|
AVíS A NAVEGANTS I COMENTARISTES: ÉS POSSIBLE QUE TINGUEU DIFICULTATS PER A DEIXAR COMENTARIS SI UTILITZEU INTERNET EXPLORER. SI ÉS AIXÍ, AGRAIRIA MOLT QUE M'HO COMUNIQUEU A labelendemadrid@gmail.com, SI US PLAU, I ME'LS ENVIEU SI VOLEU QUE ELS PUBLIQUI. ALTRES NAVEGADORS COM GOOGLE CHROME, MOZILLA FIREFOX, SAFARI, O LINUX-UBUNTÚ, NO DONEN PROBLEMES.
Amores perros...  Avui he tingut un somni. Tot s'esfumava. Tot s'esvaia. Invisible. Desapareixia. Mai no havia existit. Només era una remor que ningú recordava. La mort de la mirada. Això pensava aquell fantasma tot just traspassada la porta de l'oblit. El fantasma només era una ombra d'allò que fou. Va marxar un dia, no recorda ben bé si fou voluntàriament o involuntària, però va finir. Es va extingir, a poc a poc. Ara vagava pels seus antics llocs, on ara hi havia d'altres, vius, nous, nets, que ni notaven la seva presència ectoplàsmica. Ni tan sols podien imaginar que mai hagués existit un cos de carn i ossos, precedent d'aquell record mort. Recordo encara el meu enterrament... s'hi deia. Un enterrament inexistent. La meva mort fou tan invisible com la meva vida. Es deia amb una veu furtada. Tan invisible fou com el seu propi defalliment; si no fos perquè traspassava parets, ni ell mateix s'hauria adonat que havia passat a millor vida (o mort). Probablement ni va morir ell: li van morir, a poc a poc, i a cop a cop... Ara tenia la sort de no ser ja ningú. Invisible com era, per fi podia estar a tot arreu i somiar amb el coneixement que li era vedat. Ara sabia tots els secrets. Ara que ja no els volia, ara que només li mortificaven en la seva mortificada mort. Aquest matí han trobat un llençol buit i orfe, amb cadenes trencades, blanc... Era tan obvi que semblava un fantasma de pega que ningú ha pensat que n'era un de veritat. El fantasma mort, d'un cos mort, d'una persona morta. Adéu va dir el fantasma i va desaparèixer.... Així, els mortals que vingueren darrera, podrien ser feliços, sense l'ombra del passat guaitant... Tot net i polit, sense llastos. Adéu va dir, discret... Ningú va saber mai del seu gran secret de  La casa de Marta és acollidora, sana, generosa, solidària, neta i transparent, respetuosa, extravertida, verda i roja de fulles de tardor, vermellosa de solstici d'equilibri, blava i groga d'equinocci. Llar de foc on els esser vius -peluts o imberbes, de dues o més potes- s'arreceren. La Casa de Marta és igual que Marta. No he conegut, però, a Marta a sa casa, sinó a ca meva. El primer Urban-Vegan Festival (Daganzo, Madrid 4-6 de febrer 2011) ha ajuntant gent diversa sota els mateixos principis. La solidaritat, la generositat, l'empatia, la sensibilitat, en definitiva: la bona gent que gusta de la companyia de la bona gent i que fa perquè cada vegada n'hi hagi més de bona gent. No trigant gaire, aquesta colleta de bona gent que hem fet en poc dies vincles d'aquells que saps que són de per vida, seurem al voltant de la llar de foc de la Marta, a Casa Druna, on la meva Niebla* serà benvinguda, i cuinarem -exemptes de crueltat- mentre contemplarem postes de sol increïbles, platges dolces de sorra fina, aigües, prats i boscos... En un entorn on dir rural se surt del ruralisme de postaleta a l'us. I com hem fet aquests dies, compartirem idees, emocions i desterrarem les pors i les incerteses de que un dia un altre món sigui possible...  Fuig rialler rere el ratolí hamelític i hipnòtic amb somriure monolític de monalisa. Toca la flauta i els gats sens botes desfilen davant dels rosegadors. Guineus felines arrosseguen la cua davant del caçador, caçat. El món a l'inrevés irromp per la finestra indiscreta com un somni inconnex de llops bons i bruixes rauxes. Obre els ulls i surt de rere el mirall, còncau. Felins blancs i guineus neus...   UN ÚLTIM QUEJÍO PER LA LOLA... "La Lola se va a los Puertos. La Isla se queda sola". Y ésta Lola, ¿quién será, que así se ausenta, dejando la Isla de San Fernando tan sola cuando se va...? La Lola... Esa que se va a los Puertos y la Isla se queda sola. (Antonio i Manuel Machado)  Lola estimava un gat, Isard, se'n deia. D'ànima isarda, és clar, Isard també estimava Lola (sí, l'estimava) d'isarda manera. Qual gat que era, ronroneaba en busca de carícies, estarrufava el llom i fregava la cua entre les cames generoses de Lola. De cop, capgirat per la seva ànima de gat montés, salvatge, Isard se n'anava, es perdia. I Lola, sola, feia amb la seva solitut una rima consonant. Abans d'Isard, Lola, acostumada a fugir dels gossos faldillers, també tirava al mont com les cabres. Un dia però, al peu de la carena, la muntanya va caure, la cabra es va adormir i Lola es deixà vèncer per un "meu" miolat amb més de cinc vides i mitja gastades en teula antiga. Lola i el gat eren com dos amants estranys, de fet, Isard no era el gat "de" Lola, qui entengui d'animals sabrà que realment els gats silvestres (tot i es difressin de casolans) no són de ningú, i a vegades ni d'ells mateixos. Passegen pels terrats, i només és atzar, oportunitat i avinença (avinentesa còsmica o afectiva) que romanguin anys, molts, fidels a les mateixes teules i el mateix regazo; i rara volta es repeteix dues vegades... Ho volia titular: Elegia pel Toro de la Vega. Massa llarg i massa bonic m'hauria quedat. Ho he resumit, i que em perdonin les putes. Avui no hi ha mitges tintes ni eufemismes ni metàfores ni retòriques. Salvatges és poc. Insensibles seria concedir-los la possibilitat d'una sensibilitat perduda. Mai l'han tingut. Són bàrbars i el títol del post no fa justícia: massa suau encara. Les imatges parlen per si mateixes.
Barbàrie: 
Catalunya avui ha fet una passa més, i com lo taur se'n va fuit pel desert... Tot enaixí li convé llunyar de vos, macabra-Esppañacañí, encara més. De vos i les vostres barbàries disfressades de cultura... (...Música...)  Recorden la barbàrie?
No l'he pogut oblidar.
Ell tampoc.
I el botxí encara menys, gràcies al feisbuc...  Res del que expliqui aquí podrà reflectir el que acabo de veure. Ni els seus ullets buscant una carícia del seu botxí, ni els seus crits udolant mentre queia, ni el seu dolor immòbil i malferit a terra després que un monstre (no té altre calificatiu) li llences per un pont al buit, corejat per uns quants més que ho gravaven tot... Res és prou per entendre la por i l'horror que ha hagut de passar... Era petitó, rosset, gracioset, simpàtic i juganer, estava una mica poruc i inquiet, però rere els seus ulls (que a penes si els he vist tres segons) s'amagava tendresa... Perdut i descol·locat sense saber on mirar, va intentar agafar-se a les mans assassines que finalment li van deixar caure... A penes si va bordar, fins que des de terra va udolar ja de dolor... Malparits i fills de puta reien i miraven des del pont estant, si darrera els hi haguès vist caure a ells ni m'hauria immutat. No penjo les imatges, ni l'enllaç, perquè em sembla monstruós i aquests malparits no es mereixen que se'ls doni més publicitat. La persona que m'ho ha re-enviat per mail, ho ha fet de bona fe i per tal de denunciar-ho. Però tant de bo jo no ho hagués vist. Barbaritats d'aquestes n'hi ha moltes, algunes passen desapercebudes, la majoria queden impunes, i d'altres fins i tot son subvencionades de les nostres butxaques i aplaudides en nom de l'art i la cultura. Bonic meu, aquest apunt i les llàgrimes que m'aclaparen des d'aquest matí van per tu i per totes les víctimes de la barbàrie humana. Ràbia, impotència i vergonya pels meus congèneres, capaços de divertir-se amb la crueltat cap a l'indefens...  Normalment aquestes coses me les prenc molt seriosament, no es vagin a pensar, que una és molt primmirada amb això; però atès que el tema és controvertit i es presta a moltes bromes... abans de que algú se m'avançi amb sorna y guasa, doncs em curaré en salut... (que ja se'n sap que retenir no és bo i com diu la dita... "cosa dolenta, fora del ventre")
D'un temps ençà ens havíem de conformar amb allò que deien Aero-Red i que s'encarregava d'enlairar els nostres "pudorosos" pets i altres qüestions inflamables pròpies de l'ésser humà... Ara però, tanmateix tindrem la Pets-Airways, disposada a enlairar els nostres estimats "pets" i "peluts" en condicions dignes i pel mateix preu pel qual qualsevol companyia els portaria ofegats i mig morts dintre de la bodega de càrrega. |
Accés de l'autor
Per l'aut©ria del Bloc i altres delictes menors...
SE BUSCA:
Si me quieres escribir,ya sabes mi paradero:labelendemadrid@gmail.com I si vols rebre els apunts per e-mail, subscriu-t'hi: BLOC ADHERIT A LA 
Bitàcoles d'abord i altres diaris personals en català: 
Visites al blocVisites a la portada
Visites a les entrades
Els meus enllaçosAMORES PERROS...
L'HORA...
L'ORATGE
PARAULES...
PER ANTICS COMEDIANTS...
SOMNIS DE POETES
UNA CANçONETA I MO N'ANEM...
Categories
Últims 40 canvis
Notícies VilaWeb
|
MÉSVilaWeb és una producció de Partal, Maresma & Associats
|
