Després de (re)mirallar-te en els meus ulls, t'apropes. I si és tan aviat del matí, ressaltarem els grisos lents (entre Garrel i Resnais). Em dones una nota pulcra, de tovalló de paper arrugat (entre Brossa i Antonioni) i jo prolongo el meu somriure glaçat fins a l'infinit. Perquè de sobte ja no hi ets, ni la teva ombra, ni la voluptuositat del teu gest - com qui veu cafè sol a les vuit del matí i s'encén un altre cigarro per revifar el foc ambient (entre Marker i Guerín). Quina bogeria! La teva presència reduïda a nou xifres, penso mentre pujo al cotxe i tot es torna poesia (entre Comelade i Casasses) però m'agafa l'atac de tos, el maleït refredat perpetu, i ploro, i em regiro, i rebusco en les butxaques per tallar el filament dens que es repenja de mi i m'escanya... Llavors, tota tu t'estripes, et desfàs, desapareixes!
davidcc |
Dietari |
dijous, 16 de setembre de 2010 | 12:30h
Res no és tan negre com per no distingir l'inici. El túnel és capicua i tu et capbussaves la mar de bé a la nostra Rovellada. Dubtes de les afirmacions i de la poesia, de la prosa i d'aquell carrer on vas dormir ara farà molts anys. No trobes l'origen ni et reconforta el camí magmàtic per on t'esmunys sense pedra a la sabata...
Ploren els dies per aquells dies que compartíem sota la pluja d'agost com mesos hermètics de patiment i naufragis, amb escopinyes arran de mar i melodies impossibles de vaixells impossibles...
Llavors m'ha vingut al cap que m'havia de tallar les ungles.
davidcc |
Dietari |
diumenge, 23 de maig de 2010 | 12:57h
Serà una força anònima, invisible, vinguda d'enlloc i adreçada a qualsevol ningú. Un alliberament inevitable de sumes possibles que multipliquen. Un flux incontrolable de carícies que s'abraoen... i t'interpel·len... possiblement en femení... o en estranger... Serà l'origen de totes les negacions cap a la certesa del dubte... serà el revers de la intenció...el desmentit... i la paraula... l'angle advers.... la penombra... o la poesia... que ja no s'escriu ni s'escriurà... mai.
Vaig començar aquest bloc prometent-me que no faria això que estic fent ara... La frontera (maleïdes fronteres) entre l'assimilació i la independència és molt prima, em dic al sortir de la carpa que han instal·lat al final de la Rambla. Nostàlgia o redescobriment? La metàfora és el llibre que es presenta amb el primer tinent d'alcalde assegut a taula... em vaig prometre que no m'autopromocionaria... Veig en Pasqual Maragall i l'Enric Casasses... veig la cara i veig la creu... veig els dibuixos d'en Nazario... Divago entre la satisfacció i l'autocrítica... Com es pot reivindicar l'esponteneïtat d'un desig, un anhel creatiu, clausurats com rates endogàmiques?... No m'agraden els blocs pensats per l'autobombo... M'hauria agradat veure un streptease a la comissaria de nou de la rambla... em topo amb la rauxa dels no manifestos que es dilueixen, amb l'esperança de les utopies que es corsequen... tu ja m'entens... Ah! l'excel·lent llibre imprescindible és Barcelona, fragments de la contracultura; l'edita l'Ajuntament de Barcelona.
Res, que sí que no, que no que sí, La perverció comença amb la primera concessió.
davidcc |
Dietari |
diumenge, 21 de febrer de 2010 | 17:44h
L'art s'ha convertit en la veu d'Orson Wells a l'inici de F. for Fake (Frau). Podràs substituir un sobreviure per un anem morint, i no hi haurà contradicció. Amb quin plaer et reafirmes tot caminant pels marges de l'autocomplaença i la resignació... La ciutat no ens pertany, per això la volem feréstega, lliure i salvatge, com un vers de Maldoror. Quan la nit faci elogi de l'avorriment i es desbordin els carrers amb planys i pànic, nosaltres callarem.
davidcc |
Dietari |
dijous, 11 de febrer de 2010 | 12:53h
Estem fets de contradiccions, de ferides... escrivia algú que cada dia coneixes menys. Et coneixen, i tu voldries conèixer aquell qui segurament et coneix més del que et penses. Tot era com una trobada d'amics. El benestar sense sofàs ni cigarretes, només poesia i no sempre recitada. Aquell noi podies ser tu fa cinc anys, o demà mateix. Ara esperes missatges que no arriben amb l'ànsia de qui sobreviu gràcies a la cafeïna.
La vertadera acumulació la veus cada matí quan et despulles. No et calen fotografies.
davidcc |
Dietari |
dimecres, 3 de febrer de 2010 | 16:30h
"El futur ja no és el que era" això deia una pintada en una paret de Roma. O així m'ho explica l'Ada. Coincidim que té un regust situacionista però aquest cant esperançador al que ha de venir no ens lliga gaire amb el discurs dels Debord, Vaneigem i companyia. Ells més aviat dirien allò de " viu el present, aboleix el passat, no hi ha futur". Més enllà de frases enginyoses a l'estil Atureu el món, que baixo! és cert que nosaltres no podem consolar-nos amb l'esperança d'un futur proper i pròsper. Decadència que ens corseques sense pauses ni contemplacions. L'únic consol potser és aquesta atemporalitat del futur, aquest devenir que mai no arriba però que sempre espera... Avui és Sant Blai. Una cançó de regal.
davidcc |
Dietari |
dimarts, 22 de desembre de 2009 | 13:00h
Avui he somiat amb l'Obra completa de Blai Bonet, amb la de Joan Brossa... i la nit era plàcida, entre onades blaves i cossos nus. Llavors, junts, hem baixat per la Rambla tot introduint-nos a les entranyes dels proscrits. Barri negre i literari. Calia combatre el tedi de la mediocritat feta sistema, amb cartes d'amor al vici i a la vida. Reis que es converteixen en trumfos...
He somiat amb unes obres completes com esperances folles, però m'ha despertat el plor del meu costat. Tot com una edició vergonyosa que arriba amb 62 mesos de retard, 62 enganys, 62 excuses, 62 pensaments que no auguren res de bo.
davidcc |
Dietari |
dilluns, 14 de desembre de 2009 | 17:21h
Ningú no et va dir que l'exili fos una cosa fàcil, i ara notes com el fred humit t'entela l'angle de visió. És la vella discussió sobre els que es van quedar de genolls o els que van emprendre la fugida planera... jo m'arrossego sense fer les maletes mentre escric elegies mediocres. Tot com una metàfora del nostre temps. O és que potser esperaves amb alegria creativa tota aquesta amargor que ara et podreix de lucidesa? Res no és tant senzill com una afirmació, o un prejudici...
Em dius que amb tanta foscor és impossible una escriptura digne... jo et responc que t'esperaré demà a l'Espai Mallorca a les 19'30 de la tarda. Sense secrets. Per si t'ho repenses.
La negació és una porta que es trenca.
Aquest mes també he intentat plantar cara a l'exili col·laborant amb la revista d'excepcions culturals Benzina i signant un poema a la Burxa de Sants.
