Feroçment ens amàvem del matí a la nit. Tot ho recorde mentre vas
estenent la roba. Han passat anys, molts anys; han passat moltes
coses. De sobte encara em pren aquell vent o l’amor i rodolem per terra
entre abraços i besos.
No comprenem l’amor com un costum amable com un
costum pacífic de compliment i teles (i que ens perdone el cast senyor
López-Picó).
Es desperta, de sobte, com un vell huracà, i ens tomba en
terra els dos, ens ajunta, ens empeny. Jo desitjava, a voltes, un amor
educat i en marxa el tocadiscos, negligentment besant-te, ara un muscle
i després el peçó d’una orella.
El nostre amor és un amor brusc i
salvatge, i tenim l’enyorança amarga de la terra, d’anar a rebolcons
entre besos i arraps.
Que voleu que hi faça! Elemental, ja ho
sé. Ignorem el Petrarca i ignorem moltes coses. Les Estances de Riba i
les Rimas de Bécquer. Després, tombats en terra de qualsevol
manera, comprenem que som bàrbars, i que això no deu ser, que no estem
en l’edat, i tot això i allò.
Navalcarnero, Parque de los Charcones, un gran raig d'aigua amunt, desafiant la gravetat, puja erigint-se enmig de la llacuna artificial envoltada de desmais verds, ploraners i hipnòtitzants de fulles poètiques. Salzes d'olor a temps, merevelles i jardins ancestrals.
L'aigua raja vertical, puja per damunt de les copes globoses dels salzes i es deixa caure inmitant les seves fulles.
Fer anys a l'agost... que voleu que us diga, deu ser raro, la gent, amics o familiars, de vacances, la ciutat o el poble buit, o en el millors dels casos, és qui celebra qui és a fora lluny de tothom (que potser és millor). Si el lloc d'estiueig és habitual i ja tens colla, la cosa pot resultar divertida (o no).
Platja, muntanya, oci... tot suposant que l'interfecte gaudisca de vacances i no li toque currar mentre la resta fan un viatget, es perden per camins màgics, creuen rius en caiacs, fan rafting, o es llencen en paracaigudes, mentre que el "cumpleañero" bufa l'espelmes en la solitud del que no té asueto. Jo els faig al desembre, a prop d'un macro-pont, i sovint hi patisc els mateixos efectes. Però no em puc queixar. A la tardor és més light.
Però tornem a l'agost. Tot això ve a tomb perquè l'A en fa anys. I m'hi ha fet pensar...
Pantalla gegant, segona fila (a prop però no massa) El cel clar, obert damunt meu; estelat, alguna fugaç, demane un desig. Regaliz, aigua clara, freda, una empanadilla de las de la abuela... El coixí de casa, cadires noves de plàstic lluent i verd. Séc a la cantonada, a tocar passadís, al bell mig m'agrada més. Cadira buida al costat per posar-hi el bolso, l'aigua, i la "rebequita por si refresca" com deia l'àvia. Els xiquets d'ara, com els d'abans, riuen, asseguts i inquiets, al davant. El meu però, no ha volgut venir avui, ahir sí.
El so envolta. La foscor de la nit es trenca envaïda pel cel·luloide. Sessió doble. Sis euros. Comèdia suau, còmica, inòcua; tant me fa, només s'hi val la nit evadida i la vida dels altres (però sense els altres) al voltant de la meva durant unes hores. La màgia de la transposició. La màgia del cine. Fills i pares que aprenen a jugar junts, parelles que li retroben el gust perdut al seu amor, humor de llauna de jollibud, paroxisme del vell American lifestylevindicant-se envers la Playstation lifestyle.
Fem un descans, els lavabos a rebentar. El bar de gom a gom. Llums fora, torna Hollywood. Romàntic. Amors a l'inrevés. Anhels vells, gastats i nous. Inquietuts de dona. Passions humanes caricaturitzades, re-editades i reeixides amb un toc de fantasia madeindisney. La vida no és pas així, ja ho sé, potser és pitjor, potser millor, o només diferent, o tal volta indiferent, que encara és més fotut. O potser la realitat supera la ficció, o a l'inrevés. Però per unes hores tot és possible. És com ser-hi a dintre, traspassant la tela blanca, blanca i decorada de vida i moviment aliens.
La gent no s'hi queda mai als crèdits, jo sí. Trec el cadenat a la bici. Pedalege mandrosejant abans d'arribar-hi. Baixe al passeig a mirar la mar negra enlluernada de lluna. Puge a casa pel kilòmetre i mig de carril bici ample i vermell. La lluna està molt amunt. Investigue nous camins, explore on acaba el carril, volte seguint la línea, sense rumb fix, només una orientació aproximada del destí final. Faig voltes sobre el mateix lloc, i finalment arribe a casa. Encara estic mandrosa de llit, amb els ulls plens de foscor lluminosa de cinema d'estiu, no vull dormir.
El jardí està sol, sec a sentir els grills, fa fresqueta, ja és tard, el rum-rum del cine ja s'apaga al cap, és hora de posar-hi l'stand by, no vull pensar, aquests dies no, tècniques estivals d'eliminació selectiva pròpies de l'esbargiment oblidadís i sanador. Tot allò que fa pupa, no existeix, el cap es buida. Només un rum-rum balsàmic com la tisana. Ja és agost, regenerador i clarificant, feliç com antany però més solitari...
La nevera està plena d'aigua de llimona, freda, gelada, la gola seca ho agraeix. Faig repàs del dia sota els llimoners del jardí. Ja no tinc agulletes. La bici tampoc. La platja del molí, solitària al capvespre d'aigua serena i transparent, m'ha vist nedar. 5 kilòmetres de pedal, 5 més de tornar. De punta a punta, de platja a platja, encara 10 kilòmetres més... Tinc les posaderes com el seient de la bici, a su imagen y semejanza.
De vesprada hi tornaré, els ulls a ras d'aigua, els cos flotant i lliure, no hi ha ningú. El sol baixa i s'amaga rere la costa xicoteta. Com una bresquilla gegant, taronja color préssec. Salmó i lila. Séc a prendre la fresqueta a les escales de fusta que baixen a l'aigua des de el camí de terra que va al molí. La gent passa caminant. Parlen, riuen, pedalegen, corren, passegen, viuen. Jo els miro. És l'altre cinema a la fresca. El de la vida, el de la gent. Per aquest no cal pagar, i és, potser, el més divertit...
Encara amb el cor com adolescent, et mira i et veu arreu, a l'arena, a l'aigua, a les roques, a la cadira blanca de ferro recargolat, a dalt un turó, al seient del cotxe, allà on mai has estat, allà d'on mai has partit. Tanca els ulls i et veu a dintre seu, en el record, en la memòria, en la desmemòria, te'n porta al cor, al cap, als braços estimats; penjant del teu coll, del teu alè.
Obre les parpelles engaxades de la son de trenc d'alba i et veu. No hi ets, però et veu. Matinant, despertant en el teu somriure seré, acaronant-li els cabells. No hi ha refugi quan l'ànima se n'enyora, eres tu l'únic recer que li donava la pau quan l'esperit es foragitava, i ara no hi ets. El teu record però, la teua memòria fidel que tanmateix és la seua pròpia, reconforten.
Veu ta mirada en tots els qui l'envolten, les teues paraules li donen confiança.
Jo supose que creure en Déu deu ser una cosa pareguda...
Tia, posa'm els dibuixos animats... Bonic, si encara és molt (però que molt!) prompte! Dorm un poquet més. Ja tia, però és que mo n'amem a la plaja després... Sí, clar, però primer l'esmorçaret, no? Bé, tia, i després de la plaja mo n'anem a la piscina de m'agüelo? Sí, però després de dinar, després de la siesta... I després mo n'anirem a jugar al parc? I a les atraccions? Jugem una partida al parxis? Me contes un conte? Fem una volta en bici?
Tia! Nebot! ¿Te conte jo un conte? Conta'm carinyet. Açò era un xiquet com jo, que volia anar a les atraccions a muntar en les motos... I el xic tenia a sa tia així com tu, que estava molt morena d'anar a la plata, i tenia els cabells així també molt rissats i com rossos i portava un vestidet molt bonic, blanc, i era molt boniqueta i molt bona. Molt boniqueta i molt bona, dius? Sí.
I...saps que?... Tenia un cotxe com el teu, on col·locava la cadireta del nebot i se li emportava a les atraccions on es trobava amb els seus cosinets, i li muntava en les motos i després jugaba al joc dels anecs de plàstic i li donaven una joguina si en treia molts de l'aigua. I sa tia li convidava a rosetes i a... I jugaven a batalletes dins de l'aigua, i feien curses amb les bicis, i ...
Bonic meu, i com acaba el conte? ¡No acaba, tia! ¡Perquè al sendemà hi tornen! I al sendemà del sendemà, i a l'altre... Altra volta? I sa tia no acaba morta? No, tia! Que ella está molt forta, que neda i va molt en bici i... T'he dit que era molt bonica i molt bona? Sí, m'ho has dit. Tia, t'ha agradat el conte? Sí molt, és molt bonic... Doncs, au, tia, ja ho saps... Mo n'anem amb la bici? Me'n portes esta nit a les atraccions? Xé, xiquet, una altra vegà? Però segur que ja t'he dit que sa tia era molt bonica i molt bona...? Sí, salamero, m'ho has dit...
Deia la meva àvia que "a quien dios no da hijos, el diablo da sobrinos..."
Divendres nit, Torrent, amenaça tempesta, el cel s'electrifica, fa olor a humitat, costa d'arribar als jardins de l'Auditori, els senyals indicadors des-indiquen. Fa una nit agradable, fresca, que fa oblidar els graus de mercuri sufocants de la Costera. A l'Horta Sud, però, l'ambient és, ja dic, agradable.
L'orador presenta el concert, llegeix una mena de manifest, o de declaració d'intencions. En Miquel Gil serà el primer en actuar, li saludem, xe, xiqueta no te'n perds una, ja veus. En Pep Gimeno (el Botifarra) al costat, a vore que tal, xiqueta, que has pujat d'aiXàtiva ara? Sí, és clar. Bé, anem a tocar, mos vegem.
Agafem cadires i ens col·loquem darrera, a l'última fila. Xe, jo tinc fam, vosatros no? Xiqueta, vaig a vore si agarre uns bocates espereu-me ací que ja torne. Sembla que "xispeja", res, són quatre gotes... Uf, quin tros de llampec... En Miquel comença amb l'Ovidi, Teresa sona a homenatge sentit. I amb Veles e vents ens remunta a la València marchiana ridiculitzada per la Barberitat del "Rito" urbanístic.
Fa uns dies em vaig posar Oriola per sabata, d'estranquis, és clar, que ja ho cantava
l'Ovidi. Practicant el murcià al carrer i posant-me la barretina en
adreçar-me a l'administració de la Generalitat. Un gran cartell
bilingüe a la porta del PROP m'emparava...
Bon dia, voldria registrar això... Trae copias? Sí, és clar. Pues coja número y espere en la mesa tres...
[Entre tanta estanquera penjada de les balconades oriolanes, hi havia, tímida, una banderatricolor, reconciliant el poble amb el poeta. No me'n vaig recordar en fer el post original; avui, però, 18 de juliol, una visió tricolor m'ha vingut al cap i m'ha escalfat el cor per fer fugir la barbàrie...]
Fa uns dies em vaig posar Oriola per sabata, d'estranquis, és clar, que ja ho cantava l'Ovidi. Practicant el murcià al carrer i posant-me la barretina en adreçar-me a l'administració de la Generalitat. Un gran cartell bilingüe a la porta del PROP m'emparava...
Bon dia, voldria registrar això... Trae copias? Sí, és clar. Pues coja número y espere en la mesa tres...
Fa un mes vaig gaudir de l'hospitalitat hospitalària, hospiciosa i urgent, del sistema de salut català. Bé, no us diré res que no sapigueu, n'he vist de millors, i tanmateix de pitjors. El menjar, doncs d'hospital, que voleu que us digui, el puré fred, la llet bullint, l'amanida de llegums... bona, l'amanida estava molt bona, si senyor, felicitin el cuiner. Llàstima que el meu apetit no li va fer justícia adès.
L'atenció, això sí: molt personal, personalíssima, és a dir, segons la persona que t'atengués, com en tot. A les quatre de la matinada em volien fer fora corrents i deixar-me al carrer adormida i defallida, em vaig negar, és clar. Només faltava això. Al matí, però, les preses havien volat i van trigar tres hores en donar-me l'alta: la paperassa, els canvis de torns...
Abans d'abandonar les instal·lacions que durant uns quants dies m'havien acollit, un metge peruà va venir a explicar-me que tenia, que m'havien fet, que havia de fer i com... En definitiva, a tranquil·litzar-me, que sovint és la millor medecina: una dosi intravenosa de informació justa, equil·librada i ben intencionada, clara, concisa i concreta.
Per tal de fer-me l'explicació, el meu metge peruà, emprà un català més que acceptable, científic i apropiat...
Ai, xiqueta, el temps passa volant, qui m'ho havia de dir, sembla mentida, com ens ha canviat la vida, si és que és un sospir i ni ens n'adonem. Si aquell dia algú t'haguès explicat on estaries deu anys després, hauries rigut descreguda, que et conec! Doncs mira, potser tens raó... avui, però, probablement ja no riuria tant si algú em profetitzés el meu futur a deu anys vista. Si d'una cosa serveixen els anys, nena, és per saber, almenys, que mai podem dir "de este agua no beberé, ni esta cura no es mi padre..."
Diria que fou ahir que tallaves el pastís nupcial i ja han passat deu anys amb tots els seus dies, i totes les seves alegries i penes. Sí querida, situacions que canvien, gent que va i ve, marxant com si mai haguessin sigut, i d'altres que romanen per sempre encara que no els veiem. Sembla mentida com les coses són i deixen de ser... I tant! Inclòs el nuvi, que jo crec que l'únic que va fer bé fou tallar el pastís del casament fa deu anys i desaparèixer en fa sis. Y tu que lo digas! Per sort abandonà l'escena abans que la representació deixès de ser comèdia. Quin descans recuperar la solteria, nena...
La de coses que han passat, i la de guions i personatges que han ido y venido des d'aleshores, com en un serial televisiu on es renova el repart i l'elenc protagònic cada temporada. Xé, xiqueta ma que parles bé! Elenc protagònic... sempre has parlat de categoria, que fina ella, i pensar que aquell dos de juliol estrenant mil·leni, ni tan sols havies acabat la carrera, encara no tenies ni feina estable... que allò de la política no et feia profit! Sort que ho vas deixar i et vares centrar, te'n recordes el dia de la graduació? La teva àvia allà, ay mi nieta que ya tié una carrera... pobre, quina emoció gastava...
Sí, la política, mai se'n sap que hauria passat si... chi lo sa. Que te'n penedeixes, xiqueta? No, que va, acabar la carrera fou el millor que vaig poder fer, mira tu, la política pot ser molt avorrida si t'enquistes o massa trepidant, o arriscada, si no te'n vols deixar portar per... (coi! igual que el matrimoni!) Que no, que no me'n penedeixo, deu anys després sóc aquí, fent una feina que realment m'agrada, en un lloc privilegat i amb gent que paga la pena.Ei, que tu trabajo ta costao! Sí, i temps...
Xe, las vueltas que da la vida... y tú, las vueltas que has dao tú! Que tienes más peligro que Willy Fog con un abono transporte! Collò! València? Sí. Qui m'ho havia de dir, i de mestra... Però estàs a gust? I tant! La gent és... cóm t'ho podria dir, afable? més: simpàtica, amable, sense malícia, de poble sà, amb eixe punt extrovertit i mediterrani, molt del sud, com jo, oberta, vaja, com una família... fa pena que s'acabi.
Ai, nena, feia temps que ni me'n recordava arribat el dia. Els dos de juliol ja eren com qualsevol altre. Però avui, ves per on, hi he pensat. En ell? No dona, no, Dios me libre! En el pas del temps, en com hem canviat, en tot plegat.... hi he pensat amb un somriure, allà asseguts a la sala de professors, sense alumnes, i gairebé sense professors. Els quatre o cinc de sempre fent l'esmorçaret, llet merengada, aigua-llimó, i fartons... vaja, rematant el curs acabat, ha estat com un banquet de boda, com casar-me de nou però amb mi mateixa i amb l'inici d'un nou camí. Xe, que m'ha sabut a glòria, més que el pastís nupcial de fa deu anys, mira que et dic. Ja serà menys! Que sí xiqueta, que sí, que si un se sent valorat i recolçat, si t'agrada el que fas i la gent que t'envolta... ja dic, això no té preu, facis el que facis, de professor o d'escombriaire, tant és. Els trobaré a faltar...
Va xiqueta, que ja et rodola una goteta per l'ull, mira que n'ets de llàgrima fàcil tu...
Els anhels suren acristallats, la tinta emmirallada raja del paper humit i salat.
Suro incontinent que destapa somnis d'arena blanca.
La mar s'allunya i s'apropa en ones rocoses,
escuma i bombolles d'alè.
Paraules ocultes. Silenci abissal.
Pel marge del riu baixen les pedres rodones que el corrent arrossega, i amuntegades es disposen i col·loquen fregant la fondària breu de la riba freda que em mulla els peus...
Mort d'aigua que aboca a la mar, part prematur líquid i blau, naixença marina que corre pel llit del seu cabal.
Brollen paraules llaçades dins la botella transparent, vidriosa i clara, per a més enveja dels peixos de memòria fràgil, lectors perennes de secrets, i habitants ingràvids de valls ubèrrimes; relliscant sucosos i insomnes damunt la nit d'estiu, fugissers.
Pel marge del riu baixen escumes "arrebolicaes" que el corrent arrossega, i estrepitoses es desfan i entremesclen fregant la riba llarga de la terra molla que m'ensorra els dits...
Humides, amorfes llacunes minúscules i clares, verdes com la terra vermella i el reg; s'esmicolen rugoses d'aigua taronja, transparents, sus* la pell del taronger
Poseu-li a l'assut soroll, canalla cridant juganera i feliç. Poseu-li estiu i olor a fi de curs...
Assut [s. XIII; de l'àr. as-sudd 'obstacle, obstrucció, presa']
m HIDR Resclosa de poca alçària que hom fa en rius i en rierols per aturar les aigües i fer-ne pujar el nivell.
Com l'assut d'Antella... això fan els xiquets en acabar el curs acadèmic. Aturen les seves aigües i s'oxigénen d'estiu redemptor per deixar-les anar de nou, torrencials i fresques, rere la resclosa vacacional. Plens d'aquella llibertat que donen encara els pocs anys.
Li diuen anar de "barraques" i no és altra cosa que compartir tots plegats, professors (alguns) i alumnes (els més grans), un dinar als "xiringuitos" que flanquegen l'assut. Tot just després de recollir les notes, els cossos exuberants encara dels últims dies de primavera, formen aldarulls i es remullen insultants en les aigües del Xúquer que baixen amb força rere les preses de ferro rovellat.
Lliure de complexos i manies, alguns agosarats es llencen al torrent que amb força els fa baixar pel cabal del riu empresonat pels murs de contenció. Una corda de trapezista amb un sol pal es gronxa damunt els seus caps, un pal penjant d'un ferro perpendicular al sentit del riu; alguns l'agarren al vol -mentre baixen veloços- per fer-hi piruetes. Un cartell ho prohibeix... res més incitant als 17 anys. La gran massa adolescent es banya a dalt, esverada, on l'aigua, però, roman tranquil·la i aturada, trencant el seu recés només pels capbussons cridaners, voluntaris o sobtats, de la canalla.
Abans, però, inflen (inflem) l'estòmac de paella, sangria, fotos del viatge de fi curs i somriures que passat el temps recordaran, quan els dies d'Institut ja no hi siguin.
Es desdibuixen lleument les línies entrebancades que separen els dos cantons de l'aula; deixem de ser professors: entre nosaltres, i per a ells, que en aquests moments ens perceben veïns, desproveïts del rictus acadèmic, potser fins i tot amics. I envestits quedem (si tenim sort) d'aquell amor-odi al germà gran del que sempre es renega quan ens reny, però que passat el temps hom li rendeix tribut pels mèrits. I si la sort i la seva estima escolar no ens acompanya, caurem doncs al sac dels docents oblidats o, malauradament, dels recordats odiosament i eterna.
Soy Mujer y un dulce calor me abriga cuando el mundo me golpea. Es el calor de las otras mujeres, de aquellas que no conocí, pero que formaron un suelo común.
Alejandra Pizarnik
"Estos son mis principios, pero si no le gustan, tengo otros..." (The Marx Brothers i d'altres autors consagrats)
Crítica social i política amb un xic d'humor.
