàcil i la bona voluntat a vegades no és prou per aconseguir-ho, però sí condició indispensable.
Encara no hem assolit l'òsmosi, ni la ciència infusa, i la telepatia tampoc no garantiria la plena compresió (ens atabalem amb els nostres pensaments com per ficar-nos en les ments alienes...)
Ni osmosi, ni infusions de ciències ni tele-pathos, així doncs estem condemnats a les paraules... ben-dites paraules! I gràcies que hi són (!!!) i ens fan somiar i recrear allò que només son vagues visions mentals o forts batecs dels que revolucionen les masses.
Beneïdes paraules que a vegades, però, es converteixen, malauradament, tot just en la tomba del silencis més bells i necessaris...
Ahir al vespre em va trucar a última hora un amic català que estava de pas per la meseta per qüestions de feina. Ávila, Toledo, i finalment Madrid. Jo, que no em puc estar de fer de cicerone i ambaixadora de tot català que volta pel foro i més si és un amic -i encara que ja estava en pijama i disposada a passar una nit de divendres internetitzada- em vaig arreglar en un momentet i vam sortir a sopar i a fer unes copes .
La nit madrilenya és molt variopinta, va per zones i els tassistas d'aquí en saben molt. El meu amic en arribar a la Capital va agafar-ne un per anar al centre i va demanar per Chueca tot confós i pensant en Malasaña que també té fama d'underground i alternativa.El tassista, molt amable, i després de comprovar per l'accent del meu amic, que no era d'aquí; li informà -tot preocupat- que a Chuecala gent"pierde mucho aceite"...
El Pep, en veure que no era el barri que buscava -encara que no hi tenia res en contra- va decidir deixar-se d'experiments turístics i confiar en una servidora per no perdre's pel Madrid-la nuit.
Voltant pels blocs de can Vilaweb, m'he trobat amb això i no me n'he pogut estar de dir la meva...
I és que després de molts anys d'atendre telefònicament en català (des de Madrid) a tot tipus de clients d'un important Banc estatal, i de viure la qüestió des de tots cantons, alguna cosa hi tinc a dir...
La casuística és molta i molt variada. De teleoperadors/es n'hi ha molts i per tots els gustos, de bons i de dolents, de sensibles i d'indiferents; n'hi ha de patidors de mena que ho volen arreglar tot, d'altres en canvi que com més ràpida sigui la interacció millor. I tots i totes en algun moment hem passat per algun d'aquests estats d'ànims ja que sovint mantenir el somriure telefònic que en diuen, és ben complicat. S'ha de tenir molta paciència i capacitat d'empatia, però tot alhora saber mantenir la perspectiva i la distància per tal de no acabar amb el cap com un tabal.
Tanmateix no hem d'oblidar, però, que el teleoperador/a -a més de ser un mileurista i aixòen el millor dels casos- és nomésun mandao (sovint amb carrera universitària i ben frustrat) que només pot posar-hi en pràctica la política empresarial d'atenció al client corresponent; i d'aquestes n'hi ha de tots colors i sensibilitats (sempre amb esperit purament comercial és clar) i molt sovint varien dintre de la mateixa empresa o servei tot seguint el pols dels estudis de mercat.
Per això, quan es tracta de fer país i trencar amb la minorització lingüística del català en tots els àmbits, la clau és troba moltes vegades en l'actitud del client que és qui, en tot cas, pot tenir un interès real i no comercial
Un matí qualsevol, a un call-center qualsevol, d'un Banc S...
<<Érase una vez un tiempo en mi niñez, donde el mundo -el mundo mundial y parte del extranjero (Manolito Gafotas dixit)- se pensaba, se imaginanaba y se entendía en castellano por obra y gracia del espíritu patrio del doblaje . Clin era Isbud, Umpri era Bogar, y Jon (con jota "jota"...de la que carraspea la garganta) era un Vaine que no se la envainaba por cuatro pieles rojas cabelleras en mano que decían ¡Jau! y usaban infinitivos "madeinespain"...Yo Tarzán, tu Jane!>>
Quina estupefacció, quin trauma infantil en descobrir que Clines, Umpris i Jones(estalviem-nos-en les rimes)lingüísticament eren un fills de la gran... Bretanya i de les seves colònies..! Si, no hi haurà mai política lingüística tan eficaç, etnocèntrica i españolizante com la del doblatge del seté art a la llengua castellana ... Aquella veu tant constantina i romera descavalcant de la moto qual Termineitor quixotesc...
Servidora parlava en castellà i Clinisbud també....i la meva família, i el meu barri, i el meu poble, i la meva ciutat, i l'estat, i el continent, i la resta de continents... ....el món sencer parlava en castellà! El món??? L'univers!!! Fins i tot marcians, homenots de la lluna i kriptonians el parlaven. El celulòide sencer ho feia i hom sap que el celulòide és molt més gran i més important que el món, que l'univers, que parte del extranjero, i que tots tres plegats.
Però, a hores d'ara, ja ens han inventat una cosa molt més global que mons mundials, universos universals, i cel·luloides unilíngües: ...el Ciberespai! Torre de Babel virtual on tot just s'acaba d'assolir una altra petita conquesta contra el monopoli estatal de l'espanyolització internàuta.
Primer foren Clines i Termineitors conversos a la llengua Fabriana (que n'és de políglota Constantino Romero!) després vingueren els dimonis-dels-dominis.cat, i ara el correu-calent que -per fi!- ja parla clar i català...
A cal Joan Olivares, a Otos (a la Vall d'Albaida) el poble dels rellotges de sol... Pels qui gusten del turisme rural i les activitats culturals i lúdiques.
Lentament em trec els guants de la metàfora, perquè vull escriure a pèl sobre els dies que passen... Lentament em trec l'abric de l'escapisme, per dibuixar bell somriures sobre les paraules...
I somniant t’explico tot el que no et sé dir:
que el teu nom sona com un pessic quan el dic,
que no puc pensar a fer res de res quan no hi ets
i quan hi ets no em reconec.
Trobo a faltar un got de llet i torrades de pa amb mantega...
http://www.marcparrot.com/marc_parrot_cat.html
Soy Mujer y un dulce calor me abriga cuando el mundo me golpea. Es el calor de las otras mujeres, de aquellas que no conocí, pero que forjaron un suelo común. Alejandra Pizarnik.
