AVíS A NAVEGANTS I COMENTARISTES: ÉS POSSIBLE QUE TINGUEU DIFICULTATS PER A DEIXAR COMENTARIS SI UTILITZEU INTERNET EXPLORER. SI ÉS AIXÍ, AGRAIRIA MOLT QUE M'HO COMUNIQUEU A labelendemadrid@gmail.com, SI US PLAU, I ME'LS ENVIEU SI VOLEU QUE ELS PUBLIQUI. ALTRES NAVEGADORS COM GOOGLE CHROME, MOZILLA FIREFOX, SAFARI, O LINUX-UBUNTÚ, NO DONEN PROBLEMES.
Pell de neula, cilíndrica, capa sobre capa, oblea a la catalana, banyada de xocolata o nua. Submergida en llet de bon matí. Pa amb mantega i melmelada. Color de pell dolça. Esmorçar a la país de la seba.
Pell de neula, rodona, capa única, barquillo a la madrilenya, nua en paquests de a deu. Mengada a trossos a la tarda. Xocolata amb xurros i unes porres. Olor de pell tendra. Berenar a l'estany del Retiro.
Pell de neula, cònica, capa doblegada sobre si mateixa, neula... Postres de cava etern. Bombolles escumoses al capvespre. Bombons&licor desfets a cop dolç. Gust de pell rosada. Resopor...
La llengua em brolla cap a dins i m'empasso les paraules que se m'amunteguen als llavis, humits (no de libidinosa humitat, sinó de saliva verborreica). Fer 2 ó 3 cursos d'idiomes a la vegada és com interioritzar el caos de la torre de babel, en versió 2.0.
I així el name (name) alemany se'm confon amb el name (neim) anglès, i impulsivament se'm va el dit al front per dir-ho en llenguatge callat (o LSC). Si afegim les meves hores com a profe particular de català... El cacau meravellau és monumental.
Havia pensat a més, fer una repassada al meu francès, però no estic ara per pornografies lingüístiques, i a la llengua de Voltaire de moment li poden dir aurrevoire, que diria l'ídem (i el "voire" ja voirempa cuando)
En aquestes cabòrium linguae estava jo, quan ahir em trucà mi señora madre per donar-me un notición periodístic d'última hora: estem en hivern i fa fred!!! (també em va avançar una primícia en exclusiva: a l'estiu segur farà calor!)
Ella, previsora qual el govern quan ens recomana que ens abriguem que fa fred (ja té nassos!), em va trucar per saber si aquí, tant lluny, tenia prou roba d'abric, com si la distància fos consubstancial a la posesió o no dels draps hivernals. Amoïnada, em deia que ja estaven veient els experts com entrava el fred (per la porta? no, por allí arriba..!!!)
I volen creure que no l'entenia? Ni ella a mi! Mama, què hi ha? Cómo, hija? Que què vols? Qué? Ai! Perdona, que qué dices? No sé, qué dices tú? Hija, que no te entiendo, que me hablas en catalán.... Nada, mama, que... eso, que qué quieres. Saber si ya te ha llegado el frío; que dice la tele que por allí es siberiano. Sí, mama, ha venido en persona a visitarme a casa. Qué graciosa que eres hija, abrígate bien que luego vienen los sustos. All right, mama. Cómo? Que very good, gut, sehr gut! Ah! Quieres decir trésbien! Megüí! Of course! (ma mare li dóna més al francès... que a l'anglès) Oh! Yes. Ah! Yah, ya... ya si eso
Deia (i diu) ma mare, que deia (i diu) la dita, que "por San Blas, la cigüeña verás". Aquest any no sé si les cigonyes s'atreviran a voltar amb aquests freds que gastem, i que pelen; però Sant Blai ja hi és.
Diuen que la nevada grossa està per venir, suposo vindrà demà, perquè la d'avui, aquí on sóc, no ha estat per tant, ni calia tancar escoles com si vingués el sutnami. Francament, les he vistes de més grosses (les nevades, de neu, neu)
Suposo que en altres contrades la cosa no ha estat tant lleu i han vist la neu (disculpin el "pareado" rudimentari) com déu mana (caiguda del cel mai més ben dit) Ja dic, aquí, quatre floquets de no res.
Allà per ma casa allende el meridià, encara no han vist el blanc element, i no sé si les cigonyes s'hauran passejat candelera amunt, candelaria avall. Suposo que "el dia de la tortilla" (que jo recordi sempre fou avui) lluirà poc atès que ja no es permès fer foc enlloc i les antigues fogueres que ens escalfàvem mentre menjaven truita i passaven el dia als turons propers, ara estan prohibides.
Tenia la seva gràcia aquella festa gastronòmica oficiosa, que no oficial, on els nanos estàvem dispensats d'anar a classe a la tarda, desitjant que arribés l'hora perquè les mares (normalment les mares) ens recollíssin amb la motxilleta preparada per anar gaudir de truites i fogueres, a veure qui la feia més grossa, només s'hi valien branques seques i papers.
Alguns anys l'ajuntament portava alguna animació. Ara s'ha institucionalitzat i en lloc de fogates hi ha atraccions infantils, concursos de truites, i altres "condumios" gratis. Però ja no tornem a casa amb aquella olor a foc impregnada als cabells, ensutjats de cendres de branquillons caiguts recollit amb afany del terra.
Cada any -sense possibilitat de canvi al calendari per qüestió d'agenda municipal- ous batuts i patates, foc, i corredisses "cerro arriba, cerro abajo", un dia enyorable que ha estat a punt de perdre's. Anys enrere, la Candelaria, era festa oficial al meu poble, atès que n'és la Patrona. Actualment ha perdut el rang de festivitat local (dues per municipi), en favor del Patró de Madrid (San Isidre) d'una banda, i del Patró del poble, que li dóna nom.
Tornant a la tortilla, avui però, l'agenda mana, i millor un sarau divendres que dijous. La tortilla se la menjarà demà San Blai, amb o sense cigonya, mancat de la seva fogata preceptiva (segons marca la tradició) i la gola beneïda com manen els canons; mentre la candelera es queda avui "a dos velas" (mai més ben dit). Espero que demà no nevi gaire allà, que la truita amb neu se'm fa rara. I si no, si neva, que nevi bé, d'aquella neu que fa goig veure-la i jugar-hi.
Fou la Diada del 2008, un blocaire i amic comú ens presentà. Em va semblar una dona curiosa, eixerida i amb molta empenta. I em cridà l'atenció, a més a més, la casualitat nominativa del seu nom i cognom amb la meva cosina (que es diu igual). Un any després ens tornarem a trobar a Arenys de Munt el 13S on coincidirem amb una bona colla d'amics blocaires. I durant la sobretaula ens explicà incansable mil anèdotes, recordo que de manera apassionada.
En acabar el referéndum i el recompte victoriós, uns quants perennes dels saraus indepes ens n'anarem a sopar plegats... En Jordi Bilbeny, en Lluís Danés, en Xavier Mir, i la Sílvia que seia al meu costat o jo al costat d'ella. Uns mesos després repetirem taula en un sopar de l'institut nova història on en Jordi Bilbeny i en Ximenis ens explicaren les claus de l'èxit de la consulta a Arenys. Tres mesos després de nou a Osona el 13D ens tornarem a veure, igualment amb un colla de blocaires.
Avui la trucada de l'amic Borinotus m'ha entristit, després, a poc a poc, hem anat fent rutllar la roda per avisar-nos els uns als altres que un dels nostres ja no hi era. A l'igual que a molts, la seva mort m'ha glaçat, i el seu últim post m'ha quedat fix a la retina i l'oïda. Casualitats de la vida, dies abans d'aquest últim post seu jo en penjava un amb el text preciós d'aquesta cançó... Si un adéu d'amor fos encara amor...
Espero que el seu adéu fos encara, i sempre, un adéu d'amor.
Esperit estovat en aigua tèbia fins desfer-se (servir en silenci i molt fred) Llengua sofregida en paella d'oli cru i refinat. Sopa sense lletres a foc lent. Brou de soroll en absència bullit amb ressò mut. Morro rostit farcit de silenci. Orelles tancades a la planxa, que senten més bé. Silenci brasejat, paraules trinxades, mots a l'ast. Mudesa al caliu sobre foc mut. Silenci al forn, de llenya. Graellada d'ones mudes i esperit callat, assaonats al gust. Silenci al caliu salpebrat. Estofat de mot-no-dit amb crema tímida. Servir suament. So batut a cop de mà a punt de neu muda (sense minipímer) Suc de timpans absents. Mousse de ressò llunyà amb cirereta callada. Torrades fregades de buit mut en saó.
La boira tenyeix de gris suau el dia. Hi ha gavines que van d'un lloc a l'altre del port. La gavina tenyeix de gris suau el port. Hi ha boires que van d'un lloc a l'altre del dia.
El port tenyeix de gris suau la boira. Hi ha dies que van d'un lloc a l'altre com les gavines. La boira suau tenyeix de dia el port. Hi ha gavines grises que porten el dia de port a port.
La gavina suau dins la boira es perd, de port en port, de gris en gris, de dia en dia; tenyint arreu.
La boira grisa dins el port es guanya, de gavina en gavina, de suau en suau, de nit en nit; tenyint enlloc.
El port boirós. La gavina tenyida. El dia gris. La boira suau.
BLOCAIRES I BLOCAIRAS, AMICS I AMIGUES, BENVOLGUTS I BENVOLGUDES TOTS I TOTES... US PREGARIA QUE CANVIÉSSIU EL NOM DEL MEU BLOC SI ÉS QUE SOU DELS GENTILS (I GENTILES) QUE EM TENIU ENLLAÇADA.
MOLTES GRÀCIES ATENTAMENT: BOIRA DE MADRID.CAT.
Só qui só, que no só io,puix d'amor mudat me só.Io crec cert que res no sia,o, si só, só fantasia,o algun home que somiaque ve alcançar algun do,puix d'amor mudat me só.Só del tot transfigurat;só aquell que era llibertat,i ara d'amors cativat me veig molt fora raó, puix d'amor mudat me só. Si só, puix que en lo món vixc i a mi mateix avorrixc, i segons que discernixcveig la qui em dóna passió puix d'amor mudat me só.
En aquesta societat nostra tan summament psicosocio analitzada a més pur l'estil "freudià-de-carrer-o-d'estar per casa", hi ha un mal molt estès i amb el qual els psicòlegs fan l'agost venent habilitats d'inteligència emocional, com si fossin píndoles contra la infelicitat.
Un mal que consisteix en la més pura ingenuïtat: pensar que la gent fa les coses, d'entrada, i sempre, de bona fe; i no és així. Allò de la pel·lícula del Guillermo Summer de "to er mundo eh güeno" és només això: el títol d'una pel·lícula, de molta ficció. La realitat és més decebedora. Vaja que la mala baba i l'egoisme no coneixen la crisi.
Però el més greu no és que hagi aquest tipus de suspesos emocionals (allò que vulgarment tota la vida hem conegut com a antipàtics, mal educats, intractables...) sinó que pensem ingènuament que amb quatre sessions d'habilitats relacionals es pot curar als que no ha sabut/volgut/pogut desenvolupar aquestes competències emocionals.
Ens convé creure -per sentir-nos més bé com a societat racional i moderna- que tothom té clar (o hauria de tenir-ho) que allò de l'empatia, l'escolta pro-activa, el saber anticipar-se a la sensibilitat o necessitat de l'altre, etc, és necessari. I sí, és necessari, però no, no tothom ho té ni ho vol tenir clar.
Senzillament hi ha molta gent que ni ho enté, ni ho vol entendre. I així les consultes dels psiquiatres i psicòlegs o terapeutes, es nodreixen tant de la gent que no és capaç o no vol posar en pràctica totes aquestes "virtuts emocionals" i relacionals; com de la gent que en pateix les conseqüències.
I allò que abans per a tothom era simplement una persona egoista, xula, arrogant, manipuladora, mentidera, falsa, despreocupada, antipàtica i així fins una llista innombrable d'adjectius directament despectius (en definitiva una persona de la qual simplement la gent mirava de protegir-se o apartar-se o no deixar-s'hi ferir); ara cal rebatejar-lo amb el mot adient.
I així la cosa és complica. Mirem inútilment de reanomenar els egoístes en "no empàtics" per tal de que se n'adonin dels advantatges de l'empatia i transformar-los en empàtics. Igual passa amb els xulos (o narcisistes), amb els arrogants (o prepotents), amb els manipuladors (o maquiavèlics) amb els mentiders (o cínics), amb els despreocupats (o insensibles) i amb els antipàtics (o insociables)
Avui he començat un curs de LSC, que no és cap droga de síntesi, sinó la Llengua de Signes Catalana. Molt i molt interessant i útil quan vols treballar en la docència, obrint la possibilitat d'ensenyar també a nanos amb aquestes necessitats educatives específiques. I molt útil també per poder comunicar-te sense barreres ni limitacions.
Em venen al cap moltes qüestions a reflexionar: lingüístiques, indentitàries, interpretatives, processos visuals, altres percepcions cognitives desenvolupades alternativament, expressió corporal, llenguatge no verbal, barreres i accessibilitat comunicacional, manca de professionals i intèrprets, integració social, educació, família, eufemísmes políticament correctes i absurds...
Podria fer-ne apunts i apunts i no me l'acabaria... I ben segur que n'escriuré uns quants més.
Avui de moment faré un primer exercici d'empatia i percepció. Em posaré un parell de taps a les oïdes i percebré el món com ho fa un sord (allò de persones amb discapacitat auditiva... en fi, que no).
Obriré ben bé els ulls i la percepció sensorial per una estona abans d'anar a dormir. I restaré en silenci.
Avui toquen a morts, i no és per vos, monstre. Avui toquen campanades als morts que vau deixar. Que mai tingueu repós en cap dels vostres dies i que en la mort us persegueixin les nostres memòries...
Hoy he comido un lagarto en lo alto del monte, donde estoy construyendo un monumento, dicen que grandioso. No aguantaré este ritmo, no sé como me las arreglaré, pero mejor que me lleven a la carcel, allá no tendré que cavar ni picar piedra.
Aquí no veo el sol, pero no pico. Hoy se han llevado un compañero. No ha regresado. El paredón ha vuelto a comer. Yo no. La celda es más grande hoy.
El monumento está acabado. Ya han pasado muchos años de aquello. Y hoy el monumento es la tumba y la cruz de sus propios inspiradores. Resten sin descanso sus cadáveres. Así como yazcan sin descanso, muertos y bien muertos, sus acólitos, manos ejecutoras y asesinas, allá donde quiera que los entierren. (A la querida memoria de A.M.G, C.M.M y A.M)
Em permetran que copiï del facebook els comentaris suscitats al respecte de d'aquest "absurd" cartell (o potser no tan absurd).
Hi ha comentaris per tots els gustos. Des d'aquells que intueixen que es pot interpretar com a diverses varietats dialectals, o diatòpiques, o fins i tot diastràtiques, o de diferents registres (encara que no sàpiguen ben bé que en realitat parlen d'això als seus comentaris); fins els que, atònits, no donen crèdit sense cap mena d'intuició metalingüística.
Però la conclusió real no és altra que l'estupefacció que causa un cartell que insinua que potser la santa llengua catòlica, apostòlica i romana -romana de la roma de Séneca que era natural de la Corduba Bètica de la Hispània Romana- no sígui finalment llengua tan "una, grande y libre" com pretenia paquito el chaparro (alies el codillo) i altres institucions carcandèmiques, en el seu afany de mantenir la unitat de la llengua comuna de la raça també comuna d'allendes los mares i d'aquí d'intramurs.
Ben mirat, efectivament l'absurd no ho és tant, i aquí y acullá es parla espanyol, en diversos idiomes.
Els catalans d'això, però, "ya estan curaos de espanto" i no els vindrà d'aquí. Que el català com tothom sap, és llengua trinitària: "una i trina", com la santíssima trinitat de déu; i així es pot parlar sense cap rubor en català en diversos idiomes, alguns reconeguts fins i tot a la constitució espanyola. El català, una i trina com les tres regions glorificades per la santa CE.
Però passín i gaudeixin directament dels comentaris de la xarxa, que -com deia mi abuela en barajeño de l'Alcarria (un dels idiomes de más tronio y renombre de l'espanyol, segons ella)- són "pa ir a mear y no echar gota!"
Acosteu-vos, bones gents Vingueu d'on vingueu Vosaltres que us adoneu De l'aigua que va pujant Sabeu ben bé que aviat Us podeu ofegar Si creieu que val la pena La vida, i us voleu salvar Apreneu a nadar aviat O us ofegareu
Ja deia la Carmen que "la esencia y el veneno: en frascos pequeños" i diu la dita catalana que al pot petit hi ha la bona confitura...
Doncs dit i fet. Al cervell, com més petit, més bona confitura. Segons un documental de La 2 que tot just fan ara, els Neandertals tenien el cervell més gran que l'homo sàpiens, i tot i així es van extingir en pro dels segons. Està clar que un major cervell no garanteix la supervivència.
Ara un estudi ve a dir que l'home, tot i tenir el cervell un 10% més voluminós que la dona, no ho transforma en un major factor d'inteligència anomenat G. (S'extingiran també? Hi ha qui diu que l'evolució de l'home és... la dona!)
Poca broma, que -com diu l'estudi- els homes tenen més neurones a la seva disposició però les dones les utilitzen de forma més eficient. Lo dicho, la esencia y el sexo: en cerebro pequeño...
Per acabar d'arrodonir l'estudi, del qual cadascú pot fer la seva interpretació, acte de fe, o descarte si és el cas; conclouen que "la sensibilitat és allò que més diferencia a homes i dones". Reforçant així els psicòlegs la teoria de la doble naturalesa humana (en funció del gènere, suposo). Quina de totes dues naturaleses (o gèneres) fa del doctor Jeckyll i quina de Mr. Hyde, va a gustos.
Vaja, allò que vulgarment es coneix com tenir "un lado femenino" (no sé si algú ha reivindicat també "el lado masculino" de tot individu) li diuen doble naturalesa... Doble naturalesa. Un "dos en un", naturaleses reforçades o inhibides, en funció del sexe biològic (fixi's en la diferencia entre sexe i gènere).
JASPs (i JASPES) Vells joves eterns, X, mileuristes sobrequalificats, la generació frustrada, Ni-Ni, Sí-Sí, Sí-Ni, Ni-Sí... ni sí ni no ni blanco ni negro ni todo lo contrario... Adjectius sobren per a la meva generació. Ens han dit de tot, menys bonics, o potser això també i ens ho hem cregut en demasía i ara arriba paco con las rebajas. Se n'han dites moltes, se n'han fetes mil i les que encara vindran. Adjectius a dojo per a una nova&vella generació perduda. Nosaltres sí, ells no, que més voldriem haver-nos perdut tant com ells...
Tots els paradigmes han caigut: a plans B segueixen respostes C que no quandren amb les preguntes A. I la generació X es perd entre N dubtes existencials, i infinites alternatives multiplicades per 0.
Les possibilitats d'èxit són potencialment inabastables i materialment 0'0000. El sistema se satura i devora els seus elements en un intent de descongestionar la maraña, de desembolicar la troca, de simplificar-se, enredant-se i enredant-nos-hi encara més.
Aquesta pràctica del caos sense teoria de l'ídem, desgestiona les frustacions socials i congestiona les frustracions personals i de la psique del ciutadà mediocre; i enerva en escreix la d'aquell que per desgràcia n'és un pèl més conscient, i s'hi angoixa.
Abans hom lluitava perquè no hi haguès explotació laboral, i des de l'ateisme patronal més absolut hi militàvem; i ara hom resa, prega, perquè per favor algú ens vulgui explotar, de lluitar-hi ja ni en parlem. Contra quí? The new&old lost generation ha perdut -ens han amagat- la linde i ja diuen a ma casa que "cuando el tonto sigue la linde, se acaba la linde y el tonto sigue..."
Una lost generation que l'han fet conformar-se (ens hem fet conformar-nos) amb una autorealització de saldos i rebaixes, amb els lluentons del telecirco barato i el pa de benzinera de mitjanit.
A cal Joan Olivares, a Otos (a la Vall d'Albaida) el poble dels rellotges de sol... Pels qui gusten del turisme rural i les activitats culturals i lúdiques.
Lentament em trec els guants de la metàfora, perquè vull escriure a pèl sobre els dies que passen... Lentament em trec l'abric de l'escapisme, per dibuixar bell somriures sobre les paraules...
I somniant t’explico tot el que no et sé dir:
que el teu nom sona com un pessic quan el dic,
que no puc pensar a fer res de res quan no hi ets
i quan hi ets no em reconec.
Trobo a faltar un got de llet i torrades de pa amb mantega...
http://www.marcparrot.com/marc_parrot_cat.html
Soy Mujer y un dulce calor me abriga cuando el mundo me golpea. Es el calor de las otras mujeres, de aquellas que no conocí, pero que forjaron un suelo común. Alejandra Pizarnik.
